Capítol 1
Capítol 1: Somnis en la tenebra
Em va despertar la coneguda melodia del telèfon mòbil. Merda, ja eren les set? Però si tot just feia uns moments que havia anat a dormir, no?! Vaig buscar dubitativament el telèfon per sobre la tauleta de nit, mentre que l'enganxifosa melodia no s'aturava. Finalment, vaig trobar amb la mà el mòbil i aquella espantosa cacofonia, per fi, callà. Havia estat tant bonic el somni... tot i que ja el tenia borrós, em passaven per la ment imatges disperses; uns ulls marrons, immensos i preciosos que m'esguardaven, el cos nu d'una noia, el repic llunyà de metall contra metall, uns murs de pedra blanca... Pedra blanca... de cop, aquest record em tornà al mateix lloc que, en somnis, havia visitat una vegada i una altra durant els últims quatre anys:
“Davant meu s'estenia un immens i verdíssim jardí, amb una quantitat incomptable de flors d'innumerables colors i formes, amb tot un exèrcit de papallones revolotejant damunt seu, xuclant el nèctar com si d'ambrosia es tractés, ballant amb les companyes enmig d'una orgiàstica festa de la vida i l'aliment. El jardí estava solcat per camins de pedres mil·lenàries, perfectament arrenglerades, que no conduïen a cap lloc en particular, almenys que es pogués divisar enmig d'aquella verdor solcada de blanc.
A intervals regulars s'hi trobaven gàrgoles esborronadores, amb uns semblants tant feréstecs que semblava que a la mínima se'm llençarien a la jugular; m'esguardaven, silents, amb els seus ulls de marbre polit.
Ací hi havia un cavaller, eternament jove cisellat en la blanca roca, allí hi havia un gegant entre els homes, un goliat, vestit amb la seva armadura completa de pedra, posant amb la vista a l'infinit i el cos sempre jove d'algú que ha mort però continua viu gràcies a l'habilitat dels mestres artesans. Em vaig girar; darrera meu s'alçava una escala, el final de la qual, tocant al cel blau i immens, m'era impossible de divisar; els seus graons blanquíssims, que es comptaven a milers, semblaven voler mesclar el blau del cel i el blanc del marbre en un únic i corprenent color. Al capdavall de l'escala, m'esperava el mateix personatge de les altres vegades. Pell colrada pel sol, ulls verd clars i intensíssims, els cabells negres atzabeja onejant amb el càlid vent que arrissava els verdíssims prats que ens rodejaven. L'home vestia una túnica blanca, d'una pulcritud absoluta, tant blanca que reflexava fins i tot la llum de l'astre rei que banyava aquell paradisíac paratge amb la seva presència daurada, estel que també era representat a la túnica a l'altura del pit: allà l'home tenia un brodat, fet amb fil d'or, que representava el sol i els raigs d'aquest banyant la terra, il·luminant-la i foragitant-ne les tenebres. A la mà, i contrastant amb la magnificència de l'escena, l'home lluïa un anell simple, fet del més bàsic dels metalls: el ferro. Em vaig aproximar. - Salutacions, benvolgut monsenyor Al... “
