Diari; segon dia, 09-02-07

Em desperto altre cop; el dia és gris com tants altres i tants més (oh dissort) ho seran. M'han donat les notes que em faltaven; per primer cop a la vida, la suma de les S supera (per poc, sortosament) a les A, N, E i MH. A totes juntes. El dia s'entristeix per moments. Què ha passat? M'agradaria no saber-ho, perquè la veritat és una arma de doble fil, ja que ens fa més savis però no més feliços. Ha passat el que havia de passar. Penso en David Hume i la seva crítica a la causalitat i m'adono que va errat. U i u sempre faran dos, per moltes tombarelles que el món faci, i era previsible que passés el que ha passat perquè, dissortadament, tots els factors apuntaven a que fos així. M'intento tranquil·litzar... Pensa en alguna cosa, ràpid. Torno a l'afirmació d'abans. La veritat NO és una arma de doble fil, la veritat és una prostituta lletja, vella i demacrada que somriu aquell qui no la busca ensenyant els seus afilats ullals corcats preparats per equeixar la carn d'un David Hume que no entén el món que l'envolta i que intenta viure en la seva realitat envoltat d'amenaçadors espectres que malden per punxar-li la bombolla.


Causalitat? Quina, si no, és l'explicació d'aquest meu text, sinó el ressentiment envers allò que ERA veritat però ja no és? Malviatge s'emporti David Hume, la veritat i a tots aquells que busquen llur consol en ella. Jo no la vull ni regalada. Perquè hi ha una diferència entre aquells que, malauradament, sabem la veritat, aquells que la saben però no l'accepten i aquells autoanomenats savis que la busquen. La veritat és una poma vermella amb un verm infecte que en corca lentament l'entranya, apetitosa i suggerent en la distància, però amarga i vomitiva un cop hi claves queixalada. Si algú us diés que no sou res més que receptacles semivivents d'una informació que a ningú més que vosaltres importa que es conservi, si algú us diés que tot allò que feu, dieu o penseu no té més importància que el rodolar d'un minúscul gra de sorra per una duna anònima del desert, si us digués que tot és va i tot és estèril, que la vida és només una casualitat entre tantes altres que s'han donat i que l'única finalitat que presenta és la d'automantenir-se inútilment durant eons i eons sense importància de si existeix o no... Si algú us parlés així, faríeu quelcom més que prendre'l per dement i assenyalar-lo com un amargat? Aquesta és la meva pregunta. Si la veritat truqués a la vostra porta mostrant-se tal com és... la deixaríeu entrar? O canviaríeu de casa?

Cançó del dia: "Everybody's fool", Evanescence)

Fotografia del dia: