Capítol 4

Capítol 4: Sol i ombra

Hi ha quelcom més efímer que la dèbil flama de la vida humana? Hi ha alguna cosa més poderosa que l’aspiració d’un home a la llibertat? Què més bonic que el plor d’un infant? Quina ha de ser l’última voluntat d’un ancià? Què més feliç que deixar incomplet el cercle quan un veu que s’acosta l’hora?...
Per qui lluitar? Per què morir? Què crea a aquelles persones els actes de les quals tenen la força suficient per canviar la història, el món... qualsevol món?

Malauradament aquesta història, com massa històries que parlen dels homes, no és una història de pau, però tampoc ho és íntegrament de guerra; la història que ens incumbeix no es tracta de cap tragèdia, com no és íntegrament una epopeia.
Aquesta història no tracta de res més que del difícil camí que de vegades ha d’escollir un grup d’homes; els fets que aquí narraré són molt més que paraules sovint més fàcils de llegir que de recordar; els fets aquí exposats no parlen sobre herois per molt que ho sembli... no és sinó sobre homes que degut a les circumstàncies amb les que es van trobar estaven en la situació més compromesa en el moment menys oportú i tot i així van ser capaços de fer-los front, del que parla aquest llibre; no eren homes marcats, estigmatitzats o elegits per la sang; els homes i les dones protagonistes d’aquesta història no estaven obligats a fer el que van fer per voluntat divina ni el destí ni res per l’estil, no, aquests homes i dones van fer el que van fer perquè la seva mateixa condició d’homes i de dones no els deixava cap altra opció raonable.

La història de la humanitat ens demostra que els homes no neixen ni moren en va, que els actes del més inesperat de nosaltres poden regir el destí de continents sencers, que el poder no és monopoli d’uns, sinó que tot home neix amb una força dintre seu capaç de grans coses, meravelloses o horribles, això ja és qüestió de l’home en sí: fins i tot el més humil de nosaltres és capaç, si s’ho proposa, d’alçar el cap orgullós, mirar als ulls de l’oblit i tot dedicant-li un somriure dir-li: “a mi no”.

Com he dit, els homes no neixen ni moren en va, sinó que viuen una vida, sempre, entre el sol i l’ombra.


Aquesta història, la nostra història, comença de l’única manera en que poden començar els grans relats: amb la figura esvelta d’una noia.

La nostra noia en qüestió té catorze anys i en aquests moments està vagant sense rumb ni obligació pel mercat de la capital de l’illa de Guildònia: Ulzag.

No té diners, feina ni família però fins ara li ha anat bé el dedicar-se a la, segons ella, recol·lecció d’objectes oblidats pels seus propietaris. La noia du els cabells marrons tallats curt i despentinats, té uns preciosos ulls castanys i ja presenta l’extraordinària habilitat de les dones en captivar a qualsevol home només amb un somriure; l’Helena sap explotar aquesta habilitat quan cal per aconseguir allò que es proposa.

Ens trobem enmig de l’època de la Gran Sequera a l’illa de Guildònia, i una calor sufocant distorsiona les formes dels mercaders que, discutint en veu alta entre ells, intenten atreure compradors oferint els seus millors productes. La pell bruna de la noia està xopa de petites gotetes de suor provocades per l’inclement sol que banya els carrers del mercat.

L’Helena, la nostra jove protagonista va gairebé sense roba, tant sols la suficient per amagar les esveltes corbes que l’edat li està dibuixant al cos i que no s’escapen a les mirades obscenes dels botiguers. A ella aquests no li fan ni fred ni calor; hi va haver una època, ja fa uns anys, que la tenien aterroritzada, però aquells temps van passar; ara ella és tres vegades més àgil i quatre vegades més astuta, amb només una demostració n’hi va haver prou, temps ha, per deixar-los-ho clar. Les notícies a la gran metròpolis volen, sobretot entre les criatures que habiten el mercat.

