Capítol 3
Capítol tres: L'Àngel
Vam arribar a casa de l'Alexandra quan el rellotge, que semblava estar entrenat per córrer els cent metres llisos, marcava les nou i vint-i-cinc minuts; havíem fet molt tard, i ara patia perquè sabia que a ella li esperava una dura reprimenda per arribar a aquella hora.
Durant tot el camí ella gairebé no havia obert boca, ni tampoc jo, concentrats com estàvem en els nostres propis pensaments i preocupacions; ella, però, de tant en tant m’anava preguntant si estava bé, si em marejava o si tenia ganes de seure, senyal que estava preocupada pel meu estat i pel que m’havia passat. A cada pregunta seva li responia que sí, que estava bé i ens tornàvem a submergir en els nostres respectius universos personals.
Ens vam acomiadar sense gaires cerimònies, tant sols un fins demà, un t'estimo i un petó. La vaig observar mentre pujava les escales fins que els seus peus van desaparèixer sobre el primer replà, i llavors, traient el llibre de la bossa, a ràpides passes em vaig encaminar cap al meu pis.
Feia fred, i jo anava poc abrigat, tant sols una camisa i una jaqueta, amb uns pantalons texans descolorits i bambes; això em va fer accelerar el pas.
Ja feia dies que havia desistit d'intentar veure les estrelles al cel permanentment contaminat de la capital, i, en un dia gris com aquell, ni la lluna es dignava a fer acte de presència entremig dels teulats de la ciutat fosca, deixant sense alcavota les parelles de gats, que, miolant, es cridaven desemparats en la foscor.
Vaig arribar a casa; una llum blanquinosa s'escolava per sota la porta mal ajustada, i unes veus familiars ressonaven del saló estant.
En obrir la porta, una deliciosa olor a rostit acabat de cuinar m'omplí els narius i em va fer venir salivera tot just creuar el llindar; quasibé no havia menjat res durant el dia, i ara, tres quarts de deu de la nit, l'estómac (i l'organisme en sí) m'ho recordava.
- Wei gent!
- Wei! - en Xido.
- Wei! - aquest era en Roger.
- Què tal el dia, nois? Us heu avorrit molt aquesta tarda? Que m'heu trobat a faltar?
- Si molt... Saps què? Li estava dient a en Roger que si no arribaves en vint minuts trucaríem a la policia.
- I jo li estava dient que a veure si no seria millor trucar directament a la funerària.- quina gràcia, Roger, vaig pensar.- On has estat? T'hem guardat una mica de rostit, en voldràs? L'ha fet en Xido aquesta tarda, avui no et queixaràs!
- Sí, siusplau, si us en sobra... Però, dius que l'ha fet en Xido? Així sí que potser hauríeu fet bé de trucar a la funerària!- Els vaig tornar la brometa d’abans picant-los l'ullet- Aquesta tarda hem estat voltant per Barna amb l’Alex. Ara vinc, vaig un moment a l'habitació, que m'he de desequipar.
Vaig tirar la bossa de qualsevol manera sobre del llit, vaig deixar al llibre amb compte sobre la taula i vaig fer punteria al penjador amb la jaqueta; em vaig treure les sabates per estar més còmode a favor de les espardenyes.
Em vaig estar una llarga estona mirant la tapa del llibre. M'extranyà la portada; ara, al poder-la examinar més atentament em vaig adonar que l'aro metàl·lic estava cisellat amb ferro autèntic i fixat d'alguna manera damunt la coberta.
El tacte del cuir que folrava el llibre, de color vermellós, era sorprenent; molt elàstic, sedós com el vellut, però al mateix temps, d'una resistència impressionant: després de tants anys, continuava presentant un aspecte llustrós, porós i sense arrugues, aspecte que ja haguessin volgut aconseguir per a la pell algunes de les cremes anti-arrugues que venien en multitud de botigues de cosmètics a tall de solució definitiva per l’envelliment.
Vaig haver de resistir l'impuls d'obrir el llibre i començar a llegir-lo immediatament. El que és bo es fa esperar, em vaig haver de dir unes quantes vegades fins que, finalment, vaig desfer-me de la temptació... almenys fins després de sopar.
Els meus plats ja eren a taula; el pollastre rostit gairebé era fred i la sopa ja tenia tel, devia haver passat més estona amb el llibre de la que em pensava.
- Què noi, ja ens pensàvem que t'havies perdut. Què tal, a la uni?- Aquest era en Xido.
En Xido era un noi d'estatura mitjana, ulls verd fosc i cabells negres atzabeja, llargs fins al coll. Tenia les celles negres com el carbó, gruixudes i mal arreglades, ulleres de muntura fina i un nas bastant prominent acabat en punxa.
Si el coneixies poc, pensaves que era un noi una mica mandrós, de caràcter despreocupat: una mica tantsemenfot. Això no era res més que aparença; quan se’l coneixia més s’intuïa una ment desperta i afilada com la punta d’una agulla emmascarada pel somriure inesborrable del seu rostre i les seves eternes ganes de festa.
Tot i així, el seu caràcter no era gaire fort; solia ser dels que, si no tenen un bon motiu, amaguen el cap sota l’ala i esperen que passi la tempesta; no obstant, amb la motivació adient el seu ingeni podia moure muntanyes resolent els problemes més difícils, tot això sense deixar mai de fer broma i somriure
La forma amb què vestia reflectia perfectament el seu caràcter; per tant, caracteritzar-la de despreocupada es podria haver considerat una sobreestimació; generalment no li importava allò que es posava a sobre més que per abrigar-se del fred, i aquell dia no n'era una accepció: portava una samarreta màniga llarga a ratlles negres i vermelles, uns pantalons amb taques de tomàquet en diversos punts, molt amples, que li sobrepassaven les sabates i que, gràcies a ells, escombrar els terres del pis últimament requeria la meitat de la feina i la meitat del temps.
- Bé, mira... ja saps, anant d'aquí a allà a la facultat, perseguint el profe de botànica pels passadissos... I aquesta tarda amb l’Alex... com sempre... a mirar botigues, ja saps com són les noies... I tu què has fet?-
- Jo he estat aquí a casa dibuixant; mira.- Va anar a buscar a l’habitació el dibuix en el que havia estat treballant. Encara es trobava en les fases inicials, però representava un àngel de blanques ales nu, immers fins a la cintura en un rierol abraçant a una noia, que, també nua, s'hi aferrava fortament.- t'agrada?
- Està molt bé; quins treballs que us posen a l'escola, eh! Almenys no són tot el dia fent derivades i integrals...
- No em parlis de derivades i integrals! - en Roger va dibuixar un somriure fugisser -. Jo n’he estat fent tota aquesta tarda després d’acabar de modelar la cara al 3D Studio. Ha quedat bastant bé i m'han dit els del departament que segurament me l'acceptaran pel projecte. Això sol ja és un descans...
En Roger... si algú, com ara jo, volgués definir mai físicament en Roger, el primer adjectiu que se li acudiria seria alt.
Cent noranta-cinc centímetres donen per a poder-lo definir amb aquesta paraula; era el gegant, el periscopi i la talaia del nostre grup d'amics; si mai anàvem a un lloc on estigués tant ple de gent en el que corréssim el risc de perdre’ns, ell era el punt de reunió, el vigia i l'explorador que ens informava d'on estaven situats els altres; amb aquesta alçada, un metabolisme diferent i una mica més de tirada a l'exercici físic, en Roger podria haver tingut una planta imponent, però, degut, en part al metabolisme, que no li permetia engreixar-se i en part a que preferia estar davant l'ordinador que davant d'unes bambes per fer esport, la veritat és que la seva constitució, ja de ben petit, havia estat més aviat tirant a prima, doncs amb els seus setanta pocs quilos no aconseguia acabar d'omplir del tot la seva gran ossamenta, i ara semblava més aviat l'arbre tremolós enmig de la tempesta que no el goliat que la seva elevada alçada li hauria permès ser.Contribuïa a incrementar aquesta sensació els cabells llargs que portava en una mena de cua; els tenia d'un color ros fosc, no llisos però tampoc del tot arrissats. Per sota els seus cabells, dues lents de vidre amb una muntura d'aspecte clàssic amb un cert toc modern li emmarcaven uns bonics ulls blau-grisós. La seva cara, ja pròpia d'un noi de vint anys, era bastant llarga, amb uns llavis gruixuts i un nas no gaire prominent (com no era la norma, almenys en el nostre pis d'estudiants) donant-li un aspecte més adult que a la majoria de nosaltres. Solia vestir, a diferència d'en Xido, amb camisa, pantalons texans o de pana elegants i bambes de marca; tant la seva vestimenta com la seva forma d'expressar-se deixaven entreveure el seu tarannà seriós.
Encara que de norma general es mostrava reservat i reflexiu, fins i tot una mica distant, la veritat és que aquest tarannà seriós era la seva forma de mostrar-se de portes enfora, ja que els que el coneixíem bé no hauríem estat ni remotament capaços de definir-lo amb aquesta paraula; potser responsable, eficient i treballador en tot allò que hagués de fer, sí, però tant bon punt es trobava en petit comitè, es desfeia de la seva capa de seriositat i deixava veure el seu costat juganer i fantasiós; això, però, no vol dir que fos despreocupadament alegre, com en Xido, no, al contrari, sinó que era, per dir-ho d'alguna manera, refinadament divertit. Si tot això ho amanim amb un sentit de l'humor poc ortodox (alguns l'haurien qualificat de poc graciós), ja tenim la personalitat que encaixa, encara que no ho reconeixerien cap dels dos, amb la d’en Xido. - Osti, Roger, molt bé! Ja em deixaràs veure què tal ha quedat... Això del departament... l’altre dia en Xido em va dir que t’havien acceptat per fer-hi pràctiques, no? Ara deuràs estar carregadíssim de feina, més de la que tenies i tot, no?... Jo l'any que bé també ho vull provar, això d'entrar a un departament... a veure si a mi m'agafen al d’ecologia... Està bé o què? - Sí, però m'han explicat el que farem... ostres, tu saps les hores que em traurà? No tindré temps ni per anar a pixar! però buenu... això m'han dit que omple molt el currículum, que és l’important.
Per cert, abans t'ha trucat en Mas, com que no agafaves el mòbil aquesta tarda... Ja ha arribat. Es veu que ha avançat la tornada de Colòmbia perquè hi havia no sé quins merders... en fi, que m'ha dit que ja és a Olot i que el truquis quan puguis... però millor que sigui demà, que m'ha dit que se n'anava a dormir perquè a l'avió casi no ho havia pogut fer gens, i que si el despertaves ara no seria al telèfon a l’únic que penjaria.- - En Mas ja ha tornat? I no m’ho podia dir amb més temps?... i t'ha dit que ja era a dormir? Si el truco ara se m'emprenyarà... – un exagerat assentiment d’en Roger- Mira que sóc idiota de no mirar el mòbil... - Home, idiota idiota... no. Potser una mica imbècil, però... - va dir en Xido tot rient- - Gràcies Xido, jo també t'estimo. - De res, Eric, sempre que vulguis. - Ara érem tres els que rèiem.- Vaig sopar ràpidament, quasibé amb ànsies d'acabar i que no em donessin gaire conversa... Cosa realment bastant difícil tractant-se d'en Xido i d’en Roger. Finalment després d'uns vint minuts, havent rentat els plats i tot, em vaig excusar dient que tenia molta son i me'n vaig anar cap a la meva habitació, a la recerca d'allò que m'havia estat esperant, segons creia, els darrers quaranta anys... I era allà, damunt la meva taula, esperant pacientment com havia esperat tant de temps... no li devia venir d'una o dues hores; portava molt temps així, i una menudència com aquella no li importava en absolut.
En obrir el fluorescent de l'habitació; la seva llum blanca va reflectir-se en l'anell de ferro de la coberta del vell manuscrit i va fer brillar els caràcters escrits damunt seu; "la primera gran guerra, d'Iliskan de la Rouche". Les lletres daurades cobraven vida mentre la llum del fluorescent es reflectia primer en elles i després als meus ulls.
Em vaig asseure al llit, amb el llibre a les mans. El seu tacte era agradable, sedós i ferm, càlid i sensual al meus dits. Vaig resseguir les lletres daurades, notant el contrast de la fredor del metall (or?) amb la calidesa del cuir; l'aro metàl·lic de la portada també era fred, amb molt més de relleu que les lletres, formava un cercle perfecte, i no es veia cap punt d'unió entre el metall i la tapa, cosa que denotava que la portada era obra d'un habilidós enquadernador.
Contenint la respiració, vaig girar la pesada coberta; com era d'esperar, es tractava d'un manuscrit, amb una lletra que recordava bastant als caràcters gòtics, allargada i bastant recarregada en les seves formes; les majúscules molt adornades amb diverses floritures artístiques. A la primera pàgina, només unes escuetes frases a tall d’introducció: "Que la justícia, l'honor i el coratge guiïn els actes del que giri aquesta pàgina, que la força i l'empenta menin el seu braç per camins dreturers; que l'orgull i l'amor omplin el seu cor i el portin a bon port entremig de la tempesta.
Els teus ulls veuran miracles, i les teves mans els obraran, els teus actes arrasaran països i les teves paraules els recompondran, seràs home i no home i amb tu, fins i tot la mort morirà.
Ara, si el valor no et falla, gira pàgina... gira pàgina i reneix, oh fill de la Terra, pare de les grans illes." I vaig girar pàgina, encuriosit per aquestes paraules, cercant respostes. La primera pàgina anava encapçalada per un títol, escrit amb lletres majúscules d’una escriptura molt més senzilla i petita que l'anterior: "La segona gran guerra, per Eric Camps".