Em vaig tornar a despertar sobresaltat... Ostres! M'havia tornat a adormir, ja eren un quart de vuit! Ràpidament, vaig recollir la roba i me'n vaig anar a la dutxa, preparant-me per un altre dia a la universitat. L'aigua estava congelada; se'ns havia tornat a espatllar el termorregulador. Genial.Mentre notava com l'aigua freda em recorria el cos, despertant de cop els meus músculs entumits per la son, reflexionava en el somni i en el que havia volgut dir; com tothom sap, els somnis són manifestacions del subconscient, que no para de treballar mentre el cervell descansa. Pensant en el somni, mentre l'aigua freda em regalimava per l'esquena, m'imaginava a mi, no gaire alt ni gaire baix, no gaire prim però tampoc gaire gras, amb uns ulls verds bastant bonics però amb un físic no gaire agraciat, amb els cabells ni gaire foscos ni gaire clars, una constitució ni gaire forta ni gaire feble, doncs m'imaginava a mi enmig d'aquell paradís benaurat, caminant entre exòtiques flors i meravelloses estàtues, fruint d’un paisatge que sabia del cert verge, sense trepitjar per cap ser més que pels colosos que havien edificat aquell indret idíl·lic, no era una mala visió...Un altre pensament em va tornar a la realitat:
Feia tard. Em vaig vestir, si posar-se la roba de qualsevol manera sobre la pell encara mig molla i aixafar-me amb la mà els meus cabells humits pot ser sinònim de vestir-se, molt ràpidament; com que no tenia temps per preparar-me un esmorzar com és decent, vaig prescindir de formalitats d'entrepà i coses d'aquestes i, rebuscant entre les restes de la nevera, (feia ja una setmana que no havia comprat menjar i aquesta se'n ressentia) no se'm va escapar el troç de fuet que semblava mig amagar-se per intentar prolongar la seva existència almenys mitja hora més, temps que trigarien a despertar les feres famolenques que vivien amb mi, els meus amics Roger i Arnau, Xido pels amics. Encara amb el fuet a la boca, vaig anar disseccionant la meva habitació a la recerca, sovint fútil i arbitrària, de les coses que necessitaria per la universitat. A la meva motxilla s'hi van aplegar un conjunt heterogeni format per la carpeta, la bata de laboratori, mitja rajola de xocolata, el ventolín (aquells dies no em trobava bé i patia per si m'agafava una crisis d'asma), la Ilíada d'Homer i els apunts de Matemàtiques, apunts que abans vaig haver d'aplegar als llocs més insospitats (com podia ser que un full es coloqués entre les meves peces de vestir, ara apilonades a un cantó de l'habitació?). Quan, finalment, vaig aconseguir localitzar la clau dintre la butxaca dels pantalons que havia portat el dia abans, ja estava preparat per sortir corrent cap a la facultat. Vaig baixar l’escala corrents i em vaig precipitar al carrer; avui encara arribaria aviat... o almenys això em pensava. Quan tot just faltava un carrer per la parada del bus, els ànims em van caure als peus; aquest passava, indiferent, pel meu davant , seguint el seu camí sense adonar-se d'aquell a qui, per quart dia consecutiu, condemnava a la vergonya d'entrar a l'aula deu minuts després que hagués tocat el timbre d’entrada, havent d'aguantar la mirada reprovadora del professor. Havia fet tard.
Hora: Massa tard per arribar puntual. Lloc: Carrer del Berlinès, parada del bus 74. Estat d'ànim: Amb ganes d'escanyar algú, a poder ser, a mi mateix. Així em trobava jo, allà, veien com el bus s'allunyava. Deu segons més i hi hauria arribat, si no hagués estat pel... o pel... No... l'experiència m'ha demostrat que el "si no hagués estat" no funciona. Allà em trobava, sol, mirant amb cara d'incredulitat com els colors del bus es confonien amb els puntets, vermells i blancs, de les llums del centenar o més de vehicles que en aquella hora punta circulaven per la ronda de General Mitre.
