Thursday, October 30, 2008

Vells companys, nova esperança.

Discurs de Dolores Ibárruri, 1 de Novembre de 1938, demà farà 70 anys.
Qualsevol mot afegit hi és superflu.
Moltes gràcies i fins a la victòria sempre!

"Es muy difícil pronunciar unas palabras de despedida dirigidas a los héroes de las Brigadas Internacionales, por lo que son y por lo que representan. Un sentimiento de angustia, de dolor infinito, sube a nuestras gargantas atenazándolas...Angustia por los que se van, soldados del más alto ideal de redención humana, desterrados de su patria, perseguidos por la tiranía de todos los pueblos...Dolor por los que se quedan aquí para siempre, fundiéndose con nuestra tierra y viviendo en lo más hondo de nuestro corazón, aureolados por el sentimiento de nuestra eterna gratitud.

De todos los pueblos y de todas las razas, vinisteis a nosotros como hermanos nuestros, como hijos de la España inmortal, y en los días más duros de nuestra guerra, cuando la capital de la República Española se hallaba amenazada, fuisteis vosotros, bravos camaradas de las Brigadas Internacionales, quienes contribuisteis a salvarla con vuestro entusiasmo combativo y vuestro heroísmo y espíritu de sacrificio. Y Jarama, y Guadalajara, y Brunete, y Belchite, y Levante, y el Ebro, cantan con estrofas inmortales el valor, la abnegación, la bravura, la disciplina de los hombres de las Brigadas Internacionales.

Por primera vez en la historia de las luchas de los pueblos se ha dado el espectáculo, asombroso por su grandeza, de la formación de las Brigadas Internacionales, para ayudar a salvar la libertad y la independencia de un país amenazado, de nuestra España.

Comunistas, socialistas, anarquistas, republicanos, hombres de distinto color, de ideología diferente, de religiones antagónicas, pero amando todos ellos profundamente la libertad y la justicia, vinieron a ofrecerse a nosotros, incondicionalmente.

Nos lo daban todo, su juventud o su madurez; su ciencia o su experiencia; su sangre y su vida; sus esperanzas y sus anhelos...Y nada nos pedían. Es decir, sí: querían un puesto en la lucha, anhelaban el honor de morir por nosotros.

!Banderas de España!...!Saludad a tantos héroes, inclinaos ante tantos mártires!...

!Madres!...!Mujeres!...Cuando los años pasen y las heridas de la guerra se vayan restañando; cuando el recuerdo de los días dolorosos y sangrientos se esfumen en un presente de libertad, de paz y de bienestar; cuando los rencores se vayan atenuando y el orgullo de la patria libre sea igualmente sentido por todos los españoles, hablad a vuestros hijos; habladles de estos hombres de las Brigadas Internacionales.

Contadles cómo, atravesando mares y montañas, salvando fronteras erizadas de bayoneteas, vigilados por perros rabiosos que ansiaban clavar en ellos sus dientes, llegaron a nuestra patria como cruzados de la libertad, a luchar y a morir por la libertad y la independencia de España, amenazadas por el fascismo alemán e italiano. Lo abandonaron todo: cariño, patria, hogar, fortuna, madre, mujer, hermanos, hijos y vinieron a nosotros a decirnos: !Aquí estamos!, vuestra causa, la causa de España, es nuestra misma causa, es la causa común de toda la humanidad avanzada y progresiva.

Hoy se van muchos; millares se quedan, teniendo como sudario la tierra de España, el recuerdo saturado de honda emoción de todos los españoles.

!Camaradas de las Brigadas Internacionales! Razones políticas, razones de estado, la salud de esa misma causa por la cual vosotros ofrecisteis vuestra sangre con generosidad sin límites, os hacen volver a vuestra patria a unos, a la forzada emigración a otros. Podéis marchar orgullosos. Sois la historia, sois la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democracia, frente al espíritu vil y acomodaticio de los que interpretan los principios democráticos mirando hacia las cajas de caudales, o hacia las acciones industriales, que quieren salvar de todo riesgo.

No os olvidaremos; y cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República Española, !volved!...

Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo:

!Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!"

Wednesday, October 15, 2008

Acte de sobirania (de Lluís Maria Xirinacs)


ACTE DE SOBIRANIA


"He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.


Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.


Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.


Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

Tuesday, October 14, 2008

Una nit qualsevol...

Mentre es descorda a correcuita l'últim botó d'aquella camisa que tant li agrada i tan bé li remarca unes corbes de per si soles notablement esveltes, es digna a permetre's un instant, un segon tan sols, per reflexionar en com ha arribat fins aquella situació.

