La terra de les grans illes

Vells companys, nova esperança.

2008-10-30T06:13:00.000-07:00

Discurs de Dolores Ibárruri, 1 de Novembre de 1938, demà farà 70 anys.
Qualsevol mot afegit hi és superflu.
Moltes gràcies i fins a la victòria sempre!

"Es muy difícil pronunciar unas palabras de despedida dirigidas a los héroes de las Brigadas Internacionales, por lo que son y por lo que representan. Un sentimiento de angustia, de dolor infinito, sube a nuestras gargantas atenazándolas...Angustia por los que se van, soldados del más alto ideal de redención humana, desterrados de su patria, perseguidos por la tiranía de todos los pueblos...Dolor por los que se quedan aquí para siempre, fundiéndose con nuestra tierra y viviendo en lo más hondo de nuestro corazón, aureolados por el sentimiento de nuestra eterna gratitud.

De todos los pueblos y de todas las razas, vinisteis a nosotros como hermanos nuestros, como hijos de la España inmortal, y en los días más duros de nuestra guerra, cuando la capital de la República Española se hallaba amenazada, fuisteis vosotros, bravos camaradas de las Brigadas Internacionales, quienes contribuisteis a salvarla con vuestro entusiasmo combativo y vuestro heroísmo y espíritu de sacrificio. Y Jarama, y Guadalajara, y Brunete, y Belchite, y Levante, y el Ebro, cantan con estrofas inmortales el valor, la abnegación, la bravura, la disciplina de los hombres de las Brigadas Internacionales.

Por primera vez en la historia de las luchas de los pueblos se ha dado el espectáculo, asombroso por su grandeza, de la formación de las Brigadas Internacionales, para ayudar a salvar la libertad y la independencia de un país amenazado, de nuestra España.

Comunistas, socialistas, anarquistas, republicanos, hombres de distinto color, de ideología diferente, de religiones antagónicas, pero amando todos ellos profundamente la libertad y la justicia, vinieron a ofrecerse a nosotros, incondicionalmente.

Nos lo daban todo, su juventud o su madurez; su ciencia o su experiencia; su sangre y su vida; sus esperanzas y sus anhelos...Y nada nos pedían. Es decir, sí: querían un puesto en la lucha, anhelaban el honor de morir por nosotros.

!Banderas de España!...!Saludad a tantos héroes, inclinaos ante tantos mártires!...

!Madres!...!Mujeres!...Cuando los años pasen y las heridas de la guerra se vayan restañando; cuando el recuerdo de los días dolorosos y sangrientos se esfumen en un presente de libertad, de paz y de bienestar; cuando los rencores se vayan atenuando y el orgullo de la patria libre sea igualmente sentido por todos los españoles, hablad a vuestros hijos; habladles de estos hombres de las Brigadas Internacionales.

Contadles cómo, atravesando mares y montañas, salvando fronteras erizadas de bayoneteas, vigilados por perros rabiosos que ansiaban clavar en ellos sus dientes, llegaron a nuestra patria como cruzados de la libertad, a luchar y a morir por la libertad y la independencia de España, amenazadas por el fascismo alemán e italiano. Lo abandonaron todo: cariño, patria, hogar, fortuna, madre, mujer, hermanos, hijos y vinieron a nosotros a decirnos: !Aquí estamos!, vuestra causa, la causa de España, es nuestra misma causa, es la causa común de toda la humanidad avanzada y progresiva.

Hoy se van muchos; millares se quedan, teniendo como sudario la tierra de España, el recuerdo saturado de honda emoción de todos los españoles.

!Camaradas de las Brigadas Internacionales! Razones políticas, razones de estado, la salud de esa misma causa por la cual vosotros ofrecisteis vuestra sangre con generosidad sin límites, os hacen volver a vuestra patria a unos, a la forzada emigración a otros. Podéis marchar orgullosos. Sois la historia, sois la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democracia, frente al espíritu vil y acomodaticio de los que interpretan los principios democráticos mirando hacia las cajas de caudales, o hacia las acciones industriales, que quieren salvar de todo riesgo.

No os olvidaremos; y cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República Española, !volved!...

Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo:

!Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!"

Acte de sobirania (de Lluís Maria Xirinacs)

2008-10-15T07:47:00.000-07:00

ACTE DE SOBIRANIA

"He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

Una nit qualsevol...

2008-10-14T14:08:00.000-07:00

Mentre es descorda a correcuita l'últim botó d'aquella camisa que tant li agrada i tan bé li remarca unes corbes de per si soles notablement esveltes, es digna a permetre's un instant, un segon tan sols, per reflexionar en com ha arribat fins aquella situació.

Una música alta, monòtona, amorfa, com un ressó sorgit de la nit dels temps capaç de despertar la vessant més animal de l'essència humana, un crescendo embriagador, anihilador de la raó i magnificant dels sentits; el tacte llis, glaçat i humit, de la copa del seu "Gin tònic" de sempre contrastant amb la calor humida i en certa manera estimulant que, junt amb la dansa frenètica, li perla la pell d'unes diminutes i iridiscents gotetes de suor.

La gran sala resta atapeïda de gent, el ròssec dels cossos és continu i sembla que el món s'hagi de delimitar amb els quatre o cinc individus que ballen al seu voltant entelats per un vel de fum de tabac mesclat amb el mal dissimulat perfum de la Marihuana. Com una presa enmig dels lleons, recorda que ha pensat, divertida. Bé, doncs, així que ballarem amb la mort i ens en riurem quan despunti el dia. El ritme s'intensifica, i ella es contorça sensualment tot prenent un manyoc dels seus preciosos cabells negres, uns cabells llargs i sedosos, recargolats en sí mateixos de manera natural, que, d'ésser el món un altre i el temps hagués romàs en els Bells Anys, haurien estat el motiu de cant per a gran quantitat de poetes amorosos.

No flirteja massa amb cap dels nois que se li acosten, però tampoc és que els esbandeixi a la primera. Somriu, coqueta, i llavors s'apropa un xic més, no tant com perquè la seva decència resulti ultratjada amb aquest lleu contacte però suficient com perquè l'afortunat pugui notar el contacte de les seves esculturals corbes cobertes només a mitges per la camisa vaporosa i la minifaldilla. Li plau de refregar el seu baixventre, tot realitzant un seguit de moviments que de tant sensuals no poden ésser titllats d'obscens ans sí de pràcticament divins, amb el del seu ballarí momentani, i somriu per sí mateixa en notar l'erecció d'aquest per sobre els pantalons.

Cinc minuts i llestos, pensa, divertida; i encara es diverteix més en refusar les cada vegada més lascives proposicions dels desenganyats pretendents.Aquests jocs s'han acabat amb ell, avui.No ballava, no bevia, no flirtejava, i pareixia estar a una gran distància en l'espai i el temps, solitari entremig de la gran sala, recolzat d'esquena a una columna tot fumant amb elegància, cigarreta en mà. I mirant-la, mirant-la fixament i intensa amb aquells ulls que pareixien despullar-la des d'aquell primer moment. Ni un gest, ni un assentiment, ni un somriure. Únicament, mirant-la. La promesa amagada rera aquells ulls l'ha fet sentir humida, l'ha excitat com les cent carícies o les mil paraules més ardents no podrien aconseguir. Un tremolor ha recorregut la seva espinada i la seva ment s'ha omplert d'una mescla d'imatges passades i somnis incomplerts que encara l'ha excitat més i més. L'interès ha donat lloc a la passió, i el simple joc s'ha abandonat en mans del desig, la seva humanitat ha sucumbit finalment a l'animal i s'ha adonat que en realitat els que la voltaven no eren lleons, sinó hienes: somrients, simples, obtusos... però el lleó, el veritable lleó, no somriu com un ximplet, no utilitza fòrmules tantes vegades escoltades com un simple, no ho torna a provar una vegada i una altra, intentant en cada moment posar la grapa damunt la seva atractiva pell olivàcia... El veritable lleó espera, pacient, perquè ell es trobava per damunt dels afers mundans de les hienes, i, en el fons, s'adona que ell sap que la podria tenir a l'instant que vulgui... Sí, ella no és una hiena, que mengin carronya o es fotin una palla! Ella és una lleona i sap quin és el seu lloc...I després, boira.

No recorda la presentació, no recorda les primeres paraules, fins dubta que n'haguessin intercanviat cap: es pregunta a sí mateixa si no hauria estat només amb les mirades que s'han entès i estimat en silenci davant tota la gernació, si les seves ànimes, traspuant els ulls i els llavis, s'han unit ja en un llaç irrompible al bell mig d'aquella sala carregada de feromones. És més, en el fons ni li importa. Pot ser que fins i tot no sàpiga el nom d'aquell qui ara jau nu al llit tot esperant-la delerós, i si el sap, ja el recordarà l'endemà. Ara té un afer entre mans i no malgastarà el seu preciós temps en subtileses....

Finalment, l'últim botó de la camisa cedeix, mostrant tot allò que prometia de bell antuvi i més. Avui la lleona ha sortit de caça i sadollarà la seva fam de carn humana...

Quae Caesaris est...

2008-10-14T13:34:00.000-07:00

A l'odi, tolerància,
a la injuria, equitat,
al racisme, cultura,
a l'orgull, humilitat.

A la fe, sabiduria,
a la guerra, germanor,
a la Veritat, dubte,
a la mesquinesa, honor.

A la vida, tot.
A l'amor, la vida.
A la llibertat, l'amor.
Als Fills de l'Home, llibertat!

Vine amb mi

2008-10-07T06:04:00.000-07:00

V ine amb mi si vols,
i plegats, aferrats de la mà,
saltarem aquests murs que ens encaixonen.

Correrem un troç lluny,
i, a redòs d'un roure vell,
ens en riurem de la grisor d'aquest seu món.

No calen paraules,sols una mà i un cor.
Entenent-nos amb còmplices mirades,
és el moment, i ho saps, i jo.

Trencant fermalls, evadint barreres,
veurem de nou la llum del sol,
correrem vers l'alba d'un nou dia,
i, a redòs d'un roure vell,
riurem del color gris del seu món.

Tot allò que no diré

2008-10-07T05:58:00.000-07:00

Allò que us voldria dir no es pot dir amb paraules;
aquestes són com fins borrallons de neu,
que cauen dansant inconscientment vers la seva fi
quan la tempesta tot just desperta.

Llibertat, Igualtat, Dignitat... bells mots però efímers, volubles,
infidels fins al punt que, de pronunciar-los,
un no sap si acabant el mot aquest seguirà vigent.
Tant és així, que no els diré; i me'n disculpo... i me'n planyo.

Hi ha tant per dir, i tant per fer... i costa tant posar-s'hi.
Solament amb un verb aturar totes les guerres... Oh, amic Estimar.
No seria, potser, el més feliç jorn dels poetes?
Potser no fóra el més joiós dels jorns?
Però, malauradament, allò que us vull dir només es pot intuir en les paraules...
...

A les barricades

2008-07-04T05:21:00.000-07:00

A les barricades!

En record de tots aquells valents companys i camarades que fa 74 anys van deixar muller i fills i amb la seva sang i la seva suor feren front a les forces feixistes que intentaven prendre per les armes allò que el poble havia escollit amb les paraules, en record dels herois del 18 de Juliol que a les barricades frenaren als reaccionaris, en record de tantes persones que moriren no solament per a ells, sinó en ares d'un món millor, en record d'un poble que va intentar fer real la utopia.

ells, la lluita continua, per ells, NO PASSARAN!

"Negres temprestes agiten els aires,

núvols sinistres ens enceguen l'esguard,

encara que us esperi la mort més cruenta,

contra l'adversari havem de lluitar.

L'única riquesa és la llibertat,

i cal defensar-la amb coratge i amb fe.

Alta la bandera revolucionària

que sense repòs ens mena al triomf del nostre anhel.

Alta la bandera revolucionària

que sense repòs ens mena al triomf del nostre anhel.

Dempeus tot el poble! Tots a la lluita!

Esfondrem amb fúria la reacció !

A les barricades ! A les barricades !

Per la victòria de la Confederació.

A les barricades ! A les barricades

Per la victòria de la revolució."

Xazzar: "Ninots"

2008-05-27T05:48:00.000-07:00

Colors, un nou dia encetat,

armaris plens de pols i curiositats

però sóc un pallasso com tots,

visc el dia fugint d'estar sol.

Ninots molt ben manipulats

que cecs juguen a veure qui és el més gran,

potser si sabessin on van

aniria millor tot plegat.

Ninots, crits ofegats,

vides buides cortina i conformitat,

potser si sabessin on van

no farien tants passos en fals.

Llampecs a la ciutat

que es mengen els estels i la integritat,

Però sort, tinc a l'abast

endorfines per anar viatjant.

Tornada:

Sona xazzar, sona xazzar (x4)

Ninots molt ben manipulats,

mans que mouen els fils que els estan lligant

Potser, si els poguéssim tallar

aniríem millor tots plegats.

Llampecs a la ciutat

que es mengen els estels i la integritat,

però avui m'han despertat

melodies que em fan anar endavant.

(Tornada)

La canción del soldado

2008-05-20T06:52:00.000-07:00

LA CANCION DEL SOLDADO

A defender tiranos
me han traído al cuartel,
estoy avergonzado
de harber entrado en él.
Me han hecho criminal
al darme el uniforme militar.
Al ver que es la antesala
de la guerra el cuartel
la madre del soldado
llorando está por él.
Al toque de llamada
se forma el escuadrón
que va a matar hermanos,
quizá de su nación.
Madre de mi corazón,
no soy digno de vivir,
porque ultrajando a otras madres
te estoy ultrajando a tí.
Un juramento presté,
pero no tuvo valor
porque fue la tiranía
la que en aquel gran día
me lo arrebató.
Yo sólo he de luchar
en nombre de la santa libertad.
Con furor haré la guerra
al que se apropió la tierra
y la libertad
contra la ley y el capital.
Anarquía, madre mía,
tu sólo enciendes mis sañas;
a los tiranos de España
enfilaré mi cañón
renembrando las hazañas
de la gran revolución.

Gran cançó.

De biòlegs

2008-03-19T03:07:00.000-07:00

Un biologo no degusta lo que come, pone en funcionamiento sus quimiorreceptores orales.

Un biólogo no huele, estimula sus quimiorreceptores pituitarios.

Un Biólogo no toca, estimula sus mecanorreceptores.

Un Biólogo no respira, rompe carbohidratos

Un Biólogo no se deprime, sufre disfunción del hipotálamo

Un Biólogo no admira la natureza, analiza el ecosistema

Un Biólogo no hace elogios, describe procesos.

Un Biólogo no tiene reflejos, tiene un mensaje de neurotransmisión involuntaria.

Un Biólogo no tiene una función en la sociedad, tiene un nicho ecológico.

Un biólogo no hace limpieza, hace mejoramiento del hábitat.

Un biólogo no va de compras, va a aprovechar el recurso.

Un biólogo no tiene conocidos, tiene conespecíficos.

Un biólogo no tiene socios, tiene conespecíficos simbiontes mutualistas.

Un biólogo no tiene enemigos, tiene conespecíficos competidores por el recurso.

Un biólogo no tiene pareja, tiene complemento génico.

Un Biólogo no coquetea, elabora un "display" reproductivo

Un Biólogo no tira los trastos, ritualiza un comportamiento de coordinación intraespecífica para llegar a la cópula.

Un Biólogo no habla, coordina vibraciones armónicas de las cuerdas vocales

Un Biólogo no piensa, realiza sinapsis.

Un Biólogo no se asusta, recibe una respuesta galvánica incoherente.

Un biólogo no se emociona, tiene picos en sus niveles de adrenalina.

Un biólogo macho no compite, reafirma sus niveles de testosterona.

Un biólogo hembra no es sensible, tiene ciclos hormonales.

Un Biólogo no llora, produce secreciones lacrimales.

Un Biólogo no espera retorno de llamadas, espera feed backs.

Un Biólogo no se enamora, sufre reacciones químicas y psicosomáticas.

Un Biólogo no pierde energía, gasta ATP.

Un Biólogo no divide, hace meiosis.

Un Biólogo no hace cambios, procesa evoluciones.

Un Biólogo no fallece, sufre muerte histológica.

Un Biólogo no se desprende del espíritu, transforma su energía.

Un Biólogo no deja hijos, alcanza éxito reproductivo y mejora su fitness.

Un Biólogo no deja herencia, deja pool génico.

Redempció

2008-03-11T06:46:00.000-07:00

Hi ha vegades en que hom ha de fer balanç de la seva vida; a voltes perquè li resulta plaent, a voltes necessari, però tot sovint tot fent-lo hom descobreix sensacions i pensaments, situacions i accions que havien restat inadvertides en el seu moment però que, un cop recordades (la veritat és que no és fàcil, recordar, sobretot allò en que hom ha errat tot i saber-ho, i al voltant del qual ha teixit una teranyina de mitjes veritats o mentides senceres per tal d'ocultar-se a un mateix els propis errors) ens provoquen la reacció que haurien d'haver-nos provocat de bell antuvi, i reaccionem eclècticament i rauda, però, malgrat tot, ho fem tard, i en això rau el nostre dol.

Per què? Per què, quan hom fa balanç del temps viscut, sentim la insadollable necessitat de demanar disculpes a tothom a qui hem faltat i no només d'una manera flagrant, ans el nostre cor s'omple de quelcom similar a la tendresa i fins i tot les ferides més insignificants que haguem pogut cometre intentem de guarir, o com a mínim d'embatumar amb un bàlsam que, pel temps i la distància, resulta absolutament innecessari?

Crec que per la redempció. M'explicaré: Cada pecat, cada falta, cada ferida que inflingim se'ns ens afecta a nosaltres d'una forma mil cops magnificada que la falta original, crea un corrent d'aire que inflama les brases que tots duem parcialment enceses a l'ànima i al cor i fa que aquestes renovin llur abrasió, fet que ens desgasta tant com a individus com a éssers humans. I només hi ha una forma, que fins i tot resulta parcialment inútil si no és sincera, de tancar la finestra i deixar altre cop les brases latents, i aquesta forma és el perdó. Per això som tant proclius a demanar-ne, perquè és l'única forma que ens ha disposat la natura per tal de poder viure en una societat demencial sense que acabem tots per sucumbir a la pena i ens transformem en espectres autocompassius que vagaregen patèticament pels carrers udolant pels errors comesos. I l'única forma de redempció possible, és ésser perdonats, i ésser-ho sincerament, ja que només d'aquesta forma obtenim la redempció als nostres propis ulls i podem tornar, altra vegada, a somriure.

Cançó del dia: S'ha acabat, Els pets

2008-03-05T08:55:00.000-08:00

El general en jefe del ejercito libertador del sur Emiliano Zapata Manifiesto Zapatista en Nagua:

Hermanos nosotros nacimos de la noche
en ella vivimos y moriremos en ella
pero la luz será mañana para los más,
para todos aquellos que hoy lloran la noche,
para quienes se niega el día.

Para todos la luz, para todos todo.
Para nosotros el dolor y la angustia,
para nosotros la alegria de la rebelión
para nosotros el futuro negado,
Para nosotros la dignidad insurrecta
Para nosotros nada

Nuestra lucha es por hacernos escuchar
y el mal gobierno grita soberbia
y tapa con cañones sus oídos,
nuestra lucha es por un trabajo justo y digno
y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenza,
nuestra lucha es por la vida
y el mal gobierno oferta muerte como futuro,
nuestra lucha es por la justicia
y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos,
nuestra lucha es por la paz
y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación,
independencia, democracia, libertad,
estas fueran nuestras demandas
en la larga noche de los 500 años,
estas son hoy nuestras exigencias.

Epifania

2008-03-04T05:48:00.000-08:00

Bé, això representa una altra entrada al diari, encara que no ho sembli i encara que anomenar-lo diari és bastant incoherent amb la realitat...

Avui plou, no sé què té la pluja però de segur que és quelcom màgic, com si en caure es mesclés amb la pols dels estels i fes que tot relluís amb llum pròpia, revelant d'aquesta manera l'harmonia còsmica que regeix el nostre planeta. La pluja caient mentre una tramuntana fresca bat els carrers, una caminada acompanyat de la solitud del meu pensament, un cigarret que es consumeix mentre resto embadalit per la revelació beatífica d'un món que és meu i no ho és al mateix temps, un món del que formo part i que, només a vegades, tinc consciència que no sóc res més que una part d'ell que camina i té raonament propi... I llavors, enmig d'aquests pensaments, la felicitat; no una felicitat com l'obtinguda amb els mòrbids plaers del cos, sinó una espècie de felicitat platònica, celestial, una felicitat originada en la diferenciació d'allò que és etern i d'allò que és efímer, una consciència reveladora de que la vida, tot i no tenir significat i estar buida d'objectiu, és bella en sí mateixa i que precisament la bellesa d'aquesta rau en el fet de la seva insignificància. Ningú viurà el mateix que he viscut jo i ningú experimentarà les mateixes sensacions, però els homes continuaran naixent i morint, la terra continuarà girant, quan jo no hi sigui. Existeix un futur del qual només participaré en qualitat de pols, però els homes que em succeïran, que esdevindran pols al seu torn, continuaran el camí que jo mateix recorro i que ningú pot saber a on ens porta.

Està parant de ploure, i la meva ment es torna a sumir en la foscor. No hi ha més pensaments reveladors, però ja no calen.

Si existeix la felicitat, sóc feliç perquè sé quin és el meu lloc.

Cançó del dia: So cold, breakin benjamin

Vota PP

2008-02-05T06:21:00.000-08:00

Un possible cartell per a la nova campanya del PP...

Test de l'Infern de Dante

2007-11-26T08:20:00.001-08:00

The Dante's Inferno Test has banished you to the Seventh Level of Hell!
Here is how you matched up against all the levels:

Level	Score
Purgatory (Repenting Believers)	Very Low
Level 1 - Limbo (Virtuous Non-Believers)	High
Level 2 (Lustful)	Moderate
Level 3 (Gluttonous)	Low
Level 4 (Prodigal and Avaricious)	Moderate
Level 5 (Wrathful and Gloomy)	Moderate
Level 6 - The City of Dis (Heretics)	Very High
Level 7 (Violent)	Very High
Level 8- the Malebolge (Fraudulent, Malicious, Panderers)	Moderate
Level 9 - Cocytus (Treacherous)	Low

Take the Dante's" Inferno Hell Test

La cançó de les balances

2007-10-10T06:14:00.000-07:00

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya.
Tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases.
I al matí des de la torre
cada dia les comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava;
perquè de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava:
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
Vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista, però clara. (bis)

"¿Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases;
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
¿Quan vindrà el dia que l'home
no se'l pesi amb les balances?

"El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades;
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes
rient i plorant la canten. (bis)

Gran cançó, aquesta.

Aquest estiu...

2007-10-10T06:12:00.000-07:00

Cavalcant corsers de solitud

per atzarosos viaranys de reflexió i silenci,

per companys fidels el teu dolç record,

un cigarret amarg, un ocell en vol,

la cremor del sol i l'amor que em servis.

La veu adormida

2007-10-10T05:27:00.000-07:00

La veu, aquesta eina genuïnament humana que tantes voltes determinades persones han intentat acallar infructuosament... Darrerament hem estat tots testimons, alguns inconscientment altres d'una manera més perspicaç, com una campanya de obagós silenci a nivell mundial empresa pels de sempre ha provat de monopolitzar i oficialitzar les opinions i idees d'un món en decadència, condemnant a l'ostracisme tot allò que podia posar en dubte les directives i sentiments que tant zelosament la societat ens ha intentat inculcar des del precís instant del nostre naixement, necessaris per mantenir i fomentar aquesta espècie d'estabilitat i il·lusió d'aparent benaurança, aquesta sort de "pax romana" en la que creiem estar sumits els afortunats que hem nascut dintre del que se sol anomenar estats civilitzats.
Així, per la comoditat, el confort i l'oblit que proporcionen un cotxe de penúltim model i una caseta d'uns miserables 30 metres quadrats hem anat sacrificant, mediàticament i ideològica, els lliurepensadors, els anarquistes, els insatisfets, els escriptor, els poetes, els romàntics... en resum, tot aquell individu que aboga per una vida digna, justa i lliure per a totes les ànimes humanes que habiten aquest bell món. Com sempre, els més damnificats d'aquest sistema estanc han estat aquells qui malauradament menys posseeixen, i, igual com ha succeït secularment, els únics que n'han tret benefici han estat aquells pertanyents a una minoria de classe dominant, que cada cop es presenta sense complexes tal com és: opulent, despreocupada, egoïsta, fanfarrona i malaltissament rica.
No pretenc ésser ni capdill ni visionari, amb aquestes paraules el que humilment intento és buidar un pap cada volta més ple, donar una veu a aquelles opinios que moltes vegades no en poden haver cap per falta de mètodes i/o de recursos, escampar-ho clarament i alta sense por a represàlies.

Facin el que facin, que no acallin la veu, la veu del poble. Facin el que facin, intentin el que intentin, que entenguin que no poden obviar una idea, i molt menys un ideal mentre hi hagi qui la defensi i orelles disposades a escoltar-lo; i com deia el poeta: "Quan els mots en siguin pedres, vinga fónes i al combat".

Cada mandró compta.

Salut.

Pensaments d'una nit insomne

2007-05-31T04:14:00.000-07:00

No puc dormir. Aquest fet no tindria la menor transcendència ( una altra de moltes nits... Ja no em preocupen, ara que el costum ha aconseguit que accepti aquesta tortura que m’afligeix nit sí nit també...) si no fos perquè ahir al vespre aquest fet propicià que, cansat d’intentar debades conciliar el son, ahir a la nit m’alcés i decidís encendre el televisor per tranquil·litzar-me una mica i tornar-ho a provar més tard. Això, que diguem, tampoc seria un fet que m’hagués motivat a escriure un article, no seria tant megalòman com per avorrir a l’ocasional lector amb les meves tedioses i monòtones vivències... L’important del cas radica, no obstant, que el que hi vaig veure, el que va bombardejar la meva adormida i obnuvil·lada consciència no fou el típic programa tele-escombraries, ni tant sols una interminable i soporífera pel·lícula (sempre em meravellarà que la societat hagi acceptat tant dòcilment aquest predicador tant especial que a hores d’ara estic segur tots tenim encès per acompanyar la nostra solitud amb la seva patètica però reconfortant cacofonia. No puc evitar pensar cada cop que encenc la caixa tonta amb quina subtilesa, habilitat i elegància han aconseguit allò del que els antics revolucionaris ja ens alertaven temps ha: Ara controlen la informació d’una manera tal que sembla fins i tot que això sigui impossible)... en fi.

Doncs el que passaven ahir pel canal 33, un dels pocs canals que encara conserven certa dosis de decència, era un reportatge sobre com la música havia esdevingut un vehicle de lluita durant els anys de l’Aparhait a Sud- Àfrica, sobre com hom podia ésser condemnat a presó només per cantar una cançó, fer una pintada... O cremar una bandera... Suposo que més o menys s’intueix la direcció en la qual m’estic encaminant, no? Contenidors bolcats, joves africans amb mocadors al coll llençant pedres contra furgons blindats, homes i dones corrent, el sinistre brunzir de les bales, punys alçats i homes blancs amb americana i corbata observant-ho impassibles tot comentant els beneficis de l'explotació de diamants i de la venta d'armes... I de teló de fons, com evocant en una sola frase tot allò que tenien de dantesc aquelles imatges, una cançó que només feia que repetir: “què hem fet?”. No vaig poder evitar emocionar-me. Què hem fet. Només una frase millor per definir aquelles imatges, només una frase millor per definir els nostres temps: “ què NO estem fent”... Perquè, companys i companyes, aquí, en aquesta societat de la qual som partíceps, asseguts confortablement davant de la pantalla d’un ordinador d’última generació (o quasi), havent vist avui a les notícies com un nen moria per inanició i havent llençat part del menjar que no ens podíem acabar mentre ho miràvem, no ens cau la cara de vergonya a tots plegats en veure documentals com aquest; perquè no sentim com se’ns inflama el cor i el pols se’ns accelera en veure l’eterna lluita d’aquells que no han tingut i mai tindran contra nosaltres, el màxim exponent de llur dominació i esclavatge. Què no estem fent? El que han aconseguit amb la nostra generació és crear una espècie d’ovelles, les quals, mentre els vagin les coses bé (i nosaltres som estudiants universitaris, no podem ni hem de queixar-nos de la nostra qualitat de vida) deixaran que les seves companyes menys afortunades vagin tirant cap a l'escorxador per posar-se al seu lloc quan a l'amo no li quadrin els comptes, intentant solucionar els problemes originats principalment pel nostre ben viure prestant l’atenció del temps que es triga en fer una caritativa donació un cop a l’any a associacions com Intermón i d’altres, la feina de les quals és lloable però que, fins i tot sense voler-ho, amb la seva almoina no fan sinó crear més i més dependència d’aquells als qui la donen.

Bé, tot això ho he escrit en un moment i segurament no és el millor text que podria haver escrit, però necessitava dir-ho, necessitava compartir aquesta frustració. No m’he pogut estar de recordar un poema català, no recordo de quin autor, anomenat Les Quatre Banderes: “plors i laments de què ens serveixen, gent que lluiti és el que ens cal”. Crec que no podem esperar més, que ha arribat l’hora d’entendre d’una vegada per totes que si el que volem per als nostres fills és un món més just i equitatiu, si al que aspirem és a que aquest lloc anomenat planeta Terra sigui més habitable per a les generacions que ens succeïran, no podem deixar ni delegar aquesta tasca. Ni podem retardar-la més temps. Ens han educat, i ens estan educant, per a ser la nova fornada de pensament en un món que està a les acaballes i sembla que ningú se n’adoni, l’únic que hem de fer és obrir els ulls... I actuar en conseqüència amb allò que descobrim.

El refotut príncep blau

2007-04-03T14:57:00.001-07:00

Sí, amics i amigues, companys i companyes, desconeguts i desconegudes... Aquesta és una reflexió per totes aquelles noies que es passen la vida buscant al príncep blau, per totes aquelles dones que, en conèixer un noi, només fan que ressaltar-ne els defectes i buscar les mil i unes manies intentant, mitjançant un detallat estudi, determinar si es troben davant per davant del príncep blau. Senyores, senyoretes, el príncep blau existeix! Sí, el príncep blau existeix, en algún racó, ocult entre la multitud de persones anònimes que ens passen pel costat cada dia sense que en parem esment, entre la massa de rostres grisos que ens envolta, entre els cossos que ens empenyen al bus, que malden per agafar el metro a temps... En algun lloc indeterminat i desconegut, esperant el moment oportú per fer la seva fulgurant aparició, espera aquella persona amb la que tantes nits heu somiat.

Però alerta, no us enganyeu; el príncep blau no té uns abdominals d'acer, potser fa panxa; el príncep blau no té una exhuberant cabellera atzabeja, és calv o té entrades; el príncep blau no és la viva imatge del Déu Apol·lo que ha descendit de l'Olimp per caure als vostres braços, no us ho penséssiu pas! Al príncep blau que se us apareixerà molt difícilment el reconeixereu per l'aspecte, pot ser que fins i tot no sabreu que així és fins que moltes hores de plaent conversació i passeig no us ho hagin revel·lat, quan li haureu vist els pectorals poc desenvolupats i els pèls de les cames, quan se li hagi abocat a la camisa nova aquell refresc que taca tant i quan l'hàgiu vist guanyar un parell de quilos pels gelats estivals...

Senyoretes que us heu passat els darrers x anys de la vostra vida buscant al refotut príncep blau, no us heu parat a pensar en, tot i que direu que vosaltres no i que el que importa és l'interior, la multitud de prínceps blaus que us heu perdut només perquè "no m'agrada el seu somriure", o "no fa un cul massa maco..." o "aquest? Però si és un friki!", o "és massa dòcil, m'agrada que sigui més dur, un tiu..." Us heu parat a pensar-hi algun dia, que mentre busquem un hipotètic príncep blau ens podem deixar moltes mitges taronges pel camí?

Behind this hazel eyes

2007-03-12T05:00:00.000-07:00

Seems like just yesterday.

You were a part of me.

I used to stand so tall.

I used to be so strong.

Your arms around me tight.

Everything, it felt so right.

Unbreakable, like nothing could go wrong.

Now, I can't breathe.

No, I can't sleep.

I'm barely hanging on.

Here I am, once again,

I'm torn into pieces.

Can't deny it, can't pretend.

Just thought you were the one

Broken up, deep inside,

But you won't get to see the tears I cry

Behind these hazel eyes.

I told you everything,

Opened up and let you in.

You made me feel alright

For once in my life.

Now all that's left of me

Is what I pretend to be.

So together, but so broken up inside.

'Cause I can't breathe

No, I can't sleep,

I'm barely hanging on.
Here I am, once again,

I'm torn into pieces.

Can't deny it, can't pretend.

Just thought you were the one

Broken up, deep inside,

But you won't get to see the tears I cry

Behind these hazel eyes.

Swallow me, then spit me out.

For hating you, I blame myself.

Seeing you, it kills me now.

No, I don't cry on the outside

Anymore...

Here I am, once again,

I'm torn into pieces.

Can't deny it, can't pretend.

Just thought you were the one

Broken up, deep inside,

But you won't get to see the tears I cry

Behind these hazel eyes.

Here I am, once again,

I'm torn into pieces.

Can't deny it, can't pretend.

Just thought you were the one

Broken up, deep inside,

But you won't get to see the tears I cry

Behind these hazel eyes.

Diari; segon dia, 09-02-07

2007-02-09T03:40:00.000-08:00

Em desperto altre cop; el dia és gris com tants altres i tants més (oh dissort) ho seran. M'han donat les notes que em faltaven; per primer cop a la vida, la suma de les S supera (per poc, sortosament) a les A, N, E i MH. A totes juntes. El dia s'entristeix per moments. Què ha passat? M'agradaria no saber-ho, perquè la veritat és una arma de doble fil, ja que ens fa més savis però no més feliços. Ha passat el que havia de passar. Penso en David Hume i la seva crítica a la causalitat i m'adono que va errat. U i u sempre faran dos, per moltes tombarelles que el món faci, i era previsible que passés el que ha passat perquè, dissortadament, tots els factors apuntaven a que fos així. M'intento tranquil·litzar... Pensa en alguna cosa, ràpid. Torno a l'afirmació d'abans. La veritat NO és una arma de doble fil, la veritat és una prostituta lletja, vella i demacrada que somriu aquell qui no la busca ensenyant els seus afilats ullals corcats preparats per equeixar la carn d'un David Hume que no entén el món que l'envolta i que intenta viure en la seva realitat envoltat d'amenaçadors espectres que malden per punxar-li la bombolla.

Causalitat? Quina, si no, és l'explicació d'aquest meu text, sinó el ressentiment envers allò que ERA veritat però ja no és? Malviatge s'emporti David Hume, la veritat i a tots aquells que busquen llur consol en ella. Jo no la vull ni regalada. Perquè hi ha una diferència entre aquells que, malauradament, sabem la veritat, aquells que la saben però no l'accepten i aquells autoanomenats savis que la busquen. La veritat és una poma vermella amb un verm infecte que en corca lentament l'entranya, apetitosa i suggerent en la distància, però amarga i vomitiva un cop hi claves queixalada. Si algú us diés que no sou res més que receptacles semivivents d'una informació que a ningú més que vosaltres importa que es conservi, si algú us diés que tot allò que feu, dieu o penseu no té més importància que el rodolar d'un minúscul gra de sorra per una duna anònima del desert, si us digués que tot és va i tot és estèril, que la vida és només una casualitat entre tantes altres que s'han donat i que l'única finalitat que presenta és la d'automantenir-se inútilment durant eons i eons sense importància de si existeix o no... Si algú us parlés així, faríeu quelcom més que prendre'l per dement i assenyalar-lo com un amargat? Aquesta és la meva pregunta. Si la veritat truqués a la vostra porta mostrant-se tal com és... la deixaríeu entrar? O canviaríeu de casa?

Cançó del dia: "Everybody's fool", Evanescence)

Fotografia del dia:

Chuck Norris

2007-01-30T15:23:00.001-08:00

1 Los Dinosaurios miraron mal a Chuck Norris una vez. UNA VEZ.

2 Chuck Norris murio hace 10 años, solo que La Muerte no ha tenido el valor de decirselo.

3 Superman usa pijamas de Chuck Norris.

4 Las lágrimas de Chuck Norris curan el cáncer. Es una pena que él no haya llorado nunca.

5 Chuck Norris no duerme. Espera.

6 Chuck Norris ha demandado a la NBC, alegando que Ley y Orden son marcas registradas para sus piernas derecha e izquierda.

7 La principal exportación de Chuck Norris es el dolor.

8 Si puedes ver a Chuck Norris, él puede verte. Si no puedes ver a Chuck Norris, puede que estés a sólo unos segundos de la muerte.

9 Chuck Norris vendió su alma al diablo a cambio de su rudo buen aspecto y su inigualable destreza en las artes marciales. Poco después de finalizar la transacción, Chuck dio una patada giratoria al Diablo en la cara y recuperó su alma. El Diablo, que aprecia la ironía, no pudo enfadarse con él, y admitió que debía haberla visto venir. Ahora juegan al póquer el segundo miércoles de cada mes.

10 Chuck Norris no caza, porque la palabra caza implica la probabilidad de fracasar. Chuck Norris sale a matar.

11 De adolescente, Chuck Norris dejó embarazadas a todas las enfermeras de un convento perdido en las colinas de la Toscana. Nueve meses después, las enfermeras dieron a luz a los Miami Dolphins de 1972, el único equipo imbatido de la historia del fútbol americano profesional.

12 Para demostrar que vencer el cáncer no es tan difícil, Chuck Norris se fumó 15 cartones de tabaco al día durante dos años, y desarrolló 7 tipos diferentes de cáncer, sólo para librarse de ellos haciendo flexiones durante 30 minutos. ¡Chúpate ésa, Lance Armstrong!

13 Chuck Norris ha contado hasta el número infinito... dos veces.

14 Cuando el Hombre del Saco se va a dormir cada noche, mira en su armario para ver si está Chuck Norris.

15 Chuck Norris se comió una vez 3 filetes de 2 kilos en una hora. Pasó los primeros 45 minutos follando con su camarera.

16 Cuando Chuck Norris manda su declaración de la renta, envía los formularios en blanco e incluye una foto suya, en guardia y listo para atacar. Chuck Norris nunca ha tenido que pagar sus impuestos.

17 El camino más rápido para llegar al corazón de un hombre es el puño de Chuck Norris.

18 Si Chuck Norris llega tarde, más le vale al tiempo ir más despacio.

19 El único niño que ha podido sobrevivir a una patada giratoria de Chuck Norris fue Gary Coleman (el negrito de Arnold). No ha crecido desde entonces.

20 Chuck Norris no lee libros. Los mira fijamente hasta que consigue la información que quiere.

21 Chuck Norris dona sangre a la Cruz Roja frecuentemente. Sólo que nunca es la suya.

22 Mientras rodaba Walker: Texas Ranger, Chuck Norris resucitó a un corderito, que había nacido muerto, frotando prolongadamente su barba contra la criatura. Poco después de que el animal volviera a la vida, Chuck Norris le dio una patada giratoria delante de todo el mundo, rompiéndole el cuello, para recordar a la multitud que lo que Chuck nos da, Chuck nos lo quita.

23 Chuck Norris se comió una vez una tarta entera antes de que sus amigos pudieran decirle que había una bailarina dentro

24 Chuck Norris apostó una vez contra la NASA a que podía sobrevivir a una entrada en la atmósfera desde el espacio sin traje protector. El 19 de julio de 1999, un Chuck Norris desnudo reentró en la atmósfera terrestre recorriendo 14 estados y alcanzando una temperatura de 3.000 grados. La NASA, avergonzada, publicó que había sido un meteorito, y le sigue debiendo una cerveza.

25 No hay mentón tras la barba de Chick Norris. Tan sólo hay otro puño.

26 Los círculos extraterrestres conocidos como CROP CIRCLES son la forma de Chuck Norris de decirle al mundo que a veces el maíz tiene que estar tendido un maldito rato.