Resignat a l'espera de deu minuts o més que em condemnaria al retard, vaig asseure'm a la porta d'un edifici d'aspecte tètric a pensar en els meus pobres pulmons, irrigats de fum, i en els de la gent d'aspecte gris que passava, amb cara inexpressiva, al meu voltant. Vaig obrir la maleta i en vaig treure la meva estimada Ilíada; al cap d'uns segons havia oblidat que em trobava en una via plena de fum, pol·lució i indiferència. Ara em trobava enmig d'una esplanada, al meu voltant, les siluetes d'un exèrcit de milers d'aqueus m'envoltaven, i davant meu s'alçava un contingent de mida similar format per la flor i la nata de les legions Troyanes. Una veu s'aixecava potent enfront les tropes. Agamenon, muntat en un auriga de quatre cavalls blancs i majestuosos, tal com li corresponia al rei de tots els hel·lens, resplendent amb la seva armadura reial, llençava una arenga que arrencava llàgrimes dels ulls dels seus homes. Vaig girar pàgina; ara em trobava dintre dels murs de la ciutat emmurallada, en una cambra espaiosa, amb una gran finestra que donava a la blavor fluctuant del mar, on l'únic mobiliari present era una tauleta de nit perfectament tallada i un llit enorme, amb llençols de seda blancs, ocupat per dos cossos nuats en ple desenfrè de la seva passió. Helena, bella com un sortida de sol al bell mig d'un prat florit en plena primavera, i Paris, esvelt i atractiu com cap home real podria arribar a ser, envoltant la seva estimada amb braços musculosos, gemegaven i s'entortolligaven l'un a l'altra immersos en el seu joc amorós, desconeixedors de la meva presència, sense que semblés importar-los que a fora, al camp de batalla, els homes lluitaven, sagnaven i morien per la causa del seu amor. Anava a girar una altra meravellosa pàgina, desitjós de quedar-me, perdre'm per sempre en aquell món on tot era possible i on encara els homes podien ser homes, no sols nombres d'una llista impersonal i depriment, quan un soroll conegut em va tornar al món real i veritable; havia arribat el bus. Amb un esbufec, em vaig aixecar i vaig pujar-hi, essent empès per persones sense nom, intentant encabir-me en la massa semivivent que era l'estómac de l'autocar. Ningú es va adonar que els meus ulls estaven brillant, o si ho va fer, li va ser completament igual. Així, dintre el ventre indiferent d'una mole metàl·lica, vaig enfilar altre cop el camí cap a la facultat. Feia tard, però ja no m'importava.
El bus va parar a uns dos-cents metres de la universitat i seguidament va vomitar la seva càrrega apàtica al fred ciment de l'acera. Com cada matí, vaig enfilar el camí fins a la facultat ràpid, invisible, mesclant-me amb les formes grises i fosques que ocupaven cossos d'home i caminaven al meu voltant cap al seu destí de cada dia. En una societat en la que es premia la mediocritat i la obediència, per sobreviure sense malsons en un món que eleva al màxim exponent a les persones que no tenen somnis, un s'ha de tornar un més, un espectre enmig de la boira ,un fantasma al que la foscor de l'oblit s'emportarà i el temps n'esborrarà qualsevol rastre, un ent indistingible, indiferent... buit. Vaig arribar a la facultat, un edifici gros, de set plantes, amb un jardinet mal cuidat on els alumnes passaven les seves hores lliures fumant, jugant a cartes o duent a terme alguna altra activitat per deixar passar un temps que se’ls esgotava sense que ells se n’arribessin a adonar; la facultat en sí era de rajola taronja, tota ella sense pintar; davant per davant es trobava l'edifici annex, encara menys agradable a la vista que el principal; blanc, quasibé sense finestres, amb passadissos on el sol no semblava voler-hi entrar, més petit, aquest de només tres plantes i una de baixa on hi havia el bar. Unes portes dobles de vidre obrien el pas al vestíbul de l'edifici principal. Una noia sense rostre em va aguantar la porta al passar, quan li vaig dir gràcies, ella va fer com si no m'hagués sentit i arrossegant els peus, pujà a l'ascensor que l'havia de portar a l'aula de sempre.
Les classes van passar com cada dia, sense pena ni glòria; interessants, sí, molt... però també insuficients. Insuficients en quant a donar un per què, insuficients en donar un sentit a la veueta que demanava explicacions des del més profund del meu confús ser... Com vaig saber més tard, allò que buscava, la cosa que havia estat buscant de forma inconscient durant tota la meva vida, no es trobava, al contrari de com sempre havia cregut, en les demostracions de les matemàtiques ni ens els postulats de la física.