En el moment, vaig pensar que era una broma de mal gust... però feta per qui? Vaig tornar-ho a llegir... sí, sí... ara ho veia, es tractava de la meva lletra, no n'hi havia dubte, la meva poc elaborada, minúscula i irregular lletra, igualment com tota la de la segona pàgina.
Estranyat més no poder, em vaig posar a llegir el text que venia a continuació:
“Una tènue llum oscil·lant es retallava contra la foscor dels alts murs de l’enorme fortificació. Una petita clivella il·luminada en la mole obscura de l'immensa fortalesa. Uns plors ressonant en la negra nit, mentre que la majestuosa silueta del castell es feia difícil de distingir d'un cel sense lluna ni estrelles. Als merlets i contraforts, els focs dels posts de guaita il·luminaven als guardes que, amb cara d'adormits, feien les seves habituals rondes de vigilància al voltant del perímetre. Ningú s'adonava dels gemecs ofegats d'un petit infant. Un cavall lligat al costat de la franja de llum, negre com la pròpia nit, esbufegava neguitós, com si fos sabedor de la delicada missió a la que estava a punt d'acompanyar al seu genet. De cop, una silueta envoltada per una capa ocultà per uns instant la llum que sortia per la porteta lateral. Durant uns segons, una segona figura se li acostà, li posà un petit farcell als braços, se'l quedà mirant un instant i seguidament, tancà la porta de fusta, deixant a l'obscura figura i al petit farcell que somicava en la més absoluta foscor. Se sentí un renill, una ordre seca i tot seguit el ràpid trepitjar d'un cavall al galop. El plor d'un infant es va anar fent més i més apagat a mesura que la nit i l'oblit s'empassaven al cavall i al cavaller, fos quina fos la seva secreta missió." No podia ser veritat. Allò no estava passant; es tractava, ara ja n'estava segur, d'una broma de mal gust. El que acabava de llegir era el mateix que jo havia escrit a la meva història la nit anterior... Ara ho trobava en un manuscrit de feia ja quaranta anys.
Era impossible, improbable i il·lògic... què estava passant?
A veure com continua, vaig pensar i, rosegat per la curiositat, vaig girar la pàgina.
La següent estava en blanc.
En blanc; blanc com els llençols deixats assecar revolotejant al vent que precedeix a la tempesta, blanc com les blanques llums vistes per aquells que diuen haver estat en el més enllà, el blanc de la puresa, però també de la indefensió, la nuesa i, en aquell cas, l'engany.
Pàgines i més pàgines mostrant la suma dels colors, completament immaculades. Massa immaculades pel meu gust. Vaig anar girant ràpidament pàgina rera pàgina, si allò era una broma, segur que algú hi hauria escrit algun comentari enginyós per fer-me quedar com un imbècil.
Com un autor escriu una novel·la quaranta anys ha i aquesta és una còpia exacta de la que estava escrivint jo? Per què els fulls de paper no havien notat la marca de tots aquests anys i es presentaven blanquíssims a la meva vista. Estava segur que aquesta era una broma dels meus amics, que, confabulats amb l'Alexandra, m'havien volgut gastar per passar-s'ho bé a costa meva.
Quasibé esperava el seu riure a la meva esquena, burlant-se de la cara d'estúpid integral que devia posar en aquells moments... però no hi havia ningú a l'habitació; els meus amics no podien saber de cap manera que jo entraria en aquella llibreria, potser podrien haver-se imaginat un títol i una història que em cridarien l'atenció, però no haurien pogut preveure que... Jo, que havia llegit tant sobre situacions extraordinàries, que m'havia enfrontat imaginàriament a dracs, quimeres i monstres de tot tipus i forma, havia sortit victoriós de les mil i una batalles apocalíptiques i havia estat testimoni dels més increïbles conjurs, tenia els ulls encegats per la realitat en aquells moments... Però, coi, jo era científic, llavors! Potser per això, se'm va ocórrer una idea: Vaig anar a la cuina, agafar l'encenedor i tornar a l'habitació. Vaig encendre una de les espelmes vermelles que tenia sobre la taula i hi vaig anar acostant el segon full del llibre amb compte de no cremar-lo: Com qualsevol aspirant a biòleg que mereixi aquesta qualificació sap, el suc del fruit del llimoner resta invisible sobre el paper, però, en acostar-hi una font de calor, aquest sofreix un canvi de configuració i el seu color vira al negre, de manera que pot ser que en un full totalment en blanc s'expliquin coses extraordinàries, inintel·ligibles per les persones sense el coneixement d'aquest senzill però efectiu truc. Quan anava a posar el full per sobre les flames, seguint la meva intuïció, una veu que semblava sorgir de cada racó de l’habitació, profunda, pausada, però al mateix temps, potent com el pas del temps, em va deixar clavat al meu lloc. –Atura’t, insensat! Què és el que intentes fer?
De qui era aquella veu? No hi havia ningú a l’habitació a part de mi i la porta no s’havia obert. La veu no corresponia a cap dels meus amics, i semblava que hagués aflorat directament dintre del meu cap. Vaig restar immòbil.
- Qui hi ha?.... hola? Roger? Qui ets?– la veu em tremolava.
Em vaig girar lentament cap a la porta. Ningú. Darrera meu. Tampoc ningú. Vaig mirar fins i tot al sostre, amb una sobtada inspiració sorgida de la meva afició a les novel·les lovercraftianes... Res. - Tot al seu temps, tot al seu temps... Ara, apaga l’espelma, vols? I tranquil·litzat... Encara faràs que s’encengui alguna cosa... – La veu ara havia adoptat un to més amable, quasi paternal- No t’espantis, ara em materialitzaré. No cridis, no et faré res. Estigues tranquil, només vull parlar amb tu...
Reconec que el que passarà pot resultar una mica inquietant per una ment no preparada...
Sense donar-me temps a contestar, i davant els meus estupefactes ulls, va començar a aparèixer alguna cosa que gràcies als meus coneixements en biologia vaig poder identificar com a...¡¿teixit ossi?!; tot va passar molt més ràpid del que aquí podré descriure, perquè tant sols van ser uns segons, segurament els deu segons més escruixidors i llargs de la meva primera vida...
Primer, una substància groga i porosa, de la mida i l’organització de l’esquelet d’un ser humà adult, es va començar a materialitzar, primer amb un gruix molt fi, i augmentant de volum a ulls vista. Finalment, va quedar recoberta per una substància més dura, amb algun que altre petit orifici. Vaig observar meravellat com aquells ossos sense tendons ni articulacions i completament immòbils es mantenien en l’aire, sense caure, al lloc on tot just uns instants abans no hi havia hagut res més que aire. Poc a poc, van anar apareixent les articulacions, primer desinflades, i posteriorment turgents, al omplir-se de líquid sinuvial. Després, el cartílag; orelles, parpelles, nas... les costelles es van anar allargant, unint-se entre elles en una banda cartilaginosa fins acabar, menys les quatre últimes, en contacte amb l’esternó, completament ossificat (un individu de més de trenta anys, vaig pensar). Després va venir el torn del tracte digestiu. De l’obertura que l’esquelet tenia on hi havia d’anar la boca va començar a baixar un tub que s’anà diversificant en el seu conjunt de vàlvules, òrgans i estructures que ens permeten a tots l’assimilació dels aliments.
Simultàniament, l’aparell respiratori i el sistema circulatori es van anar formant.
Primer, ni l’un ni l’altre funcionaven, pel que em vaig endur un bon ensurt; la laringe es començà a formar, amb les seves cordes vocals, seguida per la tràquea i posteriorment, els pulmons; mentrestant, al costat esquerre de l’individu i partint de la massa muscular d’un cor encara en formació, es començaren a formar venes i artèries, que, ramificant-se, irrigaven tots els racons de l’individu en formació. Un cop s’acabaren de formar tant els pulmons com el cor, aquests, pausadament, es posaren en funcionament, absorbint l’aire uns i fent circular la sang l’altre, amb moviments rítmics i pausats, propis del cicle del son.
Resultava extraordinari comprovar el funcionament d’estructures que havia estudiat teòricament en un organisme viu; estic segur que si hagués tingut aquesta aparició amb anterioritat, els meus exàmens en fisiologia haurien augmentat la nota en dos o tres punts.Un cop formats aquests aparells, juntament amb la resta d’òrgans de la cavitat abdominal, es començaren a crear les neurones i els vasos limfàtics; si l’aparició dels vasos conductors havia estat ràpida, la d’aquestes havia estat fulminant, el cervell es diferencià dintre del crani, envoltat de les meninges i el complex hemo-encefàlic, una capa de sang que actuava de filtre als fluids que arribaven al cervell. Finalment, les meninges s’infiltraren dintre la columna vertebral, envoltant i protegint la medul·la espinal. D’ella en sorgiren una gran quantitat d’axons empaquetats en feixos neuronals, que s’anaren fent més prims fins que, seguint una trajectòria molt similar a les venes i artèries, arribaren fins als punts més allunyats, creant un entramat com de xarxa elèctrica de filaments i cables davant dels meus ulls, encara incrèduls.
Després els músculs i teixit adipós; l’individu que tenia al davant va començar a prendre una forma relativament prima però fibrada, amb una postura erguida, amb posat noble, barbeta enlaire i el cos recte.
Per sobre de tot, es formà una capa de pell fina, d’un color morè olivaci molt atractiu; uns llavis molsuts, un nas aguilenc i uns ulls de color verd maragda, semblants al color d’una fageda sota el càlid sol de la primavera.
La pell al voltant dels ulls s’arrugà gairebé imperceptiblement, donant un aspecte de saviesa a aquella bella cara, i els cabells, castanys, abundants i fins, brotaren com bronzejats filaments del seu cap.
Finalment, una túnica blanca va anar prenent forma, caient des de les espatlles fins una mica més avall dels genolls, una túnica completament alba, amb un brodat daurat en forma de sol al pit. No recordo ben bé si em vaig oblidar o no de tancar la boca durant tot el procés, però al final, l'expressió bocabadat va guanyar un nou significat per a mi.
Va parpellejar, enfocant la vista, i em va mirar directament als ulls; en aquell moment vaig tenir la sensació de que ell podia llegir en mi fins i tot el més mínim detall... Em coneixia... Aquest pensament va fer que m’estremís...
- Tu ets l’Eric Camps.- Va confirmar les meves pors... La seva veu era dolça, profunda i melodiosa, d’un to greu del qual Zeus s’hauria sentit orgullós; els seus moviments àgils, i els seus ulls joves però amb el toc de saviesa que tant sols el temps pot concedir. Em va somriure. - Jo... Em presentaré, encara que ja has sentit parlar de mi, no he tingut el plaer de conèixer-te en persona... Em dic Iliskan, Iliskan de la Rouche, però se’m sol conèixer amb el nom d’Àlaborn.
Aquestes paraules em van colpir com no hauria pogut fer-ho un cop de martell.Iliskan de la Rouche. Aquell nom que havia passat de no significar res per mi a significar-ho tot en un sol dia. El "desaparegut" Iliskan de la Rouche. Però en aquells moments per a mi com si s’hagués dit Toni Casademunt; acabava d’aparèixer davant meu del no res! No m’ho podia creure...
- Un moment, un moment... com ho has fet això? Què passa aquí? Què collons passa aquí!? Això és un somni o una broma? Sí, deu ser això... una broma, no? No m’agrada, si és una broma no fa ni gota de gràcia, i si és un somni sembla massa real...-
- No és cap somni, com de seguida comprovaràs... Com ho he fet?... no crec que estiguis preparat per saber-ho; per ara l’important és que sàpigues que ho puc fer...
Tranquil, no et posis nerviós – m’havia posat a caminar amunt i avall per l’habitació.- sóc aquí per donar respostes no per plantejar més dubtes.
Necessitava una demostració de que el que dic no m’ho invento, perquè el que t’he de dir resulti més creïble... si és que aquesta paraula es pot fer servir per designar allò que t’he d’explicar...-
- Ho has fet realment? Això d’aparèixer, vull dir... clar, segur que sí... com si no ho hagués vist mai a les pelis... a veure, on està el truc? Perquè hi ha truc, no?... – més que paraules dirigides a ell, aquests eren pensaments expressats en veu alta- On portes la càmara de vídeo? Ja ho sé, això deu ser un d’aquells “reality shows” de la tele... I dius que ets aquí per donar respostes? És una espècie de joc? Està bé... jugaré... dius que ets aquí per donar respostes... Doncs bé...
Primer de tot, m’agradaria saber, si no és molèstia, – Ara en retrospectiva m’adono que no mostrava gaire més educació que un escarabat piloter envers l’Iliskan, però ostres, ho havia d’entendre, no es fa això d’aparèixer d’aquesta manera... em pensava que era un programa de la televisió d’aquells tant avorrits... – què hi fas tu a casa meva i com has sortit del no res. També m’agradaria saber qui carai ets... i llavors em podries explicar alguna cosa sobre aquest llibre que tinc sobre la taula i el perquè del seu misteri... Siusplau...
L’Iliskan va fixar els seus profundíssims ulls verds en els meus, i de seguida em vaig adonar que havia fet mal fet parlant-li d’aquella manera. Vaig apartar la mirada avergonyit; aquella no era forma de tractar a una persona de més edat. Es va asseure sobre el llit sense fer i em va indicar amb un gest gairebé imperceptible que m’assegués a la cadira davant seu.
- Ho sento. – Em vaig asseure, encara amb els ulls com plats mirant-lo fixament, a la cadira davant per davant.- No li volia parlar d’aquella manera que ho he fet. M’he posat nerviós. Pot comprendre que no és gaire habitual això de veure com algú apareix del no res davant teu...