27 La Gran Muralla China fue creada originariamente para mantener alejado a Chuck Norris. Fracasó miserablemente.

28 Chuck Norris conduce un cochecito de los helados cubierto de calaveras humanas.

29 No hay teoría de la evolución, solo una lista de criaturas a las que Chuck Norris permite vivir.

30 Chuck Norris es el único hombre vivo que ha derrotado a un muro de ladrillos en un partido de tenis.

31 Chuck Norris alcanzará el nivel de Estado en 2009. Su flor estatal será la Magnolia.

32 Chuck Norris aparecía originalmente en el juego "Street Fighter II", pero fue eliminado por los Beta Testers porque cada botón hacía que diera una patada giratoria. Cuando se le preguntó por este "fallo en el sistema" Norris respondió "Eso no es un fallo en el sistema".

33 La escena inicial de la película "Salvar al soldado Ryan" está basada en los partidos de balón prisionero que Chuck Norris jugaba en sus últimos años de EGB.

34 Chuck Norris derribó en una ocasión un avión alemán con su dedo gritando "¡Bang!"

35 Chuck Norris tiene dos velocidades: Caminar y Matar.

36 Chuck Norris descubrió una nueva teoría de la relatividad acerca de múltiples universos en los que Chuck Norris es mucho más duro que en este. Cuando fue descubierta por Albert Einstein y hecha pública, Chuck Norris le dio una patada giratoria en la cara. Ahora conocemos a Albert Einstein como Stephen Hawking.

37 En un salón corriente hay unos 1242 objetos que Chuck Norris podría usar para matarte, incluido el mismo salón.

38 Chuck Norris no se afeita, se da patadas en la cara. Lo único que corta a Chuck Norris es Chuck Norris.

39 Chuck Norris perdió la virginidad antes que su padre.

40 Chuck Norris vende su orina en lata. Se le conoce como Red Bull.

41 Chuck Norris gana en el Monopoly sin comprar propiedades.

42 Chuck Norris puede dividir entre cero.

43 Cuando Chuck Norris corre con unas tijeras abiertas en la mano apuntando hacia su cara y tropieza, no es él sino el resto de la gente la que se hace daño.

44 Cuando Chuck Norris va a donar sangre no usa jeringuillas: Pide un cubo y un cuchillo.

45 No existen minusválidos sino gente que ha peleado con Chuck Norris.

46 Chuck Norris puede quemar una hormiga con una lupa... de noche.

47 Chuck Norris es la razón por la que Wally se esconde.

48 Chuck Norris ha estado en Marte, es por ello no hay signos de vida.

49 Chuck Norris no esquiva las balas, las balas esquivan a Chuck Norris.

50 Chuck Norris pidió un Big Mac en un Burger King y le hicieron uno.

51 Chuck Norris violó al Diablo sólo para oírle gritar.

52 Chuck Norris obligó a Vin Diesel a protagonizar 'Un canguro superduro'.

53 En una pelea entre Batman y Darth Vader, el ganador sería Chuck Norris.

54 La patada voladora de Chuck Norris es el metodo preferido de ejecución en 16 estados.

55 La idea inicial de Supervivientes era poner a un grupo de gente en una isla con Chuck Norris. Como no hubo supervivientes, el episodio piloto nunca se ha emitido.

56 Cuando Bruce Banner se cabrea, se transforma en Hulk. Cuando Hulk se cabrea, se transforma en Chuck Norris.

57 Chuck Norris una vez pateó a un caballo en la barbilla. Sus descendientes son conocidos hoy en dia como jirafas.

58 No todo el mundo que se enfrenta a Chuck Norris muere. Algunos se alejan todo lo que pueden. Son llamados astronautas.

59 Chuck Norris lleva sandalias con calcetines porque nadie, NUNCA, se ha atrevido a decirle nada.

60 Cientificos han estimado que la energía desprendida durante el Big Bang es casi 1PDCN (1 patada de Chuck Norris)

61 Chuck Norris no juega a ser Dios. Jugar es para niños.

62 Chuck Norris tiene la mejor cara de poquer de todos los tiempos. Ganó las world series de poquer de 1983, a pesar de tener una mano compuesta por un joker, una de "Queda FREE de la carcel" del Monopoly, 2 tarjetas de club, un siete de espadas y una tarjeta verde numero 4 del juego UNO.

63 Chuck Norris jugó a la ruleta rusa con un revolver completamente cargado y ganó.

64 Las Tortugas Ninja están basadas en una historia real. Chuck Norris se comió una vez una tortuga entera, y cuando la cagó, ésta medía dos metros y había aprendido karate.

65 Chuck Norris es 1/8 Cherokee. No tiene nada que ver con sus antepasados, el tío se comió un puto indio.

66 Chuck Norris se comió una vez una tarta entera antes de que sus amigos pudieran decirle que había una bailarina dentro.

67 El tiempo no espera a nadie. A no ser que el hombre sea Chuck Norris.

L'home normal

2007-01-30T10:41:00.000-08:00

Era home normal, completament i absoluta normal; no d’aquelles persones que, considerant-se especials, duen una existència tant normal com la resta, no. Ningú podria blasmar-lo mai, sense caure en la calúmnia, de ni tant sols arribar-se a plantejar seriosament la seva normalitat.
Imagineu si n'era, de normal, que, en aixecar-se cada matí i retirar, puntual com un despertador, la persiana a les sis quaranta-cinc, havia pres l’insà costum de no saludar a un dia, sinó solament a un altre dia.
Amb el nombre de passes òptimes, mesurades segons les estipulacions del seu dietista sobre què és i què no és un saludable exercici físic en base a les calories adequades per a la ingesta diària, recorria el seu habitual recorregut matutí i diligentment, després d’haver-se pres un cafè descafeïnat amb sacarina, pujava al seu respectable cotxe d’últim model que l’havia de conduir a la petita oficina de sempre.
Morigerat amb el menjar i caut en l’amor, la seva plàcida existència transcorria, com aquell qui no vol la cosa, com amb el pas ominós d’un riu d’aigües somes per la plana, seguint indolent el seu curs que acaba, invariablement, a l’ample mar sense deixar a l’aigua la més mínima possibilitat de tornar enrera; talment com el riu utilitza a petits meandres perquè alenteixin les ja de per sí parsimonioses aigües, a base de doctors, cirurgians, futuròlegs, entrenadors personals i dietistes ell intentava perllongar el curs de la seva vida per retardar l’inevitable retrobament final amb l’oceà.
No és que l’ineludible trobada amb el mar, tot i que no li acabava de resultar tant abellidora com determinats personatges li volien presentar, l’atemorís en gran mesura: prou se n’havia encarregat de reservar, amb els seus successius serveis a les sirenes i manatís terrestres, una parcel·la desitjable i acollidora prop d’allà on Neptú a voltes recolzava el trident; no. Però s’agradava considerant-se com una peça fonamental d’aquell microcosmos que s’havia anat teixint amb fils de monotonia i que, sense ell, pensava a voltes, deixaria de tenir sentit.
El temps, però, impertinent, no s’atura per molt que hom ho intenti, i allò que era al seu dia negre i exuberant es tornà gris i escadusser, i allò que era llis s’anà arrugant, i fins allò que tants esforços havia fet per mantenir pla s’anà contornant. Com he dit, per molts dics o meandres que el riu trobi, aquest sempre acaba arribant al mar.
Quan un dia, assegut en la seva confortable butaca, negre i vellutada, tot mirant amb manifesta indiferència la televisió de pantalla plana més nova del mercat, se li acudí mirar altra vegada per la finestra de la seva immensa i respectable, però buida, casa (feia temps que havia deixat de saludar ni tant sols el següent dia), s'adonà que la primavera rugia defora amb tota la seva silenciosa remor, que de dessota la teulada li arribava la febril piuladissa d'una niada de pollets nats no devia fer ni dues nits, que el sol s'ajaçava majestuós darrera els cims nevats de les muntanyes i que una agradable escalforeta tardana li acariciava la cara amb dits càlids, delerosos i amatents.
I sentí quelcom desconegut dins el seu vell i endormiscat cor, i volgué alçar-se, i saltar, i córrer, volgué descarregar sobre el món aquell sentiment elèctric que ara, després de tant de temps, el posseïa com una descàrrega sobtada d’energia i potencial, cridar que ell formava part de tot allò i que estava viu, i que res ni ningú no podria aturar la seva riuada abassegadora.
Però llavors es mirà les mans, tremoloses i insegures, i en el reflex del vidre de la finestra veié que l'espurna dels seus ulls havia estat apagada temps ha, i se sentí marejat per aquell abominable sentiment d'impotència que l'oprimia.
Es tornà a asseure tot apagant el televisor. En contemplar altre cop aquell món acabat de descobrir, li arribà l'última guspira del sol moribund fent que una salada llàgrima li llisqués galta avall. S'havia fet tard.

Jo

2007-01-25T13:22:00.000-08:00

Tinc el cap clar i la vista cansada

i el cor malferit per les nafres del món.

El plor d'un infant m'enfosqueix la mirada

i el mot soletat m'en resseca el cor.

Diari (primer dia) 18/12/2006

2006-12-20T02:17:00.000-08:00

Bé, primer de tot permeteu-me matitzar l'expressió de "diari" que apareix al títol, car de diari no tindrà ni la freqüència aquesta meva nova " publicació periòdica de pensaments i reflexions"; no obstant, procuraré com bonament pugui que sigui regularment actualitzada.

Una nova nit insomne em retorna ecos de pensaments malauradament massa coneguts, i reviu emocions les quals m'agradaria enterrar profundament en un passat distant; però no puc, i, d'aquesta forma, una sola paraula és capaç de despertar sentiments funestos i ressucitar antigues bubotes.

El mòbil ha callat durant tota la tarda, deixant-me immers en la meva soletat mentre eixorcs pensaments em desdibuixen la mirada, moments en els que sols un "et recordo" de la persona més insospitada és capaç d'espantar els fantasmes que poblen malintencionats el meu cor.

El dia ha estat fred i infecund, el sentit de la vida se m'escapa mentre escric aquests quatre mots amb l'esforç de tot l'ingeni que encara em resta, i em disposo a retornar, un dia més, abatut, a la tomba de ciment cru i malenconiòs on discorre des de fa mesos la meva dissortada existència entre parets de pedra blanca, llençols revolts i notòria absència.

Cançó del dia: "Everything burns", Ben Moody & Anastasia

Fotografia del dia:

Silencis i paraules

2006-12-14T02:53:00.000-08:00

Diga'm, oh nimfa d'aigua,
estel dolcíssim,
si no és millor parlar
quan el cor no calla
que mantenir un ominós silenci
infecund, sentit i eixorc.

El llibre de ta mirada

2006-11-23T05:20:00.000-08:00

A tu, ja saps qui i ja saps perquè:

"Puc llegir en els teus ulls,
són, per a mi, pàgines d'un llibre obert:
car són com arcs de Sant Martí,
preciosos i humits, tendres i serens,
i, al seu final, amaguen un tresor secret.

T'observo:
tremoles nerviosa i apartes la mirada,
pronuncies cada paraula amb mesurat recel
tems que s'escapi el més lleu somriure
i aquest confirmi allò que el cor coneix."

(Myself)

No puc callar

2006-11-23T05:18:00.000-08:00

"No puc callar ni callaré:
encara el temps no m'ha llevat la força,
ara que el món és una esfera orca,
ara que les paraules fan mal.
Llur desig de segur seria veure'm
en un racó, sol i callat,
mantenint baixa la mirada
mentre una dolça metzina
em juny i em tempera la sang.
No puc callar, i menys encara
quan eixa gent ho desitja tant."

(Myself)

Com un arbre nu

2006-11-23T05:15:00.000-08:00

"Nu, com un desmai que enmig l'hivern
tremola amb la glacial ventada,
puix que la tardor n'ha esgrogueït el verd
i la tramuntana n'ha esfullat les branques.

Nu com en el primer gemec.
Tancat entre parets blanques
observant perplex el meu llit desert
i buscant consol en la llum de l'alba.

Nu, despullat de seny i d'il·lusió,
i un ferro roent que em travessa el cor,
sense el teu calor
fins l'infern es glaça."

(Myself)

Noms propis

2006-11-07T02:26:00.000-08:00

Aquesta és una llista de noms que m'han arribat per mail, on s'assegura que són reals... i que en el llibre que els ha compilat hi apareix el DNI de la persona en qüestió, però mai se sap, amb la d'Spam que hi ha per la xarxa...

Antonio Bragueta Suelta (no me digais que no tuvo que ser una infancia dura!!... qué "puteo"!!)

Agustín Cabeza Compostizo (que Dios le conserve el pelo...)

Román Calavera Calva (este se puede juntar con el anterior... y crear una asociación "no sin mi >>pelo")

Alberto Comino Grande (perdón, qué dices que tienes grande?)

Pascual Conejo Enamorado (ejem... sincomentarios)

Jesús Están Camino (chiste fácil: está en camino de donde?)

Eva Fina Segura (yo demandaba a evax. Qué infancia más traumática!)

Margarita Flores del Campo (Pero en que pensaban esos padres??, eran hippies e iban fumados??)

Isolina Gato Sardina (parece el título de una canción infantil)

José Luis Lamata Feliz (matar la mató, pero lo dejó encantada oye)

Amparo Loro Raro (a ti te decían de pequeña/o qué eras un bicho?. A ella se lo dicen todos los días)

Miguel Marco Gol (qué guay el tio!... y los padres marcándole el camino desde pequeño)

Ana Mier de Cilla (Joder!. Si te apellidas Mier te puedes echar cualquier novia... menos una que se apellide De Cilla... y por encima no tengas descendencia)

Rosa Pechoabierto y del Cacho (nadie en su familia, ningún antepasado, se ha planteado cambiarse el apellido o mantenerse célibe?)

Evaristo Piernabierta Zas (lo de el pobre Evaristo es una putada, empezando por el nombre, pero llega a ser mujer y es como para no salir de casa).

Presentación de Piernas (Ninguno de esta lista a demandado a sus padres?, seguro que alguno/a sí, y con razón)

José de la Polla (En este caso el nombre es lo de menos, que más da como te llames... te apellidas DE LA POLLA... y no cabe duda que la misma tendría algo que ver.)

Ramona Ponte Alegre (si esta mujer acaba siendo alcohólica que a nadie le extrañe, tanto ponte alegre!)

Ana Pulpito Salido (si es que los pulpitos son así de locos! Ay Ana tú si que sabes...)

Emiliano Salido del Pozo (soy minerooo... ah no, que soy pocero)

José Sin Mayordomo (como todos, no te jode!)

Pedro Trabajo Cumplido (este queda bien sin hacer nada)

Abundio Verdugo de Dios (apuesto lo que quieras a que no estudió en un colegio de curas, ni fue monaguillo) >>

Miren Amiano (No!, gracias. Esto es gusto por el exhibicionismo)

Francisco José Folla Doblado (Pobre hombre!!, lo que habrá tenido que aguantar... es o no es como para denunciar a tus padres) (Y cómo lo hará... digo lo de follar doblado, tiene que ser dificil)

Fernando Coco Cuadrado (no sé que decir, sigo pensando en Francisco José y su particular forma de montárselo...)

Helena Nito del Bosque (Aibó, aibó anem a treballar...)

Clara Dou Ferrant (Si et dius Dou i et cases amb una Ferran, no li facis la guarrada a la teva filla de posar-li el nom de Clara!)

Andreu Andrujem Nos (Vinga, andrujem-nos tot!!!)

Respostes a exàmens:

2006-10-26T05:04:00.000-07:00

Preguntes i respostes a exàmens dels amics de les espanyes (verídiques):

- *Barroco:* Estilo de casas hechas de barro. (*Como su propio nombre indica*)

- *Estimulantes del sistema nervioso:* El café, el tabaco y las mujeres. (*No sé... A mi me da que lo ha clavao...*)

- *Palabra derivada de luz:* Bombilla (*He aquí un iluminado...*)

- *Círculo:* Es una linea pegada por los dos extremos formando un redondel. (*Oye, pues a su forma...*)

- *Marsupiales:* Son los animales que llevan las tetas en una bolsa. ( *Marsupiales degenerados...*)

- *Las algas:* Son animales con caracteres de vegetales. (*Si, como tu calificación...*)

- *El arte griego:* Hacían botijos. (*¡Contraten a este chico! Siglos de Arte resumidos en una puta frase*)

- *Cita organismos internacionales:* La OJE, "Boyes Caos", USA, USS y UNI, Policía, bomberos, Socorristas y cruz roja. (*Vaya... Parece que los "Boyes Caos" son universales*)

- *Cita un gusano que no sea la lombriz de tierra:* La lombriz de mar. (*Vale, esa te la habían puesto a huevo*)

- *Qué es la hipotenusa:* Lo que está entre los dos paletos. (*Si, entre el cenutrio y el pardillo*)

- *¿Conoces algún vegetal sin flores?:* Conozco. (*¡Ah! ¿Que también quería que te dijera cuál?*)

- *Partes del insecto:* Son tres: in-sec-to. (*muy-bien!*)

- *Moluscos:* Son esos animales que se ven en los bares, por ejemplo el cangrejo. (*Y los calamares, que crecen en bocadillos*)

- *Los cuatro Evangelistas:* Eran 3: San Pedro Y San Pablo. (*4 en religión, 0 en matemáticas*)

- *La catedral de Leon:* Fue construida por los romanos gracias a un arquitecto americano. (*¿Usarían el Dedorian para viajar al futuro?*)

- *¿Qué es la atmosfera?:* La atmosfera es el sitio donde se encuentran los procesos atmosfericos como las nubes. En esta parte se producen los rayos sismicos, que son aquellos que producen los terremotos y el temblamiento de tierra. (*Y donde pasabas el rato en las clases de biología...*)

- *Movimientos del corazón:* De rotacion alrededor de si mismo y de traslacion alrededor del cuerpo. (*Si, los térmios sístole y diástole siempre me parecieron un mito...*)

- *Los marginados:* Viven en la calle, no tienen dinero y no poseen priviligios como es ovio. (*Te equivocas, esos son los internautas...*)

- *La soberbia:*Es un apetito desordenado de comer y beber, que se corrige practicando la lujuria. (*De lo último estoy completamente seguro...*)

- *Área del triángulo:* Es igual a la cuarta parte de la mitad de su lado por la semisuma de la raíz cuadrada de tres. (*Más la raíz cúbica del cuadrado de los paletos*)

- *Esqueleto:* La pantorrilla esta formada por el hueso mas largo del cuerpo, que es el fémur, que va desde el omoplato hasta la rótula. (*Joer... ni Frankestein...*)

- *El cerebro:* Las ideas, despues de hablar se van al cerebro. (*Asi te va...*)

- *Volcanes:* En Mallorca está el Teide. El agua de mar se solidifica y sale por el cráter. (*No se que es peor, quemarte con la lava o que te caiga una piedra de hielo en la cabeza...*)

- *Terremotos:* Son movimientos bruscos que se tragan a las personas. (*No me gustaría encontrarme por la calle con un movimiento brusco de esos*) -

*Definición de rumiantes:* Son los que eruptan al comer. (*También se les llama cochinos...*)

- *Musica, La orquesta:* La orquesta es cuando se juntan mucha gente que toca, y toca la música. Los instrumentos se colocan unos delante y otros detrás y eso depende del tamaño, por ejemplo la gaita se coloca siempre delante. (*Siempre me gustó el sonido de la gaita en una orquesta*)

- *Países y lugares productores de miel:* La Granja de San Francisco. (*Es obvio...*)

- *La Santísima Trinidad:* Son el Padre, el Hijo y una Palomita que vive con ellos. (*Si, lo de Trinidad debe ser de como Trina...*)

- *Frutos secos:* Entre ellos está la naranja, que se divide en varias partes llamados "grajos". (*...*)

- *Fósiles:* Son unos señores muy antiguos. (*Y tanto... pobres señores...*)

- *Animales polares:* Son la Osa mayor y la Osa menor. (*¿Y la de Cocacola?*)

- *Peces:* El caviar se hace con huevos de "centurión". (*Están locos estos romanos*)

- *Dónde fue bautizado Jesucristo:* En Río de Janeiro. (*Claro, con Ronaldinho y Romario*)

- *Lenguas vernáculas:* Las que se hablan en las tabernas. (*Y en según que casas...*)

- *Sancho Panza:* Era muy aficionado al vino, a las mujeres y a las drogas. (*Las drogas siempre cuadran...*)

- *Napoleón:* Está enterrado en "Los Paralíticos", en París. (*Debe ser por lo de la mano tonta que tenía*)

- *Comando CD de MSDOS:* Sirve para hacer Compact-Dis. (*¿Y el canon de la SGAE? ¿Nos sale por la impresora?*)

- *Movimiento adagio:* Eso no lo trae mi libro. (*Efectivamente, a ti no te pillaron con la pregunta...*)

- *Geografía:* En Holanda, de cada cuatro habitantes, uno es vaca. (*Las vacas hasta cotizan en la seguridad social, están muy avanzadas*).

- *Religión:* Caín mató a Abel con una molleja de burro. (*Le costó un rato, pero después de varios golpes...*)

- *Erasmo de Rotterdam:* El Asno de Rotterdam es la escultura de un burro célebre que está en Amberes. (*No tengo palabras...*)

- *Insectos:* El paludismo es producido por la mosca "SS". (*Esas jodidas moscas nazis*)

- *Reproducción sexual:* Para que se provoque la fermentación, tienen que estar el órgano masculino dentro del femenino. (*Claro caso de escuchar campanas y no saber donde*)

- *Depuracion del agua:* Se hace por los rayos ultraviolentos. (*Si, porque si te pilla uno...*)

- *¿Qué significa leucocito?:* Como su propio nombre indica "Leu" significa animal, y "cocito", pequeño. (*Si... eres un leucocito... ¡chiquito animal!...*)

- *Anfibios:* De los huevos de rana salen unas larvas llamadas cachalotes. (*¿Cachalotes en las charcas? Imaginen el espectáculo*)

- *Señale un molusco perjudicial:* El león. (*Eemm... claro...*)

- *Comentar algo del 2 de mayo:* ¿De que año?. (*Ahí, vacilando, que te los sabes todos desde 1576*)

- *Insectos:* Son una especie de aves pequeñísimas. (*Igual que los arácnidos, que son mamíferos de 8 patas*)

- *Como se llaman los habitantes de Ceuta:* Centauros. (*¿Y los minotauros de donde son?*)

- *Posición de los ojos en las aves rapaces:* Uno hacia arriba, otro hacia abajo y otro hacia atrás. (*El de atrás ha quedado claro...*)

Homenatge a la República

2006-10-24T08:21:00.000-07:00

Companys, heu aquí el meu humil homenatge a aquelles persones que van lluitar contra el feixisme en ares d'un món millor.

Si oblidem d'on venim, oblidem qui som.

HIMNO DE RIEGO(Letras populares)

Si los curas y frailes supieran

la paliza que les van a dar,

subirÍan al coro cantando:

"Libertad, libertad, libertad!"

Si los Reyes de España supieran

lo poco que van a durar,

a la calle saldrían gritando:

"Libertad, libertad, libertad!"

A LAS BARRICADAS

Negras tormentas agitan los aires

nubes oscuras nos impiden ver,

aunque nos espere el dolor y la muerte,

contra el enemigo nos llama el deber.

El bien más preciado es la libertad

hay que defenderla con fe y valor,

alza la bandera revolucionaria

que llevará al pueblo a la emancipación

alza la bandera revolucionaria

que llevará al pueblo a la emancipación.

En pie pueblo obrero, a la batalla

hay que derrocar a la reacción.

¡A las barricadas, a las barricadas,

por el triunfo de la Confederación!

¡A las barricadas, a las barricadas,

por el triunfo de la Confederación!

LA INTERNACIONAL

Arriba, parias de la Tierra.
En pie, famélica legión.
Atruena la razón en marcha,
es el fin de la opresión.

Del pasado hay que hacer añicos,
legión esclava en pie a vencer,
el mundo va a cambiar de base,
los nada de hoy todo han de ser.

Agrupémonos todos,
en la lucha final.
El género humano
es la internacional.
(bis)

Ni en dioses, reyes ni tribunos,
está el supremo salvador.
Nosotros mismos realicemos
el esfuerzo redentor.

Para hacer que el tirano caiga
y el mundo siervo liberar,
soplemos la potente fragua
que el hombre libre ha de forjar.

Agrupémonos todos,
en la lucha final.
El género humano
es la internacional.
(bis)

La ley nos burla y el Estado
oprime y sangra al productor.
Nos da derechos irrisorios,
no hay deberes del señor.

Basta ya de tutela odiosa,
que la igualdad ley ha de ser,
no más deberes sin derechos,
ningún derecho sin deber.

Agrupémonos todos,
en la lucha final.
El género humano
es la internacional.
(bis)

Dama Negra

2006-10-05T06:49:00.000-07:00

Por dos veces que te he viso

me has robado el corazón,

ya no sueño ni de noches,

ya no vivo con razón.

Dulce dama pasajera,

dulce sueño, dulce amor,

quiero ver tu ropa negra

apagar la luz del sol.

Nobody's girl

2006-09-21T02:30:00.000-07:00

Aquesta cançó va dedicada a qui me la va fer descobrir, perquè realment és la millor descripció que se'n podia fer ;)

Nobodys Girl

(Larry John McNally)

She don't need anybody to tell her she's pretty.

She's heard it every single day of her life.

He's got to wonder what she sees in him

when there's so many others standing in line.

She gives herself to him, but he's still on the outside.

She's alone in this world.

She's nobody's girl.

She's shows up at his doorstep in the middle of the night.

Then she disappears for weeks at a time.

Just enough to keep him wanting more

But never is he satisfied.

And he's left to pick up the pieces

Wondering what does he do this for.

She's off in her own little world.

She's nobody's girl.

He said, "Before I met her, I didn't love nothin'.

I could take and leave it - that was okay.

She brings out a want in me

for things I didn't even know that I need.

She does anything she wants any time she wants

towith anyone - you know she wants it all.

Still she gets all upset over the least little thing

Man, you hurt her, it makes you feel so small.

And she's a walking contradiction,

but I ache for her inside.

She's fragile like a string of pearls.

She's nobody's girl

She's fragile like a string of pearls.

She's nobody's girl.

Viatge d'anada i tornada a la terra dels dromedaris

2006-09-10T07:25:00.000-07:00

Bé, la història sovint ens demostra que els clàssics sempre retornen, i crec que, igual que a mi, a tots els que vam participar en aquell magnífic i inoblidable viatge ens ha quedat un regust a Tuníssia al cor; per tant, què millor per reviure el record que plasmar-lo en uns i zeros? Pels demés, els que van tenir la dissort de no compartir amb nosaltres el goig d'aquest magnífic viatge, només dir-los que si volen saber el que se sent una setmana al paradís, o com a mínim a la seva abantsala, llegeixin aquest text. Salut a tots!

Heus ací:

Crònica del viatge a Tunísia de segon de Batxillerat, una aventura èpica que... bé, tampoc cal passar-se:

Dia 1:
10:00 (bé, potser una mica més tard i tot...) Després que el xofer hagi aconseguit fer aguantar l’última maleta al portaequipatges de l’autobús, i amb la gent molt animada (massa...?) per l’aventura que acaba de començar, l’autocar surt de la ciutat d’Olot un matí amb el sol lluint-li damunt l’espinada metàl·lica (quina frase més maca, encara que mentida, perquè el dia, francament, fa pena de veure) per arribar a Barcelona encara ens esperen no menys de cinc parades pels pobles... a l’autocar, el comentari més estès és: "que bé, ja hi som... em pensava que no hi arribaria mai...".
Els pobles se succeeixen, l’un rera l’altre... ja només queda Besalú i... ja està! Ja som lliures (bé...), res, que ja estem en camí...
Barnacity, també anomenada Barcelona: Una tempesta tropical està tenint lloc a fora, la pluja martelleja incansablement els gruixuts vidres de l’edifici de l’aeroport... el dia continua fent pena... I l’espera encara més... (tecnologia, diuen... jo diria avaries amb camuflatge d’ordinador!) per fi podem fer el primer pas vers el nostre pegàs, el nostre cavall alat, el transport aeri, però per fer-ho, primer hem de passar el control... i enfrontar-nos allà amb el temut enemic: El policia de duanes "catxondo" ,una espècie en perill d’extinció... "Pitarà el mòbil si passo?..." bé, el de sempre...
Després d’haver-nos d’esperar una eternitat i mitja (més o menys) per fi tenim el permís per deixar la terra i anar a saludar els núvols... En el moment de desenganxar-nos del sòl, l’avió sencer es posa a cridar mig d’alegria mig d’alleujament al veure que no hi ha problema i que tot va com una seda... Després d’un menjar per oblidar i d’una hora i mitja passades sense pena ni glòria, el pilot ens informa amb accent tot curiós que començarem el descens a l’aeroport que ha de significar el primer contacte nostre amb el nostre destí: Tunísia. Encara estarem una horeta més desembarcant, agafant l’equipatge i canviant els diners.
Quan sortim, respirem per primera vegada l’ambient tunisià, el respirem i el patim en la primera cursa (també anomenada trajecte) que fan els nostres autocars (no sé perquè el govern utilitza els semàfors, però per fer frenar els autobusos no.)
Un cop a l’hotel, el sentiment general és que ens hem mort i hem anat directament als elisis, perquè la veritat sigui dita, l’hotel fa de molt bon veure, igual que les habitacions... Deu minuts més tard ja estem escampant la cultura catalana castellera a la piscina de l’hotel... un pilar de dos amb enxaneta, folre, manilles i el que vulgueu... no és una meravella, però...
Sopem... ni parlar del sopà; descobrim, sovint a desgrat, que la cultura tunisiana utilitza en excés (abusa) del picant, i, conseqüentment, del preu de l’aigua. Però el millor de tot, com tothom sap, és la nit... Ni què parlar del bany nocturn, de la cervesa tunisiana (Celtia, com no), o el pobre cantant frustrat de l’hotel, que va acabar escoltant Ska-P, sinó dir que el primer dia alguns de nosaltres rebem la càlida salutació de cert entrenador d’un equip de futbol... (perdó per si va perdre el partit d’endemà, no era la nostra intenció)
Bona nit...? Sí, bastant...

Dia 2:
Hora: Molt més aviat del que ens agradaria. Ens despertem; a la cara dels companys d’habitació es veu reflectida tota una nit de diversió, bé, s’entreveu, perquè primer t’has de fregar els ulls unes quantes vegades. Arriben els pilots que s’entrenen per córrer el París – Dakar, també anomenats taxistes, i si abans no havíem conegut la por, ara la coneixerem en el seu màxim esplendor; després d’una cursa extenuant, i amb el conductor rient per sota el nas en veure la nostra cara de pànic, arribem en grups de quatre al punt acordat... aquí tornem a descobrir perquè aquest és un poble de mercaders "el taxímetre marca cinc!", " no, diez, diez..." ja m’enteneu, oi?
Durant el matí anem a observar un cementiri.. bé, anem a entreveure un cementiri amb els nostres ulls encara plens de lleganyes. I heus aquí que descobrim, entre els tortuosos carrers de Sidu Bou Said, el paradís: Aquest paradís té escales per arribar-hi, fa una olor indescriptible, una olor dolça i un xic decadent alhora, té catifes on la gent està estirada conversant i té ALLÒ. Meravellats, descobrim la xixa tunisiana, i fumem xerrem i bevem te (molt bo per cert) enmig de la tranquil·litat que impera en aquell lloc de pau.
Voltem una estona pel zoco (mercat), el primer zoco amb el que ens haurem d’enfrontar, sí, enfrontar... durant set dies aquests ens posaran al límit de la nostra resistència, intentant esquivar als venedors mentre els intentem explicar que el lloc d’on venim no porta una E davant, sinó una C, i que no fa ni mitja gràcia que ningú, repeteixo ningú, pel carrer, et cridi "Eh, Espanyol... mucho bonita!! Que pasa, pantoja, bustamante!!"... perdoneu, però això és passar-se.
Per tornar a l’hotel, ens hem de tornar a enfrontar al repte de pujar un taxi en aquells país, al menys ara tenim tres avantatges: la primera, que la Concepció ha negociat el preu, la segona, que ja sabem què ens espera, i la tercera... els ulls tancats durant el trajecte.
Després d’un bany, un sopà francament opulent i una nova nit "d’insomni", en la qual estem com "pernil al mig d’un entrepà" (qui diu pernil diu cansalada) cadascú a la habitació que NO li pertoca, en la qual passen tantes anècdotes que seria difícil explicar-les totes, anem a dormir, amb el malestar per haver-nos d’aixecar l’endemà a les...

Dia 3:
6:30 DEL MATÍ!!!: Ens aixequem...bé, almenys ho intentem, per anar a esmorzar, encara que només sigui d’esma; si ahir estàvem adormits, avui més. Fem les maletes (tirem totes les coses a dintre i tanquem la cremallera), i pugem a l’autocar. Allà descobrim que, a més de la "peculiar" forma de conduir de Tunísia, ens haurem d’enfrontar a un enemic pitjor... el nostre guia. Després de fer un repàs de 48 minuts seguits (sí, 48 minuts sense pausa!) a la història universal, començant pel Big Bang, potser se n’adona que ningú no l’escolta i para, o potser se li acaba la salivera (jo em decantaria per la segona opció). Cal dir, a favor seu, que va carregat de bones intencions... però no sempre és la intenció el que compta.
Visitem diferents i segons el guia importants llocs religiosos, i en cada un sembla més evident les ganes que té aquest de convertir-nos a l’Islamisme.
Som testimonis del ritual de la circumcisió d’un nen petit i somrient, vestit com si fos un príncep (suposem que en la culminació del ritual, a la que no podem assistir, el petit príncep no estarà tant rialler) i ens tornen a assaltar els comerciants per a intentar encolomar-nos alguna cosa... De moment, la xifra més elevada de camells oferta per una noia del grup són 4 milions, que dit així no sembla res, però...
A la tarda, i després d’un trajecte llarguíssim en autocar, visitem unes ruïnes romanes; entre elles, el nostre guia ens mostra tota la col·lecció de banyeres, dutxes i lavabos que tenien en una ciutat, que no eren pocs. Sufetula, ciutat romana. Quan el dia ja es troba en la seva etapa fosca, arribem a un lloc encara més fosc enmig del desert que ja es perfila: el nostre segon hotel, les habitacions del qual seria bo per la nostra memòria oblidar. Després d’un sopà que fa conjunt amb les habitacions, és l’hora de... anar a dormir aviat, perquè la majoria estem rebentats i a les tres ja no es troba ningú pels passadissos, abans però, un interessant debat moderat per en Quim sobre la política al nostre país, debat que emprenem acompanyats per la nostra amiga que mai ens abandona, la Celtia, on no s’indica la graduació, però de tenir-ne en té, i no pas poca...

Dia 4:
Hora: Quatre hores de son. Ens trobem al hall de l’hotel. Aquest matí farem una de les excursions que se’ns presenta més interessant: anirem en 4X4 entremig de la sorra i les roques del desert... durant més de sis hores viatjarem vora la frontera amb Algèria i entre altres coses (a part d’un conductor malhumorat, que si volem dormir una estona baixa les finestres i apuja la música... gràcies, de tot cor...) davant dels nostres ulls apareixeran dunes de sorra, roques penjants a banda i banda de la carretera, el lloc on es va filmar Tatooine, de la guerra de les galàxies, la sorra finíssima i cremant del desert, un oasi enmig d’aquell erm, on descobrirem una població aïllada de granotes verdes com l’herba (han triat un mal camuflatge, per viure al desert) i altres meravelles.
Tornem a l’hotel, fem les maletes amb una esgarrapada, dinem amb encara menys temps i tornem a pujar a l’autocar, que ja ens espera per portar-nos a través d’un llac salat direcció a Douz. Parem un moment enmig d’aquest llac per contemplar el paisatge; després d’uns quants comentaris sobre instal·lar una empresa prop d’aquest lloc, i de quedar tots amb les mans cobertes de pols blanca (de la sal, eh!) tornem a pujar a l’autocar. D’aquest llac, la cosa més curiosa és un camell de sal mig descompost, segurament un reclam per a turistes. També cal afegir que el nostre benvolgut guia aquesta vegada gairebé no ha obert boca, cosa que sembla indicar el cansament del tercer dia (bé, això i una afonia permanent...).
Arribem a l’hotel de Douz, amb ganes de descansar... bé, això és un dir, ja que un cop aposentats, el cansament ens abandona, baixem a sopar i preparem una nit de celebracions, ja que és la nit en què un de nosaltres, J.F, felicitats, fa la transformació de jove a adult, compleix els 18. A les 12 en punt, una aurèola platejada l’envolta, i davant dels nostres ulls canvia de forma i aspecte, i agafa una nova expressió seriosa i responsable que ens informa del seu canvi... no, en realitat no, realment l’únic canvi que li notem és una cara més vermella i uns moviments més maldestres, atribuïbles com tot en aquest viatge a la nostra inseparable Celtia... Bona nit i tapa’t, que demà és el gran dia!!!

Dia 5:
Hora: Tant li fa (més o menys les nou).
Despertem... diferents. Pels passadissos no es veuen les cares de mal humor com els altres dies, avui és un dia especial, molt especial...
Pugem a l’autocar sense haver fet l’equipatge, aquest ens transporta la increïble distància de 300 metres que separen l’hotel de les dunes on ens espera... sí, el nostre dromedari! Després de disfressar-nos ben disfressats, amb túnica i turban, més per performance que per res més, ens enfilem en un d’aquells animals, que són... heu vist mai un porc? Bé, el nom els escau, no? Doncs als dromedaris els hagués anat de perles que els haguessin canviat el seu nom pel d’ultraporc, perquè si deixem a banda les flatulències i l’escuma que els surt per la boca, tenen unes pautes de conducta més aviat excèntriques; la seva llengua fa un soroll característic quan regurgiten l’aigua, una fressa tal que la primera vegada sembla que l’animal se t’hagi de morir (realment, la primera vegada que passa tothom es gira amb cara de dir jo no li he fet res). Una hora amb el seu típic moviment i un dia per nosaltres de caminar eixarrancats... però val la pena, val la pena (almenys això és el que ens anem repetint els uns als altres).
Tornem a l’hotel per dinar, i havent dinat, recorrem el mercat. Una hora més tard, i conscients que hem estat vilment enganyats pels mercaders de la zona, pugem a l’autocar, per arribar a Matmata, el poble bereber, on tornarem a visitar un dels llocs on va ser filmada la guerra de les galàxies (sembla un recorregut turístic per la vida de G. Lucas) i arribem a l’hotel, on, abans d’aposentar-nos a les habitacions, anem a visitar una casa troglodita, excavada en la roca, i ens fem una foto de grup mentre el sol es pon a l’horitzó (la imatge és quasibé bonica i tot).
Entrem a l’hotel, un hotel si més no, curiós. La sort de les habitacions ha estat diversa; hi ha habitacions bones, passables i dolentes (dissortadament, amb una aclaparant majoria d’aquestes últimes)... al sortir-ne, els de les dolentes ja saben que han de trobar alguna habitació de les bones on els facin un lloc per dormir.
Sopem, un sopar acceptable; per sorpresa nostra, hi ha una discoteca a l’hotel, corre la veu entre nosaltres... baixem a veure-la, i descobrim que bé podria ser la discoteca inaugurada el dia de la caiguda de l’Imperi romà, ja que ens sembla distingir la marca d’una sandàlia on posa Juli Cèsar en la capa de prop de cinquanta centímetres (més o menys) de pols acumulada ... marxem tristos pensant que no, no hi ha discoteca, però encara ens queda la Celtia...
Ens reunim al bar i comencem a jugar a l’assassí... bé, un intent estrany d’assassí que seria interessant sinó fos perquè algun impresentable boicoteja les partides (qui serà?), tenim un espant immens quan ens informen que S’HA ACABAT LA CELTIA! Sortosament alguns del grup pensen i apareixen amb una caixa de ni més ni menys que 24 Celtias, suficient per passar la nit... Cantem durant una estona, ens fem fotos amb un camell (bé, estem una estona fent el ridícul al voltant del camell mentre un individu amb una càmera va fent fotos amb un somriure del 15) i anem a dormir farts (i contents) de tanta Celtia. I encara que després té lloc una altra anècdota del viatge, no correspon a aquesta narració explicar-la.
Els dos últims dies a Tunísia s’han dividit en dues parts: Els dies i les nits.