Una música alta, monòtona, amorfa, com un ressó sorgit de la nit dels temps capaç de despertar la vessant més animal de l'essència humana, un crescendo embriagador, anihilador de la raó i magnificant dels sentits; el tacte llis, glaçat i humit, de la copa del seu "Gin tònic" de sempre contrastant amb la calor humida i en certa manera estimulant que, junt amb la dansa frenètica, li perla la pell d'unes diminutes i iridiscents gotetes de suor.

La gran sala resta atapeïda de gent, el ròssec dels cossos és continu i sembla que el món s'hagi de delimitar amb els quatre o cinc individus que ballen al seu voltant entelats per un vel de fum de tabac mesclat amb el mal dissimulat perfum de la Marihuana. Com una presa enmig dels lleons, recorda que ha pensat, divertida. Bé, doncs, així que ballarem amb la mort i ens en riurem quan despunti el dia. El ritme s'intensifica, i ella es contorça sensualment tot prenent un manyoc dels seus preciosos cabells negres, uns cabells llargs i sedosos, recargolats en sí mateixos de manera natural, que, d'ésser el món un altre i el temps hagués romàs en els Bells Anys, haurien estat el motiu de cant per a gran quantitat de poetes amorosos.

No flirteja massa amb cap dels nois que se li acosten, però tampoc és que els esbandeixi a la primera. Somriu, coqueta, i llavors s'apropa un xic més, no tant com perquè la seva decència resulti ultratjada amb aquest lleu contacte però suficient com perquè l'afortunat pugui notar el contacte de les seves esculturals corbes cobertes només a mitges per la camisa vaporosa i la minifaldilla. Li plau de refregar el seu baixventre, tot realitzant un seguit de moviments que de tant sensuals no poden ésser titllats d'obscens ans sí de pràcticament divins, amb el del seu ballarí momentani, i somriu per sí mateixa en notar l'erecció d'aquest per sobre els pantalons.

Cinc minuts i llestos, pensa, divertida; i encara es diverteix més en refusar les cada vegada més lascives proposicions dels desenganyats pretendents.Aquests jocs s'han acabat amb ell, avui.No ballava, no bevia, no flirtejava, i pareixia estar a una gran distància en l'espai i el temps, solitari entremig de la gran sala, recolzat d'esquena a una columna tot fumant amb elegància, cigarreta en mà. I mirant-la, mirant-la fixament i intensa amb aquells ulls que pareixien despullar-la des d'aquell primer moment. Ni un gest, ni un assentiment, ni un somriure. Únicament, mirant-la. La promesa amagada rera aquells ulls l'ha fet sentir humida, l'ha excitat com les cent carícies o les mil paraules més ardents no podrien aconseguir. Un tremolor ha recorregut la seva espinada i la seva ment s'ha omplert d'una mescla d'imatges passades i somnis incomplerts que encara l'ha excitat més i més. L'interès ha donat lloc a la passió, i el simple joc s'ha abandonat en mans del desig, la seva humanitat ha sucumbit finalment a l'animal i s'ha adonat que en realitat els que la voltaven no eren lleons, sinó hienes: somrients, simples, obtusos... però el lleó, el veritable lleó, no somriu com un ximplet, no utilitza fòrmules tantes vegades escoltades com un simple, no ho torna a provar una vegada i una altra, intentant en cada moment posar la grapa damunt la seva atractiva pell olivàcia... El veritable lleó espera, pacient, perquè ell es trobava per damunt dels afers mundans de les hienes, i, en el fons, s'adona que ell sap que la podria tenir a l'instant que vulgui... Sí, ella no és una hiena, que mengin carronya o es fotin una palla! Ella és una lleona i sap quin és el seu lloc...I després, boira.

No recorda la presentació, no recorda les primeres paraules, fins dubta que n'haguessin intercanviat cap: es pregunta a sí mateixa si no hauria estat només amb les mirades que s'han entès i estimat en silenci davant tota la gernació, si les seves ànimes, traspuant els ulls i els llavis, s'han unit ja en un llaç irrompible al bell mig d'aquella sala carregada de feromones. És més, en el fons ni li importa. Pot ser que fins i tot no sàpiga el nom d'aquell qui ara jau nu al llit tot esperant-la delerós, i si el sap, ja el recordarà l'endemà. Ara té un afer entre mans i no malgastarà el seu preciós temps en subtileses....

Finalment, l'últim botó de la camisa cedeix, mostrant tot allò que prometia de bell antuvi i més. Avui la lleona ha sortit de caça i sadollarà la seva fam de carn humana...

Quae Caesaris est...

A l'odi, tolerància,
a la injuria, equitat,
al racisme, cultura,
a l'orgull, humilitat.

A la fe, sabiduria,
a la guerra, germanor,
a la Veritat, dubte,
a la mesquinesa, honor.