Em va somriure tranquil·litzadorament.
- Sí, suposo que no és una cosa que passi cada dia....- Em va picar l’ullet.- No cal que et disculpis per les teves paraules, si de cas hauria de ser jo qui em disculpés per no preveure la teva reacció si apareixia tal com he aparegut, ho sento però era necessari.
Sobre el per què sóc aquí... sóc aquí per respondre a les teves preguntes i per guiar-te en aquest començament de camí que ara, sense ser-ne del tot conscient, has agafat; però tant sols tinc permís per explicar-te una part d’allò que hauràs de saber; la resta l’hauràs de descobrir per tu mateix durant el viatge. Jo seré el teu guia, no el teu mestre...
Respecte a qui sóc... el meu nom complet és Sean Paul Iliskan Bertrand de la Rouche, nascut a París el 19 de Març de 1939. – Així dons, aquell home tenia més de seixanta anys? Si jo com a màxim n’hi hauria posat quaranta! Va continuar - Vaig ser criat per ma mare; el pare havia marxat vuit mesos abans del meu naixement a lluitar com a brigadista internacional al bàndol republicà espanyol seguint els seus ideals polítics. La mare va rebre la seva última carta el dia 10 de setembre del 1938; en ella només una escueta frase: "Espero que entre tots aprenguem alguna cosa de tanta mort i destrucció. El teu home que t’estima ara i sempre. Jacques Iliskan Reverté, Gandesa, 3 de setembre de 1938". No vam tornar a tenir notícies seves. El meu pare s’equivocava en la seva carta; com se sol dir, els humans som l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, i, quan encara no feia ni un any de la seva desaparició, la humanitat tornà a demostrar la seva estupidesa enfrontant germà contra germà en la guerra més sanguinària que la història recorda. França rebé molt aviat l’embat del règim nazi, un embat que les seves defenses no pogueren resistir i al qual acabaren sucumbint. Els alemanys entraven, com havien fet els anglesos segles abans, a París el dia 14 de Juny de 1940, tant sols nou mesos després que el meu país els declarés la guerra juntament amb Anglaterra. Ironies de la vida.
Amb l’entrada dels alemanys a París, va arribar una època molt dolenta per a nosaltres. No és fàcil, per una dona sola amb un fill d’un any i companya d’un brigadista internacional desaparegut, viure sota el més estricte règim ultradretà; no et pots arribar a imaginar les penúries per les que vam haver de passar en les quals només la voluntat fèrria de la meva mare per fer-me sobreviure va aconseguir evitar que els dos moríssim de gana, de fred o per culpa d’un oficial nazi sense escrúpols.
No em recrearé amb aquesta època de la meva vida ja que aquestes coses són aquelles que un no té gaires ganes de recordar, només dir que, en un determinat moment, la nostra situació es va fer insostenible i vam creuar el Canal de la Manxa, buscant protecció sota la bandera anglesa.
Ens vam establir per un temps en un poble rural del comptat de Dorset, la mare servint com a criada en una casa pairal, i tenint cura de mi a les poques estones de lleure; però almenys ens havíem allunyat de la guerra, si més no durant una temporada.
Van passar els anys, anys de guerra i de privacions, fins que un esperadíssim 8 de Juliol de 1945, Alemanya va firmar la rendició incondicional, atorgant la victòria al bàndol aliat i posant colofó a una guerra que havia durat els seus gairebé sis anys a Europa; dic al vell continent perquè les bombes continuaren caient sobre l’oceà Pacífic fins el dia 14 d’Agost del mateix any, moment en que Japó firmà la rendició degut a un dels actes més difícils de perdonar de la història de la humanitat: el llançament de les dues bombes atòmiques sobre les poblacions japoneses d’Hiroshima i de Nagazaki, aquesta última el dia 9 d’Agost, per part de l’aviació nord-americana. Cent quaranta mil víctimes es cobraren entre les dues, obligant l’emperador Hirohito a firmar la capitulació només cinc dies després de la caiguda de la segona.
Però aquestes són coses que no tenen res a veure amb la meva història. Jo, mentre les bombes creaven el bolet atòmic sobre l’illa nipona, tant sols tenia sis anys, i encara estava encomanat de la pau que, finalment, es respirava a cada racó de la vella Anglaterra, juntament amb el sentiment de melangia i tristesa que havia romàs pels que ja no tornarien i per la magnitud de les atrocitats comeses, per un i altre bàndol, en la guerra.
Vam deixar la illa l'Octubre del mateix any; volíem tornar enrera i reprendre la vida que la guerra ens havia robat, fins i tot mirar d'alguna manera d’obtenir noves sobre el meu pare i del lloc on era enterrat, perduda ja tota esperança de trobar-lo en vida.
La mare no volia tornar a París, on havia conegut l'horror al qual poden arribar els homes forçats al límit i per això ens vam establir a la fronterera ciutat de Tolosa, on, va pensar, potser podríem tenir notícies del meu pare gràcies als refugiats espanyols que s'havien establert en territori francès.
Vam viure allà durant deu anys, la mare netejant les taules opulents on menjaven tranquil·lament aquells que en temps de l'ocupació havien donat la benvinguda als alemanys i jo anant a l'escola fins als catorze, moment en el que em vaig incorporar al món laboral i vaig descobrir la que seria la passió de la meva vida: els llibres.
La botiga en la que vaig entrar com a dependent era petita, i, si bé que els meus coneixements sobre llibres (i, perquè no dir-ho, les meves possibilitats de comprar-me'n un) eren nuls, amb el pas dels mesos em vaig aficionar a la lectura les estones lliures de què disposava; l'amo de la botiga, un afable excombatent de la primera guerra mundial, no veia amb mal ull el meu interès, ans al contrari, l'alentava proporcionant-me cada vegada llibres més interessants i més elaborats per llegir, guiant-me com feu Virgili al poeta en la meva pròpia descoberta del paradís i l'infern. Però no vaig tenir cap llibre propi fins aquell memorable 19 de Març de 1955. El llibre en qüestió s'anomenava "La primera gran guerra" i... Havia esperat pacientment durant tota la història, narrada amb una veu pausada, greu i melodiosa, però arribats en aquest punt, vaig tornar a la realitat com aquell que es desperta d'un somni plàcid i tranquil quan sona el despertador.
No em vaig poder estar d'intervenir: - La primera gran guerra? Així que aquest és el llibre, no? Que potser va copiar el títol del primer llibre que va llegir de petit? Ja em perdonarà: tota aquesta història està molt bé, però no explica en absolut com, si això és real, ha pogut aparèixer davant meu del no res, ni perquè un llibre seu és idèntic al que jo estava escrivint... Siusplau, m'agradaria entendre, i de moment, l'única cosa que he entès és que vostè i la seva mare ho van passar molt malament quan havia acabat de néixer.
I a més, què ha de tenir a veure el fet de... - Siusplau - la seva veu, per bé que encara mantenia el to afable i pausat que havia mantingut durant tota l'estona, tenia un deix imperatiu- m'agradaria que em deixessis continuar; aquesta història és més important del que sembla, i si m'ho permets, ara sabràs el perquè.
I respecte al llibre... diem que no vaig acabar de copiar-li el títol.... perquè aquest és precisament el llibre que em van regalar pel meu setzè aniversari. – Al veure la cara que jo posava, de tenir ganes de tornar a preguntar alguna cosa, es va afanyar a dir.- però et demano, siusplau, que esperis un moment, que tot arribarà, i si això t'ha de fer calmar momentàniament... tan tota la història que t’explicaré (la meva) com, vulguis o no, a partir d’ara, la teva, gira al voltant d’aquest llibre- Ho sento... continuï siusplau - De fet, no ho sentia; tenia ganes de saber, m'intrigava sobremanera el llibre en qüestió, sense deixar de banda el fet de l'aparició que acabava de presenciar, sobre la qual cada vegada tenia més dubtes que hagués passat de veritat, tal és el mecanisme de defensa del cervell humà envers allò que no comprèn. Tot i les ganes de preguntar que tenia, vaig deixar que l’Iliskan prosseguís amb la seva narració.
- Com et deia, aquest llibre... – va agafar el llibre de sobre la taula i es va quedar mirant les seves tapes .- Aquest que tens al davant és el mateix llibre que em van regalar ara farà cinquanta anys... Cinquanta anys... es diu aviat, oi? I quan me’l van regalar... Bé, quan me’l van regalar, em vaig il·lusionar molt. Va ser un regal, segons vaig saber més tard, de l’amo de la botiga en la que treballava; devia ser un llibre que s’havia trobat al magatzem per casualitat i que va pensar que em faria gràcia llegir; es nota que no sabia què hi havia escrit, perquè realment, d’escrit no hi havia res.
El llibre encara estava més buit que com tu l’has trobat avui; tant sols una cita a tall d’introducció: Aquesta: - I va obrir el llibre per la primera pàgina: “Que la justícia, l'honor i el coratge guiïn els actes del que giri aquesta pàgina, que la força i l'empenta menin el seu braç...”-
- O sigui que només hi havia això escrit, quan vostè el va llegir?
Va fer un gest afirmatiu.
- Sí, només això; al moment vaig tenir una gran decepció.
Tot i la decepció, em vaig estar dies i dies pensant en aquella maleïda endevinalla que portava la primera pàgina del llibre... Al no poder-la desxifrar, amb el pas del temps el llibre va anar quedant arraconat al calaix de la meva tauleta... i ja fins més tard, quatre anys més tard, per ser exactes, no m’hi vaig tornar a fixar, i no va ser per res més que per emportar-me’l en qualitat de record quan finalment vaig marxar de casa meva.
Vaig estar vivint amb la meva mare fins que vaig complir vint anys, fins que no vaig poder aguantar més i vaig emprendre el meu camí, a la recerca de noves del meu pare; amb tant sols un farcell a l’esquena i els estalvis de quatre anys a la butxaca, vaig emprendre el camí cap a Barcelona; l’amo de la botiga en la que treballava m’havia escrit una carta de recomanació per un amic seu barceloní que tenia una botiga atrotinada d’antiguitats anomenada...
- Reflex de sol.
- Veig que vas lligant caps...Bé, molt bé... Després d’algunes dificultats que no influeixen per res en tot aquest assumpte, vaig poder entrar d’ajudant a la botiga.
L’amo, d’uns cinquanta anys llargs, es passava hores i hores entre els seus llibres llegint, catalogant, reordenant... em sembla que li agradava més viure en el seu món fictici que en la realitat que l’envoltava… però suposo que no se li pot retreure: havia hagut de veure com la guerra se li emportava el fill gran i com, poc després, la seva dona moria per culpa d’unes febres, deixant-lo a ell sol per tenir cura d’un nen de només tres anys... Ho havia hagut d’aguantar tot i més, no era estrany que es refugiés entre pàgines d’històries de somni intentant fugir del malson que havia estat la seva realitat...
Crec que la única raó per la qual el seu negoci encara no s’havia enfonsat era gràcies a la dedicació del seu fill, en Tomàs; el noi mostrava una capacitat d’organització i de rendabilització del minso capital de què disposaven fora del comú.
Potser perquè tots dos havíem passat una infància difícil (i qui no, en aquells temps tant mancats de gràcia), potser per la nostra mútua afició a la lectura, amb poc temps, en Tomàs i jo ens vam fer inseparables. Va ser ell el que em descobrí la gran ciutat, i també ell qui, gràcies als seus coneixements sobre els suburbis Barcelonins, em va posar en contacte amb els pocs combatents del bàndol republicà que s’havien pogut ocultar entre les intimidades masses que vivien a la Barcelona franquista.
Un d’ells, Giancarlo Febricci, va ser qui definitivament em va poder donar algunes escadusseres noves sobre la sort del meu pare. En Giancarlo i ell havien estat en la mateixa companyia i durant l’assalt dels nacionals a Gandesa; em va explicar com es van separar enmig de la tempesta de foc i metralla i ja no el va tornar a veure, i que, quan la unitat del meu pare no va tornar al punt de reunió, els van donar a tots per morts...-
Va callar durant uns segons, escrutant-me directament als ulls amb una mirada dolça.
- També va ser en Tomàs qui em va animar a intentar escriure.
Veuràs, sempre em recriminava que, havent llegit tant i tant, no hagués intentat mai crear una d’aquelles històries que tant m’apassionaven, les d’aventures fantàstiques, per deixar una mica de ser el lector dels desvariejos d’altri i convertir-me en el creador de somnis que reconec que des de que vaig llegir el meu primer llibre havia volgut ser.
Jo li recordava que tenia moltes coses a fer i massa poca habilitat amb la ploma com per posar-me a escriure en aquells moments… suposo que era lògic que al final, m’acabés convencent ,sempre havia estat ell el més persuasiu dels dos.-
Em va picar l’ullet i es va prendre un temps per reordenar els seus pensaments; després d’aquesta pausa, va continuar.
- Juntament amb en Giancarlo, a qui havíem adoptat com a col·laborador, vam començar a muntar una trama sobre la qual escriure.
Vam inventar un món seguint els passos del mestre Tolkien: un món on el bé i el mal es trobaven en lluita eterna i constant, un món assolat per les guerres i per la ceguesa humana, un món on cap dels dos bàndols, estant tots condemnats a matar i morir inútilment per uns déus indiferents i una causa desconeguda, es podria desprendre del seu inevitable destí d’enfrontar-se a l’altre fins al final dels temps.
Així va néixer la Terra de les Grans Illes on una història, uns herois i una gran aventura van començar a prendre forma dins la nostra ment.
Vaig proposar un títol per aquella fantàstica història que havíem d’escriure: “La primera gran guerra” títol que un autor anònim havia donat a un llibre en blanc que, quatre anys abans, m’havia estat confiat... i quin lloc millor per escriure la història que en aquell mateix llibre en blanc que continuava oblidat en un polsós calaix?