Dies 6 i 7:
El dia passa tranquil i sense incidents, visitem (bé, ens porten) a tres zocos diferents, per si no havíem gastat tots els nostres dinars en Celtia poder comprar algun record pels de casa (i ens queda el cap com un timbal al estar escoltant ininterrompudament durant el dia els múltiples tambors que s’han comprat durant el viatge) mentrestant, el nostre guia se’ns acomiada, el nostre guia i una part considerable dels nostres diners, que deixem com a "propina". L’hotel al qual ens establim torna a ser paradisíac, i aquest sí que té una discoteca de veritat. També té una piscina d’aigua calenta i una sala on anar a fumar xixa, a més d’una piscina d’aigua freda exterior i de bar (que per primera vegada no visitem gaire, ja tenim la disco). El primer dia visitem l’amfiteatre romà d’El Djem, on es van filmar escenes de la pel·lícula Gladiator (el meu nom és gladiador!), i que és conservat en força bon estat.
Durant el segon dia agafarem el tren que va fins a Hammamet, i tornarem amb taxi, preocupats per la tornada, la nostra sorpresa és gran quan ens adonem que la nostra vida no ha perillat en tot el trajecte (com es nota que és una ciutat turística!) i que fins i tot s’han aturat als semàfors en vermell (cosa que ens sorprèn i molt).
A la tarda – vespre hi ha sessió de cine: Durant la tarda, els que s’han quedat a l’hotel han aprofitat per fer el gamarús mentre que d’altres ho han filmat, i passen la pel·lícula davant d’una multitud (havia començat essent un espectacle reservat) que riu pels descosits.
Per cert, cal dir a en Quim Albert que amb allò del Gynseng va anar del pal, no serveix de res! Quim, ja saps a què fa referència.
Un cop dit això, només queda per explicar les:

NITS 6 i 7:
En un hotel paradisíac, no hi pot faltar la festa, i la que es va muntar durant aquestes dues nits va ser memorable.
Després de provar TOTES les formes d’ingestió de Gynseng (beguda, rosegada, menjada a daus, xuclada... què us pensàveu?) la primera nit baixem a la discoteca; rere nostre, a la 402, no queda lloc per cap altra Celtia; hi ha gent que se sap proveir bé. Baixem a la discoteca, que en teoria ha de tancar a les 6 de la matinada, pensem esperançats... com ens equivoquem... Al mig de la pista, dos senyors de com a mínim 40 anys ostenten sengles tangas vermells... la imatge és dantesca. Tret aquest detall, la vetllada és simplement fabulosa, la gent balla al mig de la pista de ball i coneixem una colla de bascos molt enrollats que es troben com nosaltres: amb ganes de festa. Durant tres hores aconseguim l’increïble rècord de 51 queixes dels pobladors de l’hotel, motiu pel qual la discoteca és clausurada. No contents, resistim una estona més al so de " Oeoe, oeoe, oeoeoeoeoeoe..." però ni així no ens deixen... en aquest moment, la taxa de queixes ja es deu haver elevat prop de la vuitantena. Contents, anem a les habitacions, on encara haurà de passar una horeta ben bona perquè anem a dormir...
La segona nit podria ser la repetició de la primera, la Celtia torna a circular com qui no vol la cosa, la gent va a fumar xixa en massa (salutacions per en Manolo el "xixeru") i a les dotze, altre cop al ball. La gent està feliç a la disco, amb la Celtia a la mà i amb l’altre intenta seguir el ritme de les cançons antiquades que posa el DJ... i sí, els de l’hotel tornen a tancar la discoteca a les tres, enmig de les protestes tant de bascos com de catalans com de... sí, també d’una excursió provinent de la universitat de Madrid que havia arribat a la tarda. Amb aquests comencen a sortir les diferències al moment que se’ns ocorre cantar els segadors i l’estaca, els quals no ho poden suportar i se’n van després de dir-nos el nom del porc, com si ens importés... Els bascos ens fan costat durant tota l’estona, cosa que deixa en evidència les bones relacions d’aquests amb els catalans (això i el cas Carod...) i viceversa. Com sempre que passen aquestes coses, als passadissos hi ha mal rotllo entre els castellans i alguns de nosaltres, però no arriba a haver-hi res seriós. Després de repetir els càntics una i altra vegada, amb la veu rogallosa, però gens cansats, decidim anar a la habitació, no a les habitacions, a LA habitació, la 105 es veu envaïda per una multitud amb ganes de gresca. Un bany nocturn, un formatge perdut i un parell d’horetes més tard, la gent comença a desfilar.. malauradament això s’ha acabat...

ÚLTIM DIA:
En aquest article no parlarem de l’últim dia, ja que la ferida encara és massa recent i no cal aprofundir-la, només dir que un cop a l’aeroport de Barcelona, després que el trajecte hagués anat com una seda, ningú no se sentia com a casa, estàvem com una mica fora de lloc, com desplaçats, com si una part de cadascú s’hagués quedat per sempre a viure, riure, anar de farra i beure Celtia al país que acabàvem d’abandonar, a la terra dels dromedaris.

Capítol 7: Llars de cendra

2006-09-10T07:06:00.000-07:00

A l’horitzó, entre la fina línia que separa al mar de Guelans del cel negre carregat d’estrelles el sol despuntà, banyant amb el seu badallar lluminós els teulats rogencs de la cinquantena de cases els habitants de les quals anomenaven orgullosament poble d’Olmé i foragitant les dues llunes del cel, marcant el canvi de torn astral amb la primera llum de l’alba.
La sortida d’Enèria resulta sempre espectacular però ho és sobretot enmig de l’època de la Gran Sequera, quan aquesta és més propera a l’illa de Guildònia i els seus raigs daurats incideixen directament sobre totes les coses fent-les brillar com si d’una aura de màgia pura es tractés. Aquell jorn la llum arrencava guspires multicolors dels cristalls de calç que pintaven de blanc les parets de les cases del poble i creava formes fantasmagòriques amb els pocs núvols que s’havien dignat a seguir el Sol en el seu pelegrinatge diari. Des d’algun corral ocult encara per la matinal tenebra un gall, amatent, donà el primer tribut del dia a aquell que li atorgava la forma i poc a poc, gairebé mandrosament, l’astre benhaurà el cel amb la seva lluminosa presència.
El gall matiner no era l’únic despert en aquelles hores primerenques; la llum no s’havia apagat de’n tota la nit al petit temple d’Enèria, situat a la plaça del poble, no gaire més gran que la més petita de les cases de la vil·la.
El pare Ronald Brem, nou administrador dels béns, tant físics com espirituals, de la Santa Ordre dels Devots d’Enèria al petit poblet d’Olmé, pensava que amb l’exemple podria guarir les, segons havia sentit rumors, relaxades costums de culte que manifestaven els habitants d’aquell poble, i per això el primer que havia fet en arribar a la seva nova destinació fou passar la nit en vetlla "donant com a tribut a Enèria les seves escasses i innecessàries hores de son"... no sabia que això ja li havia fet guanyar, fins i tot abans de conèixer-lo, una etiqueta pels habitants del poble que no diferia molt de la que tenia per a ells el "molt honorable" Alt Inquisidor Suprem.
El pare no coneixia un borrall de la manera de viure la religió al petit poble, però creia fermament que si ell es mantenia ferm al final la gent s’acabaria adonant del camí correcte a seguir, un camí de devoció, pietat i sacrifici personal; per aquest fi s’havia de predicar amb l’exemple, aquest era el seu lema.
No obstant, en les presents circumstàncies, aquest era un tema de segon ordre, va pensar; en aquell dia que s’acabava d’encetar el que més importava era mostrar-se dolgut i afectat, ferm en la resolució i un pou del consol pel seu nou ramat en quant a la desaparició del pare Giron, antic guia espiritual dels habitants d’Olmé.
El pare, feia cinc jornades, no havia tornat del seu passeig diari fins a la Fortalesa de l’Oest, situada a uns set quilòmetres en direcció als Turons del Foc. Encara que durant els últims tres dies s’havien organitzat nombroses batudes de recerca per tot el Bosc Silent, l’únic rastre que s’havia pogut trobar del desaparegut pare era el del seu gaiato tacat de sang i els indicis d’una aferrissada lluita al voltant, a part d’altres senyals que explicaven clarament als ulls dels rastrejadors més experimentats dues coses que alhora eren una sola: una era que tot semblava indicar que al pare l’hagués atacat una bandada famolenca de llops, l’altra... que més valia no fer massa preguntes al respecte.
Aquell era el dia en que oficialment el pare Ronald, per ordre expressa del Gran Inquisidor Gaeran Risk, seria nomenat Custodi de les ànimes dels habitants del tranquil poblet de miners i la resta de les possessions de la casa d’Enèria en aquells indrets. Els últims tres dies havien estat molt atrafegats per l’antic Suplicant de Felnamar, ja que la desaparició Giron i la petició tramesa per Gaeran perquè s’ocupés d’Olmé tant sols eren separades per unes poques hores de diferència . Durant la breu entrevista que havia tingut amb l’Inquisidor en Cap, aprofitant que casualment es trobava de visita prop de la ciutat durant els fets, aquest no havia parat de remarcar al pare Ronald que era una absoluta llàstima que el pare Giron hagués deixat tants i tants caps per lligar en quant al vessant espiritual dels vilatans, i que esperava que ell, com a digne successor que estava segur que era, portaria els hàbits religiosos del seu ramat a cotes més elevades de devoció; "la moral relaxada crida el llop que tots els homes porten dintre...", foren les paraules textuals de l’inquisidor... aquestes no havien significat res pel pare Brem fins que va arribar al poble i va saber de la sort del seu predecessor... I tampoc ell va fer preguntes.

De mica en mica les cases, inanimades durant el cicle nocturn dels seus ocupants, van anar cobrant vida amb el tràfec dels vilatans al despertar. Els porticons de fusta van ser retirats de les finestres per permetre l’entrada al Sol, que ja es trobava en fase ascendent, fent brillar a l’horitzó el mar de Guelans com si d’una salera es tractés, pampalluguejant amb el pas ominós de les onades empeses per la brisa matinal.
Poc a poc la vida va tornar a fer-se notar entre les fresques parets blanques de les cases; aquell dia era el desè de la setmana, jornada de lleure, aprofitada, en la majoria de vil·les de Guildònia, pels oficis divins.
El pare Ronald mirà per la porta de l’edifici del temple i hagué de dissimular un somriure; podia veure com la gent, encuriosida per saber com seria el seu nou Custodi, es començava a aplegar davant del petit edifici solitari que senyalava el centre de la vil·la: dones amb la cara colrada pel sol embotides en els seus millors vestits o almenys els menys espellifats, marrecs desdentats que corrien els uns darrera els altres rient, jugant i barallant-se... Entremig de tots ells, es podia veure la voluminosa figura dels homes, la majoria dels quals miners de pit endurit i esquena ampla, recoberts d’una fina capa del sutge que permanentment havien de respirar degut als llums de la mina i que ja difícilment s’haurien pogut desenganxar, ultra havent-ho intentat. Caminaven mandrosament, amb el rostre plàcid d’aquell que sap que té un dia de descans abans d’haver de tornar entrar a l’infern, agafant les seves dones per la cintura delicadament amb un braç capaç de penetrar al ventre de les muntanyes més dures. El pare va observar amb una barreja de fàstic i de menyspreu com un d’aquests forts miners agafava la seva muller a pes de braços tot de sobte i li feia un escuet petó als llavis, somrient... Ara veia a què es referia el Gran Inquisidor respecte a la perversió dels hàbits espirituals dels vilatans... i va decidir que ell, el pare Ronald Brem, nascut per la gràcia d’Enèria a la ciutat de Felnamar, hi posaria remei... d’una manera o altra.

- Va, afanyeu-vos, que fareu tard a la proclama! – va cridar una veu greu de dona- Ai, no sé per què m’han hagut de tocar uns fills que els hi agradi tant el jaç... Vinga, va, dormilegues, que ja ha cantat el gall! Ja sabeu la dita: "Quan canta el gall, l’home al treball"!
Es va sentir com una veu ronca, greu i una mica gutural, remugava imprecacions inintel·ligibles referents al que li importava el nou Custodi i la seva imminent proclama... la mare va agrair que fossin això, inintel·ligibles. La dona va escoltar també una altra veu igualment greu, però molt més modulada i melosa, que sortia de l’habitació:
- Aneu tirant amb l’Èlia, mare, nosaltres de seguida venim...
- Ni parlar-ne! L’última vegada que em vau dir això us vaig haver de despertar al arribar de la Crida a l’Oració; no, no, aquesta vegada no hi cauré pas... –El to de la dona no admetia rèplica; coneixia prou bé als seus dos fills i no la tornarien a enredar.-
- Mare, siusplau, deixi’ns quedar una estona més... a nosaltres què ens importa el... – la veu més greu no va poder acabar la frase; va semblar que quelcom tapava la seva boca de cop i volta.- güetxam!- Va dir la veu ofegada... La poca capacitat negociadora del seu germà de vegades exasperava a en Valerio; aquest, amb un xiuxiueig:
- Mira que ets idiota! No veus que ara hi haurem d’anar?- Mentre retirava la mà de la boca del seu germà amb un gest brusc, va afegir en un to més alt.- Està bé, mare, ara sortim...- Dintre l’habitació es va sentir soroll de passes i uns porticons com s’obrien, a part de més imprecacions del germà bessó de Valerio, Marco.
En aquells moments, la porta de l’habitació del costat s’obrí de cop i volta; en sortí Èlia, germana petita de Marco i Valerio. Als seus tendres tretze anys, l’Èlia es trobava en aquella edat en que les noies ja no tenen tant de nenes com de donzelletes, l’edat en que la mirada ja comença a tornar-se esquiva als ulls dels nois i les galtes rosades quan aqueixos es troben.
L’única definició que a hom se li acut per descriure a Èlia és la de bonica; ulls verd profund immensos, cabellera castanya i arrissada caient-li fins a mitja esquena, cara rodona i galtes plenes, llavis molsuts i rojos com el foc, pell daurada per hores sota l’ardent sol... fins i tot amb la roba sargida i apedaçada amb la que anava vestida semblava una princesa sortida directament d’un conte de fades; és més, en comptes d’enlletgir-la, aquelles robes velles i malgirbades enaltien la seva bellesa pura i juvenil, contrastaven l’aspecte delicat i eteri de les seves estilitzades faccions de nina de porcellana amb un esperit d’extraordinària determinació, d’algú que ha hagut d’utilitzar les mans per dur-se l’aliment al plat, potenciant-li la seva bellesa natural amb el toc de compassió associat a la misèria allà on és vista.
Portava, a més, el Mirall d’Enèria, un fragment de vidre refractant amb muntura de fusta en forma de cua de cavall que li havia regalat el seu ja difunt pare el dia en que va complir cinc anys. L’Èlia el tenia ben present cada dia en les seves oracions matutines, pregant a Enèria, Keldos o a qualsevol altre déu que la pogués escoltar que tinguessin cura d’aquella bona ànima morta abans de temps en l’ensorrament sobtat de la galeria on treballava.
Besà a la mare desitjant-li bon dia i es va recolzar a la paret a esperar els seus germans amb expressió absent. Una ombra, li ennegria les seves boniques faccions; últimament se la veia molt trista i gairebé no havia menjat res des que el pare Giron desaparegué.
La noia se l’estimava molt, a l’antic Custodi, tenien una relació especial, d’aquelles que tant sols es poden comprendre vistes les circumstàncies: Giron, als seus seixanta anys, s’havia obligat incomprensiblement a sí mateix a ocupar-se de la noia quan el seu pare va morir en aquell estrany accident; ara ella enyorava els seus passeigs per la muntanya, el seu fabulós coneixement sobre la natura i les interaccions d’aquesta, les interminables discussions amb el Custodi i també a les curioses disputes sobre teologia amb les que la noia i aquest s’embrancaven assíduament... El pare Giron era d’aquella mena d’homes amb els quals un mai s’avorreix, doncs tenia un gran coneixement del món que el rodejava, i una paciència infinita per explicar-lo a una nena de sis anys... Ara havia desaparegut, igual com havia desaparegut el seu pare biològic l’any que l’Èlia complí cinc anys i d’igual forma, tampoc el seu cos havia estat trobat, deixant aquell terrible però ínfim marge per a l’esperança que sempre queda per una greu notícia sabuda però no confirmada.
La mare li respectà el silenci pensarós ja que era dona assenyada i coneixia prou bé a la seva filla com per importunar-la en aquells moments de dol personal... Potser no era bona idea que anés a la crema aquell dia, potser hauria de demanar a Marco i Valerio que se l’emportessin a buscar llenya al bosc per tenir-li la ment ocupada...
Però no... sabia que si ho feia la noia no protestaria, però també sabia que mai la podria perdonar si la privava d’aquell moment. Es va estimar més que els esdeveniments seguissin el seu curs.
Al cap d’uns moments la porta de l’habitació dels germans es va obrir i aquests en van sortir
Els bessons, de quinze anys, no podien ser més diferents l’un de l’altre: mentre en Marco era un noi alt, d’espatlla ampla i pit robust, amb uns braços musculosos de traginar llenya i una esquena poderosa d’aixecar-la, en Valerio era l’antítesi del seu germà: baixet, esprimatxat i afuat com una fura, àgil com un gat salvatge i lleuger com una gasela. Tal era la diferència que mai ningú que no ho sabés amb antelació hauria dit que els germans bessons així eren, tant diferents eren els dos.
Ni en la fesomia s’assemblaven, doncs si bé en Valerio era morè i portava els cabells tallats curt gairebé arran, en Marco, per la contra, era ros, amb els cabells daurats llargs formant una trena que li queia fins ben bé a mitja esquena. Si aquest últim ja començava a presentar una barba abundant tot i la seva joventut, la barra quadrada i la barbeta arrodonida, el seu germà era completament mec, amb faccions anguloses i nas aquilí. Si la mirada d’un era despreocupada i anava curiosament d’un costat a l’altre, conjuntament amb un somriure del seus llavis molsuts, la de Valerio era calculadora, no freda però sí distant, la mirada d’un felí habituat a la caça, i la seva expressió, encara que en aquells moments descomposta per un gran badall, romania per norma general inalterada, cosa que desconcertava al seu alegre germà i a la gent que l’envoltava.
Tots dos sortiren amb els ulls mig clucs, enllaganyats per la son. En Marco va fer una espècie de bram inintel·ligible que l’Èlia va interpretar com una salutació per l’intent de somriure que féu i en Valerio se’l mirà amb expressió enfurrunyada, com recriminant-li encara les poques dots diplomàtiques d’abans.
- Va, no poseu aquesta cara de morts en vida! – L’Èlia forçà un somriure a la seva bonica cara- La mare té raó, mira si en sou de ganduls!
En Marco va tornar a intentar dir alguna cosa amb la veu rogallosa, encara somrient, i en Valerio tant sols la va mirar amb l’expressió freda de costum.
- No veieu que ja s’ha reunit mig poble a la plaça?- digué la mare als bessons- És tard i Enèria ja ens observa!
Després d’un comentari poc cavalleresc per part de’n Valerio sobre el que hauria d’observar Enèria, la mare va desistir d’intentar animar als seus fills.
- El pa és a taula, mengeu alguna cosa abans de sortir...- els va espetar- Èlia, filla, que em faries el favor d’anar un moment a la font a buscar aigua, siusplau?- La noia sortí de casa amb el pesat càntir a les mans- I a vosaltres dos no us fa vergonya portar-vos d’aquesta manera, quan no he sentit mai a la vostra germana de tretze anys queixar-se per haver de matinar?! Va, pillastres, mengeu de pressa que no vull arribar tard al comiat!
Tot i el seu to, quan els germans li van passar pel costat els va parar una galta a cada un i aquests li feren un petó. Seieren a la taula que el seu pare mateix s’havia encarregat de construir i van agafar el magre esmorzar, uns rosegons de pa i un tros de carn salada que havien sobrat del sopar anterior. Pels llavis de la mare es va escapar un sospir sord de pena al veure la poca cosa que tenien per menjar els seus dos fills... "Per què ens vas haver de deixar?"...

Ja quasi tot el poble, prop de dos centenars de persones, s’havia reunit a la plaça davant del temple d’Enèria a esperar que el nou Custodi fes acte de presència. Tots duien el Mirall d’Enèria, element bàsic del culte a aquesta deïtat a la Terra de les Grans Illes, que tornava, a tall de tribut, a Enèria allò que era d’Enèria, siguin, els seus raigs lluminosos.
El pare Ronald escoltava les veus encuriosides dels vilatans discutint sobre quin seria el seu aspecte, sobre si seria jove o vell, experimentat o novell, si seria gaire sever... Les veus es mesclaven les unes amb les altres creant una remor similar a la de les onades al trencar a la platja, amb els seus vaivens i els seus altibaixos.
Va donar una llambregada per la finestra. La porta de la casa que quedava davant per davant a la façana del temple s’estava obrint. Bé, va pensar, encara no hi és tothom... esperarem una estona més...
No havia dormit d’en tota la nit, i la seva cara se’n ressentia: els seus ulls, petits, ja normalment emmarcats per arrugues profundes que en solcaven el voltant, ara a més estaven enfonsats i ullerosos; la seva cara, bastant malmesa per les inclemències del temps als seus quaranta-tres anys, presentava un aspecte malaltís, descolorida i arrugada com la d’una aparició fantasmagòrica, sensació que agreujava la seva moderada calvície i els pèls grisos i llargs que li queien del cap, que més que cabells semblaven teranyines degut a l’aspecte filamentós i la seva consistència etèria.
Ningú podria acusar mai al nou Custodi de manca de devoció, ni tant sols de dubtar d’aquells preceptes que Enèria mostrava als homes per oferir-los la salvació del pecat, no, no es podria calumniar en aquest sentit al pare Ronald sense caure en la mentida i la falsedat.
Esperits, miracles, dimonis, àngels... aquest era un altre tema; històries que s’inventen els simples per poder copsar, des de la seva ignorància, el poder de la Mare Enèria, això és el que en pensava; potser sí que alguna vegada de l’Església estant s’havia donat certa credibilitat a aparicions i fantasmes, llegendes i profecies, però aquestes no havien estat sinó per inspirar al poble en moments que la fe pareixia entrar en crisi, en aquells moments en que les ovelles, pensant-se que és possible viure en llibertat, s’esgarrien per l’esplanada i el pastor ha de manar al gos per tornar-les a reunir; un element d’unió, un mecanisme de control, una baixesa necessària perquè el ramat pugui continuar anant a la una... Cap pastor que fos digne d’aquest nom no hauria menystingut aquesta norma, i les ovelles, en el fons, agraïen que algú els mostrés el camí a seguir.
Totes aquestes idees van deixar de tenir sentit pel pare Ronald en un tancar i obrir d’ulls; per primera vegada, ell, home íntegre, pur i piadós com el que més, hagué de reconèixer que les històries sobre àngels suposadament imaginaris, que assíduament li eren revelats sota secret de confessió i dels quals sovint feia burla reunit amb els altres membres de l’estament religiós felnamarenc, potser no anaven tant errades com ell solia creure.
Davant dels seus ulls, il·luminada per la brillant llum d’Enèria, una criatura que tant sols podia rebre l’apel·latiu de celestial sortí de la porta que havia vist mig entreoberta, amb els cabells llargs castanys onejant amb l’oreig matinal, càntir a la mà. La puresa, beatitud i la gentil beutat que de la figura es copsava, fins i tot en la distància, l’ullferí com una explosió de llum sobtada, obligant-lo a tancar-los durant uns segons.
Parpellejà uns instants intentant obrir els ulls, pensant que la nit de vigília li havia afectat als sentits; quan va tornar a enfocar la vista, la imatge ja s’havia esvanit, quedant només com a recordatori de la seva presència la porta mig oberta que s’anava tancant poc a poc.
Va buscar l’aparició amb la mirada entre la multitud reunida a la plaça compulsivament i desesperada. Al no trobar-la-hi, veié en el seu desvarieig les galtes rodones, els llavis molsuts i rojos com el foc que el consumia per dintre, les corbes de la seva figura esvelta, els llargs cabells onejant al vent... Recordà què havia sentit en aquell intens però efímer segon primer i es va sentir ferit, malalt, brut; per la seva ment tornaren a passar les cames primes i sedoses, aquella pell bruna... i immediatament tingué la certesa de que, la pròxima vegada que anés a buidar la seva ànima a un altre templer, hauria de confessar, irremissiblement, el pecat de la pròpia carn.

Finalment els nois van estar a punt per sortir de casa; l’Èlia ja havia tornat de buscar aigua i ells, després d’haver fet un mos, s’havien resignat a la idea que no podrien tornar a dormir. La mare, vestida del dol permanent al que estava obligada per la mort del marit, va sortir de casa seguida dels seus tres fills, trobant la petita plaça ja plena de gent expectant.
Comentà amb Júlia, l’anciana veïna de la casa del darrera la seva, vestida com ella de dol per l’espòs, finit una vintena d’Èpoques de la Regeneració ha d’una tos gens infreqüent entre la gent dedicada a la mineria que com solia ser habitual en les celebracions religioses a Olmé, Hiparkos, ferrer del poble, i la seva família brillaven per l’absència a la petita plaça; corrien rumors més que probablement certs, creia i defensava Júlia, que a la família d’Hiparkos hi havia quelcom estrany, ocult... tèrbol.
Al poble era cosa sabuda que el carismàtic ferrer no sentia massa simpatia envers la gent d’Enèria, però hi havia qui anava més enllà i afirmava, evidentment en veu baixa i orella dreta, que aquell home, amable, pacífic i bondadós per norma general havia tingut alguna cosa a veure juntament amb els, sortosament minoritaris eixelebrats del poble, en la desaparició llavors feia vint-i-cinc anys del predecessor del pare Giron, el pare Olaff, durant els tràgics fets de la Gran Purga. No obstant, la seva participació en aquell afer no havia pogut ser mai provada, i, mentre que als altres Enèria els havia castigat amb una mort súbita i inesperada (sempre s’ometia a aquesta explicació que les circumstàncies de les seves morts no havien estat mai del tot clares) el ferrer, als seus cinquanta-dos anys, presentava una salut més forta que el metall al que trempava i, si havia comès algun crim als homes sants de la seva casa, o Enèria no se’n recordava o li havia estat dispensada la gràcia del perdó.

El rumor impacient de la gent reunida a la plaça s’incrementava a cada minut d’espera creant un crescendo eixordador que feia vibrar fins les parets de pedra centenàries del temple d’Enèria.
Quan finalment semblava que en comptes d’una encuriosida gernació a fora el que hi hagués no fóra sinó un riu d’aigües embravides, el pare Brem, amb el rostre torbat per la visió, s’ajustà la túnica blanca de la Crida a l’Oració, es cordà la faixa vermella i prengué el seu Mirall d’Enèria, elaborat en fina plata rematada amb fils cargolats d’or, pareixent al sol en miniatura la seva forma, amb un dels raigs lluminosos allargat a tall de mànec.
S’encaminà, amb pas vacil·lant, cap a la porta, a l’altra cantó de la qual la multitud continuava amb la seva mareal cacofonia.
Allà on feia tant sols uns moments hi havia hagut rialles, crits, pronòstics, allà on, segons abans, el brogit de la tempesta de paraules no havia deixat sentir ni la piuladissa dels estornells que en aquella hora s’aixecaven dels xiprers del crematori annex al temple, allà fou on caigué un silenci sepulcral al mateix instant en què els vilatans van veure la petita porta marró obrir-se lentament.
Amb pas insegur i expressió absent el pare sortí, prenent per primera vegada contacte amb el que a partir d’aquell dia seria la seva parròquia. Homes, dones, joves i ancians, tots guardaven silenci fitant-lo en la distància des de la plaça. Ell els dirigí una mirada escrutadora i obsessiva, buscant desesperadament un rostre entre la multitud, que, sabia del cert, a partir d’ara tant sols podria veure en els seus somnis.
Es trobava davant de dos centenars de persones que l’observaven contenint l’alè, però en realitat, els ulls del pare Ronald no veien cap cara encuriosida, per la ment no l’hi circulaven les paraules ben apreses de la seva primera homilia; en aquell moment l’únic que passava pel cap del Custodi eren uns cabells daurats fosc com onejaven al vent... A cada una de les cares sense rostre que, intrigades, el fitaven, el pare hi podia veure els trets celestials del seu àngel personal; per tots els racons de la plaça li semblava distingir aquells bonics ulls verd maragda com el despullaven tant sols mirant-lo, deixant-li l’ànima, la seva bruta i torturada ànima, al descobert, a la vista del primer que s’hi volgués fixar.
Patí un reflex de por: se sentia nu davant aquelles mirades inquisidores; volia cobrir-se, volia dir a aquells ulls que el deixessin en pau, volia cridar a tots i cada una d’aquelles formes acusadores que ell no havia fet res, que no havia pensat el que havia pensat ni sentit el que havia sentit, però no podia... dintre seu una veueta aguda, punyent com el fil d’una navalla, li recordava una i altra vegada aquell desig, aquell foc abrasador i aquella passió que la visió havia inflamat dins el seu cor.
Una llàgrima fruit del dolor incommensurable que li oprimia el pit lliscà per la seva galta esquerre sense que pogués fer res per evitar-ho; la gent reunida a la plaça ho interpretà com a signe de dol pel desaparegut i ells també vessaren llàgrimes amargues, mentre el Custodi, silent, els mirava sense poder-los veure.
A la fi, després d’uns eterns minuts d’espera, sobreposant-se al seu malestar interior i prenent consciència finalment de la seva situació, amb els ulls brillants i amb una mirada que traspuava follia, Ronald començà el seu discurs, primer dubitativament, però prenent força a mesura que les frases eixien d’entre els seus llavis...
- Vilatans del poble d’Olmé, germans i germanes, amics que haveu plorat amb llàgrimes d’impotència la pèrdua del nostre estimat pare Giron...
Veig moltes cares afligides entre vosaltres, però jo us dic: no desespereu, no el ploréssiu pas! Ans al contrari, feliciteu-vos per la seua sort!
No, Germans, no estigueu tristos pel fat del vostre pare estimat, doncs ara ell és lliure, lliure del seu cos impur i dels pecats que aquest, amb els seus desitjos infames, ens tempta. - al pronunciar aquesta frase el pare Giron notà com fins i tot la seva ànima tremolava, tant endins el feriren les seves pròpies paraules; aquestes li recordaven, cruels, que tant sols uns minuts abans la seva abominada temptació, la pitjor de totes les temptacions, l’havia pogut incitar a... No hi volia pensar: pensar-hi era caure, i no podia; almenys no davant de la seva nova parròquia. Després d’uns instants de silenci, un silenci intens i colpidor en el que ell es presentava als seus fidels amb els ulls closos, el cap tirat enrera i la barbeta apuntant al cel, com implorant al sol, continuà.-
I no és veritat que Enèria mateixa ens diu: "Benaventurats siguin aquells dels quals el cos pateix, doncs per sempre seran banyats per la meva llum", no és veritat que afirma que "si el cos sofreix, l’ànima s’exalta" i també que "el final de la vida no és sinó el principi d’aquesta" ? Germans, si coneixeu aquestes paraules d’esperança per què sofriu?
Congratuleu-vos per la sort del pare Giron, doncs abandona el dolor, el sofriment i la depravació d’aquest món en hores baixes, apaga la dèbil llum de la seva flama d’home per esdevenir part d’Enèria, que amb els seus raigs ens il·lumina a tots nosaltres.
Tal com ens recorda Enèria, el cos no és sinó una presó, un càstig diví pels nostres pecats en l’altra vida. – aixecà el mirall d’Enèria, fent que la llum de l’astre es reflectís als presents reunits a la plaça; la seva mirada folla, que continuava sobtant a la gernació, traïa els seus sentiments: tot el que hagués sentit pretèritament, tot el desig, tota passió... tots ells havien desaparegut ara enmig del seu discurs, abandonat com estava en un fanàtic zel religiós. Va cridar -
Vita punctum est!-
Aquesta frase, després d’uns instants de desconcert, fou repetida a cor per la gentada reunida amb un so monòton, apagat, impersonal, el so de les ovelles que retroben al gos del pastor després d’haver-se extraviat i es conformen amb la direcció que aquest els marca.
Mentre a la plaça ressonaven aquelles paraules, Marco i Valerio es van mirar amb cara de no acabar d’entendre ben bé el missatge exposat pel Custodi. Van veure com Èlia, que amb la seva baixa estatura no era capaç de divisar el que succeïa a la porta del temple, repetia les paraules de devoció juntament amb la seva mare i Júlia. La noia tenia els seus bonics ulls brillants per les llàgrimes que les paraules del pare Brem li havien arrencat.
Quan les veus dels vilatans s’hagueren perdut seguint al vent entre les muntanyes, i veient que davant seu havia tornat el mateix silenci expectant que feia uns minuts, Ronald esperà uns segons i es dirigí, ja amb el pas segur que el caracteritzava, cap al cementiri.
Aquest consistia en un petit solar sense gairebé ni un bri d’herba, el perímetre del qual era voltat per tretze alts xiprers; al mig presentava una construcció de terra cuita similar a un forn amb una alta i ampla xemeneia que sobrepassava la capçada dels arbres que l’envoltaven. Tant sols una obertura frontal, que amb prou feines permetia el pas d’un home ajupit, deixava entreveure la llenya apilada de forma regular formant una espècie de pira al seu interior, amb troncs gruixuts envoltats per branquillons i herba seca, entre les parets fetes amb una barreja d’argila i pedra volcànica ennegrides per les flames.
Damunt la pira, al no haver-se trobat el cadàver, hom hi havia col·locat les possessions més preuades del pare Giron; degut a la seva vida abnegada i modesta, aquestes possessions eren més aviat minses: el seu gaiato de boix, la túnica blanca de la Crida a l’Oració, una figureta de fusta que l’Èlia li havia tallat, no sense esforç, l’any anterior durant l’època de les Grans Pluges... i para de comptar. Tots els testimonis del pas del pare Giron per la Terra de les Grans Illes es trobaven dintre aquella llar de foc preparats per seguir al seu legítim propietari fins al més enllà i restar, juntament amb el difunt Custodi, al costat de la radiant protectora del món fins a la fi dels dies d’aquest.
Sense pronunciar un sol mot, el pare Ronald contemplà la pira des de l’entrada del cementiri durant llarga estona, esperant el moment propici per dur a terme la crema: Enèria havia d’estar en la posició adequada.
Quan per fi la deessa formà un determinat angle amb la punta de la xemeneia, el Custodi pronuncià les paraules sagrades:
- Enèria atorga, Enèria retira. Que per sempre ens il·lumini amb la seva llum divina. Enèria és principi i és fi. Que per sempre foragiti les tenebres a l’home i de l’home. Enèria és càstig i és salvació. Que per sempre la seva tendra mà es posi sobre el cor del que és just i que la seva espasa sobre el que és injust. Enèria és un Un i és un Tot. Que per sempre allò que és d’Enèria retorni a Enèria al final del cicle.-
Seguidament el pare féu incidir un dels raigs lluminosos de la dea en el seu Mirall d’Enèria i aquest es reflectí al damunt la pira de llenya seca. Al cap d’uns moments, crepitant, de l’herba seca en sortí un filet de fum blanquinós, que s’anà fent més i més ample i més i més negre fins que el foc s’estengué per la pira, consumint les últimes possessions del pare Giron que hi havia al capdamunt, transfigurant-les de l’estat sòlid de la matèria al seu estat més efímer, l’estat gasós.
Per la punta de la xemeneia els vilatans van poder veure les possessions del seu antic custodi, com, canviades de forma i endutes pel vent, s’anaven a trobar amb el seu propietari al costat d’Enèria, pujant més i més amunt, tal com un ocell de rapinya quan busca fent cercles pel cel a la seva presa, fins que el fum, per un estrany efecte òptic, semblava desaparèixer al entrar en contacte amb el Sol, talment com si la fusió entre un i altre es dugués realment a terme davant dels seus propis i meravellats ulls.
Les llàgrimes corrien per les galtes de l’Èlia mentre veia com el seu últim vincle amb aquell que durant vuit anys li havia fet de pare es fonien amb la immensitat del cel.
Un corprès pare Ronald veié entre la multitud al seu àngel com, amb la vista fixa en Enèria, plorava. Es trobà altra vegada torbat i marejat per la sublim visió.
Amb una embarbussada i estúpida excusa, entrà al temple.
Les forces van fallar-li just en el moment de tancar la porta rera seu; s’hagué de repenjar a la paret de pedra durant uns segons.
No va gosar mirar per la finestra perquè sabia que si ho feia, estava perdut, si tornava a veure l’àngel la seva bellesa aconseguiria precipitar-lo definitivament al pou del qual, creia, no hi havia salvació possible.
Ningú el tornà a veure d’en tot el dia, ni tant sols assistí al banquet de benvinguda que els vilatans li havien preparat.

Enèria ja havia cedit a les seves filles Sel·lene i Noctene la presidència de l’hemisfera celestial feia algunes hores, però al pare Ronald li era impossible dormir aquella nit; una i altra vegada se li apareixia el seu àngel, amb els preciosos ulls verd plens de llàgrimes i expressió suplicant.
Feia molts anys que el pare no havia de resistir-se d’aquella manera al pecat de la carn i tant sols sabia, només li havien ensenyat, una manera de resistir-s’hi: va obrir la petita capseta de fusta de roure i en va treure mànec de bronze del que sortien tretze tires molt fines de cuir, tacades de sang.
Uns cops seguits per uns gemecs sords es perderen entre la negror vermellosa d’aquella nit, mentre al cel, Noctene la Roja tapava la blava llum de Sel·lene al creuar-se les dues com cada nit enmig de l’estrellat firmament.

Home

2006-09-07T07:54:00.000-07:00

Home diuen,

i qui n'és menys home

que aquell que, essent home,

es pensa que l'home

val menys que un cavall?

Home dieu,

i qui n'és menys home

que aquell que amb pistola

apunta i dispara

i en mata un germà?

Home diuen,

i qui n'és menys home

que qui, tot i sent home,

per una persona

es creu animal?

Home dieu,

i qui n'és menys home

que aquell que, essent home,

quan es reclama un home

n'abaixa el cap?

(myself)

seguint el pas de l'home

2006-09-07T07:53:00.000-07:00

Per les brases del temps hem caminat descalços

sovint perduts, sovint trobats,

sovint units, sovint esparços,

amb l'horitzó a l'esquena i un camí de sang.

Maragda

2006-09-07T07:42:00.000-07:00

Amiga mía, te diría

amada mía, dulce amor

aroma fresca de primavera

amapola roja, ruiseñor.

Cabellos negros, risa hechicera

ojos maragda, labios en flor

Tus manos finas, tus suaves senos

tu dulce aroma, tú, luz del sol.

Sentir tu piél junto a la mía

hacer de dos un corazón

pedir al cielo no venga el día

que la luna encubra la pasión.

Paint it black; rollings stones

2006-08-20T10:12:00.000-07:00

Aquesta és una cançó que més aviat s'adiu bastant a la descripció de com em sento últimament; la recomano a tothom, és molt bona.

I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black
I see the girls walk by dressed in their summer clothes
I have to turn my head until my darkness goes
I see a line of cars and theyre all painted black
With flowers and my love both never to come back
I see people turn their heads and quickly look away
Like a new born baby it just happens every day
I look inside myself and see my heart is black
I see my red door and it has been painted black
Maybe then Ill fade away and not have to face the facts
Its not easy facin up when your whole world is black

No more will my green sea go turn a deeper blue
I could not foresee this thing happening to you
If I look hard enough into the settin sun
My love will laugh with me before the mornin comes

I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black
I see the girls walk by dressed in their summer clothes
I have to turn my head until my darkness goes
Hmm, hmm, hmm,...
I wanna see it painted, painted black
Black as night, black as coal
I wanna see the sun blotted out from the sky
I wanna see it painted, painted, painted, painted black
Yeah!