En acabar les classes em vaig quedar dues hores més a la biblioteca a llegir la meva estimada Ilíada, a tornar a veure els amics de l'ànima: Héctor, Aquiles, Diòmedes, Príam, Odisseu, Briseida, Helena... els meus companys de fatigues i lluites, companys que ja de ben petit vaig aprendre a buscar més als llibres que en la realitat fictícia que m’envoltava. Quan se'm va aplacar la fam literària, vaig tancar el llibre, desant-lo dintre la maleta i sortint de la biblioteca; em vaig dirigir cap a la parada del bus sabent que l'endemà m'esperaria un altre repetitiu i monòton dia i darrera aquest un altre, i un altre... El sol s’alçava i s’amagava, dia rera dia, invariablement, i jo continuava igual que sempre, amatent a una senyal, un indici, una prova, qualsevol cosa que donés inici a allò que, tot i sense saber-ho, sabia que passaria... I també, dia rere dia, sentia que m’acostava més i més a aquesta prova reveladora, a aquest secret ocult que tant sols podia aconseguir entreveure enmig dels somnis, enmig dels meus somnis en la tenebra.
“ La segona gran guerra, per Èric Casas
Una tènue llum oscil·lant es retallava contra la foscor dels alts murs de l’enorme fortificació. Una petita clivella il·luminada en la mole obscura de l'immensa fortalesa. Uns plors ressonant en la negra nit, mentre que la majestuosa silueta del castell es feia difícil de distingir d'un cel sense lluna ni estrelles. Als merlets i contraforts, els focs dels posts de guaita il·luminaven als guardes que, amb cara d'adormits, feien les seves habituals rondes de vigilància al voltant del perímetre. Ningú s'adonava dels gemecs ofegats d'un petit infant. Un cavall lligat al costat de la franja de llum, negre com la pròpia nit, esbufegava neguitós, com si fos sabedor de la delicada missió a la que estava a punt d'acompanyar al seu genet. De cop, una silueta envoltada per una capa ocultà per uns instant la llum que sortia per la porteta lateral. Durant uns segons, una segona figura se li acostà, li posà un petit farcell als braços, se'l quedà mirant un instant i seguidament, tancà la porta de fusta, deixant a l'obscura figura i al petit farcell que somicava en la més absoluta foscor. Se sentí un renill, una ordre seca i tot seguit el ràpid trepitjar d'un cavall al galop. El plor d'un infant es va anar fent més i més apagat a mesura que la nit i l'oblit s'empassaven al cavall i al cavaller, fos quina fos la seva secreta missió." Vaig deixar el bolígraf; m'havia quedat bastant bé. Aquest primer fragment ja l'havia començat unes altres tres vegades, però cap d'elles m'havia acabat d'agradar; aquesta, si més no, era un bon punt de partida, i el títol tampoc estava mal... sí, em quedaria amb aquest principi...Em van cridar a sopar. Genial, vaig pensar, després em tocarà rentar plats, i fins demà no podré tornar a escriure; bé, tampoc m'importava, perquè sempre he pensat que no és bo forçar la imaginació més del compte... vaig anar a sopar amb els meus companys de pis, un sopar fred i ràpid, en acabat del qual, mentre ells parlaven de les seves coses, i un cop vaig haver acabat de rentar els plats, vaig aprofitar per anar a llegir una mica al llit. Finalment, la son em vencé i, amb els ulls mig clucs, vaig agafar el mòbil per enviar-li un missatge de bona nit i posa't bona a l'Alexandra. Vaig esperar que me'l contestés, i, amb un somriure als llavis al veure el que hi havia escrit, em vaig estirar al llit per fer la cosa que m'agradava més al món després de llegir: Somiar. I així vaig passar un altre dia de la meva monòtona existència, sense saber que l'endemà, moltes, si no totes, de les coses d'aquesta donarien un gir de 180 graus; però no avançaré esdeveniments, encara no...