L’Helena abomina la violència, li recorda massa la manera com l’ha tractat la societat en la seva infantesa; la transporta a l’època quan, des del llit estant, sentia els cops i els crits a l’habitació del costat; li fa pensar massa en el dia en que els cops no es van aturar durant deu minuts, els deu minuts més llargs de la seva vida i llavors ja no van tornar a sonar mai més...
Aquell va ser el dia en què, sense res més que les seves manetes de nena de nou anys va sortir corrents per la porta de casa seva i ja no es va aturar fins que va arribar a les portes d’Ulzag.
No obstant aquesta abominació pel sofriment físic, l’Helena porta sempre a sobre una daga que per casualitat va trobar desatesa un dia que voltava pel mercat... massa vegades ha estat testimoni a la taverna on dorm del que fan els mariners borratxos a les noietes indefenses. A ella no l’agafarien desprevinguda, ni tant sols als seus tendres catorze anys.


El dia en que comença la nostra història, la nostra petita protagonista caminava despreocupadament pel mercat de la capital, buscant quelcom per menjar, i, per què no, alguna cosa que la gent hagués descuidat i que pogués portar per bescanviar a la casa de penyores.

El mercat d’Ulzag es podria considerar típic d’una capital amb port com era aquella; s’hi podien trobar des de les dolcíssimes fruites de la Terra del Capvespre fins als extraordinaris artefactes del gremi d’inventors de Kouran. Una gran multitud anava de parada en parada, sobretot avui, desè dia de la setmana, dia de lleure a l’illa de Guildònia.

Aquesta era la més petita de les set grans illes antigament connectades pels portals de Maldos; tenia forma de lluna en quart decreixent amb els extrems allargats i un conjunt de petites illetes menors, gairebé sense habitar entremig; hom podia fer el viatge d’anada i tornada a Felnamar, la segona gran ciutat de l’illa situada a l’altra punta del continent, en tant sols un mes, viatjant lleuger.

El clima a Guildònia es podria definir com a temperat, encara que aquesta no hauria tingut cap significat per a un guildonià que l’hagués escoltat. El seu calendari així ho reflexava, amb una època de gran sequera, just quan la brillant Enèria passava més a prop de la Terra de les Grans Illes i una època en que la temperatura era relativament baixa i les precipitacions, encara que sovint poc generoses, omnipresents; les seves estacions, per tant, eren tant sols tres: Les grans pluges, l’època de la regeneració i la gran sequera. Noms grandiloqüents per un clima que, encara que variable al llarg de l’any, que presentava un calendari de tretze mesos de tres setmanes i trenta dies cada un, presentava unes oscil·lacions de temperatura bastant lleus i uns fenòmens atmosfèrics relativament homogenis.

La font principal d’ingressos dels habitants de l’illa era la pesca, com era lògic en un tros de terra envoltat de mar. No obstant, l’illa presentava valls fèrtils on es criaven tot tipus d’animals, afegint a les ocupacions dels illencs l’elaboració de cuir, roba de pell, carn salada i altres béns que s’obtenien dels porcs, vaques, ovelles i aviram que els grangers i ramaders tenien allà, a part dels ramats de cavalls que, ocasionalment, baixaven a les ciutats per a ser venuts com a animals de monta, molt preuats sobretot com a muntures de guerra.

El relleu de l’illa era bastant abrupte; el Mont Glaçat, de prop de 3000 metres d’alçada, no tant sols era el sostre de l’illa i s’alçava imponent al seu extrem oriental enmig de la serralada del Pensament Perdut, sinó que també era la muntanya més alta coneguda a la Terra de les grans illes.


- Kibosh! Kibosh de la Terra del capvespre! El millor kibosh del mercat per tant sols tres monedes de plata la mesura!- Cridava una veu -.

- El millor kibosh del mercat, diu aquest lladre! I de la Terra del capvespre! Què t’has cregut, gos sarnós, que la gent no hi toca? Jo sí que tinc el millor kibosh de la Terra del capvespre!- Replicava una altra – I per tant sols dues monedes de plata! Una delícia pròpia del banquet d’un rei per tant sols dues monedes de plata!