L'última nit que passarem junts

2006-08-15T04:48:00.000-07:00

Aquesta serà l'última nit
que passarem junts
i restarem ben lluny
quan obrim els ulls.

Prometo que fins al matí
només parlaré en present,
que demà, quan desperti sol
no ploraré.

Aprofintant fins sortir el sol,
per retenir en memòria el teu cos,
i recordant cada segon
com fer de dos un mateix cor.

Aquesta serà la última nit
que passarem junts
fem que demà, quan surti el sol
quedi tant sols un bon record.

Mar

2006-07-03T04:44:00.000-07:00

Sovint somio que sóc a la platja

el sol a l'espatlla, la gran mar davant

sovint dormint m'acarona l'oratge

notant sorra molla sota els peus descalçs.

En la brisa marina s'escolta un missatge

una veu trencada, un dol un gran plany,

un gemec perdut, una veu espantada,

uns mots oblidats en la boira dels anys.

Escolta i recorda aquest meu missatge

escolta i recorda't d'aquell jo oblidat

d'un somni perdut, d'una veu acallada

escolta i recorda i reprèn el combat.

Que jo sóc aquell qui lluitant amb la fosca

va veure la llum com s'anava apagant

sóc el somiador, sóc la bala perduda,

sóc la flama apagada i el cor congelat.

Escolta el que et dic i aprèn del missatge

aprèn del que sap i reprèn el combat

que la teva arma en sigui el coratge

quan la sang és jove el cor viu lluitant.

(Myself)

Poema de Pere Quart

2006-06-18T14:08:00.000-07:00

QUIN FRED AL COR

QUIN FRED, REÏRA DE BET!,

QUAN BUFA L´AIRET DE LA MATINADA,

TALLANT COM UN GANIVET DE FULLA

ESMOLADA.....

DONCS ENCARA FA MÉS FRED

AL PARAPET D´AVANÇADA!

DONCS ENCARA FA MÉS FRED

AL PARAPET D´AVANÇADA!

QUIN FRED EN NIT ESTELADA

AMB EL CEL CRUEL I NET,

QUAN HI HA GLAÇADA

I CAP LLIT NO ÉS PROU ESTRET

NI TÉ PROU FLASSADA....

DONCS ENCARA FA MÉS FRED

AL PARAPET D´AVANÇADA!

DONCS ENCARA FA MÉS FRED

AL PARAPET D´AVANÇADA!

QUIN FRED AL SÒL, LA PARET

D´OFICINA ESBALANDRADA,

SENSE FOC NI CIGARRET,

ON HOM TREBALLA AMB CALFRED

FINS A LA VESPRADA,

FINS A LA VESPRADA...

DONCS ENCARA FA MÉS FRED

AL PARAPET D´AVANÇADA!

DONCS ENCARA FA MÉS FRED

AL PARAPET D´AVANÇADA!

CAMARADA,

SI SOTA ABRIC I BARRET

I AMB BUFANDA BEN NUADA

OBLIDES QUE AL PARAPET D´AVANÇADA

UNS HOMES LLUITEN PEL DRET

DE LA TERRA AMENAÇADA

I TENS FRED, QUIN FRED AL COR,

CAMARADA!

Capítol 6

2006-06-14T04:03:00.000-07:00

Capítol 6: Una llum al final del túnel

Durant uns angoixants segons es va sentir completament perduda. Va restar immòbil, intentant controlar els batecs del seu accelerat cor i les ganes de córrer ben lluny d’allà. Volia cridar i plorar, plorar de ràbia per haver-se deixat agafar tant fàcilment i d’impotència perquè no tenia escapatòria possible enmig d’aquella fosca; va pensar en les històries que havia sentit i encara es va espantar més... Mica en mica, però, es va anar asserenant. Un cop aconseguí dominar aquests impulsos primaris propis de la por, es va tranquil·litzar i va començar a reflexionar fredament sobre la seva situació. Ben mirat, tenint-la com la tenia a la seva mercè, si l’atacant l’hagués volgut matar ho hauria fet directament, sense prendre’s la molèstia de primer immobilitzar-la. Per tant decidí quedar-se completament quieta i veure què volia, esperant que aquest cometés una equivocació que li permetés escapar. Va notar el seu alè càlid darrera l’orella, i va sentir una veu, que li resultava vagament familiar, com li xiuxiuejava: - No t’espantis que no et faré cap mal... Tranquil·litza’t, i sobretot, no cridis. Controla’t i et deixaré anar... Al sentir aquella veu, la noia va quedar sumida en la confusió. No podia ser! El seu atacant invisible era el jove monjo que s’havia burlat d’ella al entrebancar-se! L’havien enxampat. Ja podia dir adéu a la seva mà dreta i a la vida que havia dut fins aleshores... D’alguna manera inexplicable l’havia aconseguit agafar en aquella foscor... Que burra havia estat al deixar-se atrapar tant fàcilment... Llavors va passar una cosa que la va sorprendre sobremanera: lentament i amb precaució ell va començar a afluixar la seva presa del canell d’ella i a retirar la mà que li tapava la boca. - Ja està... tranquil·la... no et faré mal- va continuar xiuxiuejant-li a l’orella- no facis soroll, que ens podria sentir... No corris. No et vull fer mal... confia en mi, sisplau- I la va acabar de deixar anar. L’Helena va sentir com el jove, (Auri, li havien dit, no?) es separava una mica d’ella, just el suficient com per què se sentís tranquil·la; podia notar la seva presència a no més d’un metre o un metre i mig de distància, podia sentir l’energia que d’ell, i de les seves paraules, irradiava. Potser va ser aquesta energia misteriosa, potser va ser la patètica situació en la que es trobava, o potser l’alegria inexpressable de trobar-se a algú enmig d’aquella fosca, però l’Helena, vencent les seves ànsies d’escapar, va quedar-se immòbil mentre la llum s’anava fent més tènue a la llunyania i finalment, s’extingia, sumint-los altra vegada en la foscor més absoluta. Només llavors va sentir com l’Auri es movia i tant sols aleshores va dignar-se a demanar, amb el seu to més insolent, tocant la bosseta que duia entre la roba: - Què vols? Per què m’has seguit? - Saps de sobres per què sóc aquí...
- No, no ho sé – va replicar ella, malhumorada.

- Sí, sí que ho saps... Em sembla que tens una cosa que pertany a la meva ordre... Va, torna’m la bossa, siusplau, i et prometo que no et passarà res de mal, paraula de cavaller. – El noi va esperar uns segons i, al obtenir un emmurriat silenci de l’Helena com a resposta, va continuar- Què hi dius? Dona, pensa que tampoc s’acaba el món, no? Mira, si vols... – en aquest moment, tota la ràbia, frustració, humiliació, tota la tensió i totes les pors que havia sentit estant sola enmig de la fosca van convergir en el pit de l’Helena i aquesta va explotar. Sense importar-li gens ni mica que l’ombra la pogués sentir ni la situació en la que es trobaven, només tenia ganes de treure el que portava dins, saltar sobre aquell insolent i donar-li una lliçó. Volia pegar-lo, mossegar-lo, fer-li mal, el que fos perquè se sentís tant desgraciat com ella en aquell moment de desesperació. - Que no s’acaba el món? Que no s’acaba el món!- va cridar-li amb ràbia- tu què carai has de saber del món! Vestit amb túniques netes de roba bona i passejant amb algú que té una bossa plena de calés lligada al cinturó! Què ha d’acabar-se el món per algú com tu?! No, no saps el que és que se’t pugui acabar el món. Ni tampoc pots entendre el que una persona que no té res ha d’arribar a fer per poder menjar! No ho pots entendre! No s’acaba el món, dius... Per tu no, tu, que com la resta de gent que són com tu tens tres àpats al dia, el futur assegurat i no t’has de preocupar perquè a la nit algun depravat de la sala comunal intenti posar-se al teu llit! És clar que no s’acaba el món per a tu, que l’única cosa que has de fer durant el dia és resar, meditar i llegir confortablement protegit del temps entre parets de pedra! Però no et pensis, no... no tothom ha tingut la teva sort, en aquesta vida! Per la gran majoria el menjar és tant difícil d’aconseguir com per a tu entendre aquesta dificultat!- dues llàgrimes li lliscaven galta avall; va parar uns instants només per tornar a dir, amb la veu trencada però ja més tranquil·la, doncs els nervis i la por que guardava dintre s’havien alliberat en part.- No ho pots entendre, no entendràs mai què és lluitar per sobreviure, ni la vergonya al robar ni la por a ser atrapat... No s’acaba el món, dius... Aquesta última frase la va dir amb la màxima repugnància que la desesperació li va deixar reunir al seu esporuguit ser -. El noi va quedar sensiblement ferit per aquestes paraules, durant uns minuts no va saber què contestar i es va mantenir en silenci, torturant-se amb elles sense poder apartar-les del pensament. Van mantenir-se així, en silenci, durant llarga estona, amb l’Helena encara sanglotant de’n tant en tant. - Ho sento, ho sento molt, de veritat, però...- l’Auri no va saber com continuar, no sabia i tampoc ningú l’havia instruït en com reaccionar davant d’aquella situació... És clar que al monestir li havien explicat sobre la injustícia de les diferències socials, de la pobresa i de la gent que passava fam i havia de fer el que fos per menjar, però sempre d’una manera freda, distant, a la manera d’aquell que observa a través d’un microscopi i descriu allò que hi veu però sense voler involucrar-s’hi ni poder-ho fer. Ara, no obstant, al trobar-se de cara amb l’evidència, no sabia com enfrontar-s’hi: tots els discursos sobre un món millor i més just dels que estaven plens els textos esgrogueïts dels que estudiava es tornaven inútils en una situació similar, doncs els discursos estaven molt bé quan un tenia la panxa plena, però, per la noia i amb raó, les paraules d’igualtat, d’ajuda als altres, d’esperança... totes elles només eren això, paraules; unes paraules molt boniques, però paraules, al fi i al cap, i només les paraules no serien suficients per omplir-li la panxa, ni a ella ni a la gran multitud de gent que es trobava en la seva situació... El va colpir la passió i l’odi que hi havia mesclats en la veu de la noia, el seu plor i la seva desesperació, però el que va colpir quelcom més profund del seu ser és que les paraules de la noia no estaven gaire desencaminades de la veritat... Per primera vegada notava en carn pròpia la horrible ferida derivada de la diferència entre les persones. - No, no ho sents, no ho pots sentir, perquè no saps el que és...- ara l’Helena ja no somicava, i la seva veu havia adquirit el to fred habitual. La situació també l’incomodava a ella, per tant, va decidir canviar de tema- Ara, si tant ho sents i em vols ajudar, diga’m com sortir d’aquí... siusplau.- No, no... Primer de tot, la bossa... Estic molt d’acord amb això de les diferències i si pogués t’ajudaria, però m’has d’entendre... no puc tornar amb el meu mestre sense la bossa perquè si no la hi porto hauré fallat en el meu deure. Com podria tornar-lo a mirar a la cara, després d’això? Siusplau, torna-me-la. Llavors et prometo que et guiaré a la sortida. - Saps que no te la donaré... - Molt bé... si ho vols així... espero que t’agradi la rata crua, perquè a part d’això no crec que puguis trobar gaire cosa més de menjar aquí dessota, i creu-me, sense ni llum ni algú que sàpiga com sortir d’aquí, t’hi passaràs una temporadeta ben llarga... això si no et trobes amb algú que no tingui les mateixes bones intencions que jo. Ja deus saber el que s’explica, no, de les clavegueres d’Ulzag... – va replicar el noi amb sorna.- - Tu bé que has de sortir, no? Doncs bé... no m’ensenyis la sortida, és igual. Ja et seguiré jo allà on sigui, si cal... Però la bossa ara és meva, meva! I et juro per tots els Déus que no la tindràs mentre jo... – la veu de l’Helena tenia un to amenaçador molt poc saludable, en aquells moments...- - D’acord, d’acord, no cal que et posis dramàtica ara...- l’Auri la va interrompre, adoptant una expressió reconciliadora ara que s’havia adonat que amb la intimidació no arribaria enlloc amb la noia- Total, només és una bossa plena de metall, no? Fem un tracte, si vols: jo et meno a la sortida, convenço al mestre Morkar per que puguis venir al monestir a fer un àpat com cal i et pots quedar amb una tercera part del que hi ha a la bossa, què hi dius? És millor això que vagar perduda per les clavegueres amb el contingut sencer d’aquesta, no creus?- Dues terceres parts.- Digué com a bona regatejadora que s’havia hagut de tornar al freqüentar cases de préstec.- La meitat... t’aconsello que l’acceptis si el que vols és sortir algun dia d’aquests túnels.- No veig per què et vas fer monjo... t’haguessis fet d’or com a prestamista- va dir l’Helena amb un to d’ofensa del qual s’hauria sentit orgullós el mercader més experimentat de la ciutat- deixem-ho en tres cinquenes parts, d’acord?

- No te’n vulguis aprofitar de mi... amb la meitat ja tens molt més del que tenies aquest matí quan t’has llevat –va dir l’Auri amistosament- Mira, noia, tens dues opcions, o acceptes aquest tracte o et quedes tancada en aquest pou de foscor... Ho pots provar, no? Potser després d’uns dies de voltar trobes una de les sortides... Qui sap, fins i tot pot ser que tinguis sort i que ells no s’adonin de la teva presència... Però jo no hi confiaria.

L’Helena no sabia a qui o a què es referia, però tenia una cosa ben clara, i era que no tenia ni la més mínima intenció a descobrir-ho...

- Està bé, tu guanyes- l’Helena més que dir, va escopir aquestes paraules- la meitat, però fotem el camp d’aquí ja. I no t’atreveixis a jugar-me-la, perquè si ho fas...

- Tens la meva paraula de que compliré les condicions del tracte i que et trauré d’aquest forat immund. Confia en mi...

- Com em pots demanar que confiï en tu si ni tant sols et conec, m’has atacat per darrera enmig de la fosca i el més segur és que m’entreguis als pretorians tot just haguem sortit d’aquest antre?

- Perquè te n’he donat la meva paraula – l’Auri s’havia ofès amb aquest últim comentari- i la paraula continua essent cosa sagrada per mi i pels que són com jo, encara que estigui tant devaluada en el món en el que vivim... Però, com tu m’has dit abans, no espero que tu ho entenguis...

L’Auri va interpretar pel silenci de l’Helena que aquesta ja no tenia més objeccions, o si les tenia no estava disposada a confessar-les-hi, va treure l’esca i el pedrenyal de la bosseta del cinturó i va encendre la petita torxa que havia portat tota l’estona fermada sobre el seu maluc esquerre. De cop i volta, la foscor va cobrar vida al seu voltant, encegant momentàniament a l’Helena.
Quan els seus ulls es van haver acostumat a la claror groguenca de la torxa, es va girar cap al que havia estat parlant i efectivament, tenia al seu davant al jove cavaller, que, tot i tenir una expressió severa, li somreia amb la mirada. No va voler mirar l’estat de les seves robes, ni tampoc què era allò que, ja ressec, li recobria la pell gairebé uniformement, i va agrair als déus el fet de no tenir un mirall a mà.

Amb la pàl·lida llum de la qual ara disposaven va poder veure com ràpides ombres passaven arran de terra gairebé fregant les seves cames; ombres peludes i petites, amb una cua pelada fastigosa i el cos cobert d’excrescències dels llocs on s’havien rebolcat en la seva constant búsqueda de quelcom per rosegar en aquell laberint. També amb aquesta llum, tant ella com el noi es van fixar amb l’embalum situat a uns tres passos d’ells i que bloquejava el túnel. No hi havia pensat des que l’Auri l’havia atrapat, però ara el cuc de la curiositat va tornar a rosegar l’Helena. Què devia ser? Per què l’havien deixat allà? Semblava que el noi es feia les mateixes preguntes, perquè es mirava l’obscura forma amb visible curiositat, al mirar-lo la noia va sentir un calfred a l’espinada; aquell objecte estrany no semblava presagiar res de bo...

Amb un moviment de cap, el jove va indicar que s’acostessin a allò que hi havia a terra.
Es tractava d’un sac de teixit, lligat per l’extrem i amb alguna cosa tancada a l’interior, una cosa que es va mostrar bastant feixuga quan l’Helena la va intentar moure. Van tallar la corda que lligava el seu extrem. Encara no podien veure el que hi havia a l’interior, i l’Auri va acostar la torxa per poder-hi mirar; un cop la llum va incidir en el contingut del sac, el jove es féu enrera murmurant una maledicció: allò que havia pogut veure a l’interior es tractava sens cap mena de dubte d’una mà humana, amb els dits similars a urpes garratibats per la contracció dels músculs posterior a la mort. Massa cops havia pogut comprovar l’Helena l’estat en què quedava un cadàver hores després de que una persona morís, i aquesta circumstància féu que aquesta mort en particular no l’afectés tant com al noi.
Amb penes i treballs, va acabar de retirar la saca i va deixar al descobert, sota l’atemorida mirada de l’Auri, el cos d’un individu adult, rondant la quarantena i d’una volum considerable, rígid tot ell pel rigor mortis. Anava vestit amb una túnica que l’Helena va jutjar de seda, de color vermell escarlata i estripada a la part del pit, on es podia veure la ferida que segurament havia mort l’home com li recorria el tors de dalt a baix. Estava descalç i duia tres anells d’or a la mà esquerra; del fermall de la seva túnica penjava una bosseta, que quan l’Helena la va obrir (en fer-ho, l’Auri va notar una esgarrifança al veure l’eficiència i la familiaritat amb què la noia registrava el cadàver) va trobar-hi fragments del que semblava carbó mineral. L’Auri va respirar alleujat quan la noia va deixar totes les pertinences del mort al seu costat un cop les va haver observat.

- Algú important, segurament. No és habitual de trobar ningú amb aquesta quantitat d’or al damunt, i menys aquí dessota... I per desgràcia no tothom pot menjar tant com per fer aquest embalum... – va dir l’Helena mirant al noi, el qual encara no havia acabat de superar la sorpresa – què passa, no has vist mai un mort? No és d’ells dels que hem de tenir por... No us ho ensenyen, això, al teu monestir?- Afegí en to burleta.

- Com pots estar tant familiaritzada amb la mort? M’espantes...- replicà el noi, al qual el comentari de l’Helena havia fet reaccionar- no t’afecta a tu?- al obtenir tant sols un ¡psé...! de resposta, aventurà- què hi has trobat, a la bossa? Alguna cosa que l’identifiqui?

- Res... bé, carbó, tant sols...

- Què vols dir, carbó? Carbó de cremar, res més? – l’Helena va fer un gest afirmatiu- carbó... I no li han pres res? Com és que si el volien atracar no li han pres els anells i demés que portava? La túnica també sembla feta de tela bona...

L’Helena va posar cara d’armar-se de paciència, i quan li va contestar ho va fer a la manera com es parla a un nen petit que no entén una obvietat:

- Això deu ser perquè no el devien voler atracar... Hi ha altres raons per voler matar a un home, no creus?

L’Auri es va quedar callat, mirant el cos sense vida que tenia als peus, mentre l’Helena l’observava, amb una barreja de compassió i odi als ulls. Es va estar llarga estona mirant l’home mort, els seus cabells negres i llargs que, molls, se li enganxaven a la cara, els seus ulls oberts, entelats pel trist final que havia patit i la boca contreta en una expressió de sofriment que va penetrar al cor del jove com l’aire gèlid de les muntanyes del Pensament perdut al xiular entremig dels penya-segats. Se li van omplir els ulls de llàgrimes i va haver de desviar la vista.

- Plores per un home que ni tant sols coneixes? Siusplau, no siguis ridícul... fixa’t- l’Helena va tancar els ulls de l’home, que van deixar de donar aquella inquietant sensació de demanda d’auxili, i va agafar-li el braç- veus, no es mou! No hi ha perill, no hi ha pena, no hi ha plors... ha deixat d’importar-li aquest món decadent i injust... No vessis les teves llàgrimes per ell, home, si segur que es troba a un lloc millor! No és això el que penseu vosaltres, els monjos?-

El noi es va eixugar els ulls amb la màniga de la túnica.

- La mort de qualsevol persona és sempre una gran desgràcia i més una mort evitable com aquesta, això i no una altra cosa és el que m’han ensenyat a la meva ordre; la vida, sigui la vida que sigui, és una escultura, un tresor magnífic del qual de vegades no sabem apreciar el vertader valor; cap mort és feliç, ni cap mort és necessària...- i dit això, l’Auri va tancar els ulls i va començar a xiuxiuejar unes paraules desconegudes per l’Helena, que aquesta va interpretar com una oració a l’ànima del mort.

Mentre l’Auri murmurava amb els ulls clucs, la noia va ajupir-se a examinar altra vegada al cadàver; havia vist suficients ferides d’arma com per saber que no s’acostumava a tallar el tors de cap a cap d’aquella manera. Els seus temors no foren infundats, ja que, al retirar la túnica del pit del mort, a la zona oculta a la vista hi va poder veure que alguna cosa marcava la pell d’aquest, i la ferida hi passava just pel mig; al fixar-s’hi més, va poder veure que es tractava sense cap mena de dubte d’un burd tatuatge fet a la pell de l’individu, i que algú s’havia assegurat en fer-lo inidentificable a qualsevol que n’intentés determinar la forma complerta; no obstant, a la part dreta del dibuix hi va poder distingir la paraula “drev cso” sense cap significat per ella en aquells moments, i a la part superior esquerra va poder llegir, al fixar-s’hi, “gazl”, també mig esborrada per talls menors. El que li va semblar una línia de punts sortia d’aquest últim nom, una línia molt desdibuixada pels talls que havia sofert el pit de l’home i finalment esborrada més o menys intencionadament entre els pectorals. Un últim grup de lletres es podia arribar a distingir: “ats” i “miuql”, que semblaven formar part de la mateixa paraula, però estaven separades per una altra incisió.

Just en el moment en què la noia descobria aquestes noves marques, se sentí un so que ressonà a les parets del passadís que els envoltava, fent callar de cop i volta l’Auri i posant immediatament en guàrdia a l’Helena, que es va alçar i amb un gest instintiu va treure la petita daga que s’havia guardat moments abans:

- Què ha estat això? – preguntà amb veu nerviosa -.

- No ho sé... – va respondre l’Auri, amb la vista fixa en la foscor que tenien al davant, intentant entreveure-hi alguna cosa- no ho sé... però sigui el que sigui, no m’ha agradat gens... se m’han posat tots els pèls de punta.

- Semblava... – la cara de l’Helena havia perdut tot el seu color. S’havia apropat tant al noi que fins i tot les seves esquenes estaven en contacte- semblava com un...

No va tenir temps a acabar la frase; del seu darrera, massa a prop perquè se sentissin tranquils, va ressonar una altra vegada el mateix so, convertint en inútil allò que volia dir l’Helena ja que aquesta vegada havien pogut reconèixer ben clarament el soroll; l’udol del llop famolenc no és una cosa que es pugui confondre fàcilment

- Això no m’agrada... això no m’agrada gens! – digué el noi, movent la torxa a banda i banda per intentar veure quelcom més amb la dèbil llum que n’irradiava.– Mantén-te al meu costat, sigui el que sigui el foc el mantindrà a ratlla.

L’Helena va fer un gest afirmatiu amb el cap i encara es va arrapar més a l’esquena del jove. Van passar uns segons de tensa espera, esquena contra esquena, sota la llum fluctuant de la flama que l’Auri havia alçat per sobre els seus caps per tal de veure més lluny.
De cop, van poder veure una figura fosca que s’atansava al cercle de llum, s’aturava a flairar l’aire i els enfocava amb el tètric blanc dels seus dos ulls durant uns instants. La noia va poder-li veure les dents groguenques i la mirada malaltissa de l’animal que té gana i una presa al seu abast; es trobava tant a prop que gairebé el podien tocar allargant la mà.
El llop va grunyir ensenyant les dents, va eriçar el llom i col·locà les orelles enrera en posició d’atac, provocant un lament sord de por a l’Helena.
Quan semblava que s’estava preparant per saltar-los al damunt, l’Auri va fer un moviment sobtat amb la torxa, encertant-lo al bell mig del morro allargat i provocant-li un esgarip de dolor. L’olor a pèl cremat es mesclà amb la resta de vapors que difonien en l’aire.
Després d’això, l’animal va girar cua i es va perdre en la foscor, udolant amb la cua entre les potes; per molta gana que tingués no s’arriscava a resultar ferit perquè sabia que si això passava es convertiria amb tota seguretat en tiberi pels seus companys.

- Vinga, anem! – va urgir l’Auri a la noia-

- Li has vist la cara? Aquelles dents...- va somicar la noia- I els ulls... els ulls...

- Corre, anem abans no en vinguin més! La sortida és a prop. – L’Auri ja l’estirava de la màniga cap a la direcció contrària de la que havia vingut l’afamat diable.

Van passar sobre el cadàver vigilant no entrebancar-se i van arrencar a córrer, l’Auri al davant aguantant la torxa ben amunt per evitar sorpreses desagradables i l’Helena tancant la marxa, encara mig paralitzada per la por, deixant-se estirar. Darrera seu sentien cada vegada més a prop el soroll de multitud de potes al xipollejar enmig d’una boja cursa de la mort i el festí, una cursa en la que ells dos eren, malauradament, protagonistes.

Cada cop tenien els seus perseguidors més a la vora, ja podien fins i tot sentir la seva respiració accelerada per la cursa i per les ànsies de sang, fins i tot, quan l’Helena es girava, podia veure en la foscor una multitud d’ulls malèvols i d’ullals esgrogueïts com gairebé estaven en situació de llençar-se’ls al damunt.

L’Auri va virar sobtadament a la dreta en una intersecció, encara agafant la noia pel braç; la inèrcia va fer que els peus d’aquesta deixessin de tocar el terra durant uns moments. Pogué sentir el soroll d’unes poderoses mandíbules tancant-se al punt on un segon abans havia tingut el coll.
Van continuar corrents com si fos el propi infern qui els empaités enmig la fosca, aprofitant els escassos segons que aquest giravolt inesperat els havia fet guanyar als seus perseguidors. Una franja de llum trencava la tenebra al que semblaven quilòmetres de distància; havien arribat a un dels accessos a les catacumbes de la ciutat. L’Helena al veure-ho va redoblar la velocitat. Encara es podrien salvar.
Aquest pensament la va abandonar al segon cop d’ull a l’espai teòricament buit que tenien al davant. Una, dues i fins a tres ombres van quedar a la vista al creuar la finíssima línia que s’escolava per les esquerdes entre porta i paret, revelant la forma espellifada i el cos demacrat d’un altre trio de bèsties que s’havien mantingut al marge de la persecució; els bloquejaven el pas ensenyant-los els seus ullals corcats i la llengua vermella color sang.
L’Helena va notar com el noi afluixava el pas i finalment s’aturava, amb la vista fixa a les formes famolenques que es perfilaven al seu davant. Va fer una passada amb la torxa per mantenir-los allunyats i es va girar cap a la noia:

- Quan t’ho digui, segueix-me corrents cap al costat dret i no t’aturis fins arribar a la porta- la seva veu, tot i ser estranyament tranquil·la, deixava clar que no admetia rèplica; va fer una altra passada amb la torxa per fer retrocedir al llop que s’havia acostat sense fer soroll a una distància massa curta com per resultar segura. Ara es trobaven completament envoltats de figures fosques que grunyien i es llepaven els morros; de moment la torxa que aguantava l’Auri evitava que se’ls llencessin al damunt, però es podia copsar en l’expressió dels seus ulls blancs que no faltava gaire perquè la fam vencés la por i l’ànsia de matar fos suficient com per ignorar allò brillant que cremava.- No tinguis por i no miris endarrera.-

Els llops cada vegada se sentien més valents i menys temerosos al acostar-se a la flama; més d’un va fugir xericant de dolor amb la cua entre les cames i amb una cremada al musell per haver-se atrevit a situar-se dintre l’abast de la teia. Poc a poc, el cercle s’anava tancant, fins i tot semblava que els llops volguessin extingir el foc que els cremava consumint tot l’aire al seu voltant, i va arribar un moment que l’Auri colpejà a un llop i aquest es va mantenir al seu lloc amb una mirada glaçada i desafiant als ulls, sense ni tant sols retrocedir. El cercle s’havia tancat i ara res no privaria als famolencs depredadors de la seva presa.
- Ara!- Va cridar l’Auri, i tant ell com la noia van arrencar a córrer en direcció a la porta.

L’Helena va sortir corrents com una esperitada darrera el noi, seguint la seva flama. Un moment de confusió al travessar la barrera de pèls i dents, un llampec blanc davant seu i un dolor lacerant a l’ombro esquerra. La torxa es va apagar, sumint la claveguera en les tenebres altra vegada. No veia al noi, de fet, no veia res, tant sols la llum que emanava de la sortida. Va ensopegar amb quelcom que hi havia al terra davant seu. Es van sentir els lladrucs de plaer d’aquell que ha provat sang. La noia va fer el que l’Auri li havia dit, i no va mirar enrera. Havia pogut sortir del cercle, creia, però sense llum ni punts de referència no podia saber a quina distància es trobava de la porta. El braç li feia molt mal, i es notava dèbil per la pèrdua de sang. Va córrer durant uns instants que li van semblar eterns; estava tant dèbil, li feia tant de mal el braç... Continuà corrent uns segons més, notant com les forces l’abandonaven, quin mal que feia, carai! El dolor amb prou feines la deixava pensar mentre tot eren ombres que passaven a càmara lenta pel seu voltant, ombres que udolaven, ombres que saltaven darrera seu, bavejant ansioses... Tallà la franja de llum amb el cos, les forces a punt d’abandonar-la. Es va sentir un crit darrera seu, entremig dels udols triomfants. Va allargar el braç per obrir la porta, però just en el moment que ho feia les forces l’abandonaren, el dolor es va fer tant punyent que la seva ment es començà a ennuvolar, impossibilitant-li pensar amb claredat. Un tel de foscor rogenca s’anà estenent davant de la seva cansada vista com una cascada de sang. “¿Per què no?” Va aconseguir pensar. “És més ¿a qui li importa?!”. De cop i volta, i com si fos a camera lenta, en la foscor que tenia davant dels ulls es perfilà un pic de llum, que es va anar fent gran, gran, gran, fins que la va envoltar completament, encegant-la.
Després... res... foscor...

Coca Kola (ho escric així perquè sinó hi ha el tema del copyright)

2006-06-07T06:09:00.000-07:00

Atenció, qui pateixi transtorns cardíacs, qui s'estressi fàcilment o a la gent que el metge ha recomanat repòs i no tenir emocions intenses, que no llegeixi. Qui simplement hagi d'anar al labavo... coy, que hi vagi, que tampoc tardaran tant a llegir això.

No heu sentit mai a parlar de la teoria de les llaunes de cocacola¿? No heu mirat al vostre veí quan surt al carrer i que, misteriosament, us adoneu que no sap somriure ni dir-vos bon dia, com si de cop i volta hagués oblidat els deu anys que teniu de veïnatge i només fa que remugar en veu baixa frases inconnexes relacionades amb no sé quins preus o de gent que ni tant sols coneixeu? ¿No heu estat mai al súpermercat, davant els prestatges, i us heu sentit temptats a comprar totes i cada una de les coses que figuren en ells, sense plantejar-vos la seva utilitat? I no ho heu fet alguna vegada?

Aquests i molts altres successos, corroborats arreu del món, han induït als científics a presentar la teoria de la llauna de coca kola. Sí, amics meus, la llauna de coca kola, aquest desconegut que és utilitzat i després descartat per la nostra societat milions de vegades al dia per milions d'inconscients ciutadans.

Que on és el problema? Aquest és un tema difícil de debatre amb les ments no il·luminades, però es creu que aquestes llaunes de coca kola es van dipositant sota terra, o ja s'hi han dipositat, totes allà, esperant el seu moment, pacients, aguardant en que els incauts humans s'oblidin del perill que suposen com han fet fins ara, maquinant i confabulant...

La veritat és que s'equivoquen, que, per inversemblant que això pugui semblar, ja ha passat, les llaunes de coca kola ja han posat en marxa el seu pla. Alguns, com un servidor, som capaços de veure més enllà de la nostra societat i trobar-nos que, fora d'aquesta bombolleta de benestar efímer i trencadís, no hi ha res; fins i tot la gent no tocada pel do ha vist alguna vegada coses en la seva vida que no quadraven, però no ens hem atrevit mai a indagar en elles; les hem atribuït a déus distants i indiferents, divinitats sense rostre per amagar els nostres terrors, però no, companys, no, nosaltres, els tocats, veiem la veritat.

Alguns de nosaltres, com per exemple, els germans Watchousky, han intentat mostrar el complot a la humanitat mitjançant el cinema (libera tu mente i coses per l'estil, com un pavo de màscara blanca) però ningú no se'ls ha pres seriosament.

La humanitat no aprèn dels seus errors.

No aprenem d'allò en que ens equivoquem, i ara vivim esclaus; sí, companys de cautiveri, esclaus de l'opressor més gran que hagi poblat aquest planeta, les llaunes de coca kola. Han entrat a la nostra ment, controlant-nos, tapant-nos els ulls del món en el que vivim, creant una falsa il·lusió de somni, un somni que pot canviar segons els designis dels nostres indiferents i mecànics amos, perquè, en realitat, ens necessiten, necessiten de la força de la massa popular, ja que per sí soles només són això, llaunes de coca kola que no es poden reproduir, en canvi, amb l'ajuda de les adormides masses, cada dia el seu nombre, i el seu poder, augmenta poc a poc però de manera constant.

Per això escric aquí, per fer veure a la meva espècie que hem de lluitar, que no ens hem de deixar dominar per les llaunes, que hem d'intentar buscar la nostra llibertat, i que si cal, podrem aprendre a prescindir d'elles, de les llaunes de coca kola símbol i bandera de la nostra societat oprimida.

Sé que aquest text serà motiu de burla i escarni envers la meva persona, sé que les generacions futures llegiran això i pensaran que tant sols sóc un nou profeta de l'apocalipsi, però, com he dit abans, també sé que la humanitat no aprèn dels seus errors...

Gent, una tonteria, no? Dons ara llegiu-lo des d'un punt de vista diferent, el meu punt de vista, els que em coneixeu ja sabreu quin és, els que no... podeu intentar buscar la vessant no còmica de la història, podeu intentar veure reflectida la societat en els ulls d'aquells que s'estima més que li diguin boig en un món de bojos i no ser tant sols un boig sense etiqueta més.

Potser hi descobriu coses que fan pensar i tot.

Sueños

2006-06-07T06:07:00.000-07:00

SUEÑOS

Oscuros nubarrones en un cielo estrellado
palabras pasadas que no pude pronunciar
la luna saliendo entre altas montañas
rostros en la penumbra, clara oscuridad.

Soñando despierto, viviendo la noche
de día soñando sin poder reaccionar
soñando en pasado, soñando en presente
soñando futuros que mejor olvidar.

De noche los sueños se alejan contigo
de día en las noches no quiero soñar
muriendo de noche, soñando de día
triste, solitario, viviendo sin más.

Escucho el lamento que nunca oímos
soñando en un rostro que no conocí
llorando una mano que nunca cogimos
sentado en la cama, sigo sin dormir.

(Myself)

17 formes de dir t'estimo (però només una persona a la que dir-li-ho)

2006-06-07T06:05:00.001-07:00

Català: T´estimo

Espanyol: Te quiero
Grec: S´avapo
Francès: Je t´aime
Anglès: I love you
Alemany: Ich liebe dich
Italià: Ti amo
Xinès: Wo ai ni
Albanà: Te dua
Rus: Ya tebua liubliu
Etíop: Afgreki
Turc: Seni seviyorum
Marroquí: Kanbhik
Vietnamita: Em ye^u auh
Àrab: Ana behidak
Vasc: Maite zaitut
Neerlandès: Ik hou van jou

Abril del 74, Lluís Llach

2006-06-07T05:56:00.000-07:00

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu,
el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar
m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

Capítol 5

2006-06-07T05:32:00.000-07:00

Capítol cinc: El lleó i la pantera.

Com cada matí, el sergent Soren tocà a diana a les sis en punt despertant-lo a l’instant. Un recluta com ell no tenia excusa si arribava encara que fos un minut tard al menjador; si ho feia, la seva ració es reduiria a la meitat durant la resta de la setmana; el comandant Sírius els ho havia deixat molt clar des del primer moment en que ell i els altres sis nois que l’acompanyaven des de l’oficina de reclutament van entrar a formar part de la guarnició de la Fortalesa de l’Oest, el bastió més ponentí de la comarca de Felnamar, i en van tenir prou amb un dia de demostració per comprendre que la seva amenaça no era debades.

El comandant Sírius, el Vell Cor de Pedra, com era conegut pels cent vint-i-vuit homes de la guarda al seu servei, era un militar de carrera d’humils inicis, i, segons es deia entre aquells que feia més temps que eren a la guarnició, havia sobreviscut a una seixantena d’Èpoques de la Regeneració, incloent la de la Gran Purga del 1487 P.C.

Malgrat ser, segons la pràctica totalitat d’aquells que havien servit a les seves ordres, una persona de caràcter irascible, elitista i un tocacollons disciplinari de primera categoria, a favor del comandant es podia dir que era un d’aquells pocs homes que quedaven fidels als seus principis fins a les últimes conseqüències... Tot i ser un home malcarat, estricte i exigent, la gran majoria dels pretorians a les seves ordres reconeixien que el comandant es preocupava pel seu benestar, a la seva manera, això sí, però malgrat tot era fidel a aquells que li eren fidels amb tanta lleialtat com ell demanava a aquests. Havia dedicat tota la seva vida als Pretorians seguint fermament el seus fonaments constitutius: justícia, ordre i valor. Havia procurat durant tota la seva carrera com a militar, a diferència de com solia ser costum entre els alts càrrecs de la guàrdia guildonians, mantenir-se al marge d’allò contra la qual cosa tant l’advertia el seu infal·lible sisè sentit: les mitges veritats i les mentides senceres que eren el pilar de la política i la gran arma d’aquells que la practicaven.
Com sol ocórrer, però, allò que es vol i allò que hi ha no sempre són termes homòlegs, sinó que de vegades hem de tòrcer la nostra voluntat davant l’evidència dels fets; per culpa d’una d’aquestes voltes en les que el destí juga una mala passada, impulsat pels seus principis i sempre fidel a ells, el camí del Vell s’havia hagut de creuar amb el d’un jove i ambiciós inquisidor, astut i despietat, el nom del qual: Gaeran Risk.

Aquests principis, per altra banda tant escassos a les Grans Illes havien estat els que havien conduït al comandant Ruijar Sírius a enfrontar-se verbalment i gairebé físicament, per un motiu que tant sols Gaeran, Sírius i un grapat d’oficials que eren amb ells coneixien, a la voluntat de l’inquisidor.
D’aquesta manera es podia dir que aquests havien estat els causants indirectes de la seva situació actual: l’oficial més elogiat i condecorat durant la guerra de la Gran Purga ara es trobava en decadència, dirigint una guarnició inútil en una fortificació sense cap interès estratègic i en tant mal estat que cada dia que es llevava al matí es preguntava quant de temps continuaria aguantant els embats del vent.
Els seus propis companys amb moltes medalles al pit i moltes promeses al cap s’havien encarregat a la perfecció de complir les ordres de l’inquisidor referents a la nova destinació del comandant: un lloc on tant sols el silenci fos testimoni dels actes d’aquest, un lloc on les seves paraules tant sols poguessin se escoltades per pedres, arbres i escurçons.

No obstant, tot i que el comandant sabia per què era allà i que ja difícilment sortiria de la seva presó sense cadenes fes el que fes, no es tractava d’un home qualsevol, sinó de Ruijar Sírius, de voluntat de ferro i tremp inextingible. Des de l’ombra s’esforçava per deixar en evidència a aquells que l’havien condemnat a un exili encobert de l’única manera que el seu honor li permetia: mantenint la disciplina, el físic i l’esperit dels seus homes en un estat immillorable, comandant la tropa més destra, entrenada i efectiva de tota l’illa... Es consolava cada nit dient-se a si mateix que ja arribaria el dia en què haguessin de trucar la seva porta aquells qui l’havien repudiat, que llavors aprendrien el veritable significat de la paraula humiliació...