Em va despertar la coneguda melodia del telèfon mòbil. Merda, ja eren les set? Però si tot just feia uns moments que havia anat a dormir, no?! Vaig buscar dubitativament el telèfon per sobre la tauleta de nit, mentre que l'enganxifosa melodia no s'aturava. Finalment, vaig trobar amb la mà el mòbil i aquella espantosa cacofonia, per fi, callà. Havia estat tant bonic el somni... tot i que ja el tenia borrós, em passaven per la ment imatges disperses; uns ulls marrons, immensos i preciosos que m'esguardaven, el cos nu d'una noia, el repic llunyà de metall contra metall, uns murs de pedra blanca... Pedra blanca... de cop, aquest record em tornà al mateix lloc que, en somnis, havia visitat una vegada i una altra durant els últims quatre anys:
“Davant meu s'estenia un immens i verdíssim jardí, amb una quantitat incomptable de flors d'innumerables colors i formes, amb tot un exèrcit de papallones revolotejant damunt seu, xuclant el nèctar com si d'ambrosia es tractés, ballant amb les companyes enmig d'una orgiàstica festa de la vida i l'aliment. El jardí estava solcat per camins de pedres mil·lenàries, perfectament arrenglerades, que no conduïen a cap lloc en particular, almenys que es pogués divisar enmig d'aquella verdor solcada de blanc.
A intervals regulars s'hi trobaven gàrgoles esborronadores, amb uns semblants tant feréstecs que semblava que a la mínima se'm llençarien a la jugular; m'esguardaven, silents, amb els seus ulls de marbre polit.
Ací hi havia un cavaller, eternament jove cisellat en la blanca roca, allí hi havia un gegant entre els homes, un goliat, vestit amb la seva armadura completa de pedra, posant amb la vista a l'infinit i el cos sempre jove d'algú que ha mort però continua viu gràcies a l'habilitat dels mestres artesans. Em vaig girar; darrera meu s'alçava una escala, el final de la qual, tocant al cel blau i immens, m'era impossible de divisar; els seus graons blanquíssims, que es comptaven a milers, semblaven voler mesclar el blau del cel i el blanc del marbre en un únic i corprenent color. Al capdavall de l'escala, m'esperava el mateix personatge de les altres vegades. Pell colrada pel sol, ulls verd clars i intensíssims, els cabells negres atzabeja onejant amb el càlid vent que arrissava els verdíssims prats que ens rodejaven. L'home vestia una túnica blanca, d'una pulcritud absoluta, tant blanca que reflexava fins i tot la llum de l'astre rei que banyava aquell paradisíac paratge amb la seva presència daurada, estel que també era representat a la túnica a l'altura del pit: allà l'home tenia un brodat, fet amb fil d'or, que representava el sol i els raigs d'aquest banyant la terra, il·luminant-la i foragitant-ne les tenebres. A la mà, i contrastant amb la magnificència de l'escena, l'home lluïa un anell simple, fet del més bàsic dels metalls: el ferro. Em vaig aproximar. - Salutacions, benvolgut monsenyor Al... “