No obstant, m’equivocava de mig a mig si pensava que era jo el que havia triat el títol, la història i el rerafons que tractaria el llibre, perquè ell ja el tenia triat des de feia temps, com més tard vaig descobrir...
No espero que em creguis, arribats en aquest punt. No seré tant ingenu; tampoc aquesta era la meva intenció al venir avui aquí, dons, com t’he dit, he vingut a ensenyar-te la porta, no a guiar-te en aquest camí que se t’obre al davant.
Només vull que sàpigues que, per molt extraordinari que això sigui, per molt increïble que pugui semblar, tot el que t’he explicat i t’explicaré és cert. Tant sols sóc aquí per dir-te per què passarà el que passarà, perquè aquest llibre ha arribat a tu i ara tu estàs lligat, vulguis o no, al seu destí...
Quan una nit, cansat de tant pensar en la història i no tenir mai ganes de plasmar-la en el paper, vaig obrir el calaix on guardava La Primera Gran Guerra, encara en blanc, no em podia imaginar que la meva vida estava a punt de canviar per sempre.
Vaig obrir la primera pàgina; l’únic paràgraf escrit en tot el llibre m’hi esperava; al principi de tenir-lo, m’havia passat nits sense dormir pensant en aquells versos, en què hauria volgut dir amb allò la persona que ho va escriure i què va fer que volgués dir el que va dir... Havia passat hores estirat sobre el llit amb el llibre obert entre les mans intentant desxifrar l’enigma que aquelles paraules ocultaven...
Vaig girar pàgina, vaig agafar la ploma estilogràfica, i, amb lletra elaborada vaig escriure: “ La primera gran guerra, per Iliskan de la Rouche”.
En aquell moment va passar alguna cosa que em va estremir com cap altra cosa de les que he vist ha aconseguit fer-ho. Acabava de segellar, involuntàriament, el pacte que m’uniria al llibre de per vida i més enllà... Com tu vas fer al començar la teva història: La segona gran guerra... – O sigui, el que m’estava dient aquest individu és que hi havia una trama muntada al voltant d’aquest llibre, i que jo, involuntàriament, m’hi havia posat enmig... genial...-
- Les formes es van distorsionar al meu voltant – va continuar- ; la llum de la bombeta que il·luminava la petita habitació en la que dormia es va anar fent més i més tènue fins que em va deixar completament a les fosques... Estava espantat, em pensava que m’estava tornant cec, no sabia per què passava allò... I llavors, aquella sensació...
Has tingut mai la sensació que de ser agafat per milers de mans invisibles i que totes t’estiren amb una força descomunal cap a una direcció diferent? La sensació de que una màquina de trinxar carn t’està descomponent en els teus constituents inicials mentre tu encara n’ets conscient? No, segur que no... encara....
Aquesta va ser la tenebra en la que el llibre em va sumir, i de la que, quan me’n vaig despertar, ja no era el mateix...
- Això que m’està explicant és un disbarat de cap a peus! Com pot ser que un llibre pugui fer tot això?... És més, i per què ho hauria de fer?- L’havia d’interrompre, havia d’expressar els dubtes que cremaven dintre meu.- Per què m’involucra a mi en tota aquesta història!? I què va passar després? Va sortir el yeti portant a pes de braços el tresor dels Templers o alguna cosa per l’estil?...
- T’he dit que no m’interrompessis. – em va dedicar una mirada dura- Tingues paciència, tot arribarà...
Com ja t’he dit, no espero que em creguis; només necessito que m’escoltis. Molt més aviat del que et penses canviaràs d’opinió...
No et puc explicar el que va passar immediatament després; encara que me'n recordés, els meus llavis continuarien estant segellats per la mateixa promesa... les regles del joc romanen inalterades...
I respecte al llibre... Com bé hauràs pogut deduir, aquest llibre, el llibre que t’ha regalat en Tomàs aquesta tarda, no és un llibre com els altres...
Quan va caure a les meves mans no tenia autor perquè no havia estat escrit per un sol home; no té data d’escriptura perquè és tant vell com el primer pas de l’ésser humà en aquesta terra, i es manté eternament jove perquè es regenera, es nodreix , amb cada gota de sang que la humanitat fa caure sobre aquest bell món.-
En veure la meva cara d’incredulitat, va continuar.
- Escolta, ja t’he dit que ara et resultarà impossible creure’m; has de saber, però, que aquest llibre que tens ara entre les mans és la manifestació física de tot el patiment, mort i destrucció innecessaris que ha generat l’home des que és mereixedor d’aquest nom.-
Va callar durant uns instants... Allò era impossible! Aquell home estava malament del cap... però bé que l’havia vist aparèixer del no res davant meu feia tant sols uns minuts... estava fet un embolic...
- No l’entenc... – Vaig aprofitar de dir en aquest moment que havia fet una pausa- M’està dient que aquest llibre és una mena de “càstig diví” o una mena de recordatori “dels nostres pecats” en plena època científica? Ja em perdonarà, però vostè no hi toca...-
- Agrairia una mica de respecte pels que són més grans que tu, Eric... – Per segona vegada en un sol dia, em vaig sentir avergonyit del meu comportament...-
Jo no he dit mai que sigui un càstig. Tot al contrari... més aviat, aquest llibre és una benedicció... molt perillosa, això sí, però una benedicció al cap i a la fi...
- Continuo sense entendre-ho...-
- Mira... – Va passar per alt el fet que l’hagués tornat a interrompre- com t’he dit, el llibre es nodreix de l’odi i el patiment provocat per l’home; cada violació, assassinat, hablació o tortura n’incrementen el poder... cadascun d’aquest actes multiplica la magnitud dels exèrcits del mal al seu interior...
Com podràs imaginar, si el que passa en aquest món té eco en el que passa al llibre, el que s’esdevé en el llibre té les seves conseqüències, sovint nefastes, al que passa al món exterior.
- O sigui que, en resum, si aquí fora les coses van malament, dintre van pitjor, i si a dintre van pitjor... a fora encara van més malament... M’equivoco?
Llavors... com pot explicar que encara no hagi rebentat tot? Ja m’entén... els humans no som precisament coneguts pel nostre seny quan es tracta de matar-nos entre nosaltres...
- Aquí és on volia anar a parar... L’has encertat, la gran pregunta... Si som tant malvats, per què encara no ens hem autodestruït encara?
Sí, si realment fos així, i el mal fos l’únic factor que tingués importància dintre del llibre, aquest món i l’altre haurien estat destruïts temps ha...
- Però...
- Però el que tu no tens en compte és que, a part de l’odi, els humans disposem d’una altra força tant o més antiga que aquest i igualment poderosa, potser més; una força que ella sola ens fa mereixedors del privilegi que se’ns ha atorgat amb la presència en aquest món i en aquest temps que ens ha tocat de viure, una força que sense ella no seríem res més que insectes sense cervell lluitant constantment per un trocet més de terra...
Aquesta força és la única oportunitat de què disposem per fer front al fatal destí que ens espera, i el llibre això ho sap i potencia...
Quan t’he dit que el llibre era una benedicció no ha sigut en va; no va ser creat per destruir-nos, encara que aquesta sembli la seva finalitat, sinó que la seva funció, t’ho creguis o no, és donar-nos una segona oportunitat, dons si no fos per ell ja faria temps que hauríem desaparegut; sense un receptacle per tot l’odi que nosaltres generem aquest hauria implosionat i hauria arrasat la terra en una orgia de destrucció sense límits; almenys dintre el llibre aquest odi pren una forma a la qual és possible combatre…
Quan és necessari a la Terra de les grans illes, el llibre és capaç d’actuar com a portal perquè un grup de persones escollides passi a l’altre món per tal de solucionar els problemes d’ambdós; aquest és el motiu de la meva presència aquí...
Aquestes persones són cridades a abandonar-ho tot i a fer el sacrifici extrem en aquest món per tal d’ajudar, com bonament puguin, en la salvació de l’altre; és per això que aquestes persones no són escollides en va; es necessita molt de temps per elegir-ne una, i per norma general a aquestes persones se’ls encamina la vida cap al destí del llibre, preparant-los inconscientment per l’aventura en que hauran de participar.
A les estrelles està escrit que mentre aquests paladins siguin capaços d’acomplir la seva missió la humanitat encara tindrà una oportunitat per salvar-se, per petita que sigui; continuarà essent, malgrat tot, mereixedora d’existir...
Per això és tant important aquest llibre, dons ell pot significar la salvació o l’extinció de la raça humana i de tot allò que l’envolta.
Jo vaig ser el primer d’aquests defensors juntament amb els meus amics, però som vells; ja només quedem en Tomàs i jo, dels tretze que vam entrar... Els anys ens han estovat… Ja és hora que algú més assumeixi aquesta càrrega…
- Un moment, un moment... si heu dit que aquest llibre va ser creat amb el primer home, amb la primera lluita i matança, com és que vostè va ser el primer campió? Ho veu, la seva història no quadra... – m’havia d’agafar a qualsevol petit sortint per tal de continuar en el meu món, el món que coneixia... no volia acceptar allò que l’Iliskan m’explicava, era com renunciar a tot allò que havia après, viscut o sentit... tot i que en el meu interior la veueta s’havia fet més i més forta, no estava disposat a creure-me’l tant fàcilment- Molt impressionant el truc que ha fet per aparèixer del no res, segur que hi ha mètodes amb els quals es podria aconseguir amb aparells electrònics... però això de dir que vostè és el primer... aquí s’ha equivocat de mig a mig, se li ha vist el llautó… No hi ha hagut trenta-cinc mil anys d’història de la humanitat? Per què hauria de ser vostè el primer en...
Em vaig parar a mitja frase; dues llàgrimes li queien galta avall des dels seus preciosos ulls verds; semblava haver envellit trenta anys en pocs segons.
- Jo també m’he fet moltes vegades aquesta pregunta – em somreia, però el seu rostre tenia una expressió trista- per què vaig haver de ser jo? Per què posar tanta responsabilitat en les mans d’algú que no la desitjava?... Per què precisament en aquell moment?...
Suposo que deu milions de morts en són la resposta. Els humans vam gastar la nostra última oportunitat de posar seny en una guerra fratricida com no n’hi havia hagut cap altra; ens havien donat l’última oportunitat després de la primera guerra mundial i la vam malgastar tot just trenta anys més tard... Suposo que va ser per això que l’equilibri es va trencar; l’odi va triomfar aclaparadorament sobre l’amor, posant el bé contra les cordes a la Terra de les Grans Illes...
Estàvem destinats a l’anihilació des del moment en que la gran Bomba explotà i els forns de Matthausen escopiren la seva vergonyosa cendra... però, en l’últim moment, el llibre es va compadir de nosaltres; ens va brindar una última oportunitat per a redimir-nos, però aquesta oportunitat estava condicionada, oh broma cruel d’aquell que ens volia salvar, pel sacrifici d’uns joves innocents que vam resultar ser jo i els meus amics...
I ara, quan la caiguda de les torres marca una nova escalada de violència, quan les bombes han caigut sobre gent desprotegida creant tant sols “danys col·laterals”, quan, a favor d’un o altre déu les bales volen a l’Orient Mitjà, es demana un sacrifici en sang... un altre cop... la teva... -
En el precís moment que deia aquestes paraules, tot es tornà fosc al meu voltant; vaig caure endavant de la cadira, sobre el llit on segons abans havia estat assegut l’Iliskan.
Mentre queia, vaig sentir encara un cop més la seva veu potent que deia:
- Fins molt aviat, fill de l’home... No temis a la fosca.
Em vaig despertar; quina hora era? Estava estirat damunt del llit, encara vestit i amb la llum oberta. De l’Iliskan no en quedava ni rastre... Em vaig incorporar...
El llibre tancat damunt la taula de l’escriptori, la conversa animada d’en Roger i en Xido... res havia canviat. Vaig mirar l’hora... Feia deu minuts que havia acabat de sopar... Però què carai...¿? Finalment ho vaig comprendre... Ho havia somiat! D’alguna manera havia caigut adormit sobre el llit i el meu subconscient m’havia jugat la mala passada d’un somni massa real, però això era tot. M’havia arribat a espantar...
- Pssst... mira: s’ha adormit.
La figura de l’Helena es retalla escultural contra la claror somorta que emana de les torxes del passadís. Porta una espelma a les mans.
L’Auri mira a la petita Mar, de només tres anyets, que dorm amb respiració tranquil·la al seu llitet i li fa un petó al front. Després, s’incorpora i bufa l’espelma de la tauleta, deixant tant sols la tènue llum de l’Helena.
Vigilant per no fer soroll, es dirigeix cap a la porta on la noia l’espera amb els ulls riallers. L’agafa per la cintura i surten de l’habitació.
- Què et pensaves, després d’una hora d’història? La petita no ho ha aguantat. – ja al passadís, l’Helena li pica l’ullet amb un dels seus preciosos ulls marrons. Li passa els dos braços al voltant del coll.- Està fet tot un senyor pare, cavaller d’Auri....
- Va, va – l’Auri li somriu i l’abraça per la cintura.- no en té mai prou, sempre vol que li expliqui una estona més...i la mateixa història!... però al final la son ha pogut amb ella.
- Explica-me-la a mi, si vols... com continua la història? – li fa un petó als llavis- L’Èric és valent i accepta la seva missió? O està massa arrelat al seu món com per deixar-lo?- ja sap la resposta -.
- Ja ho saps com continua, n’ets un dels seus principals protagonistes... o potser ja no recordes aquell matí ara fa uns deu anys?... – li torna el petó i somriu -.