Molts dels pretorians a les seves ordres es preguntaven el per què de tanta preparació, tanta disciplina i tant de toc de corneta a les sis del matí, i en Tobies no n’era una excepció.
Per què llevar-se tant aviat si l’única cosa que feien dia rere dia era marxar i marxar per la plana en esquadrons de trenta dos homes, en formació perfecta, dur a terme guàrdies interminables i practicar hores i hores el maneig de les armes... tot per què? Si en aquella fortalesa no passava mai res! Redéu, en l’illa sencera feia vint-i-cinc anys que no passava mai res!
Però tot i les protestes, el cansament i la dura disciplina, cada un d’ells era conscient de la posició del Vell, doncs no era l’únic a qui les esglésies havien destrossat vida i carrera; així, ells mateixos es veien reflectits en part en la situació del vell capità, apartats del món per persones que tant sols volien regir-ne el destí, compartint la sort del comandant Sírius en el seu recíproc confinament.
El respectaven per això, i l’admiraven: no era freqüent trobar un home a la terra de Guildònia que prioritzés els ideals a la butxaca, i els pocs que hi havia solien acabar com el comandant: apartats, sols i sense possibilitat de fer-se sentir... o bé sobre feixos de fusta encesa a la plaça major d’algun poble de mala mort.

En aquells moments però, en Tobies, el recluta Héctor Tobies, no sentia gens de llàstima, ni tant sols simpatia, pel Vell comandant, al sonar la trompeta del sergent Soren quan el sol encara no havia eixit d’entre les muntanyes...
Mentre els seus músculs adormits es començaven a desentumir i es posava l’uniforme daurat i negre damunt dels calçons de dormir, va mirar com el cel roig de l’Època de la Gran sequera que precedia l’alba es dibuixava en l’horitzó de llevant, donant la benvinguda un dia més a l’astre rei, que sortiria sense cap núvol al cel que pogués evitar l’arribada dels seus raigs protectors a l’illa.
Per tractar-se d’un noi de quinze anys, ja mostrava una complexió fibrada d’algú que s’ha entrenat durament i alguna que altra cicatriu segurament provocada per un error de càlcul d’un altre recluta durant els entrenaments amb armes reals li recorria el seu tors nu; les seves faccions juvenils presentaven una duresa que difícilment es trobava en algú de la seva edat; els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall li arribaven fins més enllà de mitja esquena i els seus ulls marrons, encara que bonics, tenien quelcom de trist i melancòlic que sovint el feia estar sol, allunyat dels altres reclutes, com si una immensa pena formés una barrera entre ell i la resta de mortals.

Quan es va haver vestit va seguir en silenci als seus companys de dormitori i divisió cap al pou per poder-se tirar una mica d’aigua freda a la cara per treure’s les lleganyes que li ennuvolaven la vista: aquell dia el Vell en persona passaria revista i volia estar més que presentable, doncs encara recordava l’última vegada que l’aspecte que presentava un guarda no havia agradat del tot al comandant... el guarda en qüestió també ho recordava; segurament hi ajudaven els vint quilòmetres amb armadura completa que havia hagut de córrer per camins de muntanya amb el vell “animant-lo” al costat muntat en el seu cavall.
Aquesta experiència no entrava en els plans de futur d’en Tobies i per això es va allisar dues vegades l’uniforme i es va mirallar a l’aigua del pou, pentinant-se una mica amb els dits mullats i sense deixar cap rastre visible al seu rostre de la son que el rosegava.

Un cop es va haver despertat suficientment tirant-se l’aigua congelada a la cara, va seguir als altres guàrdies cap a l’armeria, on cada matí el primarca Meleagre informava als pretorians de les guàrdies que el comandant havia assignat pel dia en qüestió. El comandant no assignava la mateixa guàrdia dos dies seguits: la costum és una mala companya de les guarnicions fixes; fa que es relaxi la vigilància i que es descuidi la disciplina, solia repetir el Vell.
Una diferència separava clarament els vigilants de la Fortalesa de l’Oest de la resta de guarnicions de les torres de Guildònia: mentre que els altres consideraven la guàrdia una molèstia necessària, dons els obligava a dur a terme una altra activitat que no fos veure, jugar a daus o jeure al costat de prostitutes borratxes, els integrants de la guàrdia del Vell Sírius estaven encantats de poder-ne fer: això els deslliurava de les obligacions dels exercicis de marxa i entrenament del dia a dia.

- Senyors... - va començar com cada matí el primarca Meleagre, que sempre que parlava feia l’efecte que tenia males notícies per comunicar; va mirar el pergamí que tenia a les mans- heus aquí les guàrdies: Geoffroy, Allye i Cygnar s’encarregaran de la muralla Oest; Pierre, sergent Godfred... vostès dos a la Est – Hi havia rumors entre els guardes més veterans que el sergent Godfred havia servit amb el comandant durant la Gran Purga i no precisament a la reraguarda; deien que després que el sergent defensés una posició amb tant sols un grapat d’homes durant mitja hora d’atacs constants s’havia guanyat l’admiració del Vell, que l’havia assignat a la seva escolta personal; ara, a l’edat de cinquanta-set anys, no era estrany que el comandant l’alliberés dia sí dia també de les feixugues tasques d’entrenament i maniobra. Ningú va protestar perquè, com passava assíduament, a ell li toqués guàrdia; tots creien que era un acte de respecte envers algú de la seva edat.- Soldat Jonàs, emporti’s als reclutes Noken i Skerral a la muralla Est. Pteliodas, Gurnak, a la Sud. I per últim... soldat Reingnald, recluta Tobies, vostès dos a la porta principal.
Respecte als altres, el comandant ens recorda que a la sortida del sol ens vol formant per unitats al pati del castell per passar la revista d’avui..-

Els prop de cent trenta homes de la guarnició es van afanyar a entrar a l’armeria per agafar el seu equip, doncs el temps era escàs i tots coneixien el caràcter del Vell. L’armament constava d’una cuirassa de bronze que recobria pit i esquena, amb proteccions de cuir que penjaven protegint malucs i cuixes, tota ella pintada amb els colors de la guàrdia: daurada amb llampecs negres que envoltaven el cos; seguint aquest esquema de colors, però, entre els pretorians es podien distingir obres d’art guerreres, ja que cada un era lliure de decorar com li resultés convenient aquella peça clau per la seva supervivència en batalla; així, a les armadures dels guàrdies, es podien veure marques familiars, distincions d’honor, noms d’algú que havia quedat enrera... però també dracs, fades, monstres de tot tipus i forma, senyals de devoció envers Enèria, Keldos i una infinitat de deïtats menors...

A part de la cuirassa anatòmica, que s’adaptava perfectament al cos del guarda pel qual s’havia fabricat i que, cenyida, emulava la musculatura del seu tors, l’equip bàsic també comptava de braçals i gamberes, tant els uns com els altres fets del mateix material que la protecció superior i pintades d’idèntica forma..
Al braç esquerre, un immens escut rodó i còncau, polit, resplendent i daurat, que en les denses formacions de combat semblava com si totes les estrelles haguessin baixat per ajudar l’exèrcit de la guarda, encegant l’enemic de tant brillant i pulcre la llum que reflectia; es portava fermat al coll i es recolzava a l’avantbraç esquerre per així deixar als guardes la mobilitat suficient a la mà per manejar la llarguíssima llança de fusta amb cap metàl·lic, la koniaka, que amb els seus quatre metres de llargada era utilitzada per dissuadir a l’enemic d’una càrrega frontal a l’eriçó recargolat que era una formació pretoriana amb les llances preparades.

Penjant al costat dret de la cintura, la principal arma ofensiva de la guàrdia: el temible skooulos, el Segador, l’espasa curta i corba de doble tall, utilitzat quan la formació deixava caure les llargues koniakas i es preparava pel cos a cos, home contra home en la dansa de la mort que talla.
En relació als elms la morfologia era variable; la guàrdia fabricava, seguint el mateix patró de bronze revestit internament per un teixit esponjós per tal de suportar els cops, una gran quantitat de dissenys: Pels caps de fila l’elm de cap complert, en forma de drac amb la boca oberta allà on el guàrdia tenia la pròpia, pensat per inspirar temor als enemics. La forma de l’elm, que protegia completament tant el coll com gran part de la cara del soldat, era la d’un d’aquests rèptils gegantins, amb la boca entreoberta ensenyant unes horribles dents daurades i amb dos cristalls allà on la bèstia tenia els ulls, situats per damunt del front del guarda, que reflectien el sol i donaven una angoixant sensació de vida al monstre esculpit al metall. No era estrany que aquests cascos, utilitzats per sergents i primarques, soldats de primera fila, fessin guanyar ràpidament a aquells qui els portaven els qualificatius de Guardians de la Bèstia, pels aliats com a mot d’elogi, pels enemics com a senyal de temor.

Aquests eren els únics elms que guardaven una certa similitud l’un de l’altre. En la resta, les formes es confonien, doncs cada artesà treballava el bronze a la seva particular manera i amb la seva pròpia imaginació, o sigui que no era estrany trobar monstres, acabats en punta, arrodoniments i altres filigranes als cascos de la resta de guardians; no obstant, sempre conservaven l’estructura fonamental: protecció de tres quartes parts de cap fins les orelles i un reforç metàl·lic sobre el nas per protegir-se dels cops que hi poguessin rebre, a més d’un sortint a la part del darrera per cobrir el coll descobert.

A tot aquest arsenal s’hi afegien les armes d’aquells que tenien alguna funció en especial fora la formació: així, els arquers disposaven dels seus arcs elaborats amb banya de bou, petits i poderosos, tant difícils de tensar que només els podien utilitzar uns pocs escollits d’entre els pretorians, i les seves fletxes amb punta de ferro en forma de trèvol, dissenyades per ser utilitzades a curta distància i contra enemics amb armadura lleugera.

Els hikaii, equipats amb un escut de mida i pes més reduïts, deixaven la koniaka i s’equipaven amb javelines curtes i metàl·liques, tant afilades que eren capaces de perforar la cuirassa d’un home situat a mig centenar de passos i travessar-lo d’una banda a l’altra; tampoc duien casc, ja que aquests llançadors havien de poder apuntar amb la major exactitud possible als seus blancs.

Només els més destres en el combat home contra home entraven a formar part dels prínceps, doncs generalment quedaven fora de la protecció que oferia la peculiar formació de combat dels illencs, ja que s’encarregaven de guardar els flancs d’aquesta. Com els hikaii, aquests no anaven equipats amb la gran koniaka ni amb l’escut gros i rodó, sinó que acudien a la batalla empunyant destrals de doble fil, espases llargues, rectes i afilades, maces de guerra i altres instruments de la mort veloç.

Per últim, i com a cos d’èlit de la formació pretoriana, hi havia els cavallers, els Qui Cavalquen amb la Mort, amb les seves armadures completes d’acer, molt més resistents que les lleugeres armadures de bronze. No tant sols eren els membres més valents, disciplinats i destres en l’ús de les armes de la guarda, sinó que, com a prova del seu valor i lleialtat, corria el rumor per l’illa que mai en cap batalla ni un d’ells havia abandonat el seu lloc trencant la formació, i això, en els mil dos-cents i escaig anys que feia que la guarda havia estat fundada, era la màxima consideració d’honor envers aquest cos, els membres del qual prioritzaven la victòria sobre la supervivència, fos quin fos l’estat en el que es trobaven, doncs cap d’ells no estava disposat a ser “aquell que per primera vegada fugí”. El seu armament s’organitzava d’acord a aquest principi, doncs llança, espasa, maça, destral i daga, a més d’arc curt i fletxes metàl·liques, formaven per igual part d’aquestes llegendàries unitats, destres en totes les modalitats de l’art de la guerra i eficaces en totes les funcions que una batalla els podia requerir.

Quan en Tobies es va haver posat l’armadura, agafat l’skooulos i ajustat l’elm de forma cònica en el que hi havia representat a la part frontal el dibuix en relleu d’un gran felí amagat entre el fullatge aguaitant qui sap quina presa i en perfecte harmonia amb la natura que l’envoltava mentre es preparava pel fatal salt, va dirigir-se, sense intercanviar paraula amb els altres guàrdies, cap al lloc que li havia estat assignat.

Sabia que, quan els altres guardes es pensaven que ell no els sentia, corrien tota mena de rumors sobre el seu aïllament envers la resta, que més d’una vegada els altres es referien a ell com a “el Mut” i que qui més qui menys es preguntava quelcom sobre d’on carai havia sortit aquell jove esquerp i distant amb la resta, per què aquest es passava les hores de lleure practicant amb l’espasa o la llança i per què encara ningú havia vist el seu somriure en els quatre mesos que feia que havia entrat a la guarnició... Ningú s’havia atrevit a preguntar-li-ho personalment, però a ell no li importava aquest aïllament; escoltava i aprenia dels altres, sense deixar aprendre, al seu torn, pràcticament res sobre la seva persona; si corrien aquesta mena de rumors no semblava importar-li massa a ell, ans al contrari, que fos considerat una persona esquerpa i de difícil tractar li facilitava allò que més desitjava en aquells temps de pesar: que el deixessin sol i en pau.
La guàrdia en sí no tenia gaire secret: a peu dret s’havien de mantenir immòbils a l’entrada de la fortalesa, llança curta en mà; a mig matí els portarien l’esmorzar i podrien fer un descans de mitja hora i al migdia els durien el dinar i tornarien a tenir un petit descans; el relleu vindria quan el sol comencés a amagar-se rera l’oceà i llavors podrien anar a sopar amb la resta de pretorians.

La vista des del post de guaita hauria estat fantàstica si no hagués estat ja tant coneguda: la fortalesa amb muralles de roca grisa estava situada sobre un petit turó enmig d’una esplanada artificial, utilitzada com camp de maniobres per als exercicis de la guàrdia, que formava més o menys un cercle amb l’edifici del castell com a centre i un radi de prop de mig quilòmetre en qualsevol direcció sense cap mena de vegetació que superés l’alçada del turmell, delimitat a l’est i al sud pel Bosc Silent, pel gran blau, el profundíssim mar de Guelans que llepava amb la seva forma de llengua les tres comarques de Guildònia al nord i situats a l’est, els Turons del Foc, anomenats d’aquesta manera per les successives erupcions volcàniques que hi havien tingut lloc durant gran part de la història del continent, anaven a morir tant sols a un centenar de metres de la fortificació. Al paisatge circumdant doncs, el blau es mesclava amb el verd que al seu torn es barrejava amb els tons ocres, negres i marrons de la roca volcànica donant lloc a una composició de colors feridora pel no acostumat a una bellesa tal.

Les primeres hores van passar bastant ràpidament. Al pati del castell, el comandant va passar revista i seguidament els soldats van sortir formats per divisions als prats d’entrenament per començar les pràctiques matutines; arribats en aquest punt, el rogenc resplendir matinal havia deixat pas als brillants raigs de l’astre rei, que ara es reflectien a les cuirasses i escuts dels pretorians al avançar.

Els soldats de la guarnició estaven organitzats en quatre divisions de trenta-dos homes, unitat mínima de l’exèrcit pretorià en batalla; tres d’aquestes eren d’infanteria pesada i una de cavalleria.
Els homes van anar sortint en formació darrera del sergent primer i el porta estendard de la unitat per estricte ordre creixent de veterania i posició. Primer la unitat del sergent Nerwin, seguida per la de l’Héctor, amb el sergent Soren al capdavant i després la d’en Korrin; la cavalleria, el dirigent de la qual, el sergent Godfred, havia cedit el comandament feia algun temps al seu segon, l’Auguert, tancava la marxa.

Hi havia una certa rivalitat entre les unitats, una rivalitat sana fomentada pel propi comandant; aquest creia que les divisions lluitaven amb més ímpetu si aquestes intentaven superar en mèrits a la unitat del costat; això sí, sempre que aquesta rivalitat no derivés en disputes entre els propis pretorians. Per unitats formaven i per unitats s’entrenaven, creant així un vincle guerrer, un companyerisme especial entre aquells homes que havien de saber i sabien que la seva esperança de sobreviure a una batalla anava moltes vegades en funció de l’habilitat d’aquell que tenien al costat a l’hora de manejar l’escut.

Els exercicis assenyalats pel comandant per aquell dia eren els que menys feixucs i, en certa manera, més entretinguts resultaven als pretorians, tant als simples soldats com als caps d’unitat: dues divisions d’infanteria s’enfrontarien entre elles en una situació de combat real utilitzant armes no letals creades per a tal fi. Totes les armes que s’utilitzarien aquell dia estaven elaborades en fusta, i, a part de ser més pesants que les seves anàlogues de metall i per tant més difícils d’utilitzar, portaven guix blanc allà on en realitat haurien hagut de tenir el tall o la punta, a més de cuir gruixut per amortir els cops i fer-les menys perilloses. Les normes per a tal enfrontament eren ben senzilles, tot aquell que portés marques de guix havia de retirar-se del combat com a baixa i no hi podia participar més; l’objectiu era arribar amb cinc o més homes allà on “l’exèrcit” enemic tenia el portaestandard, normalment situat a la reraguarda. La situació d’igualtat suposava un desafiament pels caps d’unitat, doncs eren ells els que, utilitzant el trompeta de la formació per transmetre les ordres i l’estratègia pertinent, havien de desequilibrar l’enfrontament a favor de la seva divisió i aconseguir traspassar les línies contràries per tal d’assolir el seu objectiu. A part d’aquestes normes, els comandants d’unitat tenien permís per utilitzar els seus homes i recursos de la manera que consideressin convenient, i no era estrany que les unitats s’empesquessin estratègies cada cop més astutes per tal de rompre la resistència del contrari.
De totes les divisions, la que liderava el sergent Sírius i de la qual en Tobies n’era un dels prínceps, era la única que havia obtingut més victòries que derrotes en aquests combats ficticis, i per tant aquesta unitat era la considerada com el rival a abatre per les altres dues.

Per la seva banda, els cavallers no participaven en aquestes batalles fictícies, sinó que dirigits pel sergent Auguert sortien a cavalcar i no tornaven fins ben entrada la nit, quan homes i bèsties tornaven a la fortalesa tant cansats que no tenien esma ni de sopar amb els demés; què feien i perquè era un dels motius de més controvèrsia entre els altres guàrdies, ja que el cavallers ho mantenien en estricte secret.

Des del seu privilegiat punt d’observació, en Tobies va poder veure la bandera de les dues unitats que s’enfrontarien en batalla aquella tarda: Els membres de les dues unitats eren indistingibles en la distància, però les ensenyes de les divisions, de fons negre i daurat; una amb el contorn d’una àliga de color blanc en ple vol i l’altra amb la forma d’un ós dret sobre les potes posteriors, li indicaren quin seria l’enfrontament d’aquell dia: La unitat del sergent Soren s’enfrontaria a la del sergent Nerwin.
Els homes ja estaven prenent posicions sota l’atenta mirada del Vell; avui algú s’enduria una sorpresa, va pensar l’Héctor. Havien estat preparant una maniobra amb els integrants de la seva divisió, una maniobra tant inesperada que si funcionava aconseguiria trencar la resistència del rival... Fins i tot li dolia el no poder participar en aquella lluita fictícia...
Les unitats es van col·locar a uns tres-cents metres l’una de l’altra, la del sergent Soren situada a la dreta sobre un petit desnivell del terreny i la que dirigia el sergent Nerwin a l’esquerra, ben a prop del bosc, de manera que el seu flanc dret quedava a cobert d’un possible atac per aquell cantó; els portaestandards, situats a la reraguarda juntament amb els sis arquers de la unitat i protegits per tres files de sis llancers cada una que erigien una gairebé impenetrable paret d’escuts eriçada de llargues llances. Els flancs eren coberts per hikaii i prínceps, fora de la formació, la missió dels quals era envoltar la divisió contrària i evitar al seu torn que la infanteria irregular (la que no formava part de la línia) pogués rodejar el flanc propi; a cada costat, dos hikaii i dos prínceps duien a terme aquesta funció.
El desplegament de tant una com altra unitat fou un desplegament de manual, per la coordinació i la precisió de la maniobra obrada pels dos sergents; no obstant això, aquestes dues formacions defensives no serien suficient per aconseguir l’objectiu de l’exercici, que era, cal tenir-ho en ment, el de trencar les línies rivals per arribar amb cinc o més homes al portaestendard i capturar-lo, per la qual cosa, en aquest combat igualat, era el comandant de la unitat qui havia d’organitzar les maniobres, per tant, era en funció de la seva habilitat com a líder que l’enfrontament acabés amb victòria o derrota.

Els dos petits exèrcits es van posar en moviment, avançant a pas lent l’un contra l’altre, sense acabar de decidir-se a passar a la ofensiva fins que s’hagués vist la intenció del contrari.

Per tal que els arquers no poguessin decidir un enfrontament en el qual participaven tant pocs homes, doncs no hauria estat un bon exercici d’haver estat així, aquests tant sols disposaven de tres fletxes, i, seguint el mateix patró que la resta de les armes, aquestes estaven elaborades en fusta, i allà on haurien hagut de tenir la punta tant sols tenien un lleuger contrapès embolcallat amb un tros de cuir i amb guix a la punta perquè quan fossin disparades emulessin a les seves homònimes assassines en quant a precisió i trajectòria, però sense els seus efectes letals.

La unitat del sergent Nerwin va avançar un centenar de metres fins a una petita elevació del terreny, mentre que la unitat del sergent Soren feia el mateix per la seva banda i s’aturava a observar què feia el rival: Aquest formà en posició defensiva, o sigui, posant una muralla impenetrable d’escuts a la part frontal, mentre que s’avançaven els infants lleugers una desena de metres per evitar sorpreses pels flancs. Els arquers van carregar els seus arcs i a una ordre del sergent van disparar sobre els homes d’en Soren, els escuts dels quals van bloquejar totes les fletxes menys una, que colpejà la cuirassa d’un dels prínceps i aquest es va haver d’allunyar comptant com a baixa, amb el cor moix d’haver estat el primer en caure en la batalla.
Immediatament després, els arquers de’n Nerwin van llençar una altra andanada i dos més dels pretorians se’n van haver d’anar de la formació amb marques de guix a la cuirassa.

Des del seu punt d’observació en Tobies va somriure; aquest nombre de baixes (tres) era exactament el número de baixes que el sergent havia estimat en formular la seva tàctica. Un cop els arquers van haver disparat, i sabent com sabia que el seu rival no s’arriscaria a quedar sense projectils tant aviat, Soren va posar en marxa el pla preestablert. A pas redoblat va fer avançar la seva formació mentre aquesta es dividia en tres cossos secundaris, fet que anava totalment en contra de les directrius pretorianes, que afirmaven que un exèrcit dividit era un exèrcit vençut. Propers al bosc i amenaçant el costat dret de la formació contrària es situaren els quatre hikaii juntament amb la meitat d’arquers; encarant la formació contrària, dues files de cinc llancers estaven situades de manera que fossin un factor a tenir en compte, perquè encara que de nombre més reduït, continuaven oposant al rival un mur de llances i escuts igualment difícil de sobrepassar. Per últim, a la dreta de la formació i amenaçant el flanc esquerre, hi havia situats els sis llancers que faltaven, amb les llances encarades vers la formació enemiga, tres dels arquers i tres prínceps que quedaven amb les espases de fusta desenfundades a la mà.
Així, d’aquesta manera, ataqués la subdivisió que ataqués el contrari, les altres dues es podrien llençar sobre ell ja fos pels flancs, ja per la reraguarda.

Quan van haver arribat a prop de trenta metres de la formació contrària, els hikaii i els arquers de la unitat van descarregar la seva andanada sense parar d’avançar. Al no poder cobrir tots els punts amb la muralla d’escuts ja que l’atac pels flancs ho impossibilitava i degut a la sorpresa d’enfrontar-se a una formació tant poc habitual, molts dels projectils van fer blanc en cuirasses i elms dels contrincants, i en Tobies en va comptar fins a sis que deixaven la formació i s’apartaven de la batalla amb marques de guix, imperceptibles des de la posició en que es trobava.

Tot i la sorpresa, el sergent Nerwin no es va donar per vençut; va ordenar als seus prínceps i hikaii que carreguessin contra els arquers de la seva dreta, per tal que no poguessin tornar a disparar i va manar als seus arquers que disparessin als que avançaven per l’esquerra per tal d’aturar la seva marxa. Així ho van fer, travant-se en combat hikaii i prínceps contra els arquers i els hikaii d’en Soren, i al flanc esquerre havent-se de retirar com a baixa dos arquers degut als projectils que els van impactar, ara, però, el rival ja havia gastat totes les fletxes i javelines i quedava sense protecció en front als projectils. El sergent Soren, per la seva banda, va ordenar a la seva ala dreta que envoltés la formació i anés a capturar l’estendard del contrari, mentre que feia que el centre avancés per travar-se en combat i impedir que la formació enemiga pogués organitzar-se contra l’atac per la seva esquerra. Així, va pensar en Tobies, seguint el pla preestablert, el sergent sacrificava un flanc però obtenia una victòria al no deixar moure’s en llibertat a la divisió rival.
Arribats en aquest moment de la batalla, una cosa va distreure l’atenció d’en Tobies i va fer que s’hagués de concentrar en un altre punt de l’esplanada: entremig de la vegetació situada al seu davant, al costat del camí que connectava el castell amb la ciutat de Felnamar, li va semblar veure quelcom que es movia. Quan va fixar més la vista, va poder veure com dos individus, tant sols dues taques inidentificables a la distància que es trobaven, mig amagats entre els arbres, miraven les maniobres dels soldats amb manifest interès. Qui sap el temps que havien estat allà quiets i observant, però durant la resta de la batalla van estar observant les maniobres dels soldats i comentant entre ells el que en Tobies creia ser el moviment de les tropes.
Quan aquesta es va acabar, amb una aclaparadora victòria dels soldats del sergent Soren, sobretot gràcies a la tàctica duta a terme i a la perfecta sincronització que van presentar els diferents elements, van desaparèixer entre el fullatge com si no hi haguessin estat mai.
Segurament es tractava de dos camperols que havien fet un alto en les seves obligacions quotidianes per tal d’observar l’espectacular posada en escena d’aquella batalla fictícia, va pensar l’Héctor... Devia ser això.

Quan es va haver acabat la batalla ja era més de mig matí i, lluny de la finalització de les maniobres d’aquell dia, el comandant va ordenar als soldats, exhausts pel pes d’armes i proteccions, que formessin en unitats i els va fer marxar durant dues hores més per la plana practicant les maniobres estàndard del reglament de la guàrdia. El comandant i els sergents Soren i Nerwin, abans d’unir-se a les maniobres es van estar llarga estona a part, com solia passar sempre que hi havia exercicis com el d’aquell dia, conversant sobre la batalla i sobre què hi havia passat. En Tobies, content de la victòria de la seva unitat, va sentir llàstima pels seus companys que, sufocats, feien voltes i més voltes per l’esplanada sota la seva atenta vigilància.

Capítol 4

2006-06-06T09:01:00.000-07:00

Capítol 4: Sol i ombra

Hi ha quelcom més efímer que la dèbil flama de la vida humana? Hi ha alguna cosa més poderosa que l’aspiració d’un home a la llibertat? Què més bonic que el plor d’un infant? Quina ha de ser l’última voluntat d’un ancià? Què més feliç que deixar incomplet el cercle quan un veu que s’acosta l’hora?...
Per qui lluitar? Per què morir? Què crea a aquelles persones els actes de les quals tenen la força suficient per canviar la història, el món... qualsevol món?

Malauradament aquesta història, com massa històries que parlen dels homes, no és una història de pau, però tampoc ho és íntegrament de guerra; la història que ens incumbeix no es tracta de cap tragèdia, com no és íntegrament una epopeia.
Aquesta història no tracta de res més que del difícil camí que de vegades ha d’escollir un grup d’homes; els fets que aquí narraré són molt més que paraules sovint més fàcils de llegir que de recordar; els fets aquí exposats no parlen sobre herois per molt que ho sembli... no és sinó sobre homes que degut a les circumstàncies amb les que es van trobar estaven en la situació més compromesa en el moment menys oportú i tot i així van ser capaços de fer-los front, del que parla aquest llibre; no eren homes marcats, estigmatitzats o elegits per la sang; els homes i les dones protagonistes d’aquesta història no estaven obligats a fer el que van fer per voluntat divina ni el destí ni res per l’estil, no, aquests homes i dones van fer el que van fer perquè la seva mateixa condició d’homes i de dones no els deixava cap altra opció raonable.

La història de la humanitat ens demostra que els homes no neixen ni moren en va, que els actes del més inesperat de nosaltres poden regir el destí de continents sencers, que el poder no és monopoli d’uns, sinó que tot home neix amb una força dintre seu capaç de grans coses, meravelloses o horribles, això ja és qüestió de l’home en sí: fins i tot el més humil de nosaltres és capaç, si s’ho proposa, d’alçar el cap orgullós, mirar als ulls de l’oblit i tot dedicant-li un somriure dir-li: “a mi no”.

Com he dit, els homes no neixen ni moren en va, sinó que viuen una vida, sempre, entre el sol i l’ombra.

Aquesta història, la nostra història, comença de l’única manera en que poden començar els grans relats: amb la figura esvelta d’una noia.

La nostra noia en qüestió té catorze anys i en aquests moments està vagant sense rumb ni obligació pel mercat de la capital de l’illa de Guildònia: Ulzag.

No té diners, feina ni família però fins ara li ha anat bé el dedicar-se a la, segons ella, recol·lecció d’objectes oblidats pels seus propietaris. La noia du els cabells marrons tallats curt i despentinats, té uns preciosos ulls castanys i ja presenta l’extraordinària habilitat de les dones en captivar a qualsevol home només amb un somriure; l’Helena sap explotar aquesta habilitat quan cal per aconseguir allò que es proposa.

Ens trobem enmig de l’època de la Gran Sequera a l’illa de Guildònia, i una calor sufocant distorsiona les formes dels mercaders que, discutint en veu alta entre ells, intenten atreure compradors oferint els seus millors productes. La pell bruna de la noia està xopa de petites gotetes de suor provocades per l’inclement sol que banya els carrers del mercat.

L’Helena, la nostra jove protagonista va gairebé sense roba, tant sols la suficient per amagar les esveltes corbes que l’edat li està dibuixant al cos i que no s’escapen a les mirades obscenes dels botiguers. A ella aquests no li fan ni fred ni calor; hi va haver una època, ja fa uns anys, que la tenien aterroritzada, però aquells temps van passar; ara ella és tres vegades més àgil i quatre vegades més astuta, amb només una demostració n’hi va haver prou, temps ha, per deixar-los-ho clar. Les notícies a la gran metròpolis volen, sobretot entre les criatures que habiten el mercat.

L’Helena abomina la violència, li recorda massa la manera com l’ha tractat la societat en la seva infantesa; la transporta a l’època quan, des del llit estant, sentia els cops i els crits a l’habitació del costat; li fa pensar massa en el dia en que els cops no es van aturar durant deu minuts, els deu minuts més llargs de la seva vida i llavors ja no van tornar a sonar mai més...
Aquell va ser el dia en què, sense res més que les seves manetes de nena de nou anys va sortir corrents per la porta de casa seva i ja no es va aturar fins que va arribar a les portes d’Ulzag.
No obstant aquesta abominació pel sofriment físic, l’Helena porta sempre a sobre una daga que per casualitat va trobar desatesa un dia que voltava pel mercat... massa vegades ha estat testimoni a la taverna on dorm del que fan els mariners borratxos a les noietes indefenses. A ella no l’agafarien desprevinguda, ni tant sols als seus tendres catorze anys.

El dia en que comença la nostra història, la nostra petita protagonista caminava despreocupadament pel mercat de la capital, buscant quelcom per menjar, i, per què no, alguna cosa que la gent hagués descuidat i que pogués portar per bescanviar a la casa de penyores.

El mercat d’Ulzag es podria considerar típic d’una capital amb port com era aquella; s’hi podien trobar des de les dolcíssimes fruites de la Terra del Capvespre fins als extraordinaris artefactes del gremi d’inventors de Kouran. Una gran multitud anava de parada en parada, sobretot avui, desè dia de la setmana, dia de lleure a l’illa de Guildònia.

Aquesta era la més petita de les set grans illes antigament connectades pels portals de Maldos; tenia forma de lluna en quart decreixent amb els extrems allargats i un conjunt de petites illetes menors, gairebé sense habitar entremig; hom podia fer el viatge d’anada i tornada a Felnamar, la segona gran ciutat de l’illa situada a l’altra punta del continent, en tant sols un mes, viatjant lleuger.

El clima a Guildònia es podria definir com a temperat, encara que aquesta no hauria tingut cap significat per a un guildonià que l’hagués escoltat. El seu calendari així ho reflexava, amb una època de gran sequera, just quan la brillant Enèria passava més a prop de la Terra de les Grans Illes i una època en que la temperatura era relativament baixa i les precipitacions, encara que sovint poc generoses, omnipresents; les seves estacions, per tant, eren tant sols tres: Les grans pluges, l’època de la regeneració i la gran sequera. Noms grandiloqüents per un clima que, encara que variable al llarg de l’any, que presentava un calendari de tretze mesos de tres setmanes i trenta dies cada un, presentava unes oscil·lacions de temperatura bastant lleus i uns fenòmens atmosfèrics relativament homogenis.

La font principal d’ingressos dels habitants de l’illa era la pesca, com era lògic en un tros de terra envoltat de mar. No obstant, l’illa presentava valls fèrtils on es criaven tot tipus d’animals, afegint a les ocupacions dels illencs l’elaboració de cuir, roba de pell, carn salada i altres béns que s’obtenien dels porcs, vaques, ovelles i aviram que els grangers i ramaders tenien allà, a part dels ramats de cavalls que, ocasionalment, baixaven a les ciutats per a ser venuts com a animals de monta, molt preuats sobretot com a muntures de guerra.

El relleu de l’illa era bastant abrupte; el Mont Glaçat, de prop de 3000 metres d’alçada, no tant sols era el sostre de l’illa i s’alçava imponent al seu extrem oriental enmig de la serralada del Pensament Perdut, sinó que també era la muntanya més alta coneguda a la Terra de les grans illes.

- Kibosh! Kibosh de la Terra del capvespre! El millor kibosh del mercat per tant sols tres monedes de plata la mesura!- Cridava una veu -.

- El millor kibosh del mercat, diu aquest lladre! I de la Terra del capvespre! Què t’has cregut, gos sarnós, que la gent no hi toca? Jo sí que tinc el millor kibosh de la Terra del capvespre!- Replicava una altra – I per tant sols dues monedes de plata! Una delícia pròpia del banquet d’un rei per tant sols dues monedes de plata!

- Gos sarnós m’ha dit! Ho heu sentit? Gos sarnós! Aquest tros de trogga reumàtic us vol enganyar dient-vos que té el millor kibosh de la Terra del capvespre... I un rave! El vaig veure ahir com posava serradures entremig del seu kibosh així el pot vendre més barat... Venedor de pacotilla, costella de Tesh! – Mentre l’Helena s’allunyava els venedors van deixar de banda el kibosh i van passar a centrar la discussió en els respectius arbres genealògics.-

A part dels venedors, compradors i curiosos, d’en tant en tant es podia veure algun noble que es dignava a passejar entre el populatxo, això sí, sempre envoltat per dos o tres dels seus sicaris; la gent normal se’l mirava amb una barreja d’admiració i menyspreu al passar-los pel costat però se’n guardaven prou de dirigir-li la paraula...
En aquella època també era freqüent trobar entre la multitud persones enfilades a qualsevol estri que els permetés sobresortir entre la gentada. Aquests predicadors de les altures s’exclamaven contínuament en veu alta per qui els volgués escoltar, predicant al curiós sobre càstigs divins i desastres a gran escala si els habitants de l’illa continuaven recorrent el camí del pecat... cada dia s’inventaven nous déus als quals servir i cada dia se n’oblidaven un nombre similar; els clergues dels dos grans temples, Enèria i Keldos, així se n’encarregaven.

Aquests dos grans temples, tot i la societat tradicionalment politeista de la Terra de les grans illes, dominaven àmpliament l’àmbit espiritual, i moltes vegades també el terrenal dels illencs: just després del cataclisme, aquestes dues esglésies es van encarregar de “reconduir” les ànimes dels respectius fidels a la salvació; els altres temples també ho van intentar, però es van negar a fer el que aquests dos: no van gosar donar un culpable, algú sobre el qual les masses esporuguides poguessin descarregar la seva frustració. Els clergues d’Enèria i Keldos, per la seva banda, van arribar a la conclusió que els déus havien castigat a l’home no pels seus pecats, sinó per la seva intenció d’equiparar-se a ells mitjançant la ciència i la tecnologia; per tant, van donar al poble allò que el poble volia: un enemic.

Tot aquell enginyer, professor, biòleg, químic, físic, matemàtic, constructor... tots cremaren a la foguera acusats d’heretgia pels tribunals inquisitorials, quan no van ser executats sumàriament per unes masses enfurides que havent vist com la seva vida anterior havia canviat en un tancar i obrir d’ulls buscaven algú per desfogar-se. Tot aparell electrònic, autopropulsat o mecànic, tots els tractats científics, ciutats modernes, maquinària, avenços tecnològics, els llibres... tot va ser cremat enmig d’un zel religiós per les masses encegades amb sermons de justícia i redempció.
Tot aquell que es va oposar a aquesta neteja va ser també acusat d’ajudar als heretges i, conseqüentment jutjat i enviat al crematori. D’aquesta manera van visitar la foguera els mags, els alquimistes, els homeòpates, els metges, els joglars, els erudits... fins que les dues esglésies es van trobar que ja ningú no els disputava el poder. Un cop passat el primer moment, la persona sense escrúpols va saber treure profit a la situació; per tot arreu hi havia murmuracions en contra d’aquells que feien nosa, a tot arreu es descobrien rebels i heretgies, blasfèmies i impietats... qui sap quantes d’aquestes suposades proves infal·libles eren tant evidents com semblava a primera vista? Qui sap quantes veus molestes pels temples van ésser silenciades enmig d’aquesta orgia de destrucció en la que els inquisidors tenien carta blanca per fer allò que consideressin oportú, sense que ni tant sols en quedés constància per escrit...?

Els avenços, la tecnologia i la informació de vint-i-tres segles es van perdre amb tant sols uns mesos de terror. Allò que no havia pogut fer la Caiguda de l’Àngel, ho va fer la humanitat exhortada amb paraules de pietat.
Un nou ordre va sorgir... el món i la gent havien canviat per sempre. El poder de les dues esglésies era tal que aquella situació d’immobilitat s’havia mantingut gairebé inalterada els darrers mil cinc-cents dotze anys d’una manera tal que no hi havia, o més ben dit, no es podia preveure, possibilitat de canvi.

- Penediu-vos! Penediu-vos dels vostres pecats! Eborah és misericordiós i sabrà perdonar, però us heu de penedir! Ell, que vindrà muntat en un carro de foc, segarà amb la seva dalla sagrada a aquells que s’hagin apartat del camí i tallarà la seva ànima en dos precipitant-la als inferns on patirà el més horrible dels turments! El dia s’acosta! Eborah està venint. Quan arribi només se salvaran els que se li hagin mantingut fidels i no s’hagin apartat del seu camí!... Els boscos cremaran, els nens ploraran i la pesta assolarà les ciutats! No hi ha salvació pels infidels! Encara sou a temps per unir-vos a les seves files... – Aquest només n’era un exemple, però que podia il·lustrar molt bé a tots els altres; de més petita, a l’Helena aquestes enraonïes li haurien tret la son, però ara, quan havia sentit predir la fi del món una quants centenars de cops, tot aquest discurs li semblava més aviat buit de contingut... Però ella continuava escoltant... per si de cas...-

L’Helena es va quedar escoltant a aquest predicador amb cara d’avorriment durant uns quants minuts, i, en adonar-se que aquest al veure’s escoltat quedava sense arguments, va encongir les espatlles i va continuar el seu camí.