Em vaig tornar a despertar sobresaltat... Ostres! M'havia tornat a adormir, ja eren un quart de vuit! Ràpidament, vaig recollir la roba i me'n vaig anar a la dutxa, preparant-me per un altre dia a la universitat. L'aigua estava congelada; se'ns havia tornat a espatllar el termorregulador. Genial.Mentre notava com l'aigua freda em recorria el cos, despertant de cop els meus músculs entumits per la son, reflexionava en el somni i en el que havia volgut dir; com tothom sap, els somnis són manifestacions del subconscient, que no para de treballar mentre el cervell descansa. Pensant en el somni, mentre l'aigua freda em regalimava per l'esquena, m'imaginava a mi, no gaire alt ni gaire baix, no gaire prim però tampoc gaire gras, amb uns ulls verds bastant bonics però amb un físic no gaire agraciat, amb els cabells ni gaire foscos ni gaire clars, una constitució ni gaire forta ni gaire feble, doncs m'imaginava a mi enmig d'aquell paradís benaurat, caminant entre exòtiques flors i meravelloses estàtues, fruint d’un paisatge que sabia del cert verge, sense trepitjar per cap ser més que pels colosos que havien edificat aquell indret idíl·lic, no era una mala visió...Un altre pensament em va tornar a la realitat:
Feia tard. Em vaig vestir, si posar-se la roba de qualsevol manera sobre la pell encara mig molla i aixafar-me amb la mà els meus cabells humits pot ser sinònim de vestir-se, molt ràpidament; com que no tenia temps per preparar-me un esmorzar com és decent, vaig prescindir de formalitats d'entrepà i coses d'aquestes i, rebuscant entre les restes de la nevera, (feia ja una setmana que no havia comprat menjar i aquesta se'n ressentia) no se'm va escapar el troç de fuet que semblava mig amagar-se per intentar prolongar la seva existència almenys mitja hora més, temps que trigarien a despertar les feres famolenques que vivien amb mi, els meus amics Roger i Arnau, Xido pels amics. Encara amb el fuet a la boca, vaig anar disseccionant la meva habitació a la recerca, sovint fútil i arbitrària, de les coses que necessitaria per la universitat. A la meva motxilla s'hi van aplegar un conjunt heterogeni format per la carpeta, la bata de laboratori, mitja rajola de xocolata, el ventolín (aquells dies no em trobava bé i patia per si m'agafava una crisis d'asma), la Ilíada d'Homer i els apunts de Matemàtiques, apunts que abans vaig haver d'aplegar als llocs més insospitats (com podia ser que un full es coloqués entre les meves peces de vestir, ara apilonades a un cantó de l'habitació?). Quan, finalment, vaig aconseguir localitzar la clau dintre la butxaca dels pantalons que havia portat el dia abans, ja estava preparat per sortir corrent cap a la facultat. Vaig baixar l’escala corrents i em vaig precipitar al carrer; avui encara arribaria aviat... o almenys això em pensava. Quan tot just faltava un carrer per la parada del bus, els ànims em van caure als peus; aquest passava, indiferent, pel meu davant , seguint el seu camí sense adonar-se d'aquell a qui, per quart dia consecutiu, condemnava a la vergonya d'entrar a l'aula deu minuts després que hagués tocat el timbre d’entrada, havent d'aguantar la mirada reprovadora del professor. Havia fet tard.
Hora: Massa tard per arribar puntual. Lloc: Carrer del Berlinès, parada del bus 74. Estat d'ànim: Amb ganes d'escanyar algú, a poder ser, a mi mateix. Així em trobava jo, allà, veien com el bus s'allunyava. Deu segons més i hi hauria arribat, si no hagués estat pel... o pel... No... l'experiència m'ha demostrat que el "si no hagués estat" no funciona. Allà em trobava, sol, mirant amb cara d'incredulitat com els colors del bus es confonien amb els puntets, vermells i blancs, de les llums del centenar o més de vehicles que en aquella hora punta circulaven per la ronda de General Mitre.