- Gos sarnós m’ha dit! Ho heu sentit? Gos sarnós! Aquest tros de trogga reumàtic us vol enganyar dient-vos que té el millor kibosh de la Terra del capvespre... I un rave! El vaig veure ahir com posava serradures entremig del seu kibosh així el pot vendre més barat... Venedor de pacotilla, costella de Tesh! – Mentre l’Helena s’allunyava els venedors van deixar de banda el kibosh i van passar a centrar la discussió en els respectius arbres genealògics.-

A part dels venedors, compradors i curiosos, d’en tant en tant es podia veure algun noble que es dignava a passejar entre el populatxo, això sí, sempre envoltat per dos o tres dels seus sicaris; la gent normal se’l mirava amb una barreja d’admiració i menyspreu al passar-los pel costat però se’n guardaven prou de dirigir-li la paraula...
En aquella època també era freqüent trobar entre la multitud persones enfilades a qualsevol estri que els permetés sobresortir entre la gentada. Aquests predicadors de les altures s’exclamaven contínuament en veu alta per qui els volgués escoltar, predicant al curiós sobre càstigs divins i desastres a gran escala si els habitants de l’illa continuaven recorrent el camí del pecat... cada dia s’inventaven nous déus als quals servir i cada dia se n’oblidaven un nombre similar; els clergues dels dos grans temples, Enèria i Keldos, així se n’encarregaven.

Aquests dos grans temples, tot i la societat tradicionalment politeista de la Terra de les grans illes, dominaven àmpliament l’àmbit espiritual, i moltes vegades també el terrenal dels illencs: just després del cataclisme, aquestes dues esglésies es van encarregar de “reconduir” les ànimes dels respectius fidels a la salvació; els altres temples també ho van intentar, però es van negar a fer el que aquests dos: no van gosar donar un culpable, algú sobre el qual les masses esporuguides poguessin descarregar la seva frustració. Els clergues d’Enèria i Keldos, per la seva banda, van arribar a la conclusió que els déus havien castigat a l’home no pels seus pecats, sinó per la seva intenció d’equiparar-se a ells mitjançant la ciència i la tecnologia; per tant, van donar al poble allò que el poble volia: un enemic.

Tot aquell enginyer, professor, biòleg, químic, físic, matemàtic, constructor... tots cremaren a la foguera acusats d’heretgia pels tribunals inquisitorials, quan no van ser executats sumàriament per unes masses enfurides que havent vist com la seva vida anterior havia canviat en un tancar i obrir d’ulls buscaven algú per desfogar-se. Tot aparell electrònic, autopropulsat o mecànic, tots els tractats científics, ciutats modernes, maquinària, avenços tecnològics, els llibres... tot va ser cremat enmig d’un zel religiós per les masses encegades amb sermons de justícia i redempció.
Tot aquell que es va oposar a aquesta neteja va ser també acusat d’ajudar als heretges i, conseqüentment jutjat i enviat al crematori. D’aquesta manera van visitar la foguera els mags, els alquimistes, els homeòpates, els metges, els joglars, els erudits... fins que les dues esglésies es van trobar que ja ningú no els disputava el poder. Un cop passat el primer moment, la persona sense escrúpols va saber treure profit a la situació; per tot arreu hi havia murmuracions en contra d’aquells que feien nosa, a tot arreu es descobrien rebels i heretgies, blasfèmies i impietats... qui sap quantes d’aquestes suposades proves infal·libles eren tant evidents com semblava a primera vista? Qui sap quantes veus molestes pels temples van ésser silenciades enmig d’aquesta orgia de destrucció en la que els inquisidors tenien carta blanca per fer allò que consideressin oportú, sense que ni tant sols en quedés constància per escrit...?