Tenia gana; aquell dia encara no havia esmorzat i per això va començar a buscar una botiga on venguessin quelcom per omplir l’estómac. Va caminar amb pas lent durant una estona, badant a veure si trobava algun lloc on aconseguir menjar; finalment va trobar una parada on hi havia exposades pomes i altres peces de fruita apilades en piràmides multicolor, tant altes i tant apetitoses que només per allò ja li feien venir salivera. Es va estar una estona observant la parada i al botiguer des de lluny: aquest era un home baixet i morè, esprimatxat, vestit amb una túnica verda i un ridícul bigoti finet que li donava un aspecte força còmic.
L’Helena el va fitar durant un temps, sospesant-lo, calculant la seva agilitat i la seva agudesa de lluny perquè no s’adonés que estava essent observat tal com havia hagut d’aprendre a fer per sobreviure.
No se’l veia particularment llest o àgil, va pensar. I a més, tenia gana...

Amb un pas tant innocent com va poder, es va dirigir cap a la parada de fruita, va aprofitar un moment que l’home estava encantat discutint el preu d’un ramat de plàtans amb un client, va agafar la primera de les pomes sense ni tant sols aturar-se i va continuar el seu camí. Perfecte, ningú se n’havia adonat. Va clavar una queixalada a la suculenta i dolça fruita, i de seguida va sentir com la fructosa li recorria el cos. Va somriure... que fàcil havia estat...
Va clavar una altra queixalada a la poma, i, ja més relaxada, tornà a mirar el seu voltant a la recerca de quelcom més material que estigués al seu abast. Hi havia molta gent aquell dia al mercat, però una parella en especial li va cridar l’atenció:

Es tractava d’un home d’avançada edat, rondant la cinquantena, va calcular, i d’un jove que no devia haver vist gaires més Èpoques de la Regeneració que ella, tots dos vestits amb una túnica tant blanca que semblava brillar sota el sol; parlaven animadament, passejant a pas tranquil per la plaça del mercat, destacant per la seva vestimenta de la resta de persones que es trobaven comprant i venent...

Uns monjos, va pensar l’Helena.

Lligada a la cintura de l’home gran, una bossa de cuir picava contra la seva cuixa a cada pas, deixant anar un soroll agut, el dolç repic metàl·lic de les monedes al xocar entre elles... pel tamany de la bossa aquell home portava una quantitat considerable allà dintre, i, ja que deixava la bossa a la vista de tothom seria un crim deixar que algú li robés aquell petit tresor... algú altre, evidentment.
No se’ls veia armats ni gaire perillosos, així que seria bastant senzill, si se’ls podia acostar prou, va pensar la noia.

Amb extremada cautela es va col·locar al darrera l’home gran i amb molt de compte va agafar la bosseta que portava penjada a la cintura; per un moment, va semblar que l’home se n’adonava i s’anava a girar... però va tornar a reprendre la conversa amb el jove: no s’havia adonat de res.
L’Helena va respirar alleujada i va acabar de descordar el nus que lligava el petit receptacle al cinturó de l’home; tant sols va ser un moment, però en aquest poc temps, la noia es va relaxar i no es va adonar que ell s’havia aturat; l’Helena, amb un gest còmic, es va entrebancar amb les seves cames, va perdre l’equilibri i va caure a terra tant llarga com era:

L’home es va girar amb fingida cara de desconcert; el noi jove també es va girar i se li va escapar una mitja rialla, que va ser tallada en sec per una mirada dura de l’altre:

- No és propi d’un cavaller riure’s dels mals d’altri, Auri, sinó d’ajudar-los en la seva dissort.
Que t’has fet mal, bonica? – ara dirigint-se a la noia i allargant-li la mà per ajudar-la a aixecar-se.-

Aquesta es va aixecar de terra ràpidament sense l’ajuda de l’home i sense deixar-li veure allò que portava a la mà dreta; es va excusar encara amb les galtes enceses de vermell no tant per la caiguda com per què haguessin estat a punt d’enganxar-la in fraganti.

- Estic bé... perdoni per haver-lo fet entrebancar... d’això...ho sento molt... que tingui molt bon dia. Ho sento... – i va començar a caminar en direcció contrària tant de pressa com li permetien les seves àgils cames-

Quan s’hagué allunyat uns quants metres i ja s’havia perdut entre la gentada, l’home es va girar cap al seu jove acompanyant amb un somriure a la mirada:

- D’això, Auri... em sembla que amb aquest “accident” he perdut una cosa... – va mirar allà on hi havia d’anar fermada la seva bossa dels diners- diria que la nostra petita damisel·la potser sap on és... Que em podries fer el favor de demanar-li-ho, siusplau? Te n’estaria molt agraït... – l’home va picar l’ullet a l’Auri i aquest li va tornar per fer-li veure que l’havia entès- I ara afanya’t, home! Per la indumentària de la donzella suposo que això que ens ha passat no és precisament un incident aïllat al tenir tractes amb ella i que deu saber desaparèixer quan és convenient... Si em fas el favor...
Però sigues cortès i discret, siusplau, no volem posar en problemes a una damisel·la de tal bellesa, oi?-

- Faltaria més, mestre... Però digueu-me, siusplau, si sabíeu que us ha agafat la bossa, per què heu deixat que se l’emportés? No hagués estat més fàcil enxampar-la abans, quan estava aquí?

- Auri, Auri, Auri... i què n’hauries après tu de tot això, si ho hagués fet així com dius?... No... aquesta damisel·la té tota la pinta de ser suficient esquiva i lleugera per suposar un repte fins i tot per les teves habilitats... Recorda el que sempre et dic: hem d’estar preparats en qualsevol moment per a qualsevol cosa, Auri, no ho oblidis... Coses com aquesta et poden ajudar a entendre-ho millor... i a estar més atent a allò que t’envolta – li va tornar a picar l’ullet.- I ara... va, afanya’t, que encara la perdràs!

El jove acòlit va arrencar a córrer sense tornar resposta en la direcció que havia pres la noia. Aquesta ja s’havia allunyat bastant com per sentir-se segura i es va aturar en un racó ombrívol al costat d’una botiga de cassoles de terrissa per tal de buidar la bossa i mirar-ne el contingut. Se’n va guardar prou al veure al jove amb la túnica blanca que sortia de la gentada i començava a mirar en totes direccions.

La noia s’arraconà encara més entre les ombres. Estirada a terra, sense ni tant sols emetre un lleu soroll, va veure com el noi la buscava, s’aturava una estona a meditar rascant-se els cabells marrons tallats gairebé arran de pell i la tornava a buscar, aquesta vegada per la zona on ella es trobava. Al veure que mirava cap a allà, la noia es tirà enrera poc a poc arraconant-se contra la paret, amb tant mala fortuna que no s’adonà que es trobava sobre una trapa de fusta podrida de les que conduïen a les clavegueres de la ciutat i, quan tot el seu pes es va posar sobre aquesta, es trencà amb un cruixit com si es queixés de l’excés de pes, precipitant-la a la foscor i revelant al jove allà on es trobava.

La caiguda no va ser gaire llarga; de seguida va picar contra una mena de superfície dura i humida i una olor nauseabunda a resclosit li omplí els narius, fent que s’hagués de contenir les ganes de vomitar tapant-se la boca amb una mà.

La minsa llum que s’escolava pel forat del sostre a dures penes era capaç d’il·luminar tres metres endavant o enrera del passadís de pedra excavada on havia caigut. Es trobava a les clavegueres a jutjar per la mala olor i les rates que s’escapaven de l’inesperat depredador caigut del cel... Però tot i així estava contenta pel pes de la bosseta que encara duia a les mans i que es va afanyar a guardar dintre el tros de tela que portava cobrint-li part del tors, entre les encara despuntants sines.

L’alegria va ser passatgera; per sobre seu van començar a tapar la llum tot de cares de mercaders i vilatans, que se la miraven amb una barreja de preocupació i divertiment al veure que es trobava bé però bruta més no poder d’excrescències... se les va quedar mirant durant uns segons, però de cop, una cara entre les altres: el jove monjo se la mirava amb expressió indesxifrable des d’un costat de la obertura.

En veure’l, la noia arrencà a córrer enmig de la brutícia i la obscuritat de la claveguera, completament perduda però sense ganes de deixar-se agafar fàcilment.
Havia sentit rumors i havia vist unes quantes vegades en persona els càstigs que esperaven a aquell que fos enxampat robant al mercat d’Ulzag i no tenia la intenció de perdre una mà a tant tendra edat; tampoc esperava que els judicadors de la guàrdia Pretoriana tinguessin cap mena de compassió pel fet que fos una noia i que encara tingués catorze anys si l’arribaven a atrapar...
Al pensar en allò que l’esperava si la trobaven, va accelerar el pas i no va trigar gaire a perdre’s en l’entramat laberíntic que formaven les clavegueres de la metròpolis.

Havia sentit històries entre els vagabunds que solien freqüentar les cases de caritat on de vegades ella també anava a menjar sobre aquestes catacumbes i no li abellia gens la idea de comprovar si eren certes o no; històries sobre estranys sers que s’alimentaven de carn humana i no podien suportar la llum de sol, històries de nens que desapareixien un dia i ja mai més no tornaven a ser trobats per ningú, deixant com a únic record del seu pas en aquest món un rastre de fang rogenc que s’allunyava d’allà on havien estat vistos per últim cop...

Així, de mica en mica, el terror pels càstigs que l’esperaven si era atrapada va anar deixant pas a l’horror vers allò que l’esguardava, n’estava segura, silenciós i famolenc en la foscor humida que l’envoltava, una tenebra que semblava voler empassar-se-la per no haver-la de deixar anar mai més...

Va anar refrenant el pas i arraconant-se a la paret, sense poder veure més enllà de la punta del nas. Un corrent d’aire fètid i glaçat bufava pel llòbrec passadís, i, al xocar contra les parets i les seves escletxes xiulava amb un so similar al d’una serp quan es prepara per l’atac.

L’Helena creia sentir a cada moment rera seu l’alè d’innumerables éssers monstruosos sorgits dels seus pitjors malsons bufant-li al clatell mentre es preparaven per clavar-li urpes i dents. Es va haver d’aturar un parell de cops a respirar, reordenar les idees i espantar els dimonis que la perseguien en la seva febril imaginació; va desenfundar, molt a desgrat seu, la petita daga que portava oculta entre la roba i es va sentir una mica més segura.

Cada dos per tres s’entrebancava i, al fer-ho, se sentia la corredissa del que ella esperava que fossin rates com fugien esperitades en totes direccions. Ja anava del tot xopa i agraïa a la foscor el no poder veure què era allò que se li enganxava fastigosament al damunt de la pell...

No veia per enlloc cap escletxa per la qual es filtrés ni que fos una mica de llum. Estava enmig de la més absoluta i impenetrable foscor, avançant a cegues i sense tenir la més remota idea de cap a on... només sabia que no volia tornar enrera per por que la descobrissin... i tampoc hi hauria pogut tornar encara que ho hagués volgut, enmig d’aquella impenetrable fosca... Estava perduda.
L’única cosa que podia fer era continuar avançant enmig dels efluvis pestilents que emanaven tant d’allò que trepitjava com de la roba que portava posada i intentar trobar una sortida d’aquell interminable laberint.

Va estar caminant a les palpentes durant un temps indeterminat, que a ella li van semblar anys, i, quan començava a perdre l’esperança de trobar una sortida, va poder veure una llum grogosa gairebé imperceptible que sortia d’una bifurcació que es trobava a la seva dreta. S’hi va acostar ràpidament.
Havia trobat la sortida i continuava en possessió de la bosseta, la qual, a jutjar pel seu pes, l’ajudaria a menjar calent durant unes setmanes, i qui sap si fins i tot canviar-se els parracs pestilents que portava a tall de roba. Que estúpida havia estat en espantar-se d’aquella manera... Va somriure.

L’alegria li va durar fins que va haver girat la cantonada: no es tractava de la claror exterior, sinó d’un minúscul punt de llum subjectat per una ombra corpulent que s’allunyava a grans passes d’allà on era ella.

Hi havia alguna cosa que separava la noia de la figura que tenia al davant subjectant el llum; tirat al mig del passadís hi havia una mena d’embalum estrany, de grans dimensions i que semblava acabat de deixar allà. Va mirar altra vegada l’individu que portava la torxa i que ja gairebé havia arribat al següent encreuament.

Tot i les seves pors anteriors, l’Helena no era una persona covarda, i ara, a més a més, anava armada; la desil·lusió al no haver trobat la sortida es va convertir en pensament pragmàtic: davant seu tenia algú que segurament sabia com sortir d’aquell pou fastigós; l’única cosa que havia de fer era seguir-lo sense que l’individu se n’adonés; a una distància prudencial i no correria cap mena de risc... no obstant, el seu sisè sentit l’advertia sobre dur a terme aquesta intenció...

S’havia de decidir ràpidament, perquè un cop la llum girés en una altra direcció, la perdria i al avançar més lentament, ja no la podria tornar a assolir... A més... Què carai! ja portava massa temps respirant el carregat i fastigós aire de la claveguera i tenia ganes altre cop de veure el cel... si la seguia sense fer soroll estava segura que aquella ombra ni s’adonaria que la portava al darrera. Havia de confiar més en les seves habilitats.

Amb aquest pensament i sense perdre temps es va disposar a seguir l’ombra amb tant de sigil com fos possible.

Va començar a avançar cautelosament, enganxada a la paret fins que arribà més o menys a l’alçada d’allò que era a terra. Es va aturar, i volia ajupir-se per donar-hi un ràpid cop d’ull quan es va adonar, horroritzada, que no estava sola.

Darrera seu va sentir per uns breus moments una respiració i s’anava a girar, però abans que ho pogués fer dues mans com tenalles d’acer la van immobilitzar, una agafant-li el braç on tenia la daga i l’altra tapant-li la boca a l’instant per ofegar el crit de sorpresa de la noia.
Estava atrapada, sense esperances de poder avisar a ningú, debatent-se en la foscor amb un assaltant invisible.
Al cap i a la fi potser no havia estat tant bona idea aquell passeig subterrani...

Capítol 3

2006-05-30T05:05:00.000-07:00

Capítol tres: L'Àngel

Vam arribar a casa de l'Alexandra quan el rellotge, que semblava estar entrenat per córrer els cent metres llisos, marcava les nou i vint-i-cinc minuts; havíem fet molt tard, i ara patia perquè sabia que a ella li esperava una dura reprimenda per arribar a aquella hora.

Durant tot el camí ella gairebé no havia obert boca, ni tampoc jo, concentrats com estàvem en els nostres propis pensaments i preocupacions; ella, però, de tant en tant m’anava preguntant si estava bé, si em marejava o si tenia ganes de seure, senyal que estava preocupada pel meu estat i pel que m’havia passat. A cada pregunta seva li responia que sí, que estava bé i ens tornàvem a submergir en els nostres respectius universos personals.

Ens vam acomiadar sense gaires cerimònies, tant sols un fins demà, un t'estimo i un petó. La vaig observar mentre pujava les escales fins que els seus peus van desaparèixer sobre el primer replà, i llavors, traient el llibre de la bossa, a ràpides passes em vaig encaminar cap al meu pis.

Feia fred, i jo anava poc abrigat, tant sols una camisa i una jaqueta, amb uns pantalons texans descolorits i bambes; això em va fer accelerar el pas.

Ja feia dies que havia desistit d'intentar veure les estrelles al cel permanentment contaminat de la capital, i, en un dia gris com aquell, ni la lluna es dignava a fer acte de presència entremig dels teulats de la ciutat fosca, deixant sense alcavota les parelles de gats, que, miolant, es cridaven desemparats en la foscor.

Vaig arribar a casa; una llum blanquinosa s'escolava per sota la porta mal ajustada, i unes veus familiars ressonaven del saló estant.
En obrir la porta, una deliciosa olor a rostit acabat de cuinar m'omplí els narius i em va fer venir salivera tot just creuar el llindar; quasibé no havia menjat res durant el dia, i ara, tres quarts de deu de la nit, l'estómac (i l'organisme en sí) m'ho recordava.

- Wei gent!

- Wei! - en Xido.

- Wei! - aquest era en Roger.

- Què tal el dia, nois? Us heu avorrit molt aquesta tarda? Que m'heu trobat a faltar?

- Si molt... Saps què? Li estava dient a en Roger que si no arribaves en vint minuts trucaríem a la policia.

- I jo li estava dient que a veure si no seria millor trucar directament a la funerària.- quina gràcia, Roger, vaig pensar.- On has estat? T'hem guardat una mica de rostit, en voldràs? L'ha fet en Xido aquesta tarda, avui no et queixaràs!

- Sí, siusplau, si us en sobra... Però, dius que l'ha fet en Xido? Així sí que potser hauríeu fet bé de trucar a la funerària!- Els vaig tornar la brometa d’abans picant-los l'ullet- Aquesta tarda hem estat voltant per Barna amb l’Alex. Ara vinc, vaig un moment a l'habitació, que m'he de desequipar.

Vaig tirar la bossa de qualsevol manera sobre del llit, vaig deixar al llibre amb compte sobre la taula i vaig fer punteria al penjador amb la jaqueta; em vaig treure les sabates per estar més còmode a favor de les espardenyes.

Em vaig estar una llarga estona mirant la tapa del llibre. M'extranyà la portada; ara, al poder-la examinar més atentament em vaig adonar que l'aro metàl·lic estava cisellat amb ferro autèntic i fixat d'alguna manera damunt la coberta.
El tacte del cuir que folrava el llibre, de color vermellós, era sorprenent; molt elàstic, sedós com el vellut, però al mateix temps, d'una resistència impressionant: després de tants anys, continuava presentant un aspecte llustrós, porós i sense arrugues, aspecte que ja haguessin volgut aconseguir per a la pell algunes de les cremes anti-arrugues que venien en multitud de botigues de cosmètics a tall de solució definitiva per l’envelliment.

Vaig haver de resistir l'impuls d'obrir el llibre i començar a llegir-lo immediatament. El que és bo es fa esperar, em vaig haver de dir unes quantes vegades fins que, finalment, vaig desfer-me de la temptació... almenys fins després de sopar.
Els meus plats ja eren a taula; el pollastre rostit gairebé era fred i la sopa ja tenia tel, devia haver passat més estona amb el llibre de la que em pensava.

- Què noi, ja ens pensàvem que t'havies perdut. Què tal, a la uni?- Aquest era en Xido.

En Xido era un noi d'estatura mitjana, ulls verd fosc i cabells negres atzabeja, llargs fins al coll. Tenia les celles negres com el carbó, gruixudes i mal arreglades, ulleres de muntura fina i un nas bastant prominent acabat en punxa.
Si el coneixies poc, pensaves que era un noi una mica mandrós, de caràcter despreocupat: una mica tantsemenfot. Això no era res més que aparença; quan se’l coneixia més s’intuïa una ment desperta i afilada com la punta d’una agulla emmascarada pel somriure inesborrable del seu rostre i les seves eternes ganes de festa.
Tot i així, el seu caràcter no era gaire fort; solia ser dels que, si no tenen un bon motiu, amaguen el cap sota l’ala i esperen que passi la tempesta; no obstant, amb la motivació adient el seu ingeni podia moure muntanyes resolent els problemes més difícils, tot això sense deixar mai de fer broma i somriure

La forma amb què vestia reflectia perfectament el seu caràcter; per tant, caracteritzar-la de despreocupada es podria haver considerat una sobreestimació; generalment no li importava allò que es posava a sobre més que per abrigar-se del fred, i aquell dia no n'era una accepció: portava una samarreta màniga llarga a ratlles negres i vermelles, uns pantalons amb taques de tomàquet en diversos punts, molt amples, que li sobrepassaven les sabates i que, gràcies a ells, escombrar els terres del pis últimament requeria la meitat de la feina i la meitat del temps.

- Bé, mira... ja saps, anant d'aquí a allà a la facultat, perseguint el profe de botànica pels passadissos... I aquesta tarda amb l’Alex... com sempre... a mirar botigues, ja saps com són les noies... I tu què has fet?-

- Jo he estat aquí a casa dibuixant; mira.- Va anar a buscar a l’habitació el dibuix en el que havia estat treballant. Encara es trobava en les fases inicials, però representava un àngel de blanques ales nu, immers fins a la cintura en un rierol abraçant a una noia, que, també nua, s'hi aferrava fortament.- t'agrada?

- Està molt bé; quins treballs que us posen a l'escola, eh! Almenys no són tot el dia fent derivades i integrals...

- No em parlis de derivades i integrals! - en Roger va dibuixar un somriure fugisser -. Jo n’he estat fent tota aquesta tarda després d’acabar de modelar la cara al 3D Studio. Ha quedat bastant bé i m'han dit els del departament que segurament me l'acceptaran pel projecte. Això sol ja és un descans...
En Roger... si algú, com ara jo, volgués definir mai físicament en Roger, el primer adjectiu que se li acudiria seria alt.
Cent noranta-cinc centímetres donen per a poder-lo definir amb aquesta paraula; era el gegant, el periscopi i la talaia del nostre grup d'amics; si mai anàvem a un lloc on estigués tant ple de gent en el que corréssim el risc de perdre’ns, ell era el punt de reunió, el vigia i l'explorador que ens informava d'on estaven situats els altres; amb aquesta alçada, un metabolisme diferent i una mica més de tirada a l'exercici físic, en Roger podria haver tingut una planta imponent, però, degut, en part al metabolisme, que no li permetia engreixar-se i en part a que preferia estar davant l'ordinador que davant d'unes bambes per fer esport, la veritat és que la seva constitució, ja de ben petit, havia estat més aviat tirant a prima, doncs amb els seus setanta pocs quilos no aconseguia acabar d'omplir del tot la seva gran ossamenta, i ara semblava més aviat l'arbre tremolós enmig de la tempesta que no el goliat que la seva elevada alçada li hauria permès ser.Contribuïa a incrementar aquesta sensació els cabells llargs que portava en una mena de cua; els tenia d'un color ros fosc, no llisos però tampoc del tot arrissats. Per sota els seus cabells, dues lents de vidre amb una muntura d'aspecte clàssic amb un cert toc modern li emmarcaven uns bonics ulls blau-grisós. La seva cara, ja pròpia d'un noi de vint anys, era bastant llarga, amb uns llavis gruixuts i un nas no gaire prominent (com no era la norma, almenys en el nostre pis d'estudiants) donant-li un aspecte més adult que a la majoria de nosaltres. Solia vestir, a diferència d'en Xido, amb camisa, pantalons texans o de pana elegants i bambes de marca; tant la seva vestimenta com la seva forma d'expressar-se deixaven entreveure el seu tarannà seriós.
Encara que de norma general es mostrava reservat i reflexiu, fins i tot una mica distant, la veritat és que aquest tarannà seriós era la seva forma de mostrar-se de portes enfora, ja que els que el coneixíem bé no hauríem estat ni remotament capaços de definir-lo amb aquesta paraula; potser responsable, eficient i treballador en tot allò que hagués de fer, sí, però tant bon punt es trobava en petit comitè, es desfeia de la seva capa de seriositat i deixava veure el seu costat juganer i fantasiós; això, però, no vol dir que fos despreocupadament alegre, com en Xido, no, al contrari, sinó que era, per dir-ho d'alguna manera, refinadament divertit. Si tot això ho amanim amb un sentit de l'humor poc ortodox (alguns l'haurien qualificat de poc graciós), ja tenim la personalitat que encaixa, encara que no ho reconeixerien cap dels dos, amb la d’en Xido. - Osti, Roger, molt bé! Ja em deixaràs veure què tal ha quedat... Això del departament... l’altre dia en Xido em va dir que t’havien acceptat per fer-hi pràctiques, no? Ara deuràs estar carregadíssim de feina, més de la que tenies i tot, no?... Jo l'any que bé també ho vull provar, això d'entrar a un departament... a veure si a mi m'agafen al d’ecologia... Està bé o què? - Sí, però m'han explicat el que farem... ostres, tu saps les hores que em traurà? No tindré temps ni per anar a pixar! però buenu... això m'han dit que omple molt el currículum, que és l’important.
Per cert, abans t'ha trucat en Mas, com que no agafaves el mòbil aquesta tarda... Ja ha arribat. Es veu que ha avançat la tornada de Colòmbia perquè hi havia no sé quins merders... en fi, que m'ha dit que ja és a Olot i que el truquis quan puguis... però millor que sigui demà, que m'ha dit que se n'anava a dormir perquè a l'avió casi no ho havia pogut fer gens, i que si el despertaves ara no seria al telèfon a l’únic que penjaria.- - En Mas ja ha tornat? I no m’ho podia dir amb més temps?... i t'ha dit que ja era a dormir? Si el truco ara se m'emprenyarà... – un exagerat assentiment d’en Roger- Mira que sóc idiota de no mirar el mòbil... - Home, idiota idiota... no. Potser una mica imbècil, però... - va dir en Xido tot rient- - Gràcies Xido, jo també t'estimo. - De res, Eric, sempre que vulguis. - Ara érem tres els que rèiem.- Vaig sopar ràpidament, quasibé amb ànsies d'acabar i que no em donessin gaire conversa... Cosa realment bastant difícil tractant-se d'en Xido i d’en Roger. Finalment després d'uns vint minuts, havent rentat els plats i tot, em vaig excusar dient que tenia molta son i me'n vaig anar cap a la meva habitació, a la recerca d'allò que m'havia estat esperant, segons creia, els darrers quaranta anys... I era allà, damunt la meva taula, esperant pacientment com havia esperat tant de temps... no li devia venir d'una o dues hores; portava molt temps així, i una menudència com aquella no li importava en absolut.

En obrir el fluorescent de l'habitació; la seva llum blanca va reflectir-se en l'anell de ferro de la coberta del vell manuscrit i va fer brillar els caràcters escrits damunt seu; "la primera gran guerra, d'Iliskan de la Rouche". Les lletres daurades cobraven vida mentre la llum del fluorescent es reflectia primer en elles i després als meus ulls.
Em vaig asseure al llit, amb el llibre a les mans. El seu tacte era agradable, sedós i ferm, càlid i sensual al meus dits. Vaig resseguir les lletres daurades, notant el contrast de la fredor del metall (or?) amb la calidesa del cuir; l'aro metàl·lic de la portada també era fred, amb molt més de relleu que les lletres, formava un cercle perfecte, i no es veia cap punt d'unió entre el metall i la tapa, cosa que denotava que la portada era obra d'un habilidós enquadernador.
Contenint la respiració, vaig girar la pesada coberta; com era d'esperar, es tractava d'un manuscrit, amb una lletra que recordava bastant als caràcters gòtics, allargada i bastant recarregada en les seves formes; les majúscules molt adornades amb diverses floritures artístiques. A la primera pàgina, només unes escuetes frases a tall d’introducció: "Que la justícia, l'honor i el coratge guiïn els actes del que giri aquesta pàgina, que la força i l'empenta menin el seu braç per camins dreturers; que l'orgull i l'amor omplin el seu cor i el portin a bon port entremig de la tempesta.
Els teus ulls veuran miracles, i les teves mans els obraran, els teus actes arrasaran països i les teves paraules els recompondran, seràs home i no home i amb tu, fins i tot la mort morirà.
Ara, si el valor no et falla, gira pàgina... gira pàgina i reneix, oh fill de la Terra, pare de les grans illes." I vaig girar pàgina, encuriosit per aquestes paraules, cercant respostes. La primera pàgina anava encapçalada per un títol, escrit amb lletres majúscules d’una escriptura molt més senzilla i petita que l'anterior: "La segona gran guerra, per Eric Camps".
En el moment, vaig pensar que era una broma de mal gust... però feta per qui? Vaig tornar-ho a llegir... sí, sí... ara ho veia, es tractava de la meva lletra, no n'hi havia dubte, la meva poc elaborada, minúscula i irregular lletra, igualment com tota la de la segona pàgina.
Estranyat més no poder, em vaig posar a llegir el text que venia a continuació:
“Una tènue llum oscil·lant es retallava contra la foscor dels alts murs de l’enorme fortificació. Una petita clivella il·luminada en la mole obscura de l'immensa fortalesa. Uns plors ressonant en la negra nit, mentre que la majestuosa silueta del castell es feia difícil de distingir d'un cel sense lluna ni estrelles. Als merlets i contraforts, els focs dels posts de guaita il·luminaven als guardes que, amb cara d'adormits, feien les seves habituals rondes de vigilància al voltant del perímetre. Ningú s'adonava dels gemecs ofegats d'un petit infant. Un cavall lligat al costat de la franja de llum, negre com la pròpia nit, esbufegava neguitós, com si fos sabedor de la delicada missió a la que estava a punt d'acompanyar al seu genet. De cop, una silueta envoltada per una capa ocultà per uns instant la llum que sortia per la porteta lateral. Durant uns segons, una segona figura se li acostà, li posà un petit farcell als braços, se'l quedà mirant un instant i seguidament, tancà la porta de fusta, deixant a l'obscura figura i al petit farcell que somicava en la més absoluta foscor. Se sentí un renill, una ordre seca i tot seguit el ràpid trepitjar d'un cavall al galop. El plor d'un infant es va anar fent més i més apagat a mesura que la nit i l'oblit s'empassaven al cavall i al cavaller, fos quina fos la seva secreta missió." No podia ser veritat. Allò no estava passant; es tractava, ara ja n'estava segur, d'una broma de mal gust. El que acabava de llegir era el mateix que jo havia escrit a la meva història la nit anterior... Ara ho trobava en un manuscrit de feia ja quaranta anys.
Era impossible, improbable i il·lògic... què estava passant?

A veure com continua, vaig pensar i, rosegat per la curiositat, vaig girar la pàgina.
La següent estava en blanc.
En blanc; blanc com els llençols deixats assecar revolotejant al vent que precedeix a la tempesta, blanc com les blanques llums vistes per aquells que diuen haver estat en el més enllà, el blanc de la puresa, però també de la indefensió, la nuesa i, en aquell cas, l'engany.
Pàgines i més pàgines mostrant la suma dels colors, completament immaculades. Massa immaculades pel meu gust. Vaig anar girant ràpidament pàgina rera pàgina, si allò era una broma, segur que algú hi hauria escrit algun comentari enginyós per fer-me quedar com un imbècil.
Com un autor escriu una novel·la quaranta anys ha i aquesta és una còpia exacta de la que estava escrivint jo? Per què els fulls de paper no havien notat la marca de tots aquests anys i es presentaven blanquíssims a la meva vista. Estava segur que aquesta era una broma dels meus amics, que, confabulats amb l'Alexandra, m'havien volgut gastar per passar-s'ho bé a costa meva.
Quasibé esperava el seu riure a la meva esquena, burlant-se de la cara d'estúpid integral que devia posar en aquells moments... però no hi havia ningú a l'habitació; els meus amics no podien saber de cap manera que jo entraria en aquella llibreria, potser podrien haver-se imaginat un títol i una història que em cridarien l'atenció, però no haurien pogut preveure que... Jo, que havia llegit tant sobre situacions extraordinàries, que m'havia enfrontat imaginàriament a dracs, quimeres i monstres de tot tipus i forma, havia sortit victoriós de les mil i una batalles apocalíptiques i havia estat testimoni dels més increïbles conjurs, tenia els ulls encegats per la realitat en aquells moments... Però, coi, jo era científic, llavors! Potser per això, se'm va ocórrer una idea: Vaig anar a la cuina, agafar l'encenedor i tornar a l'habitació. Vaig encendre una de les espelmes vermelles que tenia sobre la taula i hi vaig anar acostant el segon full del llibre amb compte de no cremar-lo: Com qualsevol aspirant a biòleg que mereixi aquesta qualificació sap, el suc del fruit del llimoner resta invisible sobre el paper, però, en acostar-hi una font de calor, aquest sofreix un canvi de configuració i el seu color vira al negre, de manera que pot ser que en un full totalment en blanc s'expliquin coses extraordinàries, inintel·ligibles per les persones sense el coneixement d'aquest senzill però efectiu truc. Quan anava a posar el full per sobre les flames, seguint la meva intuïció, una veu que semblava sorgir de cada racó de l’habitació, profunda, pausada, però al mateix temps, potent com el pas del temps, em va deixar clavat al meu lloc. –Atura’t, insensat! Què és el que intentes fer?

De qui era aquella veu? No hi havia ningú a l’habitació a part de mi i la porta no s’havia obert. La veu no corresponia a cap dels meus amics, i semblava que hagués aflorat directament dintre del meu cap. Vaig restar immòbil.
- Qui hi ha?.... hola? Roger? Qui ets?– la veu em tremolava.
Em vaig girar lentament cap a la porta. Ningú. Darrera meu. Tampoc ningú. Vaig mirar fins i tot al sostre, amb una sobtada inspiració sorgida de la meva afició a les novel·les lovercraftianes... Res. - Tot al seu temps, tot al seu temps... Ara, apaga l’espelma, vols? I tranquil·litzat... Encara faràs que s’encengui alguna cosa... – La veu ara havia adoptat un to més amable, quasi paternal- No t’espantis, ara em materialitzaré. No cridis, no et faré res. Estigues tranquil, només vull parlar amb tu...
Reconec que el que passarà pot resultar una mica inquietant per una ment no preparada...

Sense donar-me temps a contestar, i davant els meus estupefactes ulls, va començar a aparèixer alguna cosa que gràcies als meus coneixements en biologia vaig poder identificar com a...¡¿teixit ossi?!; tot va passar molt més ràpid del que aquí podré descriure, perquè tant sols van ser uns segons, segurament els deu segons més escruixidors i llargs de la meva primera vida...

Primer, una substància groga i porosa, de la mida i l’organització de l’esquelet d’un ser humà adult, es va començar a materialitzar, primer amb un gruix molt fi, i augmentant de volum a ulls vista. Finalment, va quedar recoberta per una substància més dura, amb algun que altre petit orifici. Vaig observar meravellat com aquells ossos sense tendons ni articulacions i completament immòbils es mantenien en l’aire, sense caure, al lloc on tot just uns instants abans no hi havia hagut res més que aire. Poc a poc, van anar apareixent les articulacions, primer desinflades, i posteriorment turgents, al omplir-se de líquid sinuvial. Després, el cartílag; orelles, parpelles, nas... les costelles es van anar allargant, unint-se entre elles en una banda cartilaginosa fins acabar, menys les quatre últimes, en contacte amb l’esternó, completament ossificat (un individu de més de trenta anys, vaig pensar). Després va venir el torn del tracte digestiu. De l’obertura que l’esquelet tenia on hi havia d’anar la boca va començar a baixar un tub que s’anà diversificant en el seu conjunt de vàlvules, òrgans i estructures que ens permeten a tots l’assimilació dels aliments.

Simultàniament, l’aparell respiratori i el sistema circulatori es van anar formant.
Primer, ni l’un ni l’altre funcionaven, pel que em vaig endur un bon ensurt; la laringe es començà a formar, amb les seves cordes vocals, seguida per la tràquea i posteriorment, els pulmons; mentrestant, al costat esquerre de l’individu i partint de la massa muscular d’un cor encara en formació, es començaren a formar venes i artèries, que, ramificant-se, irrigaven tots els racons de l’individu en formació. Un cop s’acabaren de formar tant els pulmons com el cor, aquests, pausadament, es posaren en funcionament, absorbint l’aire uns i fent circular la sang l’altre, amb moviments rítmics i pausats, propis del cicle del son.
Resultava extraordinari comprovar el funcionament d’estructures que havia estudiat teòricament en un organisme viu; estic segur que si hagués tingut aquesta aparició amb anterioritat, els meus exàmens en fisiologia haurien augmentat la nota en dos o tres punts.Un cop formats aquests aparells, juntament amb la resta d’òrgans de la cavitat abdominal, es començaren a crear les neurones i els vasos limfàtics; si l’aparició dels vasos conductors havia estat ràpida, la d’aquestes havia estat fulminant, el cervell es diferencià dintre del crani, envoltat de les meninges i el complex hemo-encefàlic, una capa de sang que actuava de filtre als fluids que arribaven al cervell. Finalment, les meninges s’infiltraren dintre la columna vertebral, envoltant i protegint la medul·la espinal. D’ella en sorgiren una gran quantitat d’axons empaquetats en feixos neuronals, que s’anaren fent més prims fins que, seguint una trajectòria molt similar a les venes i artèries, arribaren fins als punts més allunyats, creant un entramat com de xarxa elèctrica de filaments i cables davant dels meus ulls, encara incrèduls.

Després els músculs i teixit adipós; l’individu que tenia al davant va començar a prendre una forma relativament prima però fibrada, amb una postura erguida, amb posat noble, barbeta enlaire i el cos recte.

Per sobre de tot, es formà una capa de pell fina, d’un color morè olivaci molt atractiu; uns llavis molsuts, un nas aguilenc i uns ulls de color verd maragda, semblants al color d’una fageda sota el càlid sol de la primavera.
La pell al voltant dels ulls s’arrugà gairebé imperceptiblement, donant un aspecte de saviesa a aquella bella cara, i els cabells, castanys, abundants i fins, brotaren com bronzejats filaments del seu cap.
Finalment, una túnica blanca va anar prenent forma, caient des de les espatlles fins una mica més avall dels genolls, una túnica completament alba, amb un brodat daurat en forma de sol al pit. No recordo ben bé si em vaig oblidar o no de tancar la boca durant tot el procés, però al final, l'expressió bocabadat va guanyar un nou significat per a mi.
Va parpellejar, enfocant la vista, i em va mirar directament als ulls; en aquell moment vaig tenir la sensació de que ell podia llegir en mi fins i tot el més mínim detall... Em coneixia... Aquest pensament va fer que m’estremís...

- Tu ets l’Eric Camps.- Va confirmar les meves pors... La seva veu era dolça, profunda i melodiosa, d’un to greu del qual Zeus s’hauria sentit orgullós; els seus moviments àgils, i els seus ulls joves però amb el toc de saviesa que tant sols el temps pot concedir. Em va somriure. - Jo... Em presentaré, encara que ja has sentit parlar de mi, no he tingut el plaer de conèixer-te en persona... Em dic Iliskan, Iliskan de la Rouche, però se’m sol conèixer amb el nom d’Àlaborn.
Aquestes paraules em van colpir com no hauria pogut fer-ho un cop de martell.Iliskan de la Rouche. Aquell nom que havia passat de no significar res per mi a significar-ho tot en un sol dia. El "desaparegut" Iliskan de la Rouche. Però en aquells moments per a mi com si s’hagués dit Toni Casademunt; acabava d’aparèixer davant meu del no res! No m’ho podia creure...

- Un moment, un moment... com ho has fet això? Què passa aquí? Què collons passa aquí!? Això és un somni o una broma? Sí, deu ser això... una broma, no? No m’agrada, si és una broma no fa ni gota de gràcia, i si és un somni sembla massa real...-
- No és cap somni, com de seguida comprovaràs... Com ho he fet?... no crec que estiguis preparat per saber-ho; per ara l’important és que sàpigues que ho puc fer...

Tranquil, no et posis nerviós – m’havia posat a caminar amunt i avall per l’habitació.- sóc aquí per donar respostes no per plantejar més dubtes.

Necessitava una demostració de que el que dic no m’ho invento, perquè el que t’he de dir resulti més creïble... si és que aquesta paraula es pot fer servir per designar allò que t’he d’explicar...-
- Ho has fet realment? Això d’aparèixer, vull dir... clar, segur que sí... com si no ho hagués vist mai a les pelis... a veure, on està el truc? Perquè hi ha truc, no?... – més que paraules dirigides a ell, aquests eren pensaments expressats en veu alta- On portes la càmara de vídeo? Ja ho sé, això deu ser un d’aquells “reality shows” de la tele... I dius que ets aquí per donar respostes? És una espècie de joc? Està bé... jugaré... dius que ets aquí per donar respostes... Doncs bé...
Primer de tot, m’agradaria saber, si no és molèstia, – Ara en retrospectiva m’adono que no mostrava gaire més educació que un escarabat piloter envers l’Iliskan, però ostres, ho havia d’entendre, no es fa això d’aparèixer d’aquesta manera... em pensava que era un programa de la televisió d’aquells tant avorrits... – què hi fas tu a casa meva i com has sortit del no res. També m’agradaria saber qui carai ets... i llavors em podries explicar alguna cosa sobre aquest llibre que tinc sobre la taula i el perquè del seu misteri... Siusplau...
L’Iliskan va fixar els seus profundíssims ulls verds en els meus, i de seguida em vaig adonar que havia fet mal fet parlant-li d’aquella manera. Vaig apartar la mirada avergonyit; aquella no era forma de tractar a una persona de més edat. Es va asseure sobre el llit sense fer i em va indicar amb un gest gairebé imperceptible que m’assegués a la cadira davant seu.