A la vida, tot.
A l'amor, la vida.
A la llibertat, l'amor.
Als Fills de l'Home, llibertat!

Tuesday, October 07, 2008

Vine amb mi

V ine amb mi si vols,
i plegats, aferrats de la mà,
saltarem aquests murs que ens encaixonen.

Correrem un troç lluny,
i, a redòs d'un roure vell,
ens en riurem de la grisor d'aquest seu món.

No calen paraules,sols una mà i un cor.
Entenent-nos amb còmplices mirades,
és el moment, i ho saps, i jo.

Trencant fermalls, evadint barreres,
veurem de nou la llum del sol,
correrem vers l'alba d'un nou dia,
i, a redòs d'un roure vell,
riurem del color gris del seu món.

Tot allò que no diré

Allò que us voldria dir no es pot dir amb paraules;
aquestes són com fins borrallons de neu,
que cauen dansant inconscientment vers la seva fi
quan la tempesta tot just desperta.

Llibertat, Igualtat, Dignitat... bells mots però efímers, volubles,
infidels fins al punt que, de pronunciar-los,
un no sap si acabant el mot aquest seguirà vigent.
Tant és així, que no els diré; i me'n disculpo... i me'n planyo.

Hi ha tant per dir, i tant per fer... i costa tant posar-s'hi.
Solament amb un verb aturar totes les guerres... Oh, amic Estimar.
No seria, potser, el més feliç jorn dels poetes?
Potser no fóra el més joiós dels jorns?
Però, malauradament, allò que us vull dir només es pot intuir en les paraules...
...

Friday, July 04, 2008

A les barricades


A les barricades!

En record de tots aquells valents companys i camarades que fa 74 anys van deixar muller i fills i amb la seva sang i la seva suor feren front a les forces feixistes que intentaven prendre per les armes allò que el poble havia escollit amb les paraules, en record dels herois del 18 de Juliol que a les barricades frenaren als reaccionaris, en record de tantes persones que moriren no solament per a ells, sinó en ares d'un món millor, en record d'un poble que va intentar fer real la utopia.


ells, la lluita continua, per ells, NO PASSARAN!



"Negres temprestes agiten els aires,

núvols sinistres ens enceguen l'esguard,

encara que us esperi la mort més cruenta,

contra l'adversari havem de lluitar.


L'única riquesa és la llibertat,

i cal defensar-la amb coratge i amb fe.

Alta la bandera revolucionària

que sense repòs ens mena al triomf del nostre anhel.


Alta la bandera revolucionària

que sense repòs ens mena al triomf del nostre anhel.

Dempeus tot el poble! Tots a la lluita!

Esfondrem amb fúria la reacció !


A les barricades ! A les barricades !

Per la victòria de la Confederació.

A les barricades ! A les barricades

Per la victòria de la revolució."

Tuesday, May 27, 2008

Xazzar: "Ninots"


Colors, un nou dia encetat,

armaris plens de pols i curiositats

però sóc un pallasso com tots,

visc el dia fugint d'estar sol.



Ninots molt ben manipulats

que cecs juguen a veure qui és el més gran,

potser si sabessin on van

aniria millor tot plegat.



Ninots, crits ofegats,

vides buides cortina i conformitat,

potser si sabessin on van

no farien tants passos en fals.



Llampecs a la ciutat

que es mengen els estels i la integritat,

Però sort, tinc a l'abast

endorfines per anar viatjant.





Tornada:

Sona xazzar, sona xazzar (x4)





Ninots molt ben manipulats,

mans que mouen els fils que els estan lligant

Potser, si els poguéssim tallar

aniríem millor tots plegats.



Llampecs a la ciutat

que es mengen els estels i la integritat,

però avui m'han despertat

melodies que em fan anar endavant.



(Tornada)

Tuesday, May 20, 2008

La canción del soldado

LA CANCION DEL SOLDADO

A defender tiranos
me han traído al cuartel,
estoy avergonzado
de harber entrado en él.
Me han hecho criminal
al darme el uniforme militar.
Al ver que es la antesala
de la guerra el cuartel
la madre del soldado
llorando está por él.
Al toque de llamada
se forma el escuadrón
que va a matar hermanos,
quizá de su nación.
Madre de mi corazón,
no soy digno de vivir,
porque ultrajando a otras madres
te estoy ultrajando a tí.
Un juramento presté,
pero no tuvo valor
porque fue la tiranía
la que en aquel gran día
me lo arrebató.
Yo sólo he de luchar
en nombre de la santa libertad.
Con furor haré la guerra
al que se apropió la tierra
y la libertad
contra la ley y el capital.
Anarquía, madre mía,
tu sólo enciendes mis sañas;
a los tiranos de España
enfilaré mi cañón
renembrando las hazañas
de la gran revolución.

Gran cançó.