Vam arribar a casa de l'Alexandra quan el rellotge, que semblava estar entrenat per córrer els cent metres llisos, marcava les nou i vint-i-cinc minuts; havíem fet molt tard, i ara patia perquè sabia que a ella li esperava una dura reprimenda per arribar a aquella hora.
Durant tot el camí ella gairebé no havia obert boca, ni tampoc jo, concentrats com estàvem en els nostres propis pensaments i preocupacions; ella, però, de tant en tant m’anava preguntant si estava bé, si em marejava o si tenia ganes de seure, senyal que estava preocupada pel meu estat i pel que m’havia passat. A cada pregunta seva li responia que sí, que estava bé i ens tornàvem a submergir en els nostres respectius universos personals.
Ens vam acomiadar sense gaires cerimònies, tant sols un fins demà, un t'estimo i un petó. La vaig observar mentre pujava les escales fins que els seus peus van desaparèixer sobre el primer replà, i llavors, traient el llibre de la bossa, a ràpides passes em vaig encaminar cap al meu pis.
Feia fred, i jo anava poc abrigat, tant sols una camisa i una jaqueta, amb uns pantalons texans descolorits i bambes; això em va fer accelerar el pas.
Ja feia dies que havia desistit d'intentar veure les estrelles al cel permanentment contaminat de la capital, i, en un dia gris com aquell, ni la lluna es dignava a fer acte de presència entremig dels teulats de la ciutat fosca, deixant sense alcavota les parelles de gats, que, miolant, es cridaven desemparats en la foscor.
Vaig arribar a casa; una llum blanquinosa s'escolava per sota la porta mal ajustada, i unes veus familiars ressonaven del saló estant.
En obrir la porta, una deliciosa olor a rostit acabat de cuinar m'omplí els narius i em va fer venir salivera tot just creuar el llindar; quasibé no havia menjat res durant el dia, i ara, tres quarts de deu de la nit, l'estómac (i l'organisme en sí) m'ho recordava.
- Wei gent!
- Wei! - en Xido.
- Wei! - aquest era en Roger.
- Què tal el dia, nois? Us heu avorrit molt aquesta tarda? Que m'heu trobat a faltar?
- Si molt... Saps què? Li estava dient a en Roger que si no arribaves en vint minuts trucaríem a la policia.
- I jo li estava dient que a veure si no seria millor trucar directament a la funerària.- quina gràcia, Roger, vaig pensar.- On has estat? T'hem guardat una mica de rostit, en voldràs? L'ha fet en Xido aquesta tarda, avui no et queixaràs!
- Sí, siusplau, si us en sobra... Però, dius que l'ha fet en Xido? Així sí que potser hauríeu fet bé de trucar a la funerària!- Els vaig tornar la brometa d’abans picant-los l'ullet- Aquesta tarda hem estat voltant per Barna amb l’Alex. Ara vinc, vaig un moment a l'habitació, que m'he de desequipar.
Vaig tirar la bossa de qualsevol manera sobre del llit, vaig deixar al llibre amb compte sobre la taula i vaig fer punteria al penjador amb la jaqueta; em vaig treure les sabates per estar més còmode a favor de les espardenyes.
Em vaig estar una llarga estona mirant la tapa del llibre. M'extranyà la portada; ara, al poder-la examinar més atentament em vaig adonar que l'aro metàl·lic estava cisellat amb ferro autèntic i fixat d'alguna manera damunt la coberta.
El tacte del cuir que folrava el llibre, de color vermellós, era sorprenent; molt elàstic, sedós com el vellut, però al mateix temps, d'una resistència impressionant: després de tants anys, continuava presentant un aspecte llustrós, porós i sense arrugues, aspecte que ja haguessin volgut aconseguir per a la pell algunes de les cremes anti-arrugues que venien en multitud de botigues de cosmètics a tall de solució definitiva per l’envelliment.
Vaig haver de resistir l'impuls d'obrir el llibre i començar a llegir-lo immediatament. El que és bo es fa esperar, em vaig haver de dir unes quantes vegades fins que, finalment, vaig desfer-me de la temptació... almenys fins després de sopar.
Els meus plats ja eren a taula; el pollastre rostit gairebé era fred i la sopa ja tenia tel, devia haver passat més estona amb el llibre de la que em pensava.
- Què noi, ja ens pensàvem que t'havies perdut. Què tal, a la uni?- Aquest era en Xido.
En Xido era un noi d'estatura mitjana, ulls verd fosc i cabells negres atzabeja, llargs fins al coll. Tenia les celles negres com el carbó, gruixudes i mal arreglades, ulleres de muntura fina i un nas bastant prominent acabat en punxa.
Si el coneixies poc, pensaves que era un noi una mica mandrós, de caràcter despreocupat: una mica tantsemenfot. Això no era res més que aparença; quan se’l coneixia més s’intuïa una ment desperta i afilada com la punta d’una agulla emmascarada pel somriure inesborrable del seu rostre i les seves eternes ganes de festa.
Tot i així, el seu caràcter no era gaire fort; solia ser dels que, si no tenen un bon motiu, amaguen el cap sota l’ala i esperen que passi la tempesta; no obstant, amb la motivació adient el seu ingeni podia moure muntanyes resolent els problemes més difícils, tot això sense deixar mai de fer broma i somriure
La forma amb què vestia reflectia perfectament el seu caràcter; per tant, caracteritzar-la de despreocupada es podria haver considerat una sobreestimació; generalment no li importava allò que es posava a sobre més que per abrigar-se del fred, i aquell dia no n'era una accepció: portava una samarreta màniga llarga a ratlles negres i vermelles, uns pantalons amb taques de tomàquet en diversos punts, molt amples, que li sobrepassaven les sabates i que, gràcies a ells, escombrar els terres del pis últimament requeria la meitat de la feina i la meitat del temps.
- Bé, mira... ja saps, anant d'aquí a allà a la facultat, perseguint el profe de botànica pels passadissos... I aquesta tarda amb l’Alex... com sempre... a mirar botigues, ja saps com són les noies... I tu què has fet?-
- Jo he estat aquí a casa dibuixant; mira.- Va anar a buscar a l’habitació el dibuix en el que havia estat treballant. Encara es trobava en les fases inicials, però representava un àngel de blanques ales nu, immers fins a la cintura en un rierol abraçant a una noia, que, també nua, s'hi aferrava fortament.- t'agrada?
- Està molt bé; quins treballs que us posen a l'escola, eh! Almenys no són tot el dia fent derivades i integrals...
- No em parlis de derivades i integrals! - en Roger va dibuixar un somriure fugisser -. Jo n’he estat fent tota aquesta tarda després d’acabar de modelar la cara al 3D Studio. Ha quedat bastant bé i m'han dit els del departament que segurament me l'acceptaran pel projecte. Això sol ja és un descans...
En Roger... si algú, com ara jo, volgués definir mai físicament en Roger, el primer adjectiu que se li acudiria seria alt.
Cent noranta-cinc centímetres donen per a poder-lo definir amb aquesta paraula; era el gegant, el periscopi i la talaia del nostre grup d'amics; si mai anàvem a un lloc on estigués tant ple de gent en el que corréssim el risc de perdre’ns, ell era el punt de reunió, el vigia i l'explorador que ens informava d'on estaven situats els altres; amb aquesta alçada, un metabolisme diferent i una mica més de tirada a l'exercici físic, en Roger podria haver tingut una planta imponent, però, degut, en part al metabolisme, que no li permetia engreixar-se i en part a que preferia estar davant l'ordinador que davant d'unes bambes per fer esport, la veritat és que la seva constitució, ja de ben petit, havia estat més aviat tirant a prima, doncs amb els seus setanta pocs quilos no aconseguia acabar d'omplir del tot la seva gran ossamenta, i ara semblava més aviat l'arbre tremolós enmig de la tempesta que no el goliat que la seva elevada alçada li hauria permès ser.Contribuïa a incrementar aquesta sensació els cabells llargs que portava en una mena de cua; els tenia d'un color ros fosc, no llisos però tampoc del tot arrissats. Per sota els seus cabells, dues lents de vidre amb una muntura d'aspecte clàssic amb un cert toc modern li emmarcaven uns bonics ulls blau-grisós. La seva cara, ja pròpia d'un noi de vint anys, era bastant llarga, amb uns llavis gruixuts i un nas no gaire prominent (com no era la norma, almenys en el nostre pis d'estudiants) donant-li un aspecte més adult que a la majoria de nosaltres. Solia vestir, a diferència d'en Xido, amb camisa, pantalons texans o de pana elegants i bambes de marca; tant la seva vestimenta com la seva forma d'expressar-se deixaven entreveure el seu tarannà seriós.
Encara que de norma general es mostrava reservat i reflexiu, fins i tot una mica distant, la veritat és que aquest tarannà seriós era la seva forma de mostrar-se de portes enfora, ja que els que el coneixíem bé no hauríem estat ni remotament capaços de definir-lo amb aquesta paraula; potser responsable, eficient i treballador en tot allò que hagués de fer, sí, però tant bon punt es trobava en petit comitè, es desfeia de la seva capa de seriositat i deixava veure el seu costat juganer i fantasiós; això, però, no vol dir que fos despreocupadament alegre, com en Xido, no, al contrari, sinó que era, per dir-ho d'alguna manera, refinadament divertit. Si tot això ho amanim amb un sentit de l'humor poc ortodox (alguns l'haurien qualificat de poc graciós), ja tenim la personalitat que encaixa, encara que no ho reconeixerien cap dels dos, amb la d’en Xido. - Osti, Roger, molt bé! Ja em deixaràs veure què tal ha quedat... Això del departament... l’altre dia en Xido em va dir que t’havien acceptat per fer-hi pràctiques, no? Ara deuràs estar carregadíssim de feina, més de la que tenies i tot, no?... Jo l'any que bé també ho vull provar, això d'entrar a un departament... a veure si a mi m'agafen al d’ecologia... Està bé o què? - Sí, però m'han explicat el que farem... ostres, tu saps les hores que em traurà? No tindré temps ni per anar a pixar! però buenu... això m'han dit que omple molt el currículum, que és l’important.
Per cert, abans t'ha trucat en Mas, com que no agafaves el mòbil aquesta tarda... Ja ha arribat. Es veu que ha avançat la tornada de Colòmbia perquè hi havia no sé quins merders... en fi, que m'ha dit que ja és a Olot i que el truquis quan puguis... però millor que sigui demà, que m'ha dit que se n'anava a dormir perquè a l'avió casi no ho havia pogut fer gens, i que si el despertaves ara no seria al telèfon a l’únic que penjaria.- - En Mas ja ha tornat? I no m’ho podia dir amb més temps?... i t'ha dit que ja era a dormir? Si el truco ara se m'emprenyarà... – un exagerat assentiment d’en Roger- Mira que sóc idiota de no mirar el mòbil... - Home, idiota idiota... no. Potser una mica imbècil, però... - va dir en Xido tot rient- - Gràcies Xido, jo també t'estimo. - De res, Eric, sempre que vulguis. - Ara érem tres els que rèiem.- Vaig sopar ràpidament, quasibé amb ànsies d'acabar i que no em donessin gaire conversa... Cosa realment bastant difícil tractant-se d'en Xido i d’en Roger. Finalment després d'uns vint minuts, havent rentat els plats i tot, em vaig excusar dient que tenia molta son i me'n vaig anar cap a la meva habitació, a la recerca d'allò que m'havia estat esperant, segons creia, els darrers quaranta anys... I era allà, damunt la meva taula, esperant pacientment com havia esperat tant de temps... no li devia venir d'una o dues hores; portava molt temps així, i una menudència com aquella no li importava en absolut.
En obrir el fluorescent de l'habitació; la seva llum blanca va reflectir-se en l'anell de ferro de la coberta del vell manuscrit i va fer brillar els caràcters escrits damunt seu; "la primera gran guerra, d'Iliskan de la Rouche". Les lletres daurades cobraven vida mentre la llum del fluorescent es reflectia primer en elles i després als meus ulls.
Em vaig asseure al llit, amb el llibre a les mans. El seu tacte era agradable, sedós i ferm, càlid i sensual al meus dits. Vaig resseguir les lletres daurades, notant el contrast de la fredor del metall (or?) amb la calidesa del cuir; l'aro metàl·lic de la portada també era fred, amb molt més de relleu que les lletres, formava un cercle perfecte, i no es veia cap punt d'unió entre el metall i la tapa, cosa que denotava que la portada era obra d'un habilidós enquadernador.
Contenint la respiració, vaig girar la pesada coberta; com era d'esperar, es tractava d'un manuscrit, amb una lletra que recordava bastant als caràcters gòtics, allargada i bastant recarregada en les seves formes; les majúscules molt adornades amb diverses floritures artístiques. A la primera pàgina, només unes escuetes frases a tall d’introducció: "Que la justícia, l'honor i el coratge guiïn els actes del que giri aquesta pàgina, que la força i l'empenta menin el seu braç per camins dreturers; que l'orgull i l'amor omplin el seu cor i el portin a bon port entremig de la tempesta.
Els teus ulls veuran miracles, i les teves mans els obraran, els teus actes arrasaran països i les teves paraules els recompondran, seràs home i no home i amb tu, fins i tot la mort morirà.
Ara, si el valor no et falla, gira pàgina... gira pàgina i reneix, oh fill de la Terra, pare de les grans illes." I vaig girar pàgina, encuriosit per aquestes paraules, cercant respostes. La primera pàgina anava encapçalada per un títol, escrit amb lletres majúscules d’una escriptura molt més senzilla i petita que l'anterior: "La segona gran guerra, per Eric Camps".