Els avenços, la tecnologia i la informació de vint-i-tres segles es van perdre amb tant sols uns mesos de terror. Allò que no havia pogut fer la Caiguda de l’Àngel, ho va fer la humanitat exhortada amb paraules de pietat.
Un nou ordre va sorgir... el món i la gent havien canviat per sempre. El poder de les dues esglésies era tal que aquella situació d’immobilitat s’havia mantingut gairebé inalterada els darrers mil cinc-cents dotze anys d’una manera tal que no hi havia, o més ben dit, no es podia preveure, possibilitat de canvi.

- Penediu-vos! Penediu-vos dels vostres pecats! Eborah és misericordiós i sabrà perdonar, però us heu de penedir! Ell, que vindrà muntat en un carro de foc, segarà amb la seva dalla sagrada a aquells que s’hagin apartat del camí i tallarà la seva ànima en dos precipitant-la als inferns on patirà el més horrible dels turments! El dia s’acosta! Eborah està venint. Quan arribi només se salvaran els que se li hagin mantingut fidels i no s’hagin apartat del seu camí!... Els boscos cremaran, els nens ploraran i la pesta assolarà les ciutats! No hi ha salvació pels infidels! Encara sou a temps per unir-vos a les seves files... – Aquest només n’era un exemple, però que podia il·lustrar molt bé a tots els altres; de més petita, a l’Helena aquestes enraonïes li haurien tret la son, però ara, quan havia sentit predir la fi del món una quants centenars de cops, tot aquest discurs li semblava més aviat buit de contingut... Però ella continuava escoltant... per si de cas...-

L’Helena es va quedar escoltant a aquest predicador amb cara d’avorriment durant uns quants minuts, i, en adonar-se que aquest al veure’s escoltat quedava sense arguments, va encongir les espatlles i va continuar el seu camí.

Tenia gana; aquell dia encara no havia esmorzat i per això va començar a buscar una botiga on venguessin quelcom per omplir l’estómac. Va caminar amb pas lent durant una estona, badant a veure si trobava algun lloc on aconseguir menjar; finalment va trobar una parada on hi havia exposades pomes i altres peces de fruita apilades en piràmides multicolor, tant altes i tant apetitoses que només per allò ja li feien venir salivera. Es va estar una estona observant la parada i al botiguer des de lluny: aquest era un home baixet i morè, esprimatxat, vestit amb una túnica verda i un ridícul bigoti finet que li donava un aspecte força còmic.
L’Helena el va fitar durant un temps, sospesant-lo, calculant la seva agilitat i la seva agudesa de lluny perquè no s’adonés que estava essent observat tal com havia hagut d’aprendre a fer per sobreviure.
No se’l veia particularment llest o àgil, va pensar. I a més, tenia gana...

Amb un pas tant innocent com va poder, es va dirigir cap a la parada de fruita, va aprofitar un moment que l’home estava encantat discutint el preu d’un ramat de plàtans amb un client, va agafar la primera de les pomes sense ni tant sols aturar-se i va continuar el seu camí. Perfecte, ningú se n’havia adonat. Va clavar una queixalada a la suculenta i dolça fruita, i de seguida va sentir com la fructosa li recorria el cos. Va somriure... que fàcil havia estat...
Va clavar una altra queixalada a la poma, i, ja més relaxada, tornà a mirar el seu voltant a la recerca de quelcom més material que estigués al seu abast. Hi havia molta gent aquell dia al mercat, però una parella en especial li va cridar l’atenció:

Es tractava d’un home d’avançada edat, rondant la cinquantena, va calcular, i d’un jove que no devia haver vist gaires més Èpoques de la Regeneració que ella, tots dos vestits amb una túnica tant blanca que semblava brillar sota el sol; parlaven animadament, passejant a pas tranquil per la plaça del mercat, destacant per la seva vestimenta de la resta de persones que es trobaven comprant i venent...

Uns monjos, va pensar l’Helena.