- Ho sento. – Em vaig asseure, encara amb els ulls com plats mirant-lo fixament, a la cadira davant per davant.- No li volia parlar d’aquella manera que ho he fet. M’he posat nerviós. Pot comprendre que no és gaire habitual això de veure com algú apareix del no res davant teu...

Em va somriure tranquil·litzadorament.
- Sí, suposo que no és una cosa que passi cada dia....- Em va picar l’ullet.- No cal que et disculpis per les teves paraules, si de cas hauria de ser jo qui em disculpés per no preveure la teva reacció si apareixia tal com he aparegut, ho sento però era necessari.

Sobre el per què sóc aquí... sóc aquí per respondre a les teves preguntes i per guiar-te en aquest començament de camí que ara, sense ser-ne del tot conscient, has agafat; però tant sols tinc permís per explicar-te una part d’allò que hauràs de saber; la resta l’hauràs de descobrir per tu mateix durant el viatge. Jo seré el teu guia, no el teu mestre...

Respecte a qui sóc... el meu nom complet és Sean Paul Iliskan Bertrand de la Rouche, nascut a París el 19 de Març de 1939. – Així dons, aquell home tenia més de seixanta anys? Si jo com a màxim n’hi hauria posat quaranta! Va continuar - Vaig ser criat per ma mare; el pare havia marxat vuit mesos abans del meu naixement a lluitar com a brigadista internacional al bàndol republicà espanyol seguint els seus ideals polítics. La mare va rebre la seva última carta el dia 10 de setembre del 1938; en ella només una escueta frase: "Espero que entre tots aprenguem alguna cosa de tanta mort i destrucció. El teu home que t’estima ara i sempre. Jacques Iliskan Reverté, Gandesa, 3 de setembre de 1938". No vam tornar a tenir notícies seves. El meu pare s’equivocava en la seva carta; com se sol dir, els humans som l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, i, quan encara no feia ni un any de la seva desaparició, la humanitat tornà a demostrar la seva estupidesa enfrontant germà contra germà en la guerra més sanguinària que la història recorda. França rebé molt aviat l’embat del règim nazi, un embat que les seves defenses no pogueren resistir i al qual acabaren sucumbint. Els alemanys entraven, com havien fet els anglesos segles abans, a París el dia 14 de Juny de 1940, tant sols nou mesos després que el meu país els declarés la guerra juntament amb Anglaterra. Ironies de la vida.

Amb l’entrada dels alemanys a París, va arribar una època molt dolenta per a nosaltres. No és fàcil, per una dona sola amb un fill d’un any i companya d’un brigadista internacional desaparegut, viure sota el més estricte règim ultradretà; no et pots arribar a imaginar les penúries per les que vam haver de passar en les quals només la voluntat fèrria de la meva mare per fer-me sobreviure va aconseguir evitar que els dos moríssim de gana, de fred o per culpa d’un oficial nazi sense escrúpols.
No em recrearé amb aquesta època de la meva vida ja que aquestes coses són aquelles que un no té gaires ganes de recordar, només dir que, en un determinat moment, la nostra situació es va fer insostenible i vam creuar el Canal de la Manxa, buscant protecció sota la bandera anglesa.
Ens vam establir per un temps en un poble rural del comptat de Dorset, la mare servint com a criada en una casa pairal, i tenint cura de mi a les poques estones de lleure; però almenys ens havíem allunyat de la guerra, si més no durant una temporada.
Van passar els anys, anys de guerra i de privacions, fins que un esperadíssim 8 de Juliol de 1945, Alemanya va firmar la rendició incondicional, atorgant la victòria al bàndol aliat i posant colofó a una guerra que havia durat els seus gairebé sis anys a Europa; dic al vell continent perquè les bombes continuaren caient sobre l’oceà Pacífic fins el dia 14 d’Agost del mateix any, moment en que Japó firmà la rendició degut a un dels actes més difícils de perdonar de la història de la humanitat: el llançament de les dues bombes atòmiques sobre les poblacions japoneses d’Hiroshima i de Nagazaki, aquesta última el dia 9 d’Agost, per part de l’aviació nord-americana. Cent quaranta mil víctimes es cobraren entre les dues, obligant l’emperador Hirohito a firmar la capitulació només cinc dies després de la caiguda de la segona.
Però aquestes són coses que no tenen res a veure amb la meva història. Jo, mentre les bombes creaven el bolet atòmic sobre l’illa nipona, tant sols tenia sis anys, i encara estava encomanat de la pau que, finalment, es respirava a cada racó de la vella Anglaterra, juntament amb el sentiment de melangia i tristesa que havia romàs pels que ja no tornarien i per la magnitud de les atrocitats comeses, per un i altre bàndol, en la guerra.
Vam deixar la illa l'Octubre del mateix any; volíem tornar enrera i reprendre la vida que la guerra ens havia robat, fins i tot mirar d'alguna manera d’obtenir noves sobre el meu pare i del lloc on era enterrat, perduda ja tota esperança de trobar-lo en vida.
La mare no volia tornar a París, on havia conegut l'horror al qual poden arribar els homes forçats al límit i per això ens vam establir a la fronterera ciutat de Tolosa, on, va pensar, potser podríem tenir notícies del meu pare gràcies als refugiats espanyols que s'havien establert en territori francès.

Vam viure allà durant deu anys, la mare netejant les taules opulents on menjaven tranquil·lament aquells que en temps de l'ocupació havien donat la benvinguda als alemanys i jo anant a l'escola fins als catorze, moment en el que em vaig incorporar al món laboral i vaig descobrir la que seria la passió de la meva vida: els llibres.
La botiga en la que vaig entrar com a dependent era petita, i, si bé que els meus coneixements sobre llibres (i, perquè no dir-ho, les meves possibilitats de comprar-me'n un) eren nuls, amb el pas dels mesos em vaig aficionar a la lectura les estones lliures de què disposava; l'amo de la botiga, un afable excombatent de la primera guerra mundial, no veia amb mal ull el meu interès, ans al contrari, l'alentava proporcionant-me cada vegada llibres més interessants i més elaborats per llegir, guiant-me com feu Virgili al poeta en la meva pròpia descoberta del paradís i l'infern. Però no vaig tenir cap llibre propi fins aquell memorable 19 de Març de 1955. El llibre en qüestió s'anomenava "La primera gran guerra" i... Havia esperat pacientment durant tota la història, narrada amb una veu pausada, greu i melodiosa, però arribats en aquest punt, vaig tornar a la realitat com aquell que es desperta d'un somni plàcid i tranquil quan sona el despertador.
No em vaig poder estar d'intervenir: - La primera gran guerra? Així que aquest és el llibre, no? Que potser va copiar el títol del primer llibre que va llegir de petit? Ja em perdonarà: tota aquesta història està molt bé, però no explica en absolut com, si això és real, ha pogut aparèixer davant meu del no res, ni perquè un llibre seu és idèntic al que jo estava escrivint... Siusplau, m'agradaria entendre, i de moment, l'única cosa que he entès és que vostè i la seva mare ho van passar molt malament quan havia acabat de néixer.
I a més, què ha de tenir a veure el fet de... - Siusplau - la seva veu, per bé que encara mantenia el to afable i pausat que havia mantingut durant tota l'estona, tenia un deix imperatiu- m'agradaria que em deixessis continuar; aquesta història és més important del que sembla, i si m'ho permets, ara sabràs el perquè.
I respecte al llibre... diem que no vaig acabar de copiar-li el títol.... perquè aquest és precisament el llibre que em van regalar pel meu setzè aniversari. – Al veure la cara que jo posava, de tenir ganes de tornar a preguntar alguna cosa, es va afanyar a dir.- però et demano, siusplau, que esperis un moment, que tot arribarà, i si això t'ha de fer calmar momentàniament... tan tota la història que t’explicaré (la meva) com, vulguis o no, a partir d’ara, la teva, gira al voltant d’aquest llibre- Ho sento... continuï siusplau - De fet, no ho sentia; tenia ganes de saber, m'intrigava sobremanera el llibre en qüestió, sense deixar de banda el fet de l'aparició que acabava de presenciar, sobre la qual cada vegada tenia més dubtes que hagués passat de veritat, tal és el mecanisme de defensa del cervell humà envers allò que no comprèn. Tot i les ganes de preguntar que tenia, vaig deixar que l’Iliskan prosseguís amb la seva narració.

- Com et deia, aquest llibre... – va agafar el llibre de sobre la taula i es va quedar mirant les seves tapes .- Aquest que tens al davant és el mateix llibre que em van regalar ara farà cinquanta anys... Cinquanta anys... es diu aviat, oi? I quan me’l van regalar... Bé, quan me’l van regalar, em vaig il·lusionar molt. Va ser un regal, segons vaig saber més tard, de l’amo de la botiga en la que treballava; devia ser un llibre que s’havia trobat al magatzem per casualitat i que va pensar que em faria gràcia llegir; es nota que no sabia què hi havia escrit, perquè realment, d’escrit no hi havia res.
El llibre encara estava més buit que com tu l’has trobat avui; tant sols una cita a tall d’introducció: Aquesta: - I va obrir el llibre per la primera pàgina: “Que la justícia, l'honor i el coratge guiïn els actes del que giri aquesta pàgina, que la força i l'empenta menin el seu braç...”-

- O sigui que només hi havia això escrit, quan vostè el va llegir?

Va fer un gest afirmatiu.

- Sí, només això; al moment vaig tenir una gran decepció.

Tot i la decepció, em vaig estar dies i dies pensant en aquella maleïda endevinalla que portava la primera pàgina del llibre... Al no poder-la desxifrar, amb el pas del temps el llibre va anar quedant arraconat al calaix de la meva tauleta... i ja fins més tard, quatre anys més tard, per ser exactes, no m’hi vaig tornar a fixar, i no va ser per res més que per emportar-me’l en qualitat de record quan finalment vaig marxar de casa meva.

Vaig estar vivint amb la meva mare fins que vaig complir vint anys, fins que no vaig poder aguantar més i vaig emprendre el meu camí, a la recerca de noves del meu pare; amb tant sols un farcell a l’esquena i els estalvis de quatre anys a la butxaca, vaig emprendre el camí cap a Barcelona; l’amo de la botiga en la que treballava m’havia escrit una carta de recomanació per un amic seu barceloní que tenia una botiga atrotinada d’antiguitats anomenada...

- Reflex de sol.

- Veig que vas lligant caps...Bé, molt bé... Després d’algunes dificultats que no influeixen per res en tot aquest assumpte, vaig poder entrar d’ajudant a la botiga.

L’amo, d’uns cinquanta anys llargs, es passava hores i hores entre els seus llibres llegint, catalogant, reordenant... em sembla que li agradava més viure en el seu món fictici que en la realitat que l’envoltava… però suposo que no se li pot retreure: havia hagut de veure com la guerra se li emportava el fill gran i com, poc després, la seva dona moria per culpa d’unes febres, deixant-lo a ell sol per tenir cura d’un nen de només tres anys... Ho havia hagut d’aguantar tot i més, no era estrany que es refugiés entre pàgines d’històries de somni intentant fugir del malson que havia estat la seva realitat...

Crec que la única raó per la qual el seu negoci encara no s’havia enfonsat era gràcies a la dedicació del seu fill, en Tomàs; el noi mostrava una capacitat d’organització i de rendabilització del minso capital de què disposaven fora del comú.

Potser perquè tots dos havíem passat una infància difícil (i qui no, en aquells temps tant mancats de gràcia), potser per la nostra mútua afició a la lectura, amb poc temps, en Tomàs i jo ens vam fer inseparables. Va ser ell el que em descobrí la gran ciutat, i també ell qui, gràcies als seus coneixements sobre els suburbis Barcelonins, em va posar en contacte amb els pocs combatents del bàndol republicà que s’havien pogut ocultar entre les intimidades masses que vivien a la Barcelona franquista.

Un d’ells, Giancarlo Febricci, va ser qui definitivament em va poder donar algunes escadusseres noves sobre la sort del meu pare. En Giancarlo i ell havien estat en la mateixa companyia i durant l’assalt dels nacionals a Gandesa; em va explicar com es van separar enmig de la tempesta de foc i metralla i ja no el va tornar a veure, i que, quan la unitat del meu pare no va tornar al punt de reunió, els van donar a tots per morts...-

Va callar durant uns segons, escrutant-me directament als ulls amb una mirada dolça.

- També va ser en Tomàs qui em va animar a intentar escriure.
Veuràs, sempre em recriminava que, havent llegit tant i tant, no hagués intentat mai crear una d’aquelles històries que tant m’apassionaven, les d’aventures fantàstiques, per deixar una mica de ser el lector dels desvariejos d’altri i convertir-me en el creador de somnis que reconec que des de que vaig llegir el meu primer llibre havia volgut ser.

Jo li recordava que tenia moltes coses a fer i massa poca habilitat amb la ploma com per posar-me a escriure en aquells moments… suposo que era lògic que al final, m’acabés convencent ,sempre havia estat ell el més persuasiu dels dos.-

Em va picar l’ullet i es va prendre un temps per reordenar els seus pensaments; després d’aquesta pausa, va continuar.

- Juntament amb en Giancarlo, a qui havíem adoptat com a col·laborador, vam començar a muntar una trama sobre la qual escriure.

Vam inventar un món seguint els passos del mestre Tolkien: un món on el bé i el mal es trobaven en lluita eterna i constant, un món assolat per les guerres i per la ceguesa humana, un món on cap dels dos bàndols, estant tots condemnats a matar i morir inútilment per uns déus indiferents i una causa desconeguda, es podria desprendre del seu inevitable destí d’enfrontar-se a l’altre fins al final dels temps.
Així va néixer la Terra de les Grans Illes on una història, uns herois i una gran aventura van començar a prendre forma dins la nostra ment.

Vaig proposar un títol per aquella fantàstica història que havíem d’escriure: “La primera gran guerra” títol que un autor anònim havia donat a un llibre en blanc que, quatre anys abans, m’havia estat confiat... i quin lloc millor per escriure la història que en aquell mateix llibre en blanc que continuava oblidat en un polsós calaix?

No obstant, m’equivocava de mig a mig si pensava que era jo el que havia triat el títol, la història i el rerafons que tractaria el llibre, perquè ell ja el tenia triat des de feia temps, com més tard vaig descobrir...

No espero que em creguis, arribats en aquest punt. No seré tant ingenu; tampoc aquesta era la meva intenció al venir avui aquí, dons, com t’he dit, he vingut a ensenyar-te la porta, no a guiar-te en aquest camí que se t’obre al davant.
Només vull que sàpigues que, per molt extraordinari que això sigui, per molt increïble que pugui semblar, tot el que t’he explicat i t’explicaré és cert. Tant sols sóc aquí per dir-te per què passarà el que passarà, perquè aquest llibre ha arribat a tu i ara tu estàs lligat, vulguis o no, al seu destí...

Quan una nit, cansat de tant pensar en la història i no tenir mai ganes de plasmar-la en el paper, vaig obrir el calaix on guardava La Primera Gran Guerra, encara en blanc, no em podia imaginar que la meva vida estava a punt de canviar per sempre.

Vaig obrir la primera pàgina; l’únic paràgraf escrit en tot el llibre m’hi esperava; al principi de tenir-lo, m’havia passat nits sense dormir pensant en aquells versos, en què hauria volgut dir amb allò la persona que ho va escriure i què va fer que volgués dir el que va dir... Havia passat hores estirat sobre el llit amb el llibre obert entre les mans intentant desxifrar l’enigma que aquelles paraules ocultaven...
Vaig girar pàgina, vaig agafar la ploma estilogràfica, i, amb lletra elaborada vaig escriure: “ La primera gran guerra, per Iliskan de la Rouche”.

En aquell moment va passar alguna cosa que em va estremir com cap altra cosa de les que he vist ha aconseguit fer-ho. Acabava de segellar, involuntàriament, el pacte que m’uniria al llibre de per vida i més enllà... Com tu vas fer al començar la teva història: La segona gran guerra... – O sigui, el que m’estava dient aquest individu és que hi havia una trama muntada al voltant d’aquest llibre, i que jo, involuntàriament, m’hi havia posat enmig... genial...-

- Les formes es van distorsionar al meu voltant – va continuar- ; la llum de la bombeta que il·luminava la petita habitació en la que dormia es va anar fent més i més tènue fins que em va deixar completament a les fosques... Estava espantat, em pensava que m’estava tornant cec, no sabia per què passava allò... I llavors, aquella sensació...

Has tingut mai la sensació que de ser agafat per milers de mans invisibles i que totes t’estiren amb una força descomunal cap a una direcció diferent? La sensació de que una màquina de trinxar carn t’està descomponent en els teus constituents inicials mentre tu encara n’ets conscient? No, segur que no... encara....
Aquesta va ser la tenebra en la que el llibre em va sumir, i de la que, quan me’n vaig despertar, ja no era el mateix...

- Això que m’està explicant és un disbarat de cap a peus! Com pot ser que un llibre pugui fer tot això?... És més, i per què ho hauria de fer?- L’havia d’interrompre, havia d’expressar els dubtes que cremaven dintre meu.- Per què m’involucra a mi en tota aquesta història!? I què va passar després? Va sortir el yeti portant a pes de braços el tresor dels Templers o alguna cosa per l’estil?...

- T’he dit que no m’interrompessis. – em va dedicar una mirada dura- Tingues paciència, tot arribarà...

Com ja t’he dit, no espero que em creguis; només necessito que m’escoltis. Molt més aviat del que et penses canviaràs d’opinió...

No et puc explicar el que va passar immediatament després; encara que me'n recordés, els meus llavis continuarien estant segellats per la mateixa promesa... les regles del joc romanen inalterades...

I respecte al llibre... Com bé hauràs pogut deduir, aquest llibre, el llibre que t’ha regalat en Tomàs aquesta tarda, no és un llibre com els altres...

Quan va caure a les meves mans no tenia autor perquè no havia estat escrit per un sol home; no té data d’escriptura perquè és tant vell com el primer pas de l’ésser humà en aquesta terra, i es manté eternament jove perquè es regenera, es nodreix , amb cada gota de sang que la humanitat fa caure sobre aquest bell món.-

En veure la meva cara d’incredulitat, va continuar.

- Escolta, ja t’he dit que ara et resultarà impossible creure’m; has de saber, però, que aquest llibre que tens ara entre les mans és la manifestació física de tot el patiment, mort i destrucció innecessaris que ha generat l’home des que és mereixedor d’aquest nom.-

Va callar durant uns instants... Allò era impossible! Aquell home estava malament del cap... però bé que l’havia vist aparèixer del no res davant meu feia tant sols uns minuts... estava fet un embolic...

- No l’entenc... – Vaig aprofitar de dir en aquest moment que havia fet una pausa- M’està dient que aquest llibre és una mena de “càstig diví” o una mena de recordatori “dels nostres pecats” en plena època científica? Ja em perdonarà, però vostè no hi toca...-

- Agrairia una mica de respecte pels que són més grans que tu, Eric... – Per segona vegada en un sol dia, em vaig sentir avergonyit del meu comportament...-
Jo no he dit mai que sigui un càstig. Tot al contrari... més aviat, aquest llibre és una benedicció... molt perillosa, això sí, però una benedicció al cap i a la fi...

- Continuo sense entendre-ho...-

- Mira... – Va passar per alt el fet que l’hagués tornat a interrompre- com t’he dit, el llibre es nodreix de l’odi i el patiment provocat per l’home; cada violació, assassinat, hablació o tortura n’incrementen el poder... cadascun d’aquest actes multiplica la magnitud dels exèrcits del mal al seu interior...
Com podràs imaginar, si el que passa en aquest món té eco en el que passa al llibre, el que s’esdevé en el llibre té les seves conseqüències, sovint nefastes, al que passa al món exterior.

- O sigui que, en resum, si aquí fora les coses van malament, dintre van pitjor, i si a dintre van pitjor... a fora encara van més malament... M’equivoco?
Llavors... com pot explicar que encara no hagi rebentat tot? Ja m’entén... els humans no som precisament coneguts pel nostre seny quan es tracta de matar-nos entre nosaltres...

- Aquí és on volia anar a parar... L’has encertat, la gran pregunta... Si som tant malvats, per què encara no ens hem autodestruït encara?

Sí, si realment fos així, i el mal fos l’únic factor que tingués importància dintre del llibre, aquest món i l’altre haurien estat destruïts temps ha...

- Però...

- Però el que tu no tens en compte és que, a part de l’odi, els humans disposem d’una altra força tant o més antiga que aquest i igualment poderosa, potser més; una força que ella sola ens fa mereixedors del privilegi que se’ns ha atorgat amb la presència en aquest món i en aquest temps que ens ha tocat de viure, una força que sense ella no seríem res més que insectes sense cervell lluitant constantment per un trocet més de terra...
Aquesta força és la única oportunitat de què disposem per fer front al fatal destí que ens espera, i el llibre això ho sap i potencia...

Quan t’he dit que el llibre era una benedicció no ha sigut en va; no va ser creat per destruir-nos, encara que aquesta sembli la seva finalitat, sinó que la seva funció, t’ho creguis o no, és donar-nos una segona oportunitat, dons si no fos per ell ja faria temps que hauríem desaparegut; sense un receptacle per tot l’odi que nosaltres generem aquest hauria implosionat i hauria arrasat la terra en una orgia de destrucció sense límits; almenys dintre el llibre aquest odi pren una forma a la qual és possible combatre…

Quan és necessari a la Terra de les grans illes, el llibre és capaç d’actuar com a portal perquè un grup de persones escollides passi a l’altre món per tal de solucionar els problemes d’ambdós; aquest és el motiu de la meva presència aquí...

Aquestes persones són cridades a abandonar-ho tot i a fer el sacrifici extrem en aquest món per tal d’ajudar, com bonament puguin, en la salvació de l’altre; és per això que aquestes persones no són escollides en va; es necessita molt de temps per elegir-ne una, i per norma general a aquestes persones se’ls encamina la vida cap al destí del llibre, preparant-los inconscientment per l’aventura en que hauran de participar.

A les estrelles està escrit que mentre aquests paladins siguin capaços d’acomplir la seva missió la humanitat encara tindrà una oportunitat per salvar-se, per petita que sigui; continuarà essent, malgrat tot, mereixedora d’existir...
Per això és tant important aquest llibre, dons ell pot significar la salvació o l’extinció de la raça humana i de tot allò que l’envolta.

Jo vaig ser el primer d’aquests defensors juntament amb els meus amics, però som vells; ja només quedem en Tomàs i jo, dels tretze que vam entrar... Els anys ens han estovat… Ja és hora que algú més assumeixi aquesta càrrega…

- Un moment, un moment... si heu dit que aquest llibre va ser creat amb el primer home, amb la primera lluita i matança, com és que vostè va ser el primer campió? Ho veu, la seva història no quadra... – m’havia d’agafar a qualsevol petit sortint per tal de continuar en el meu món, el món que coneixia... no volia acceptar allò que l’Iliskan m’explicava, era com renunciar a tot allò que havia après, viscut o sentit... tot i que en el meu interior la veueta s’havia fet més i més forta, no estava disposat a creure-me’l tant fàcilment- Molt impressionant el truc que ha fet per aparèixer del no res, segur que hi ha mètodes amb els quals es podria aconseguir amb aparells electrònics... però això de dir que vostè és el primer... aquí s’ha equivocat de mig a mig, se li ha vist el llautó… No hi ha hagut trenta-cinc mil anys d’història de la humanitat? Per què hauria de ser vostè el primer en...

Em vaig parar a mitja frase; dues llàgrimes li queien galta avall des dels seus preciosos ulls verds; semblava haver envellit trenta anys en pocs segons.

- Jo també m’he fet moltes vegades aquesta pregunta – em somreia, però el seu rostre tenia una expressió trista- per què vaig haver de ser jo? Per què posar tanta responsabilitat en les mans d’algú que no la desitjava?... Per què precisament en aquell moment?...
Suposo que deu milions de morts en són la resposta. Els humans vam gastar la nostra última oportunitat de posar seny en una guerra fratricida com no n’hi havia hagut cap altra; ens havien donat l’última oportunitat després de la primera guerra mundial i la vam malgastar tot just trenta anys més tard... Suposo que va ser per això que l’equilibri es va trencar; l’odi va triomfar aclaparadorament sobre l’amor, posant el bé contra les cordes a la Terra de les Grans Illes...

Estàvem destinats a l’anihilació des del moment en que la gran Bomba explotà i els forns de Matthausen escopiren la seva vergonyosa cendra... però, en l’últim moment, el llibre es va compadir de nosaltres; ens va brindar una última oportunitat per a redimir-nos, però aquesta oportunitat estava condicionada, oh broma cruel d’aquell que ens volia salvar, pel sacrifici d’uns joves innocents que vam resultar ser jo i els meus amics...

I ara, quan la caiguda de les torres marca una nova escalada de violència, quan les bombes han caigut sobre gent desprotegida creant tant sols “danys col·laterals”, quan, a favor d’un o altre déu les bales volen a l’Orient Mitjà, es demana un sacrifici en sang... un altre cop... la teva... -

En el precís moment que deia aquestes paraules, tot es tornà fosc al meu voltant; vaig caure endavant de la cadira, sobre el llit on segons abans havia estat assegut l’Iliskan.

Mentre queia, vaig sentir encara un cop més la seva veu potent que deia:

- Fins molt aviat, fill de l’home... No temis a la fosca.

Em vaig despertar; quina hora era? Estava estirat damunt del llit, encara vestit i amb la llum oberta. De l’Iliskan no en quedava ni rastre... Em vaig incorporar...
El llibre tancat damunt la taula de l’escriptori, la conversa animada d’en Roger i en Xido... res havia canviat. Vaig mirar l’hora... Feia deu minuts que havia acabat de sopar... Però què carai...¿? Finalment ho vaig comprendre... Ho havia somiat! D’alguna manera havia caigut adormit sobre el llit i el meu subconscient m’havia jugat la mala passada d’un somni massa real, però això era tot. M’havia arribat a espantar...

- Pssst... mira: s’ha adormit.

La figura de l’Helena es retalla escultural contra la claror somorta que emana de les torxes del passadís. Porta una espelma a les mans.

L’Auri mira a la petita Mar, de només tres anyets, que dorm amb respiració tranquil·la al seu llitet i li fa un petó al front. Després, s’incorpora i bufa l’espelma de la tauleta, deixant tant sols la tènue llum de l’Helena.
Vigilant per no fer soroll, es dirigeix cap a la porta on la noia l’espera amb els ulls riallers. L’agafa per la cintura i surten de l’habitació.

- Què et pensaves, després d’una hora d’història? La petita no ho ha aguantat. – ja al passadís, l’Helena li pica l’ullet amb un dels seus preciosos ulls marrons. Li passa els dos braços al voltant del coll.- Està fet tot un senyor pare, cavaller d’Auri....

- Va, va – l’Auri li somriu i l’abraça per la cintura.- no en té mai prou, sempre vol que li expliqui una estona més...i la mateixa història!... però al final la son ha pogut amb ella.

- Explica-me-la a mi, si vols... com continua la història? – li fa un petó als llavis- L’Èric és valent i accepta la seva missió? O està massa arrelat al seu món com per deixar-lo?- ja sap la resposta -.

- Ja ho saps com continua, n’ets un dels seus principals protagonistes... o potser ja no recordes aquell matí ara fa uns deu anys?... – li torna el petó i somriu -.

Capítol 2

2006-05-29T08:20:00.000-07:00

Capítol 2, reflex de sol:

Com cada matí, el dia següent em va despertar altre cop el telèfon mòbil sonant a plena potència. Vaig anar a desensonyarme sota la dutxa, rentar-me les dents i a preparar-me una mica d'esmorzar. Vaig obrir la nevera, una explosió de color blanc brillant m'encegà i un conegut aire gèlid va sortir del seu interior... i això va ser tot, perquè a part d'aire, omnipresent per sort al nostre planeta, i una taca de tomàquet al fons de la nevera, taca a la que m'imaginava donant-me el bon dia, a jutjar per la quantitat de matins en els que havíem confraternitzat, no hi havia cap cosa comestible a la vista.Bé, vaig dir, miraré a l'armari a veure si em queda alguna cosa per fer un mos abans de marxar... que innocent... tal com em predeia l'experiència, l'armari estava completament buit de menjar, ple d'espècies, això sí, per sort no menjaríem res sense condimentar... ben mirat... no menjaríem res i prou. Vaig agafar la motxilla i vaig sortir, disposat a agafar el bus. Aquest cop vaig ser puntual, cosa que em va estranyar en gran mesura... bé, fins que vaig veure, quan l’autocar es va aturar a la parada, que no podia encabir-s’hi quelcom que mesurés més d’un mil·límetre de diàmetre... per tant, encara que hagués arribat puntual a la parada, el bus estigués allà, no hi hagués ningú més esperant, tingués un bitllet amb cinc viatges més, encara que avui m’havia llevat cinc minuts més aviat per tal de poder atrapar el bus, res d’això importava; el destí, el fat i la casualitat s’havien conjurat per tal que jo, seguint la rutina habitual, arribés tard. Vaig arribar a la facultat amb el semblant de Zeus en un dia de tempesta. Em vaig asseure, sempre sota la mirada reprovadora del professor, i em vaig disposar per un altre dia de classes. Avui només cinc, però totes elles seguides, i a més, a la mateixa aula. En acabar les classes, vaig anar a dinar al bar de la facultat i vaig anar a estudiar una estona a la biblioteca; eren més o menys dos quarts de cinc quan alguna cosa vibrà dintre la butxaca dels pantalons. Missatge. Sort que tenia el mòbil en silenci. Era l’Alex, que ja es trobava bé i que aquesta tarda, cap allà a les sis, ja podria quedar. Perfecte. Havíem quedat a plaça Catalunya, davant del cafè Zurich, on cada dia, centenars de parelles s’esperaven amb la vista fixa al rellotge o al mòbil, el cementiri dels sospirs perduts enmig de l’atrafegada Barcelona. Com que no em podia esperar més, vaig marxar de la biblioteca, disposat a esperar les sis de la tarda entre les pàgines de la Ilíada, assegut en algun banc confortable de la Rambla de Catalunya. Abans de baixar a les catacumbes de la ciutat, aquells túnels calorosos, humits i pudents, similars a un rusc, a través dels quals un exèrcit d’abelles humanes perd la il·lusió i les ganes de somriure a diari degut al llòbrec ambient que allà es respira, em vaig aturar uns segons a contemplar el monument situat davant per davant de la meva facultat. N'havien retirat, per vergonya o per guardar les aparences, l'estàtua en sí, una estàtua consagrada a èpoques pretèrites, èpoques que la humanitat faria bé d'evitar en un futur, però també en tenir-les ben presents per ensenyar com no s'han de fer les coses a les generacions que ens substitueixin. L'estructura estava formada per sis columnes blanques, altes, aguantant una mitja volta que tant sols cobria part del monument. Davant d'aquestes columnes d'estil arquitectònic hel·lènic, un pedestal, també blanc, on havia estat disposada l'estàtua, ara ja retirada. Als peus del pedestal, i com representant que la posició de l'estàtua era inabastable per la gent normal que circulava pel carrer, hi havia un petit embassament d'aigua que arribava fins al costat mateix de la vorera. Vaig girar els ulls, em feia mal; com podia ser que encara hi hagués gent que seguís aquells ideals tant mesquins, amb l'home per sobre l'home, ideals basats en la por i la força de les armes, idees de conquesta, de sang i el valor de la sang, idees de domini i d'obediència cega, de manca de llibertats i explotació dels que han tingut la dissort de tenir menys... Això era injust, era injust que a hores d'ara encara es continuessin mantenint, amagades o no, idees que pretenien demostrar que una part de la humanitat havia nascut per manar i tota la resta tant sols per obeir. Reflexions tristes destinats a un món que s'està morint, i ni tant sols ens n'adonem, vaig pensar. Però ara, tot i que semblés molt egoista, no tenia la intenció de gastar més del meu preciós temps enmig d'aquests tristos pensaments, ans al contrari, anava a veure-la, i això sol era suficient per esborrar totes les meves preocupacions. Ja feia quatre dies que no ens vèiem, i tenia unes ganes boges d'abraçar-la. En entrar al metro em vaig adonar que ni l'aura de tristor que emanava dels seus túnels obscurs no podria entrar al meu cor, no, aquell dia el color gris de la vida es quedaria fora de mi.Vaig obrir el llibre, em vaig posar a llegir... i una mica més i la parada del metro se'm passa, tant a dins de la història com m'havia endinsat. Vaig estar esperant les sis en un dels molts bancs de l'acollidora Rambla de Catalunya. Per sort, havia posat l'alarma del telèfon mòbil a tres quarts de sis, per no fer (un altre cop) tard. Quan va sonar i em va tornar a la realitat des del meu petit món, vaig anar fent via cap al cafè Zurich, entre l'ombra i la gentada que en aquells moments vagava amb la mirada perduda en les seves respectives preocupacions.
La plaça de Catalunya, l'immens espai obert al bell mig de Barcelona, plaça on, amb la suficient paciència i els contactes adequats, pots comprar qualsevol cosa... sí, qualsevol cosa. Als seus racons ombrívols, a resguard de les mirades indiscretes i dels afamats eixams de coloms, gent de tot tipus segella els seus tractes, no sempre del tot legals. Sota el cel blau de la plaça de Catalunya, tot és possible.

Recordo la impaciència de l'espera, cada segon era com un dia sencer; palplantat davant les escales del metro, aquests dies se solapaven, donant lloc a eterns moments d'espera impacient que el telèfon mòbil, amb la seva mancança de tacte habitual, aguditzava al tenir un rellotge que també comptava segon per segon aquells instants d'inquietud, infinits al meu semblar; era com si tot el meu ser d'alguna manera sabés que aquella era la última vegada que la veuria... almenys en aquest món... Finalment, una gentada sortí pels túnels del cuc d’acer; només havien passat quatre minuts segons el mòbil. Mentia, perquè jo i només jo sabia que havien estat setmanes, que el temps era relatiu i subjectiu depenent del motiu pel qual s’esperava.
Homes vestint jerseis de màniga llarga, dones maquillades amb els colors de l'arc de sant Martí, nens agafats de la mà dels seus pares amb la motxilla a l'esquena i el somriure de la innocència als llavis... i allà es trobava ella, enmig de tota aquella gentada. Portava uns pantalons texans de color blau clar, gastats, tal com era la moda, unes bambes Converse de color negre amb la punta blanca, punta blanca que sempre s'empenyava a que relluís; caçadora texana, apretada a la cintura, oberta al coll, deixant veure un jersei color gris que, només aguantat per les mànigues, s'obria per la part del davant i espatlles.
Els cabells llargs fins als omòplats, d'un color marró avellana amb reflexos de daurat, creaven una harmonia de colors, exòtica i interessant, en incidir-hi el sol.
Si Venus ha tingut mai una imatge mortal, aquesta havia de ser, sense cap mena de dubte, la de l'Alexandra.La seva figura era esvelta, no molt alta i ben proporcionada, sense corbes massa pronunciades en tota la fesomia, però sense que això li rebaixés la bellesa natural que d'ella emanava, bellesa que es veia realçada per dos immensos ulls marrons, profunds, expressius i a tothora brillants com dues gotes d'aigua en incidir-hi el sol matinal. La seva boca, petita, amb els llavis fins, en aquella època una mica tallats pel fred i, per tant, relluint per la crema hidratant, va dibuixar un immens i càlid somriure al moment en què els nostres ulls es van trobar enmig de la multitud. En aquests moments en què la memòria em falla, se'm fa molt difícil de recordar què vam fer o què vam deixar de fer aquella tarda que les arenes del temps s'han endut en la distància, l’última tarda que passaríem junts en aquest món; d'ella només en recordo el frec de la seva pell bruna, la dolçor dels seus llavis i el aquell somriure que tant m'agradava en la seva mirada. Vam estar voltant, perduts entre els màgics carrerons de la Barcelona antiga, durant la resta de la tarda i part del vespre. Era una tarda normal i corrent com tantes n'havíem passat, i tantes altres n'haurien estat si no hagués vist aquella petita botiga d'antiguitats.
Estava situada en un carrer pròxim a la Rambla, no en recordo el nom. De fora estant, es veia ínfima, tant sols una porta de fusta i una petita finestra la separaven de la penombra del carrer. L'edifici era un altre monòton, gris i vell gegant de pedra enmig de l'immensa ciutat portuària en un carrer com tants altres que com els túnels de les formigues sota terra, en solcaven les seves entranyes de ciment, vidre i formigó. Les parets estaven sense pintar, almenys per la part de fora, i una inscripció estava cisellada al damunt de la porta, amb lletres pintades d'un daurat apagat, que, no obstant, contrastaven amb la foscor imperant al carreró: "botiga d'antiguitats: Reflex de sol". No vaig comprendre molt bé el nom de l'establiment fins que, precedint la foscor de la nit, l'últim raig de sol del capvespre atravessà com una sageta les teulades de la ciutat comtal, ferint directament el cristall de la llibreria, fent brillar un instant el seu interior, il·luminant munts de llibres polsosos i altres romanalles, encenent el vidre de la botiga amb la tota la majestuositat del sol moribund. Va ser un instant. Segons més tard, el sol havia desaparegut darrera les teulades i el carreró tornava a estar tant trist, solitari i obscur com sempre.Es va sentir un zum-zum elèctric i els pocs fanals del carrer es van anar encenent, bolcant-hi la seva tènue llum, sumint la zona a la que ens trobàvem en una semitenebra, amb només part de la façana de la botiga il·luminada per una llum oliosa.En aquell temps jo estava fascinat pel coneixement sobre el món antic; assaigs de medicina àrab, les conquestes d'Alexandre i Juli Cèsar, els tractats d'estratègia militar, les llegendes druídiques, el misticisme, ocultisme... coneixements que no és freqüent trobar a les grans superfícies. Així dons, m'havia acostumat a buscar els meus llibres en les petites llibreries especialitzades, que sobrevivien mig ocultes en aquella part antiga de la vella Barcelona on encara es podia captar l'indomable esperit bohemi de la ciutat. - Et fa res si entrem a donar un cop d'ull? Ja saps que fa temps que busco el "De mirabilibus" de Plini; a veure si aquí hi ha sort.- Vaig dir a l'Alexandra, mentre li passava la mà pels cabells i li acariciava la galta.

- No, tranqui, ja saps que a mi també m'agraden aquestes botigues, a veure si el trobes... però haurem d'afanyar-nos, que no crec que triguin molt a tancar, a més, ja és mil tard i jo he de ser a casa a sopar, si no, s'enfadaran.

- D'acord, només serà un moment.

La porta es va obrir amb un cruixit, permetent-nos el pas de la obscura tenebra exterior a la groguenca lluminositat que emanava de l’interior; aquesta incidia en els incomptables volums apilats als envellits prestatges, en la superfície de dos gerros molt antics, plens de sanefes que no vaig saber identificar de color daurat i en els múltiples cristalls de diversos fanals que havien vist temps millors, així com d’una extraordinària làmpada d’aranya, que, magnífica amb els seus set braços en forma d'arc, reflectia la llum apagada del lloc i la convertia, com un petit sol en miniatura dintre la pròpia botiga, en un arc de sant Martí circular que formava un halo multicolor a les parets de l’estança.