En el moment, vaig pensar que era una broma de mal gust... però feta per qui? Vaig tornar-ho a llegir... sí, sí... ara ho veia, es tractava de la meva lletra, no n'hi havia dubte, la meva poc elaborada, minúscula i irregular lletra, igualment com tota la de la segona pàgina.
Estranyat més no poder, em vaig posar a llegir el text que venia a continuació:
“Una tènue llum oscil·lant es retallava contra la foscor dels alts murs de l’enorme fortificació. Una petita clivella il·luminada en la mole obscura de l'immensa fortalesa. Uns plors ressonant en la negra nit, mentre que la majestuosa silueta del castell es feia difícil de distingir d'un cel sense lluna ni estrelles. Als merlets i contraforts, els focs dels posts de guaita il·luminaven als guardes que, amb cara d'adormits, feien les seves habituals rondes de vigilància al voltant del perímetre. Ningú s'adonava dels gemecs ofegats d'un petit infant. Un cavall lligat al costat de la franja de llum, negre com la pròpia nit, esbufegava neguitós, com si fos sabedor de la delicada missió a la que estava a punt d'acompanyar al seu genet. De cop, una silueta envoltada per una capa ocultà per uns instant la llum que sortia per la porteta lateral. Durant uns segons, una segona figura se li acostà, li posà un petit farcell als braços, se'l quedà mirant un instant i seguidament, tancà la porta de fusta, deixant a l'obscura figura i al petit farcell que somicava en la més absoluta foscor. Se sentí un renill, una ordre seca i tot seguit el ràpid trepitjar d'un cavall al galop. El plor d'un infant es va anar fent més i més apagat a mesura que la nit i l'oblit s'empassaven al cavall i al cavaller, fos quina fos la seva secreta missió." No podia ser veritat. Allò no estava passant; es tractava, ara ja n'estava segur, d'una broma de mal gust. El que acabava de llegir era el mateix que jo havia escrit a la meva història la nit anterior... Ara ho trobava en un manuscrit de feia ja quaranta anys.
Era impossible, improbable i il·lògic... què estava passant?
A veure com continua, vaig pensar i, rosegat per la curiositat, vaig girar la pàgina.
La següent estava en blanc.
En blanc; blanc com els llençols deixats assecar revolotejant al vent que precedeix a la tempesta, blanc com les blanques llums vistes per aquells que diuen haver estat en el més enllà, el blanc de la puresa, però també de la indefensió, la nuesa i, en aquell cas, l'engany.
Pàgines i més pàgines mostrant la suma dels colors, completament immaculades. Massa immaculades pel meu gust. Vaig anar girant ràpidament pàgina rera pàgina, si allò era una broma, segur que algú hi hauria escrit algun comentari enginyós per fer-me quedar com un imbècil.
Com un autor escriu una novel·la quaranta anys ha i aquesta és una còpia exacta de la que estava escrivint jo? Per què els fulls de paper no havien notat la marca de tots aquests anys i es presentaven blanquíssims a la meva vista. Estava segur que aquesta era una broma dels meus amics, que, confabulats amb l'Alexandra, m'havien volgut gastar per passar-s'ho bé a costa meva.
Quasibé esperava el seu riure a la meva esquena, burlant-se de la cara d'estúpid integral que devia posar en aquells moments... però no hi havia ningú a l'habitació; els meus amics no podien saber de cap manera que jo entraria en aquella llibreria, potser podrien haver-se imaginat un títol i una història que em cridarien l'atenció, però no haurien pogut preveure que... Jo, que havia llegit tant sobre situacions extraordinàries, que m'havia enfrontat imaginàriament a dracs, quimeres i monstres de tot tipus i forma, havia sortit victoriós de les mil i una batalles apocalíptiques i havia estat testimoni dels més increïbles conjurs, tenia els ulls encegats per la realitat en aquells moments... Però, coi, jo era científic, llavors! Potser per això, se'm va ocórrer una idea: Vaig anar a la cuina, agafar l'encenedor i tornar a l'habitació. Vaig encendre una de les espelmes vermelles que tenia sobre la taula i hi vaig anar acostant el segon full del llibre amb compte de no cremar-lo: Com qualsevol aspirant a biòleg que mereixi aquesta qualificació sap, el suc del fruit del llimoner resta invisible sobre el paper, però, en acostar-hi una font de calor, aquest sofreix un canvi de configuració i el seu color vira al negre, de manera que pot ser que en un full totalment en blanc s'expliquin coses extraordinàries, inintel·ligibles per les persones sense el coneixement d'aquest senzill però efectiu truc. Quan anava a posar el full per sobre les flames, seguint la meva intuïció, una veu que semblava sorgir de cada racó de l’habitació, profunda, pausada, però al mateix temps, potent com el pas del temps, em va deixar clavat al meu lloc. –Atura’t, insensat! Què és el que intentes fer?
De qui era aquella veu? No hi havia ningú a l’habitació a part de mi i la porta no s’havia obert. La veu no corresponia a cap dels meus amics, i semblava que hagués aflorat directament dintre del meu cap. Vaig restar immòbil.
- Qui hi ha?.... hola? Roger? Qui ets?– la veu em tremolava.
Em vaig girar lentament cap a la porta. Ningú. Darrera meu. Tampoc ningú. Vaig mirar fins i tot al sostre, amb una sobtada inspiració sorgida de la meva afició a les novel·les lovercraftianes... Res. - Tot al seu temps, tot al seu temps... Ara, apaga l’espelma, vols? I tranquil·litzat... Encara faràs que s’encengui alguna cosa... – La veu ara havia adoptat un to més amable, quasi paternal- No t’espantis, ara em materialitzaré. No cridis, no et faré res. Estigues tranquil, només vull parlar amb tu...
Reconec que el que passarà pot resultar una mica inquietant per una ment no preparada...
Sense donar-me temps a contestar, i davant els meus estupefactes ulls, va començar a aparèixer alguna cosa que gràcies als meus coneixements en biologia vaig poder identificar com a...¡¿teixit ossi?!; tot va passar molt més ràpid del que aquí podré descriure, perquè tant sols van ser uns segons, segurament els deu segons més escruixidors i llargs de la meva primera vida...
Primer, una substància groga i porosa, de la mida i l’organització de l’esquelet d’un ser humà adult, es va començar a materialitzar, primer amb un gruix molt fi, i augmentant de volum a ulls vista. Finalment, va quedar recoberta per una substància més dura, amb algun que altre petit orifici. Vaig observar meravellat com aquells ossos sense tendons ni articulacions i completament immòbils es mantenien en l’aire, sense caure, al lloc on tot just uns instants abans no hi havia hagut res més que aire. Poc a poc, van anar apareixent les articulacions, primer desinflades, i posteriorment turgents, al omplir-se de líquid sinuvial. Després, el cartílag; orelles, parpelles, nas... les costelles es van anar allargant, unint-se entre elles en una banda cartilaginosa fins acabar, menys les quatre últimes, en contacte amb l’esternó, completament ossificat (un individu de més de trenta anys, vaig pensar). Després va venir el torn del tracte digestiu. De l’obertura que l’esquelet tenia on hi havia d’anar la boca va començar a baixar un tub que s’anà diversificant en el seu conjunt de vàlvules, òrgans i estructures que ens permeten a tots l’assimilació dels aliments.
Simultàniament, l’aparell respiratori i el sistema circulatori es van anar formant.
Primer, ni l’un ni l’altre funcionaven, pel que em vaig endur un bon ensurt; la laringe es començà a formar, amb les seves cordes vocals, seguida per la tràquea i posteriorment, els pulmons; mentrestant, al costat esquerre de l’individu i partint de la massa muscular d’un cor encara en formació, es començaren a formar venes i artèries, que, ramificant-se, irrigaven tots els racons de l’individu en formació. Un cop s’acabaren de formar tant els pulmons com el cor, aquests, pausadament, es posaren en funcionament, absorbint l’aire uns i fent circular la sang l’altre, amb moviments rítmics i pausats, propis del cicle del son.
Resultava extraordinari comprovar el funcionament d’estructures que havia estudiat teòricament en un organisme viu; estic segur que si hagués tingut aquesta aparició amb anterioritat, els meus exàmens en fisiologia haurien augmentat la nota en dos o tres punts.Un cop formats aquests aparells, juntament amb la resta d’òrgans de la cavitat abdominal, es començaren a crear les neurones i els vasos limfàtics; si l’aparició dels vasos conductors havia estat ràpida, la d’aquestes havia estat fulminant, el cervell es diferencià dintre del crani, envoltat de les meninges i el complex hemo-encefàlic, una capa de sang que actuava de filtre als fluids que arribaven al cervell. Finalment, les meninges s’infiltraren dintre la columna vertebral, envoltant i protegint la medul·la espinal. D’ella en sorgiren una gran quantitat d’axons empaquetats en feixos neuronals, que s’anaren fent més prims fins que, seguint una trajectòria molt similar a les venes i artèries, arribaren fins als punts més allunyats, creant un entramat com de xarxa elèctrica de filaments i cables davant dels meus ulls, encara incrèduls.
Després els músculs i teixit adipós; l’individu que tenia al davant va començar a prendre una forma relativament prima però fibrada, amb una postura erguida, amb posat noble, barbeta enlaire i el cos recte.
Per sobre de tot, es formà una capa de pell fina, d’un color morè olivaci molt atractiu; uns llavis molsuts, un nas aguilenc i uns ulls de color verd maragda, semblants al color d’una fageda sota el càlid sol de la primavera.
La pell al voltant dels ulls s’arrugà gairebé imperceptiblement, donant un aspecte de saviesa a aquella bella cara, i els cabells, castanys, abundants i fins, brotaren com bronzejats filaments del seu cap.
Finalment, una túnica blanca va anar prenent forma, caient des de les espatlles fins una mica més avall dels genolls, una túnica completament alba, amb un brodat daurat en forma de sol al pit. No recordo ben bé si em vaig oblidar o no de tancar la boca durant tot el procés, però al final, l'expressió bocabadat va guanyar un nou significat per a mi.
Va parpellejar, enfocant la vista, i em va mirar directament als ulls; en aquell moment vaig tenir la sensació de que ell podia llegir en mi fins i tot el més mínim detall... Em coneixia... Aquest pensament va fer que m’estremís...
- Tu ets l’Eric Camps.- Va confirmar les meves pors... La seva veu era dolça, profunda i melodiosa, d’un to greu del qual Zeus s’hauria sentit orgullós; els seus moviments àgils, i els seus ulls joves però amb el toc de saviesa que tant sols el temps pot concedir. Em va somriure. - Jo... Em presentaré, encara que ja has sentit parlar de mi, no he tingut el plaer de conèixer-te en persona... Em dic Iliskan, Iliskan de la Rouche, però se’m sol conèixer amb el nom d’Àlaborn.
Aquestes paraules em van colpir com no hauria pogut fer-ho un cop de martell.Iliskan de la Rouche. Aquell nom que havia passat de no significar res per mi a significar-ho tot en un sol dia. El "desaparegut" Iliskan de la Rouche. Però en aquells moments per a mi com si s’hagués dit Toni Casademunt; acabava d’aparèixer davant meu del no res! No m’ho podia creure...
- Un moment, un moment... com ho has fet això? Què passa aquí? Què collons passa aquí!? Això és un somni o una broma? Sí, deu ser això... una broma, no? No m’agrada, si és una broma no fa ni gota de gràcia, i si és un somni sembla massa real...-
- No és cap somni, com de seguida comprovaràs... Com ho he fet?... no crec que estiguis preparat per saber-ho; per ara l’important és que sàpigues que ho puc fer...
Tranquil, no et posis nerviós – m’havia posat a caminar amunt i avall per l’habitació.- sóc aquí per donar respostes no per plantejar més dubtes.
Necessitava una demostració de que el que dic no m’ho invento, perquè el que t’he de dir resulti més creïble... si és que aquesta paraula es pot fer servir per designar allò que t’he d’explicar...-
- Ho has fet realment? Això d’aparèixer, vull dir... clar, segur que sí... com si no ho hagués vist mai a les pelis... a veure, on està el truc? Perquè hi ha truc, no?... – més que paraules dirigides a ell, aquests eren pensaments expressats en veu alta- On portes la càmara de vídeo? Ja ho sé, això deu ser un d’aquells “reality shows” de la tele... I dius que ets aquí per donar respostes? És una espècie de joc? Està bé... jugaré... dius que ets aquí per donar respostes... Doncs bé...
Primer de tot, m’agradaria saber, si no és molèstia, – Ara en retrospectiva m’adono que no mostrava gaire més educació que un escarabat piloter envers l’Iliskan, però ostres, ho havia d’entendre, no es fa això d’aparèixer d’aquesta manera... em pensava que era un programa de la televisió d’aquells tant avorrits... – què hi fas tu a casa meva i com has sortit del no res. També m’agradaria saber qui carai ets... i llavors em podries explicar alguna cosa sobre aquest llibre que tinc sobre la taula i el perquè del seu misteri... Siusplau...
L’Iliskan va fixar els seus profundíssims ulls verds en els meus, i de seguida em vaig adonar que havia fet mal fet parlant-li d’aquella manera. Vaig apartar la mirada avergonyit; aquella no era forma de tractar a una persona de més edat. Es va asseure sobre el llit sense fer i em va indicar amb un gest gairebé imperceptible que m’assegués a la cadira davant seu.
- Ho sento. – Em vaig asseure, encara amb els ulls com plats mirant-lo fixament, a la cadira davant per davant.- No li volia parlar d’aquella manera que ho he fet. M’he posat nerviós. Pot comprendre que no és gaire habitual això de veure com algú apareix del no res davant teu...
Em va somriure tranquil·litzadorament.