Lligada a la cintura de l’home gran, una bossa de cuir picava contra la seva cuixa a cada pas, deixant anar un soroll agut, el dolç repic metàl·lic de les monedes al xocar entre elles... pel tamany de la bossa aquell home portava una quantitat considerable allà dintre, i, ja que deixava la bossa a la vista de tothom seria un crim deixar que algú li robés aquell petit tresor... algú altre, evidentment.
No se’ls veia armats ni gaire perillosos, així que seria bastant senzill, si se’ls podia acostar prou, va pensar la noia.

Amb extremada cautela es va col·locar al darrera l’home gran i amb molt de compte va agafar la bosseta que portava penjada a la cintura; per un moment, va semblar que l’home se n’adonava i s’anava a girar... però va tornar a reprendre la conversa amb el jove: no s’havia adonat de res.
L’Helena va respirar alleujada i va acabar de descordar el nus que lligava el petit receptacle al cinturó de l’home; tant sols va ser un moment, però en aquest poc temps, la noia es va relaxar i no es va adonar que ell s’havia aturat; l’Helena, amb un gest còmic, es va entrebancar amb les seves cames, va perdre l’equilibri i va caure a terra tant llarga com era:

L’home es va girar amb fingida cara de desconcert; el noi jove també es va girar i se li va escapar una mitja rialla, que va ser tallada en sec per una mirada dura de l’altre:

- No és propi d’un cavaller riure’s dels mals d’altri, Auri, sinó d’ajudar-los en la seva dissort.
Que t’has fet mal, bonica? – ara dirigint-se a la noia i allargant-li la mà per ajudar-la a aixecar-se.-

Aquesta es va aixecar de terra ràpidament sense l’ajuda de l’home i sense deixar-li veure allò que portava a la mà dreta; es va excusar encara amb les galtes enceses de vermell no tant per la caiguda com per què haguessin estat a punt d’enganxar-la in fraganti.

- Estic bé... perdoni per haver-lo fet entrebancar... d’això...ho sento molt... que tingui molt bon dia. Ho sento... – i va començar a caminar en direcció contrària tant de pressa com li permetien les seves àgils cames-

Quan s’hagué allunyat uns quants metres i ja s’havia perdut entre la gentada, l’home es va girar cap al seu jove acompanyant amb un somriure a la mirada:

- D’això, Auri... em sembla que amb aquest “accident” he perdut una cosa... – va mirar allà on hi havia d’anar fermada la seva bossa dels diners- diria que la nostra petita damisel·la potser sap on és... Que em podries fer el favor de demanar-li-ho, siusplau? Te n’estaria molt agraït... – l’home va picar l’ullet a l’Auri i aquest li va tornar per fer-li veure que l’havia entès- I ara afanya’t, home! Per la indumentària de la donzella suposo que això que ens ha passat no és precisament un incident aïllat al tenir tractes amb ella i que deu saber desaparèixer quan és convenient... Si em fas el favor...
Però sigues cortès i discret, siusplau, no volem posar en problemes a una damisel·la de tal bellesa, oi?-

- Faltaria més, mestre... Però digueu-me, siusplau, si sabíeu que us ha agafat la bossa, per què heu deixat que se l’emportés? No hagués estat més fàcil enxampar-la abans, quan estava aquí?

- Auri, Auri, Auri... i què n’hauries après tu de tot això, si ho hagués fet així com dius?... No... aquesta damisel·la té tota la pinta de ser suficient esquiva i lleugera per suposar un repte fins i tot per les teves habilitats... Recorda el que sempre et dic: hem d’estar preparats en qualsevol moment per a qualsevol cosa, Auri, no ho oblidis... Coses com aquesta et poden ajudar a entendre-ho millor... i a estar més atent a allò que t’envolta – li va tornar a picar l’ullet.- I ara... va, afanya’t, que encara la perdràs!

El jove acòlit va arrencar a córrer sense tornar resposta en la direcció que havia pres la noia. Aquesta ja s’havia allunyat bastant com per sentir-se segura i es va aturar en un racó ombrívol al costat d’una botiga de cassoles de terrissa per tal de buidar la bossa i mirar-ne el contingut. Se’n va guardar prou al veure al jove amb la túnica blanca que sortia de la gentada i començava a mirar en totes direccions.