Resignat a l'espera de deu minuts o més que em condemnaria al retard, vaig asseure'm a la porta d'un edifici d'aspecte tètric a pensar en els meus pobres pulmons, irrigats de fum, i en els de la gent d'aspecte gris que passava, amb cara inexpressiva, al meu voltant. Vaig obrir la maleta i en vaig treure la meva estimada Ilíada; al cap d'uns segons havia oblidat que em trobava en una via plena de fum, pol·lució i indiferència. Ara em trobava enmig d'una esplanada, al meu voltant, les siluetes d'un exèrcit de milers d'aqueus m'envoltaven, i davant meu s'alçava un contingent de mida similar format per la flor i la nata de les legions Troyanes. Una veu s'aixecava potent enfront les tropes. Agamenon, muntat en un auriga de quatre cavalls blancs i majestuosos, tal com li corresponia al rei de tots els hel·lens, resplendent amb la seva armadura reial, llençava una arenga que arrencava llàgrimes dels ulls dels seus homes. Vaig girar pàgina; ara em trobava dintre dels murs de la ciutat emmurallada, en una cambra espaiosa, amb una gran finestra que donava a la blavor fluctuant del mar, on l'únic mobiliari present era una tauleta de nit perfectament tallada i un llit enorme, amb llençols de seda blancs, ocupat per dos cossos nuats en ple desenfrè de la seva passió. Helena, bella com un sortida de sol al bell mig d'un prat florit en plena primavera, i Paris, esvelt i atractiu com cap home real podria arribar a ser, envoltant la seva estimada amb braços musculosos, gemegaven i s'entortolligaven l'un a l'altra immersos en el seu joc amorós, desconeixedors de la meva presència, sense que semblés importar-los que a fora, al camp de batalla, els homes lluitaven, sagnaven i morien per la causa del seu amor. Anava a girar una altra meravellosa pàgina, desitjós de quedar-me, perdre'm per sempre en aquell món on tot era possible i on encara els homes podien ser homes, no sols nombres d'una llista impersonal i depriment, quan un soroll conegut em va tornar al món real i veritable; havia arribat el bus. Amb un esbufec, em vaig aixecar i vaig pujar-hi, essent empès per persones sense nom, intentant encabir-me en la massa semivivent que era l'estómac de l'autocar. Ningú es va adonar que els meus ulls estaven brillant, o si ho va fer, li va ser completament igual. Així, dintre el ventre indiferent d'una mole metàl·lica, vaig enfilar altre cop el camí cap a la facultat. Feia tard, però ja no m'importava.
El bus va parar a uns dos-cents metres de la universitat i seguidament va vomitar la seva càrrega apàtica al fred ciment de l'acera. Com cada matí, vaig enfilar el camí fins a la facultat ràpid, invisible, mesclant-me amb les formes grises i fosques que ocupaven cossos d'home i caminaven al meu voltant cap al seu destí de cada dia. En una societat en la que es premia la mediocritat i la obediència, per sobreviure sense malsons en un món que eleva al màxim exponent a les persones que no tenen somnis, un s'ha de tornar un més, un espectre enmig de la boira ,un fantasma al que la foscor de l'oblit s'emportarà i el temps n'esborrarà qualsevol rastre, un ent indistingible, indiferent... buit. Vaig arribar a la facultat, un edifici gros, de set plantes, amb un jardinet mal cuidat on els alumnes passaven les seves hores lliures fumant, jugant a cartes o duent a terme alguna altra activitat per deixar passar un temps que se’ls esgotava sense que ells se n’arribessin a adonar; la facultat en sí era de rajola taronja, tota ella sense pintar; davant per davant es trobava l'edifici annex, encara menys agradable a la vista que el principal; blanc, quasibé sense finestres, amb passadissos on el sol no semblava voler-hi entrar, més petit, aquest de només tres plantes i una de baixa on hi havia el bar. Unes portes dobles de vidre obrien el pas al vestíbul de l'edifici principal. Una noia sense rostre em va aguantar la porta al passar, quan li vaig dir gràcies, ella va fer com si no m'hagués sentit i arrossegant els peus, pujà a l'ascensor que l'havia de portar a l'aula de sempre.
Les classes van passar com cada dia, sense pena ni glòria; interessants, sí, molt... però també insuficients. Insuficients en quant a donar un per què, insuficients en donar un sentit a la veueta que demanava explicacions des del més profund del meu confús ser... Com vaig saber més tard, allò que buscava, la cosa que havia estat buscant de forma inconscient durant tota la meva vida, no es trobava, al contrari de com sempre havia cregut, en les demostracions de les matemàtiques ni ens els postulats de la física.
En acabar les classes em vaig quedar dues hores més a la biblioteca a llegir la meva estimada Ilíada, a tornar a veure els amics de l'ànima: Héctor, Aquiles, Diòmedes, Príam, Odisseu, Briseida, Helena... els meus companys de fatigues i lluites, companys que ja de ben petit vaig aprendre a buscar més als llibres que en la realitat fictícia que m’envoltava. Quan se'm va aplacar la fam literària, vaig tancar el llibre, desant-lo dintre la maleta i sortint de la biblioteca; em vaig dirigir cap a la parada del bus sabent que l'endemà m'esperaria un altre repetitiu i monòton dia i darrera aquest un altre, i un altre... El sol s’alçava i s’amagava, dia rera dia, invariablement, i jo continuava igual que sempre, amatent a una senyal, un indici, una prova, qualsevol cosa que donés inici a allò que, tot i sense saber-ho, sabia que passaria... I també, dia rere dia, sentia que m’acostava més i més a aquesta prova reveladora, a aquest secret ocult que tant sols podia aconseguir entreveure enmig dels somnis, enmig dels meus somnis en la tenebra.
“ La segona gran guerra, per Èric Casas
Una tènue llum oscil·lant es retallava contra la foscor dels alts murs de l’enorme fortificació. Una petita clivella il·luminada en la mole obscura de l'immensa fortalesa. Uns plors ressonant en la negra nit, mentre que la majestuosa silueta del castell es feia difícil de distingir d'un cel sense lluna ni estrelles. Als merlets i contraforts, els focs dels posts de guaita il·luminaven als guardes que, amb cara d'adormits, feien les seves habituals rondes de vigilància al voltant del perímetre. Ningú s'adonava dels gemecs ofegats d'un petit infant. Un cavall lligat al costat de la franja de llum, negre com la pròpia nit, esbufegava neguitós, com si fos sabedor de la delicada missió a la que estava a punt d'acompanyar al seu genet. De cop, una silueta envoltada per una capa ocultà per uns instant la llum que sortia per la porteta lateral. Durant uns segons, una segona figura se li acostà, li posà un petit farcell als braços, se'l quedà mirant un instant i seguidament, tancà la porta de fusta, deixant a l'obscura figura i al petit farcell que somicava en la més absoluta foscor. Se sentí un renill, una ordre seca i tot seguit el ràpid trepitjar d'un cavall al galop. El plor d'un infant es va anar fent més i més apagat a mesura que la nit i l'oblit s'empassaven al cavall i al cavaller, fos quina fos la seva secreta missió." Vaig deixar el bolígraf; m'havia quedat bastant bé. Aquest primer fragment ja l'havia començat unes altres tres vegades, però cap d'elles m'havia acabat d'agradar; aquesta, si més no, era un bon punt de partida, i el títol tampoc estava mal... sí, em quedaria amb aquest principi...Em van cridar a sopar. Genial, vaig pensar, després em tocarà rentar plats, i fins demà no podré tornar a escriure; bé, tampoc m'importava, perquè sempre he pensat que no és bo forçar la imaginació més del compte... vaig anar a sopar amb els meus companys de pis, un sopar fred i ràpid, en acabat del qual, mentre ells parlaven de les seves coses, i un cop vaig haver acabat de rentar els plats, vaig aprofitar per anar a llegir una mica al llit. Finalment, la son em vencé i, amb els ulls mig clucs, vaig agafar el mòbil per enviar-li un missatge de bona nit i posa't bona a l'Alexandra. Vaig esperar que me'l contestés, i, amb un somriure als llavis al veure el que hi havia escrit, em vaig estirar al llit per fer la cosa que m'agradava més al món després de llegir: Somiar. I així vaig passar un altre dia de la meva monòtona existència, sense saber que l'endemà, moltes, si no totes, de les coses d'aquesta donarien un gir de 180 graus; però no avançaré esdeveniments, encara no...
posted by Alaborn at 7:32 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home