- Sí, suposo que no és una cosa que passi cada dia....- Em va picar l’ullet.- No cal que et disculpis per les teves paraules, si de cas hauria de ser jo qui em disculpés per no preveure la teva reacció si apareixia tal com he aparegut, ho sento però era necessari.
Sobre el per què sóc aquí... sóc aquí per respondre a les teves preguntes i per guiar-te en aquest començament de camí que ara, sense ser-ne del tot conscient, has agafat; però tant sols tinc permís per explicar-te una part d’allò que hauràs de saber; la resta l’hauràs de descobrir per tu mateix durant el viatge. Jo seré el teu guia, no el teu mestre...
Respecte a qui sóc... el meu nom complet és Sean Paul Iliskan Bertrand de la Rouche, nascut a París el 19 de Març de 1939. – Així dons, aquell home tenia més de seixanta anys? Si jo com a màxim n’hi hauria posat quaranta! Va continuar - Vaig ser criat per ma mare; el pare havia marxat vuit mesos abans del meu naixement a lluitar com a brigadista internacional al bàndol republicà espanyol seguint els seus ideals polítics. La mare va rebre la seva última carta el dia 10 de setembre del 1938; en ella només una escueta frase: "Espero que entre tots aprenguem alguna cosa de tanta mort i destrucció. El teu home que t’estima ara i sempre. Jacques Iliskan Reverté, Gandesa, 3 de setembre de 1938". No vam tornar a tenir notícies seves. El meu pare s’equivocava en la seva carta; com se sol dir, els humans som l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, i, quan encara no feia ni un any de la seva desaparició, la humanitat tornà a demostrar la seva estupidesa enfrontant germà contra germà en la guerra més sanguinària que la història recorda. França rebé molt aviat l’embat del règim nazi, un embat que les seves defenses no pogueren resistir i al qual acabaren sucumbint. Els alemanys entraven, com havien fet els anglesos segles abans, a París el dia 14 de Juny de 1940, tant sols nou mesos després que el meu país els declarés la guerra juntament amb Anglaterra. Ironies de la vida.
Amb l’entrada dels alemanys a París, va arribar una època molt dolenta per a nosaltres. No és fàcil, per una dona sola amb un fill d’un any i companya d’un brigadista internacional desaparegut, viure sota el més estricte règim ultradretà; no et pots arribar a imaginar les penúries per les que vam haver de passar en les quals només la voluntat fèrria de la meva mare per fer-me sobreviure va aconseguir evitar que els dos moríssim de gana, de fred o per culpa d’un oficial nazi sense escrúpols.
No em recrearé amb aquesta època de la meva vida ja que aquestes coses són aquelles que un no té gaires ganes de recordar, només dir que, en un determinat moment, la nostra situació es va fer insostenible i vam creuar el Canal de la Manxa, buscant protecció sota la bandera anglesa.
Ens vam establir per un temps en un poble rural del comptat de Dorset, la mare servint com a criada en una casa pairal, i tenint cura de mi a les poques estones de lleure; però almenys ens havíem allunyat de la guerra, si més no durant una temporada.
Van passar els anys, anys de guerra i de privacions, fins que un esperadíssim 8 de Juliol de 1945, Alemanya va firmar la rendició incondicional, atorgant la victòria al bàndol aliat i posant colofó a una guerra que havia durat els seus gairebé sis anys a Europa; dic al vell continent perquè les bombes continuaren caient sobre l’oceà Pacífic fins el dia 14 d’Agost del mateix any, moment en que Japó firmà la rendició degut a un dels actes més difícils de perdonar de la història de la humanitat: el llançament de les dues bombes atòmiques sobre les poblacions japoneses d’Hiroshima i de Nagazaki, aquesta última el dia 9 d’Agost, per part de l’aviació nord-americana. Cent quaranta mil víctimes es cobraren entre les dues, obligant l’emperador Hirohito a firmar la capitulació només cinc dies després de la caiguda de la segona.
Però aquestes són coses que no tenen res a veure amb la meva història. Jo, mentre les bombes creaven el bolet atòmic sobre l’illa nipona, tant sols tenia sis anys, i encara estava encomanat de la pau que, finalment, es respirava a cada racó de la vella Anglaterra, juntament amb el sentiment de melangia i tristesa que havia romàs pels que ja no tornarien i per la magnitud de les atrocitats comeses, per un i altre bàndol, en la guerra.
Vam deixar la illa l'Octubre del mateix any; volíem tornar enrera i reprendre la vida que la guerra ens havia robat, fins i tot mirar d'alguna manera d’obtenir noves sobre el meu pare i del lloc on era enterrat, perduda ja tota esperança de trobar-lo en vida.
La mare no volia tornar a París, on havia conegut l'horror al qual poden arribar els homes forçats al límit i per això ens vam establir a la fronterera ciutat de Tolosa, on, va pensar, potser podríem tenir notícies del meu pare gràcies als refugiats espanyols que s'havien establert en territori francès.
Vam viure allà durant deu anys, la mare netejant les taules opulents on menjaven tranquil·lament aquells que en temps de l'ocupació havien donat la benvinguda als alemanys i jo anant a l'escola fins als catorze, moment en el que em vaig incorporar al món laboral i vaig descobrir la que seria la passió de la meva vida: els llibres.
La botiga en la que vaig entrar com a dependent era petita, i, si bé que els meus coneixements sobre llibres (i, perquè no dir-ho, les meves possibilitats de comprar-me'n un) eren nuls, amb el pas dels mesos em vaig aficionar a la lectura les estones lliures de què disposava; l'amo de la botiga, un afable excombatent de la primera guerra mundial, no veia amb mal ull el meu interès, ans al contrari, l'alentava proporcionant-me cada vegada llibres més interessants i més elaborats per llegir, guiant-me com feu Virgili al poeta en la meva pròpia descoberta del paradís i l'infern. Però no vaig tenir cap llibre propi fins aquell memorable 19 de Març de 1955. El llibre en qüestió s'anomenava "La primera gran guerra" i... Havia esperat pacientment durant tota la història, narrada amb una veu pausada, greu i melodiosa, però arribats en aquest punt, vaig tornar a la realitat com aquell que es desperta d'un somni plàcid i tranquil quan sona el despertador.
No em vaig poder estar d'intervenir: - La primera gran guerra? Així que aquest és el llibre, no? Que potser va copiar el títol del primer llibre que va llegir de petit? Ja em perdonarà: tota aquesta història està molt bé, però no explica en absolut com, si això és real, ha pogut aparèixer davant meu del no res, ni perquè un llibre seu és idèntic al que jo estava escrivint... Siusplau, m'agradaria entendre, i de moment, l'única cosa que he entès és que vostè i la seva mare ho van passar molt malament quan havia acabat de néixer.
I a més, què ha de tenir a veure el fet de... - Siusplau - la seva veu, per bé que encara mantenia el to afable i pausat que havia mantingut durant tota l'estona, tenia un deix imperatiu- m'agradaria que em deixessis continuar; aquesta història és més important del que sembla, i si m'ho permets, ara sabràs el perquè.
I respecte al llibre... diem que no vaig acabar de copiar-li el títol.... perquè aquest és precisament el llibre que em van regalar pel meu setzè aniversari. – Al veure la cara que jo posava, de tenir ganes de tornar a preguntar alguna cosa, es va afanyar a dir.- però et demano, siusplau, que esperis un moment, que tot arribarà, i si això t'ha de fer calmar momentàniament... tan tota la història que t’explicaré (la meva) com, vulguis o no, a partir d’ara, la teva, gira al voltant d’aquest llibre- Ho sento... continuï siusplau - De fet, no ho sentia; tenia ganes de saber, m'intrigava sobremanera el llibre en qüestió, sense deixar de banda el fet de l'aparició que acabava de presenciar, sobre la qual cada vegada tenia més dubtes que hagués passat de veritat, tal és el mecanisme de defensa del cervell humà envers allò que no comprèn. Tot i les ganes de preguntar que tenia, vaig deixar que l’Iliskan prosseguís amb la seva narració.
- Com et deia, aquest llibre... – va agafar el llibre de sobre la taula i es va quedar mirant les seves tapes .- Aquest que tens al davant és el mateix llibre que em van regalar ara farà cinquanta anys... Cinquanta anys... es diu aviat, oi? I quan me’l van regalar... Bé, quan me’l van regalar, em vaig il·lusionar molt. Va ser un regal, segons vaig saber més tard, de l’amo de la botiga en la que treballava; devia ser un llibre que s’havia trobat al magatzem per casualitat i que va pensar que em faria gràcia llegir; es nota que no sabia què hi havia escrit, perquè realment, d’escrit no hi havia res.
El llibre encara estava més buit que com tu l’has trobat avui; tant sols una cita a tall d’introducció: Aquesta: - I va obrir el llibre per la primera pàgina: “Que la justícia, l'honor i el coratge guiïn els actes del que giri aquesta pàgina, que la força i l'empenta menin el seu braç...”-
- O sigui que només hi havia això escrit, quan vostè el va llegir?
Va fer un gest afirmatiu.
- Sí, només això; al moment vaig tenir una gran decepció.
Tot i la decepció, em vaig estar dies i dies pensant en aquella maleïda endevinalla que portava la primera pàgina del llibre... Al no poder-la desxifrar, amb el pas del temps el llibre va anar quedant arraconat al calaix de la meva tauleta... i ja fins més tard, quatre anys més tard, per ser exactes, no m’hi vaig tornar a fixar, i no va ser per res més que per emportar-me’l en qualitat de record quan finalment vaig marxar de casa meva.
Vaig estar vivint amb la meva mare fins que vaig complir vint anys, fins que no vaig poder aguantar més i vaig emprendre el meu camí, a la recerca de noves del meu pare; amb tant sols un farcell a l’esquena i els estalvis de quatre anys a la butxaca, vaig emprendre el camí cap a Barcelona; l’amo de la botiga en la que treballava m’havia escrit una carta de recomanació per un amic seu barceloní que tenia una botiga atrotinada d’antiguitats anomenada...
- Reflex de sol.
- Veig que vas lligant caps...Bé, molt bé... Després d’algunes dificultats que no influeixen per res en tot aquest assumpte, vaig poder entrar d’ajudant a la botiga.
L’amo, d’uns cinquanta anys llargs, es passava hores i hores entre els seus llibres llegint, catalogant, reordenant... em sembla que li agradava més viure en el seu món fictici que en la realitat que l’envoltava… però suposo que no se li pot retreure: havia hagut de veure com la guerra se li emportava el fill gran i com, poc després, la seva dona moria per culpa d’unes febres, deixant-lo a ell sol per tenir cura d’un nen de només tres anys... Ho havia hagut d’aguantar tot i més, no era estrany que es refugiés entre pàgines d’històries de somni intentant fugir del malson que havia estat la seva realitat...
Crec que la única raó per la qual el seu negoci encara no s’havia enfonsat era gràcies a la dedicació del seu fill, en Tomàs; el noi mostrava una capacitat d’organització i de rendabilització del minso capital de què disposaven fora del comú.
Potser perquè tots dos havíem passat una infància difícil (i qui no, en aquells temps tant mancats de gràcia), potser per la nostra mútua afició a la lectura, amb poc temps, en Tomàs i jo ens vam fer inseparables. Va ser ell el que em descobrí la gran ciutat, i també ell qui, gràcies als seus coneixements sobre els suburbis Barcelonins, em va posar en contacte amb els pocs combatents del bàndol republicà que s’havien pogut ocultar entre les intimidades masses que vivien a la Barcelona franquista.
Un d’ells, Giancarlo Febricci, va ser qui definitivament em va poder donar algunes escadusseres noves sobre la sort del meu pare. En Giancarlo i ell havien estat en la mateixa companyia i durant l’assalt dels nacionals a Gandesa; em va explicar com es van separar enmig de la tempesta de foc i metralla i ja no el va tornar a veure, i que, quan la unitat del meu pare no va tornar al punt de reunió, els van donar a tots per morts...-
Va callar durant uns segons, escrutant-me directament als ulls amb una mirada dolça.
- També va ser en Tomàs qui em va animar a intentar escriure.
Veuràs, sempre em recriminava que, havent llegit tant i tant, no hagués intentat mai crear una d’aquelles històries que tant m’apassionaven, les d’aventures fantàstiques, per deixar una mica de ser el lector dels desvariejos d’altri i convertir-me en el creador de somnis que reconec que des de que vaig llegir el meu primer llibre havia volgut ser.
Jo li recordava que tenia moltes coses a fer i massa poca habilitat amb la ploma com per posar-me a escriure en aquells moments… suposo que era lògic que al final, m’acabés convencent ,sempre havia estat ell el més persuasiu dels dos.-
Em va picar l’ullet i es va prendre un temps per reordenar els seus pensaments; després d’aquesta pausa, va continuar.
- Juntament amb en Giancarlo, a qui havíem adoptat com a col·laborador, vam començar a muntar una trama sobre la qual escriure.
Vam inventar un món seguint els passos del mestre Tolkien: un món on el bé i el mal es trobaven en lluita eterna i constant, un món assolat per les guerres i per la ceguesa humana, un món on cap dels dos bàndols, estant tots condemnats a matar i morir inútilment per uns déus indiferents i una causa desconeguda, es podria desprendre del seu inevitable destí d’enfrontar-se a l’altre fins al final dels temps.
Així va néixer la Terra de les Grans Illes on una història, uns herois i una gran aventura van començar a prendre forma dins la nostra ment.
Vaig proposar un títol per aquella fantàstica història que havíem d’escriure: “La primera gran guerra” títol que un autor anònim havia donat a un llibre en blanc que, quatre anys abans, m’havia estat confiat... i quin lloc millor per escriure la història que en aquell mateix llibre en blanc que continuava oblidat en un polsós calaix?