La noia s’arraconà encara més entre les ombres. Estirada a terra, sense ni tant sols emetre un lleu soroll, va veure com el noi la buscava, s’aturava una estona a meditar rascant-se els cabells marrons tallats gairebé arran de pell i la tornava a buscar, aquesta vegada per la zona on ella es trobava. Al veure que mirava cap a allà, la noia es tirà enrera poc a poc arraconant-se contra la paret, amb tant mala fortuna que no s’adonà que es trobava sobre una trapa de fusta podrida de les que conduïen a les clavegueres de la ciutat i, quan tot el seu pes es va posar sobre aquesta, es trencà amb un cruixit com si es queixés de l’excés de pes, precipitant-la a la foscor i revelant al jove allà on es trobava.

La caiguda no va ser gaire llarga; de seguida va picar contra una mena de superfície dura i humida i una olor nauseabunda a resclosit li omplí els narius, fent que s’hagués de contenir les ganes de vomitar tapant-se la boca amb una mà.

La minsa llum que s’escolava pel forat del sostre a dures penes era capaç d’il·luminar tres metres endavant o enrera del passadís de pedra excavada on havia caigut. Es trobava a les clavegueres a jutjar per la mala olor i les rates que s’escapaven de l’inesperat depredador caigut del cel... Però tot i així estava contenta pel pes de la bosseta que encara duia a les mans i que es va afanyar a guardar dintre el tros de tela que portava cobrint-li part del tors, entre les encara despuntants sines.

L’alegria va ser passatgera; per sobre seu van començar a tapar la llum tot de cares de mercaders i vilatans, que se la miraven amb una barreja de preocupació i divertiment al veure que es trobava bé però bruta més no poder d’excrescències... se les va quedar mirant durant uns segons, però de cop, una cara entre les altres: el jove monjo se la mirava amb expressió indesxifrable des d’un costat de la obertura.

En veure’l, la noia arrencà a córrer enmig de la brutícia i la obscuritat de la claveguera, completament perduda però sense ganes de deixar-se agafar fàcilment.
Havia sentit rumors i havia vist unes quantes vegades en persona els càstigs que esperaven a aquell que fos enxampat robant al mercat d’Ulzag i no tenia la intenció de perdre una mà a tant tendra edat; tampoc esperava que els judicadors de la guàrdia Pretoriana tinguessin cap mena de compassió pel fet que fos una noia i que encara tingués catorze anys si l’arribaven a atrapar...
Al pensar en allò que l’esperava si la trobaven, va accelerar el pas i no va trigar gaire a perdre’s en l’entramat laberíntic que formaven les clavegueres de la metròpolis.

Havia sentit històries entre els vagabunds que solien freqüentar les cases de caritat on de vegades ella també anava a menjar sobre aquestes catacumbes i no li abellia gens la idea de comprovar si eren certes o no; històries sobre estranys sers que s’alimentaven de carn humana i no podien suportar la llum de sol, històries de nens que desapareixien un dia i ja mai més no tornaven a ser trobats per ningú, deixant com a únic record del seu pas en aquest món un rastre de fang rogenc que s’allunyava d’allà on havien estat vistos per últim cop...

Així, de mica en mica, el terror pels càstigs que l’esperaven si era atrapada va anar deixant pas a l’horror vers allò que l’esguardava, n’estava segura, silenciós i famolenc en la foscor humida que l’envoltava, una tenebra que semblava voler empassar-se-la per no haver-la de deixar anar mai més...

Va anar refrenant el pas i arraconant-se a la paret, sense poder veure més enllà de la punta del nas. Un corrent d’aire fètid i glaçat bufava pel llòbrec passadís, i, al xocar contra les parets i les seves escletxes xiulava amb un so similar al d’una serp quan es prepara per l’atac.