I els llibres... immediatament ens vam sentir aclaparats pels anys i anys de literatura que, tant sols mirar-ne les cobertes, ens explicava històries extraordinàries, escrites per persones que ja havien deixat aquest món i aquest temps. Històries escrites per persones desitjoses que les seves paraules no caiguessin, endutes pel vent, seguint la maledicció d’allò que tant sols és dit sense ser mai escrit en paper, en el profund i obscur pou de l’oblit; persones que havien dedicat hores i esforços en deixar testimoni dels seus pensaments, les seves pors, els seus mals; persones que creien fermament en que la paraula és un mitjà, i que els llibres són el vehicle per la difusió d’un fi... Tot això acumulat entre les envellides pàgines envoltades per polsoses cobertes de cuir; contenidors d’informació, dispensadors de somnis.

Dos estants plens d'aquests meravellosos artefactes ens flanquejaven, amb peces de ceràmica brillants entre ells i escampades als seus peus.
Un petit taulell separava l’entrada de la botiga de la part del darrera, on una porteta entreoberta de la qual sortia llum senyalava que el propietari es trobava al magatzem.

Damunt del taulell i escampades sense ordre ni concert, hi havia gran quantitat de monedes antigues. N’hi havia de tants països i formes diferents... cada una d’elles amb la seva simbologia particular; unes amb la cara d’un monarca ja desaparegut, algunes amb les mateixes runes que brillaven als curiosos gerros de color blanc, negre i vermell que hi havia esparsos pels prestatges... altres eren irregulars, dels temps quan encara s’encunyaven les monedes a mà i gràcies a l’habilitat dels orfebres que els donaven forma. També s’hi podia observar un punyal amb maragdes incrustades a la beina i al pom, una pistola de fusta, talment com les que utilitzaven els pirates, amb el mecanisme d’ignició relluent i casquets de bala, postals, xapes, medalles... tot escampat pel damunt de la taula al costat de la humil llibreta de la comptabilitat de la botiga.

De la porta entreoberta del magatzem se sentia un xiuxiueig, com si s’hi estigués tenint una conversa en veu baixa o com si l’amo de la botiga estigués cantant per a ell.
Després d’estar esperant uns segons, palplantats davant del mostrador, i, al veure que no sortia ningú a rebre’ns, vam començar a mirar els llibres. Davant meu van circular Plató, Sòfocles, Aristòtil, Juli Cèsar, Alexandre, Goethe, Marx, Descartes, Avicenna, Julián Carax... però de Plini, res de res. Semblava que "de mirabilibus" s’hagués esgotat en tota la ciutat.

Vaig llegir uns quants títols, i, de cop i volta, els meus ulls es van parar en una polsosa coberta situada a la part superior de l’estanteria que estava mirant, davant meu, un tractat sobre la campanya gal·la de Juli Cèsar... vaig allargar la mà, però quan estava a punt d'agafar-lo, em vaig fixar en un llibre que m'havia passat inadvertit fins aquells moments, just al costat del que volia agafar. Ja només el títol em va cridar l’atenció: "La primera gran guerra" d'Iliskan de la Rouche.

El nom de l’autor no em sonava de res, i potser això va motivar, juntament amb el fet que el títol que havia escollit per la meva història era la segona gran guerra, que, rosegat per la curiositat, les meves mans es tanquessin al voltant del llom d'aquest en comptes del de l'altre que volia agafar prèviament i el traiessin d’allà, d’on, es podia deduir pel núvol de pols que es va alliberar un cop vaig el vaig treure, havia reposat durant bastant de temps.

La coberta del llibre estava feta de cuir dur, de color vermellós i sense ornaments, amb tant sols el títol del llibre, el nom de l’autor i un cercle metàl·lic dibuixat a la tapa. En el moment que em disposava a obrir-lo, vaig sentir una veu potent que deia: - Esteu segur de voler obrir aquest llibre? Quan algú n'obre un, part del que hi ha escrit penetra tant i tant en el seu interior que ja mai torna a ser el mateix que abans; un llibre és una cosa fascinant, senyor meu, i sobretot aquest en particular... Set centes quaranta-tres pàgines i cada una d'elles és més captivadora que l'anterior... i es mantenen sense estrenar, ni tant sols jo l'he pogut llegir...-

Vaig deixar passar uns instants abans de respondre.
- Primera guerra mundial, oi? Pel títol, vull dir... - vaig dir, encara sense girar-me, dubtant entre la cortesia o l'impuls d'obrir el llibre allà mateix; - una història basada en fets reals, potser¿? Ho dic per la coberta... això fa tota la pinta de ser un tractat sobre el pla XVII de defensa francès, la línia d'acer que havien muntat per fer front a una possible incursió alemana, m'equivoco? Dient això em vaig girar, vencent el desig d'obrir el llibre, per tal de veure la cara al meu interlocutor. Es tractava d'un home d'avançada edat, rondant a la setantena. Les arrugues que solcaven el seu rostre i en els seus ulls blaus es podia endevinar l'ombra de la vellesa, igual que als seus cabells: llargs fins a l'alçada de les espatlles, li emmarcaven el rostre, i el seu color blanc-grisenc li donava un aire d'etereïtat. La seva expressió era severa, com si al mirar-nos diés: aquest no és lloc per una parella de jovenets curiosos. No obstant, hi havia quelcom en els seus ulls, potser una estranya brillantor, que indicava que no tot era de pedra sota aquella cara marbòrea pròpia de les antigues escultures del déu del tro, pare de tots els déus; aquesta brillantor deixava copsar que, en realitat, li agradava la idea de trobar algú amb qui fer petar la xerrada, ni que fos un estirat jove de dinou anys, que s'intentava fer el gallet davant la seva companya... o almenys això és el que vaig interpretar jo en aquells moments...- Em sembla molt que us equivoqueu, mestre... Es tracta d'una autobiografia... una autobiografia una mica, com ho diria, especial... Un manuscrit únic, si m'ho permeteu... el que teniu entre les mans. - Una manuscrit únic! N'esteu segur? No havia sentit parlar mai d'Iliskan de la Rouche... Sabeu qui és? Què més ha escrit a part d’aquest llibre?? Pel nom sembla francès... Com pot ser que tingueu aquest llibre de col·leccionista?
L'home es repenjà sobre el bastó ple de nusos que utilitzava per caminar, amb les dues mans al pom, aguantant-se. La seva cara ja no expressava duresa, sinó alguna cosa semblant a la malenconia, amb els ulls perduts en la boira del passat, revivint, recordant, amb aquella expressió d'algú que, després de molt de temps, desenterra un record agradable perdut entre les turbulències d'una ment ja massa plena. - No, estic segur que no n'heu sentit a parlar mai, de l'Iliskan; aquesta és la seva primera, última i única obra escrita. I la resposta a les altres preguntes... Sé qui és, o almenys, sé qui era; un amic que un dia em va confiar un llibre... un llibre únic... D'això farà ja uns quaranta anys... un manuscrit amb tapa dura, amb el dibuix d'un anell de ferro a la tapa. Me'n recordo com si fos avui. "Guarda'l bé, em va dir, guarda'l bé fins el dia en que sigui necessari que algú el torni a llegir"; “com sabré a qui l’he d’entregar?” “tu tranquil, ho sabràs quan el vegis...” i després.. se'n va anar. - hi havia alguna cosa als ulls de l'ancià que denotava que el que m'estava explicant no era TOTA la veritat, però no hi vaig parar gaire atenció.- I no n'havia tornat a tenir notícies; caray, ni tant sols recordava que tenia aquest llibre fins que l'he vist entre les vostres mans... - Així que no sabeu què hi ha escrit al seu interior, no?- el desig de descobrir un llibre (un manuscrit inèdit!) feia que el pols se m'accelerés.- Està en venda?- Vaig dir sense pensar-ho massa. - Això depèn- respongué- depèn de qui el vulgui comprar... i d'allò que vulgui fer amb ell... no penso tolerar que ningú compri l'únic llibre escrit per l'Iliskan per fer-ne una peça de museu; els llibres, senyor meu, són fonts de coneixement, però només poden ensenyar quelcom si algú llegeix el que porten escrit; per tant, no seria just que estigués apartat en un racó eternament, encara que, com a grandíssims centres de poder que són, més poder del que us podeu arribar a imaginar, tampoc seria just, com comprendreu, entregar-lo a la primera persona que s'interessa per ell, no? Dieu-me, què us n'ha cridat l'atenció, si es pot saber?- se’m va quedar mirant amb una expressió d’interès genuïna.-

- Senyor- vaig respondre- si us he de ser sincer, no ho sé; suposo que el títol, però també... ha estat molt estrany... jo anava a agafar el llibre del costat i no sé què ha passat, que he vist aquest llibre cobert de pols i... l'he hagut d'agafar, però...- Però què? Continuï, home, que encara no he mossegat mai a ningú!- Dons, semblarà una tonteria, però com vos mateix heu dit, aquest llibre espera a algú... i, segur que són imaginacions meves, però crec que... suposo... he pensat que... aquest algú podria ser jo... - Jove, us sorprendríeu de la quantitat de coses que semblen nicieses i no ho són... De totes maneres, què us fa pensar, en la vostra arrogància, que precisament vos, un desconegut, que ha entrat avui per primer cop a la meva botiga intentant-me donar lliçons a mi, que n'he estat el propietari durant més de quaranta anys, de que realment aquest llibre, l'únic, recordem, escrit per un amic ja desaparegut, us ha estat esperant durant tot aquest temps?

- Doncs... - la seva resposta m'havia desarmat, i, encara que semblava que m'havia volgut humiliar per la meva pedanteria, els seus ulls s'havien encès, i no d’ira precisament.- dons...- realment no se m'acudia perquè...- L'Alexandra, que durant tota la conversa s'havia mantingut ocupada llegint un exemplar de Plató, es va posar al meu costat. - Deixa-ho, va, marxem; no cal que intentis prendre els records a un pobre vell, que de llibres n'hi ha mil de diferents i no tots es troben en aquesta llibreria... va Èric, que farem tard...

- Però Alex, no ho entens? Aquest llibre... - El llibre m'havia seduït; tant sols havia necessitat el contacte del seu sedós cuir amb la meva pell i ja havia aconseguit el que ara sé que buscava. El volia, sabia que era per a mi... perquè el llibre m'havia triat fins i tot abans d'entrar a la botiga.- Em vaig quedar reflexionant sobre les seves sempre reconciliadores paraules, moix d'impotència davant de l'antiquari, que, callat, m'observava sorrut. Al final vaig poder ordenar en paraules els meus pensaments:
- Senyor; m'heu preguntat per què jo, un desconegut, un no ningú que no coneixeu de res ha des ser posseïdor d'aquest llibre... Aquesta és una pregunta que no us puc respondre, i si això m'ha de fer desmereixedor, no me'l mereixo, com, si això fos cert, no me la mereixeria a ella; sí, a ella, perquè des del primer instant en què ens vam conèixer vaig saber que, d'una manera o altra, els nostres camins ja no es separarien, perquè en veure-la dia a dia penso que els seus ulls estaven predestinats a trobar als meus, i els seus llavis, i les seves mans... És així com em sento, salvant les diferències, amb aquest llibre; des de que l'he vist, he tingut la impressió que aquest llibre m'esperava, que esperava durant aquest anys a que jo el trobés.. fins i tot abans de parlar amb vos, i ara que m'ha trobat, vostè li vol impedir que vingui a mi. Així, com us he dit, no us puc explicar per què sé que aquest llibre m'estava esperant, només us puc dir que ho sé.

- Potser tingueu raó, després de tot- Va afegir el vell, mudant definitivament la seva dura expressió i mostrant alguna cosa semblant a l'admiració amb alguna ombra d'orgull- heu parlat apassionadament paraules que mai ningú diria per res que no fos de gran importància per ell... crec que ara ja ens entenem, i també crec que el llibre de l'Iliskan estarà en bones mans, si el deixo a les teves... com he dit, jo ja sóc vell per depèn de quines coses... però, com també has dit, aquest llibre té un gran valor, una obra única... - i em va picar l'ullet.- Digueu-me quin és el seu preu- Vaig afegir, traient la targeta de la cartera, esperant una exorbitant xifra; ara havia entès definitivament les intencions de l'antiquari.- Guardeu-vos la cartera, jovenet. Si us penseu que després de tot us cobraré el llibre, és que el que heu dit no tenia sentit per a vos, que no heu cregut res del que heu sentit abans i us penseu que només ho feia per vendre-us aquest llibre a un preu més elevat... M'ofeneu, si us penseu que el que busco amb la vida de l'Iliskan són només diners –Mentre deia aquestes paraules, semblava que l’antiquari hagués sofert una transmutació; va fer l’efecte que el seu tamany era quatre vegades superior i la seva veu infinitament més profunda... l'Alex fins i tot va fer un pas enrera i se'm va agafar al braç. Ja més tranquil, l'antiquari va afegir.- No, guardeu-vos la cartera, almenys amb mi no la necessitareu. No tot són els diners en aquesta vida. La veritat és que amb aquesta sortida em va deixar desarmat; jo pensava que era un altre dels típics botiguers, disposats a inventar-se mil i una històries per tal de fer una bona venta. - No m'haureu de pagar en diners, però, tot i això, tot té un preu, encara que no sigui material... - Què deia aquell home? Amb què havíem de pagar, sinó amb diners?- El que vull són promeses; dues promeses, per ser més exactes...

La primera, i la més sagrada és que haureu de guardar aquest llibre com si fos el més preuat dels tresors, evitant de totes totes que caigui en les mans equivocades, com he fet jo durant tots aquests anys; no us ho he explicat tot de l'Iliskan, com molt bé t’has imaginat... també em va advertir, abans de marxar, que una terrible maledicció pesava sobre el propietari d'aquest llibre - per què em tornava a fer l'efecte que l'home ometia alguna cosa?- una maledicció que l'unia de per vida amb ell, que no el deixaria fins la mort, potser més enllà i tot... Hi ha coses que fins i tot un jovenet estirat com vos desconeixeu.

Esteu disposat a salvaguardar aquest llibre i evitar que caigui en males mans, fins i tot amb la vostra vida? - la seva veu, de cop i volta, havia adoptat un to solemne.-Em vaig quedar de pedra; l'home s'havia trastocat. Quin perill hi podia haver en un inofensiu, vell i oblidat llibre? Aquell home era completament boig... A més, malediccions... per favor... Eren inacceptables en un món regit per la ciència...
M'equivocava de mig a mig, com més endavant comprovaria...
En aquells moments, però, vaig creure convenient seguir-li ei joc, així que jo també vaig prendre un posat solemne, davant la mirada escèptica de l'Alexandra i vaig dir, segellant el pacte que no sabia que estava firmant:
- Ho prometo pel meu honor. - per uns moments, em va semblar que el llibre augmentava de temperatura, i que ¿palpitava?. Imaginacions meves, segur; diuen que la bogeria s'encomana...-- Molt bé, molt bé... No has de faltar sota cap concepte a la teva promesa, t'hi va la vida... i potser no només la teva...- Quan pararia de dir estupideses, aquell home?- I ara... us he dit que us faria prometre dues coses... jo ja sóc vell, i no estic preparat per a un segon viatge... però m'encantaria tornar-la a veure... encara que sigui amb els vostres ulls...així que m'heu de prometre que, un cop hagueu llegit el llibre, tornareu aquí i consolareu aquest cor vell amb allò que hi hagueu vist. Només llavors em serà permès tornar... Tornar a on? Aquell home definitivament estava trastocat... Però això també em va ajudar a entendre una de les seves motivacions; em regalava el llibre, però em feia prometre que tornaria allà a explicar-li, a parlar amb ell, a fer-li companyia... Vaig sentir compassió pel pobre home que reclamava tant sols una mica de companyia i em vaig dir a mi mateix que intentaria tornar allà almenys un cop per setmana per compartir tots els llibres que, tant ell com jo, hauríem llegit
- També us ho prometo, pel meu honor; tornaré aquí i us explicaré fil per randa el que llegeixi, d'aquest i dels llibres que caiguin al meu abast. - li vaig somriure.-

L'ancià em va tornar el somriure.

- No sé si tindreu gaire temps, d'ara en endavant.

Que no tindria temps? Si menys dijous tenia totes les tardes lliures!

- Ah... clar que tindré temps. - li vaig allargar la mà.- Èric Camps. i vostè, com es diu?
- Jo em dic... em dic...- se'm va quedar mirant la mà estesa estranyat, i quan me la va estrènyer, amb molta més força de la que em pensava, ho va fer com els soldats romans, amb la mà tancada al voltant del meu canell- Em dic Tomàs Gelabert, però els amics em solien dir Mer...No vaig sentir l'acabament de la frase. En aquest moment vaig perdre al món de vista, almenys el món al que em trobava; no vaig sentir ni l'impacte contra el terra, ni tant sols el xiscle agut de l'Alex al veure'm caure; i és que jo havia deixat el món conscient per caure a les tenebres...
"La caverna era fosca, de pedra excavada; davant meu es dreçava imponent una immensa flamarada vermella, a tall de mur, que es reflectia en la meva armadura platejada; als meus peus sumits en les tenebres, formes grotesques restaven immòbils regalimant icor negrós per múltiples ferides; uns càntics monòtons i greus ressonaven entre les parets de la gruta, plena d'estalactites i estalagmites afilades com agulles de cosir.
Algú, darrera meu, va pronunciar paraules en una llengua que desconeixia: - Ezar guûn, Alaborn, itzar ekiazer utüm! Em vaig girar, entre les fètides olors i els repugnants cadàvers que s'amuntegaven a la cova, es dreçava una figura que recordava haver vist en algun lloc abans, encara que ara era infinitament més jove, una figura que gesticulava assenyalant el foc que m'abrasava el costat dret del rostre."Vaig obrir els ulls, no enfocava massa bé; què hi feien aquelles dues cares mirant-me preocupades des de damunt meu...?Em vaig intentar incorporar. Tenia un repugnant regust metàl·lic a la boca, un gust que recordava massa al de la sang. El cap em donava voltes i confonia els colors enmig d'aquella claror somorta. La cara de l'Alexandra reflexava una gran preocupació. Em vaig incorporar una mica, però de seguida em vaig haver de tornar a estirar ja que vaig perdre el sentit de l’equilibri i tot va tornar a començar a voltar dins meu.. - Estic bé, estic bé.- No m'ho creia ni jo, i pel que es veia, ells tampoc- només ha estat una baixada de pressió més forta que de costum.
- No intentis fer veure que no passa res, no havia vist mai que t'agafés d'aquesta manera. T'he dit mil vegades que t'hauries de fer mirar per un metge aquestes baixades de pressió! - Aquesta era l'Alexandra -. - Jovenet, si li feu cas viureu més... Esteu bé? Voleu que truqui a una ambulància? - No, no, moltes gràcies però no caldrà. Ja em trobo bé, no és res; segurament l'ambient tancat d'aquesta habitació... necessito prendre l'aire fresc, això és tot. Em vaig incorporar, aquest cop sense tornar-me a marejar. - Veieu? Ja estic bé; ara només necessito estirar una mica les cames. – vaig fer un parell de passos amb les meves cames encara insegures i vaig afegir, per trencar el silenci- Per cert, senyor Tomàs ha estat un plaer conèixer-lo.
Dilluns que ve li vindré a explicar allò que hagi llegit, sens falta; i moltes gràcies pel llibre, li prometo que el cuidaré i que no deixaré que caigui en males mans, - però quines males mans?, vaig pensar- com li he promès abans, en té la meva paraula; després de tot, si no podem confiar en la paraula de l'altra gent, en què carai hem de confiar?-. - No en dubto; llegiu aquest llibre, i, quan l'hagueu acabat, torneu aquí a explicar-me tot el que hi heu vist, però no digueu a ningú que el teniu, això ha de ser un secret, fins i tot pels amics de més confiança.- Es va girar cap a l'Alex i li va dibuixar un enigmàtic somriure- I ara... que em faries el favor d'acostar-te, siusplau. maca? Ella em va mirar amb cara d'estranyada i tot seguit es va costar al senyor Tomàs; ell li va fer senyals perquè acostés l'orella fins al punt en que jo no pogués sentir les paraules que li deia. Va parlar-li una estona a cau d'orella i finalment, amb un gest d'assentiment de l'Alexandra, se'n va separar.
Ella es va tornar a situar al meu costat: se la veia més desconcertada que abans.

- I ara, senyors, no se m'acut cap altre motiu pel qual aquest vell us hagi de robar el vostre temps de joventut; a més, si no m'equivoco, algú de vosaltres, - mirant a l'Alexandra- hauria d'estar a casa a les nou, i ja són dos quarts passats, i l'altre, - fitant-me a mi- té una feina pendent.
A part, no només hi sou vosaltres en aquesta vida, i jo - picant-nos l'ullet- tinc afers més importants entre mans que una simple xerrada amb una parella d'ocellets que encara no saben com volar. - Osti, és veritat, que tard! Li torno a donar les gràcies per que m'hagi regalat aquest llibre, i li torno a prometre que... - El cuidaràs i me l'explicaràs i tota la resta. Ja ho sé, home de déu! Va, vinga, ja he perdut massa el temps amb vosaltres dos! - ens va tornar a somriure.- Que tingueu molt bona nit, ens veiem aviat, espero... i recordeu el que us he dit, als dos, entesos? A més, no us he regalat el llibre; aviat comprovaràs que potser us n'he demanat un preu massa alt... No tingueu por del desconegut. Adéu siau, o més ben dit, a reveure. I dit això, sense esperar contesta, va allunyar-se recolzat al seu bastó, cap al magatzem. L'Alexandra em va agafar de la mà i vam sortir, amb el llibre a les mans.
Dintre meu cremaven multitud de preguntes: Què li havia dit en Tomàs a l'Alexandra? Quina era aquella cosa que jo no podia escoltar però ella sí? De què em sonava aquell rostre tant familiar que se m'havia aparegut en el meu desmai? Perquè havia perdut tant de sobte el coneixement? Perquè en Tomàs semblava saber el contingut de la novel·la sense haver-la llegit i, sobretot, perquè tenia l'estranya sensació que en la història de l'Iliskan, si bé que certa, no encaixaven algunes parts que ens havia explicat.

En això pensava mentre, agafat de la mà de l'Alex, m'afanyava a seguir-la cap a l'estació del metro. Em vaig mirar el llibre amb delit; el començaria a llegir aquella mateixa nit, em vaig dir. Darrera nostre, el llum de la botiga es va apagar.

- Què en penses, Tomàs? - Té el valor i l'ànim necessaris, el mateix orgull que tu... i la mateixa arrogància, Iliskan. No en tinc cap dubte, ha de ser ell.
El nostre temps s'acaba, vell amic, i ja ens comença a arribar l'hora de passar l'anell. - Ho sé... Però ell...serà capaç d'acomplir la missió que se li encomana? No creus que està massa encegat per aquesta realitat? - La veu de l'Iliskan semblava sortir de dintre la botiga, ara a les fosques.
- Tingues una mica més de confiança en el noi, Iliskan. Tu tampoc n'eres capaç, quan se't va encarregar.. Ell... n’haurà d’aprendre, com tots... Tomàs es va recolzar sobre el bastó, dibuixant aquell somriure seu tant característic, somriure que els anys no li havien aconseguit enlletgir.

- No, suposo que no n'era capaç... Així dons, haurem de confiar en ell, no? Però tot sembla tant... precipitat. No falta gaire, i ell haurà d'estar a punt... - Hi estarà, hi estarà... Avui llegirà el llibre... i tu seràs allà per ensenyar-li com, Iliskan. Tot ha de sortir a la perfecció. Com tu has dit, no tenim temps per una segona oportunitat; si no creua el portal aquesta nit, les Grans Illes estan perdudes, i amb elles aquest món. Hauràs de prendre mesures dràstiques...- Sí, ja fa temps que hi estic pensant... Conec el procediment, i aquesta nit hi seré... És imperatiu que faci avui el viatge. Els indicis s'estan succeint; les veles negres ja han posat rumb a Gaurak... - N'estic al corrent; sí, ha de ser avui... Jo m'encarregaré de reunir als dotze. La noia ja ha començat a creure, ho intueixo. Aquesta nit creuran els altres.. - Tomàs... ell té la Visió, ho saps, no? El que ha passat avui no és un incident aïllat. Això pot complicar les coses... - Ho sé, vell amic, ho sé. Però com t'he dit, aquest noi em recorda a un jove d'antany curiós, cregut i maldestre, però malgrat tot, capaç de grans gestes... i això que ell també tenia la Visió...
- Tot es veurà, Iliskan, tot es veurà... Però sobretot, cal que confiem en ell, no podem fer altra cosa.
Mentre el vent s'enduia les seves paraules, una parella de joves, inconscients d'allò que tenien a les mans, es perdien en la obscuritat.

Capítol 1

2006-05-29T07:32:00.000-07:00

Capítol 1: Somnis en la tenebra

Em va despertar la coneguda melodia del telèfon mòbil. Merda, ja eren les set? Però si tot just feia uns moments que havia anat a dormir, no?! Vaig buscar dubitativament el telèfon per sobre la tauleta de nit, mentre que l'enganxifosa melodia no s'aturava. Finalment, vaig trobar amb la mà el mòbil i aquella espantosa cacofonia, per fi, callà. Havia estat tant bonic el somni... tot i que ja el tenia borrós, em passaven per la ment imatges disperses; uns ulls marrons, immensos i preciosos que m'esguardaven, el cos nu d'una noia, el repic llunyà de metall contra metall, uns murs de pedra blanca... Pedra blanca... de cop, aquest record em tornà al mateix lloc que, en somnis, havia visitat una vegada i una altra durant els últims quatre anys:

“Davant meu s'estenia un immens i verdíssim jardí, amb una quantitat incomptable de flors d'innumerables colors i formes, amb tot un exèrcit de papallones revolotejant damunt seu, xuclant el nèctar com si d'ambrosia es tractés, ballant amb les companyes enmig d'una orgiàstica festa de la vida i l'aliment. El jardí estava solcat per camins de pedres mil·lenàries, perfectament arrenglerades, que no conduïen a cap lloc en particular, almenys que es pogués divisar enmig d'aquella verdor solcada de blanc.

A intervals regulars s'hi trobaven gàrgoles esborronadores, amb uns semblants tant feréstecs que semblava que a la mínima se'm llençarien a la jugular; m'esguardaven, silents, amb els seus ulls de marbre polit.
Ací hi havia un cavaller, eternament jove cisellat en la blanca roca, allí hi havia un gegant entre els homes, un goliat, vestit amb la seva armadura completa de pedra, posant amb la vista a l'infinit i el cos sempre jove d'algú que ha mort però continua viu gràcies a l'habilitat dels mestres artesans. Em vaig girar; darrera meu s'alçava una escala, el final de la qual, tocant al cel blau i immens, m'era impossible de divisar; els seus graons blanquíssims, que es comptaven a milers, semblaven voler mesclar el blau del cel i el blanc del marbre en un únic i corprenent color. Al capdavall de l'escala, m'esperava el mateix personatge de les altres vegades. Pell colrada pel sol, ulls verd clars i intensíssims, els cabells negres atzabeja onejant amb el càlid vent que arrissava els verdíssims prats que ens rodejaven. L'home vestia una túnica blanca, d'una pulcritud absoluta, tant blanca que reflexava fins i tot la llum de l'astre rei que banyava aquell paradisíac paratge amb la seva presència daurada, estel que també era representat a la túnica a l'altura del pit: allà l'home tenia un brodat, fet amb fil d'or, que representava el sol i els raigs d'aquest banyant la terra, il·luminant-la i foragitant-ne les tenebres. A la mà, i contrastant amb la magnificència de l'escena, l'home lluïa un anell simple, fet del més bàsic dels metalls: el ferro. Em vaig aproximar. - Salutacions, benvolgut monsenyor Al... “
Em vaig tornar a despertar sobresaltat... Ostres! M'havia tornat a adormir, ja eren un quart de vuit! Ràpidament, vaig recollir la roba i me'n vaig anar a la dutxa, preparant-me per un altre dia a la universitat. L'aigua estava congelada; se'ns havia tornat a espatllar el termorregulador. Genial.Mentre notava com l'aigua freda em recorria el cos, despertant de cop els meus músculs entumits per la son, reflexionava en el somni i en el que havia volgut dir; com tothom sap, els somnis són manifestacions del subconscient, que no para de treballar mentre el cervell descansa. Pensant en el somni, mentre l'aigua freda em regalimava per l'esquena, m'imaginava a mi, no gaire alt ni gaire baix, no gaire prim però tampoc gaire gras, amb uns ulls verds bastant bonics però amb un físic no gaire agraciat, amb els cabells ni gaire foscos ni gaire clars, una constitució ni gaire forta ni gaire feble, doncs m'imaginava a mi enmig d'aquell paradís benaurat, caminant entre exòtiques flors i meravelloses estàtues, fruint d’un paisatge que sabia del cert verge, sense trepitjar per cap ser més que pels colosos que havien edificat aquell indret idíl·lic, no era una mala visió...Un altre pensament em va tornar a la realitat:

Feia tard. Em vaig vestir, si posar-se la roba de qualsevol manera sobre la pell encara mig molla i aixafar-me amb la mà els meus cabells humits pot ser sinònim de vestir-se, molt ràpidament; com que no tenia temps per preparar-me un esmorzar com és decent, vaig prescindir de formalitats d'entrepà i coses d'aquestes i, rebuscant entre les restes de la nevera, (feia ja una setmana que no havia comprat menjar i aquesta se'n ressentia) no se'm va escapar el troç de fuet que semblava mig amagar-se per intentar prolongar la seva existència almenys mitja hora més, temps que trigarien a despertar les feres famolenques que vivien amb mi, els meus amics Roger i Arnau, Xido pels amics. Encara amb el fuet a la boca, vaig anar disseccionant la meva habitació a la recerca, sovint fútil i arbitrària, de les coses que necessitaria per la universitat. A la meva motxilla s'hi van aplegar un conjunt heterogeni format per la carpeta, la bata de laboratori, mitja rajola de xocolata, el ventolín (aquells dies no em trobava bé i patia per si m'agafava una crisis d'asma), la Ilíada d'Homer i els apunts de Matemàtiques, apunts que abans vaig haver d'aplegar als llocs més insospitats (com podia ser que un full es coloqués entre les meves peces de vestir, ara apilonades a un cantó de l'habitació?). Quan, finalment, vaig aconseguir localitzar la clau dintre la butxaca dels pantalons que havia portat el dia abans, ja estava preparat per sortir corrent cap a la facultat. Vaig baixar l’escala corrents i em vaig precipitar al carrer; avui encara arribaria aviat... o almenys això em pensava. Quan tot just faltava un carrer per la parada del bus, els ànims em van caure als peus; aquest passava, indiferent, pel meu davant , seguint el seu camí sense adonar-se d'aquell a qui, per quart dia consecutiu, condemnava a la vergonya d'entrar a l'aula deu minuts després que hagués tocat el timbre d’entrada, havent d'aguantar la mirada reprovadora del professor. Havia fet tard.
Hora: Massa tard per arribar puntual. Lloc: Carrer del Berlinès, parada del bus 74. Estat d'ànim: Amb ganes d'escanyar algú, a poder ser, a mi mateix. Així em trobava jo, allà, veien com el bus s'allunyava. Deu segons més i hi hauria arribat, si no hagués estat pel... o pel... No... l'experiència m'ha demostrat que el "si no hagués estat" no funciona. Allà em trobava, sol, mirant amb cara d'incredulitat com els colors del bus es confonien amb els puntets, vermells i blancs, de les llums del centenar o més de vehicles que en aquella hora punta circulaven per la ronda de General Mitre.
Resignat a l'espera de deu minuts o més que em condemnaria al retard, vaig asseure'm a la porta d'un edifici d'aspecte tètric a pensar en els meus pobres pulmons, irrigats de fum, i en els de la gent d'aspecte gris que passava, amb cara inexpressiva, al meu voltant. Vaig obrir la maleta i en vaig treure la meva estimada Ilíada; al cap d'uns segons havia oblidat que em trobava en una via plena de fum, pol·lució i indiferència. Ara em trobava enmig d'una esplanada, al meu voltant, les siluetes d'un exèrcit de milers d'aqueus m'envoltaven, i davant meu s'alçava un contingent de mida similar format per la flor i la nata de les legions Troyanes. Una veu s'aixecava potent enfront les tropes. Agamenon, muntat en un auriga de quatre cavalls blancs i majestuosos, tal com li corresponia al rei de tots els hel·lens, resplendent amb la seva armadura reial, llençava una arenga que arrencava llàgrimes dels ulls dels seus homes. Vaig girar pàgina; ara em trobava dintre dels murs de la ciutat emmurallada, en una cambra espaiosa, amb una gran finestra que donava a la blavor fluctuant del mar, on l'únic mobiliari present era una tauleta de nit perfectament tallada i un llit enorme, amb llençols de seda blancs, ocupat per dos cossos nuats en ple desenfrè de la seva passió. Helena, bella com un sortida de sol al bell mig d'un prat florit en plena primavera, i Paris, esvelt i atractiu com cap home real podria arribar a ser, envoltant la seva estimada amb braços musculosos, gemegaven i s'entortolligaven l'un a l'altra immersos en el seu joc amorós, desconeixedors de la meva presència, sense que semblés importar-los que a fora, al camp de batalla, els homes lluitaven, sagnaven i morien per la causa del seu amor. Anava a girar una altra meravellosa pàgina, desitjós de quedar-me, perdre'm per sempre en aquell món on tot era possible i on encara els homes podien ser homes, no sols nombres d'una llista impersonal i depriment, quan un soroll conegut em va tornar al món real i veritable; havia arribat el bus. Amb un esbufec, em vaig aixecar i vaig pujar-hi, essent empès per persones sense nom, intentant encabir-me en la massa semivivent que era l'estómac de l'autocar. Ningú es va adonar que els meus ulls estaven brillant, o si ho va fer, li va ser completament igual. Així, dintre el ventre indiferent d'una mole metàl·lica, vaig enfilar altre cop el camí cap a la facultat. Feia tard, però ja no m'importava.

El bus va parar a uns dos-cents metres de la universitat i seguidament va vomitar la seva càrrega apàtica al fred ciment de l'acera. Com cada matí, vaig enfilar el camí fins a la facultat ràpid, invisible, mesclant-me amb les formes grises i fosques que ocupaven cossos d'home i caminaven al meu voltant cap al seu destí de cada dia. En una societat en la que es premia la mediocritat i la obediència, per sobreviure sense malsons en un món que eleva al màxim exponent a les persones que no tenen somnis, un s'ha de tornar un més, un espectre enmig de la boira ,un fantasma al que la foscor de l'oblit s'emportarà i el temps n'esborrarà qualsevol rastre, un ent indistingible, indiferent... buit. Vaig arribar a la facultat, un edifici gros, de set plantes, amb un jardinet mal cuidat on els alumnes passaven les seves hores lliures fumant, jugant a cartes o duent a terme alguna altra activitat per deixar passar un temps que se’ls esgotava sense que ells se n’arribessin a adonar; la facultat en sí era de rajola taronja, tota ella sense pintar; davant per davant es trobava l'edifici annex, encara menys agradable a la vista que el principal; blanc, quasibé sense finestres, amb passadissos on el sol no semblava voler-hi entrar, més petit, aquest de només tres plantes i una de baixa on hi havia el bar. Unes portes dobles de vidre obrien el pas al vestíbul de l'edifici principal. Una noia sense rostre em va aguantar la porta al passar, quan li vaig dir gràcies, ella va fer com si no m'hagués sentit i arrossegant els peus, pujà a l'ascensor que l'havia de portar a l'aula de sempre.

Les classes van passar com cada dia, sense pena ni glòria; interessants, sí, molt... però també insuficients. Insuficients en quant a donar un per què, insuficients en donar un sentit a la veueta que demanava explicacions des del més profund del meu confús ser... Com vaig saber més tard, allò que buscava, la cosa que havia estat buscant de forma inconscient durant tota la meva vida, no es trobava, al contrari de com sempre havia cregut, en les demostracions de les matemàtiques ni ens els postulats de la física.

En acabar les classes em vaig quedar dues hores més a la biblioteca a llegir la meva estimada Ilíada, a tornar a veure els amics de l'ànima: Héctor, Aquiles, Diòmedes, Príam, Odisseu, Briseida, Helena... els meus companys de fatigues i lluites, companys que ja de ben petit vaig aprendre a buscar més als llibres que en la realitat fictícia que m’envoltava. Quan se'm va aplacar la fam literària, vaig tancar el llibre, desant-lo dintre la maleta i sortint de la biblioteca; em vaig dirigir cap a la parada del bus sabent que l'endemà m'esperaria un altre repetitiu i monòton dia i darrera aquest un altre, i un altre... El sol s’alçava i s’amagava, dia rera dia, invariablement, i jo continuava igual que sempre, amatent a una senyal, un indici, una prova, qualsevol cosa que donés inici a allò que, tot i sense saber-ho, sabia que passaria... I també, dia rere dia, sentia que m’acostava més i més a aquesta prova reveladora, a aquest secret ocult que tant sols podia aconseguir entreveure enmig dels somnis, enmig dels meus somnis en la tenebra.

“ La segona gran guerra, per Èric Casas

Una tènue llum oscil·lant es retallava contra la foscor dels alts murs de l’enorme fortificació. Una petita clivella il·luminada en la mole obscura de l'immensa fortalesa. Uns plors ressonant en la negra nit, mentre que la majestuosa silueta del castell es feia difícil de distingir d'un cel sense lluna ni estrelles. Als merlets i contraforts, els focs dels posts de guaita il·luminaven als guardes que, amb cara d'adormits, feien les seves habituals rondes de vigilància al voltant del perímetre. Ningú s'adonava dels gemecs ofegats d'un petit infant. Un cavall lligat al costat de la franja de llum, negre com la pròpia nit, esbufegava neguitós, com si fos sabedor de la delicada missió a la que estava a punt d'acompanyar al seu genet. De cop, una silueta envoltada per una capa ocultà per uns instant la llum que sortia per la porteta lateral. Durant uns segons, una segona figura se li acostà, li posà un petit farcell als braços, se'l quedà mirant un instant i seguidament, tancà la porta de fusta, deixant a l'obscura figura i al petit farcell que somicava en la més absoluta foscor. Se sentí un renill, una ordre seca i tot seguit el ràpid trepitjar d'un cavall al galop. El plor d'un infant es va anar fent més i més apagat a mesura que la nit i l'oblit s'empassaven al cavall i al cavaller, fos quina fos la seva secreta missió." Vaig deixar el bolígraf; m'havia quedat bastant bé. Aquest primer fragment ja l'havia començat unes altres tres vegades, però cap d'elles m'havia acabat d'agradar; aquesta, si més no, era un bon punt de partida, i el títol tampoc estava mal... sí, em quedaria amb aquest principi...Em van cridar a sopar. Genial, vaig pensar, després em tocarà rentar plats, i fins demà no podré tornar a escriure; bé, tampoc m'importava, perquè sempre he pensat que no és bo forçar la imaginació més del compte... vaig anar a sopar amb els meus companys de pis, un sopar fred i ràpid, en acabat del qual, mentre ells parlaven de les seves coses, i un cop vaig haver acabat de rentar els plats, vaig aprofitar per anar a llegir una mica al llit. Finalment, la son em vencé i, amb els ulls mig clucs, vaig agafar el mòbil per enviar-li un missatge de bona nit i posa't bona a l'Alexandra. Vaig esperar que me'l contestés, i, amb un somriure als llavis al veure el que hi havia escrit, em vaig estirar al llit per fer la cosa que m'agradava més al món després de llegir: Somiar. I així vaig passar un altre dia de la meva monòtona existència, sense saber que l'endemà, moltes, si no totes, de les coses d'aquesta donarien un gir de 180 graus; però no avançaré esdeveniments, encara no...

Fills de l'home

2006-05-29T07:23:00.000-07:00

Fills de l'home

L'alquimista

Pròleg

" Ell, enmig de la foscor eterna, somiava.

Va somiar en núvols, rius, llacs, en muntanyes, pedres; va somiar en boscos obscurs i negres profunditats, va veure la vida, i la vida el veié a ell; al seu davant una a una s'encengueren les estrelles i allà on la foscor havia prevalgut des de temps immemorials, es va fer la llum.
Tot d'una, enmig del seu dolç somni, escoltà una remor tènue, llunyana; el lament de dos nounats que, desemparats, ploraven.
I llavors va despertar..."