No obstant, m’equivocava de mig a mig si pensava que era jo el que havia triat el títol, la història i el rerafons que tractaria el llibre, perquè ell ja el tenia triat des de feia temps, com més tard vaig descobrir...
No espero que em creguis, arribats en aquest punt. No seré tant ingenu; tampoc aquesta era la meva intenció al venir avui aquí, dons, com t’he dit, he vingut a ensenyar-te la porta, no a guiar-te en aquest camí que se t’obre al davant.
Només vull que sàpigues que, per molt extraordinari que això sigui, per molt increïble que pugui semblar, tot el que t’he explicat i t’explicaré és cert. Tant sols sóc aquí per dir-te per què passarà el que passarà, perquè aquest llibre ha arribat a tu i ara tu estàs lligat, vulguis o no, al seu destí...
Quan una nit, cansat de tant pensar en la història i no tenir mai ganes de plasmar-la en el paper, vaig obrir el calaix on guardava La Primera Gran Guerra, encara en blanc, no em podia imaginar que la meva vida estava a punt de canviar per sempre.
Vaig obrir la primera pàgina; l’únic paràgraf escrit en tot el llibre m’hi esperava; al principi de tenir-lo, m’havia passat nits sense dormir pensant en aquells versos, en què hauria volgut dir amb allò la persona que ho va escriure i què va fer que volgués dir el que va dir... Havia passat hores estirat sobre el llit amb el llibre obert entre les mans intentant desxifrar l’enigma que aquelles paraules ocultaven...
Vaig girar pàgina, vaig agafar la ploma estilogràfica, i, amb lletra elaborada vaig escriure: “ La primera gran guerra, per Iliskan de la Rouche”.
En aquell moment va passar alguna cosa que em va estremir com cap altra cosa de les que he vist ha aconseguit fer-ho. Acabava de segellar, involuntàriament, el pacte que m’uniria al llibre de per vida i més enllà... Com tu vas fer al començar la teva història: La segona gran guerra... – O sigui, el que m’estava dient aquest individu és que hi havia una trama muntada al voltant d’aquest llibre, i que jo, involuntàriament, m’hi havia posat enmig... genial...-
- Les formes es van distorsionar al meu voltant – va continuar- ; la llum de la bombeta que il·luminava la petita habitació en la que dormia es va anar fent més i més tènue fins que em va deixar completament a les fosques... Estava espantat, em pensava que m’estava tornant cec, no sabia per què passava allò... I llavors, aquella sensació...
Has tingut mai la sensació que de ser agafat per milers de mans invisibles i que totes t’estiren amb una força descomunal cap a una direcció diferent? La sensació de que una màquina de trinxar carn t’està descomponent en els teus constituents inicials mentre tu encara n’ets conscient? No, segur que no... encara....
Aquesta va ser la tenebra en la que el llibre em va sumir, i de la que, quan me’n vaig despertar, ja no era el mateix...
- Això que m’està explicant és un disbarat de cap a peus! Com pot ser que un llibre pugui fer tot això?... És més, i per què ho hauria de fer?- L’havia d’interrompre, havia d’expressar els dubtes que cremaven dintre meu.- Per què m’involucra a mi en tota aquesta història!? I què va passar després? Va sortir el yeti portant a pes de braços el tresor dels Templers o alguna cosa per l’estil?...
- T’he dit que no m’interrompessis. – em va dedicar una mirada dura- Tingues paciència, tot arribarà...
Com ja t’he dit, no espero que em creguis; només necessito que m’escoltis. Molt més aviat del que et penses canviaràs d’opinió...
No et puc explicar el que va passar immediatament després; encara que me'n recordés, els meus llavis continuarien estant segellats per la mateixa promesa... les regles del joc romanen inalterades...
I respecte al llibre... Com bé hauràs pogut deduir, aquest llibre, el llibre que t’ha regalat en Tomàs aquesta tarda, no és un llibre com els altres...
Quan va caure a les meves mans no tenia autor perquè no havia estat escrit per un sol home; no té data d’escriptura perquè és tant vell com el primer pas de l’ésser humà en aquesta terra, i es manté eternament jove perquè es regenera, es nodreix , amb cada gota de sang que la humanitat fa caure sobre aquest bell món.-
En veure la meva cara d’incredulitat, va continuar.
- Escolta, ja t’he dit que ara et resultarà impossible creure’m; has de saber, però, que aquest llibre que tens ara entre les mans és la manifestació física de tot el patiment, mort i destrucció innecessaris que ha generat l’home des que és mereixedor d’aquest nom.-
Va callar durant uns instants... Allò era impossible! Aquell home estava malament del cap... però bé que l’havia vist aparèixer del no res davant meu feia tant sols uns minuts... estava fet un embolic...
- No l’entenc... – Vaig aprofitar de dir en aquest moment que havia fet una pausa- M’està dient que aquest llibre és una mena de “càstig diví” o una mena de recordatori “dels nostres pecats” en plena època científica? Ja em perdonarà, però vostè no hi toca...-
- Agrairia una mica de respecte pels que són més grans que tu, Eric... – Per segona vegada en un sol dia, em vaig sentir avergonyit del meu comportament...-
Jo no he dit mai que sigui un càstig. Tot al contrari... més aviat, aquest llibre és una benedicció... molt perillosa, això sí, però una benedicció al cap i a la fi...
- Continuo sense entendre-ho...-
- Mira... – Va passar per alt el fet que l’hagués tornat a interrompre- com t’he dit, el llibre es nodreix de l’odi i el patiment provocat per l’home; cada violació, assassinat, hablació o tortura n’incrementen el poder... cadascun d’aquest actes multiplica la magnitud dels exèrcits del mal al seu interior...
Com podràs imaginar, si el que passa en aquest món té eco en el que passa al llibre, el que s’esdevé en el llibre té les seves conseqüències, sovint nefastes, al que passa al món exterior.
- O sigui que, en resum, si aquí fora les coses van malament, dintre van pitjor, i si a dintre van pitjor... a fora encara van més malament... M’equivoco?
Llavors... com pot explicar que encara no hagi rebentat tot? Ja m’entén... els humans no som precisament coneguts pel nostre seny quan es tracta de matar-nos entre nosaltres...
- Aquí és on volia anar a parar... L’has encertat, la gran pregunta... Si som tant malvats, per què encara no ens hem autodestruït encara?
Sí, si realment fos així, i el mal fos l’únic factor que tingués importància dintre del llibre, aquest món i l’altre haurien estat destruïts temps ha...
- Però...
- Però el que tu no tens en compte és que, a part de l’odi, els humans disposem d’una altra força tant o més antiga que aquest i igualment poderosa, potser més; una força que ella sola ens fa mereixedors del privilegi que se’ns ha atorgat amb la presència en aquest món i en aquest temps que ens ha tocat de viure, una força que sense ella no seríem res més que insectes sense cervell lluitant constantment per un trocet més de terra...
Aquesta força és la única oportunitat de què disposem per fer front al fatal destí que ens espera, i el llibre això ho sap i potencia...
Quan t’he dit que el llibre era una benedicció no ha sigut en va; no va ser creat per destruir-nos, encara que aquesta sembli la seva finalitat, sinó que la seva funció, t’ho creguis o no, és donar-nos una segona oportunitat, dons si no fos per ell ja faria temps que hauríem desaparegut; sense un receptacle per tot l’odi que nosaltres generem aquest hauria implosionat i hauria arrasat la terra en una orgia de destrucció sense límits; almenys dintre el llibre aquest odi pren una forma a la qual és possible combatre…
Quan és necessari a la Terra de les grans illes, el llibre és capaç d’actuar com a portal perquè un grup de persones escollides passi a l’altre món per tal de solucionar els problemes d’ambdós; aquest és el motiu de la meva presència aquí...
Aquestes persones són cridades a abandonar-ho tot i a fer el sacrifici extrem en aquest món per tal d’ajudar, com bonament puguin, en la salvació de l’altre; és per això que aquestes persones no són escollides en va; es necessita molt de temps per elegir-ne una, i per norma general a aquestes persones se’ls encamina la vida cap al destí del llibre, preparant-los inconscientment per l’aventura en que hauran de participar.
A les estrelles està escrit que mentre aquests paladins siguin capaços d’acomplir la seva missió la humanitat encara tindrà una oportunitat per salvar-se, per petita que sigui; continuarà essent, malgrat tot, mereixedora d’existir...
Per això és tant important aquest llibre, dons ell pot significar la salvació o l’extinció de la raça humana i de tot allò que l’envolta.
Jo vaig ser el primer d’aquests defensors juntament amb els meus amics, però som vells; ja només quedem en Tomàs i jo, dels tretze que vam entrar... Els anys ens han estovat… Ja és hora que algú més assumeixi aquesta càrrega…
- Un moment, un moment... si heu dit que aquest llibre va ser creat amb el primer home, amb la primera lluita i matança, com és que vostè va ser el primer campió? Ho veu, la seva història no quadra... – m’havia d’agafar a qualsevol petit sortint per tal de continuar en el meu món, el món que coneixia... no volia acceptar allò que l’Iliskan m’explicava, era com renunciar a tot allò que havia après, viscut o sentit... tot i que en el meu interior la veueta s’havia fet més i més forta, no estava disposat a creure-me’l tant fàcilment- Molt impressionant el truc que ha fet per aparèixer del no res, segur que hi ha mètodes amb els quals es podria aconseguir amb aparells electrònics... però això de dir que vostè és el primer... aquí s’ha equivocat de mig a mig, se li ha vist el llautó… No hi ha hagut trenta-cinc mil anys d’història de la humanitat? Per què hauria de ser vostè el primer en...
Em vaig parar a mitja frase; dues llàgrimes li queien galta avall des dels seus preciosos ulls verds; semblava haver envellit trenta anys en pocs segons.
- Jo també m’he fet moltes vegades aquesta pregunta – em somreia, però el seu rostre tenia una expressió trista- per què vaig haver de ser jo? Per què posar tanta responsabilitat en les mans d’algú que no la desitjava?... Per què precisament en aquell moment?...
Suposo que deu milions de morts en són la resposta. Els humans vam gastar la nostra última oportunitat de posar seny en una guerra fratricida com no n’hi havia hagut cap altra; ens havien donat l’última oportunitat després de la primera guerra mundial i la vam malgastar tot just trenta anys més tard... Suposo que va ser per això que l’equilibri es va trencar; l’odi va triomfar aclaparadorament sobre l’amor, posant el bé contra les cordes a la Terra de les Grans Illes...
Estàvem destinats a l’anihilació des del moment en que la gran Bomba explotà i els forns de Matthausen escopiren la seva vergonyosa cendra... però, en l’últim moment, el llibre es va compadir de nosaltres; ens va brindar una última oportunitat per a redimir-nos, però aquesta oportunitat estava condicionada, oh broma cruel d’aquell que ens volia salvar, pel sacrifici d’uns joves innocents que vam resultar ser jo i els meus amics...
I ara, quan la caiguda de les torres marca una nova escalada de violència, quan les bombes han caigut sobre gent desprotegida creant tant sols “danys col·laterals”, quan, a favor d’un o altre déu les bales volen a l’Orient Mitjà, es demana un sacrifici en sang... un altre cop... la teva... -
En el precís moment que deia aquestes paraules, tot es tornà fosc al meu voltant; vaig caure endavant de la cadira, sobre el llit on segons abans havia estat assegut l’Iliskan.
Mentre queia, vaig sentir encara un cop més la seva veu potent que deia:
- Fins molt aviat, fill de l’home... No temis a la fosca.
Em vaig despertar; quina hora era? Estava estirat damunt del llit, encara vestit i amb la llum oberta. De l’Iliskan no en quedava ni rastre... Em vaig incorporar...
El llibre tancat damunt la taula de l’escriptori, la conversa animada d’en Roger i en Xido... res havia canviat. Vaig mirar l’hora... Feia deu minuts que havia acabat de sopar... Però què carai...¿? Finalment ho vaig comprendre... Ho havia somiat! D’alguna manera havia caigut adormit sobre el llit i el meu subconscient m’havia jugat la mala passada d’un somni massa real, però això era tot. M’havia arribat a espantar...
- Pssst... mira: s’ha adormit.
La figura de l’Helena es retalla escultural contra la claror somorta que emana de les torxes del passadís. Porta una espelma a les mans.
L’Auri mira a la petita Mar, de només tres anyets, que dorm amb respiració tranquil·la al seu llitet i li fa un petó al front. Després, s’incorpora i bufa l’espelma de la tauleta, deixant tant sols la tènue llum de l’Helena.
Vigilant per no fer soroll, es dirigeix cap a la porta on la noia l’espera amb els ulls riallers. L’agafa per la cintura i surten de l’habitació.
- Què et pensaves, després d’una hora d’història? La petita no ho ha aguantat. – ja al passadís, l’Helena li pica l’ullet amb un dels seus preciosos ulls marrons. Li passa els dos braços al voltant del coll.- Està fet tot un senyor pare, cavaller d’Auri....
- Va, va – l’Auri li somriu i l’abraça per la cintura.- no en té mai prou, sempre vol que li expliqui una estona més...i la mateixa història!... però al final la son ha pogut amb ella.
- Explica-me-la a mi, si vols... com continua la història? – li fa un petó als llavis- L’Èric és valent i accepta la seva missió? O està massa arrelat al seu món com per deixar-lo?- ja sap la resposta -.
- Ja ho saps com continua, n’ets un dels seus principals protagonistes... o potser ja no recordes aquell matí ara fa uns deu anys?... – li torna el petó i somriu -.
posted by Alaborn at 5:05 AM
0 comments