L’Helena creia sentir a cada moment rera seu l’alè d’innumerables éssers monstruosos sorgits dels seus pitjors malsons bufant-li al clatell mentre es preparaven per clavar-li urpes i dents. Es va haver d’aturar un parell de cops a respirar, reordenar les idees i espantar els dimonis que la perseguien en la seva febril imaginació; va desenfundar, molt a desgrat seu, la petita daga que portava oculta entre la roba i es va sentir una mica més segura.

Cada dos per tres s’entrebancava i, al fer-ho, se sentia la corredissa del que ella esperava que fossin rates com fugien esperitades en totes direccions. Ja anava del tot xopa i agraïa a la foscor el no poder veure què era allò que se li enganxava fastigosament al damunt de la pell...

No veia per enlloc cap escletxa per la qual es filtrés ni que fos una mica de llum. Estava enmig de la més absoluta i impenetrable foscor, avançant a cegues i sense tenir la més remota idea de cap a on... només sabia que no volia tornar enrera per por que la descobrissin... i tampoc hi hauria pogut tornar encara que ho hagués volgut, enmig d’aquella impenetrable fosca... Estava perduda.
L’única cosa que podia fer era continuar avançant enmig dels efluvis pestilents que emanaven tant d’allò que trepitjava com de la roba que portava posada i intentar trobar una sortida d’aquell interminable laberint.

Va estar caminant a les palpentes durant un temps indeterminat, que a ella li van semblar anys, i, quan començava a perdre l’esperança de trobar una sortida, va poder veure una llum grogosa gairebé imperceptible que sortia d’una bifurcació que es trobava a la seva dreta. S’hi va acostar ràpidament.
Havia trobat la sortida i continuava en possessió de la bosseta, la qual, a jutjar pel seu pes, l’ajudaria a menjar calent durant unes setmanes, i qui sap si fins i tot canviar-se els parracs pestilents que portava a tall de roba. Que estúpida havia estat en espantar-se d’aquella manera... Va somriure.

L’alegria li va durar fins que va haver girat la cantonada: no es tractava de la claror exterior, sinó d’un minúscul punt de llum subjectat per una ombra corpulent que s’allunyava a grans passes d’allà on era ella.

Hi havia alguna cosa que separava la noia de la figura que tenia al davant subjectant el llum; tirat al mig del passadís hi havia una mena d’embalum estrany, de grans dimensions i que semblava acabat de deixar allà. Va mirar altra vegada l’individu que portava la torxa i que ja gairebé havia arribat al següent encreuament.

Tot i les seves pors anteriors, l’Helena no era una persona covarda, i ara, a més a més, anava armada; la desil·lusió al no haver trobat la sortida es va convertir en pensament pragmàtic: davant seu tenia algú que segurament sabia com sortir d’aquell pou fastigós; l’única cosa que havia de fer era seguir-lo sense que l’individu se n’adonés; a una distància prudencial i no correria cap mena de risc... no obstant, el seu sisè sentit l’advertia sobre dur a terme aquesta intenció...

S’havia de decidir ràpidament, perquè un cop la llum girés en una altra direcció, la perdria i al avançar més lentament, ja no la podria tornar a assolir... A més... Què carai! ja portava massa temps respirant el carregat i fastigós aire de la claveguera i tenia ganes altre cop de veure el cel... si la seguia sense fer soroll estava segura que aquella ombra ni s’adonaria que la portava al darrera. Havia de confiar més en les seves habilitats.

Amb aquest pensament i sense perdre temps es va disposar a seguir l’ombra amb tant de sigil com fos possible.

Va començar a avançar cautelosament, enganxada a la paret fins que arribà més o menys a l’alçada d’allò que era a terra. Es va aturar, i volia ajupir-se per donar-hi un ràpid cop d’ull quan es va adonar, horroritzada, que no estava sola.

Darrera seu va sentir per uns breus moments una respiració i s’anava a girar, però abans que ho pogués fer dues mans com tenalles d’acer la van immobilitzar, una agafant-li el braç on tenia la daga i l’altra tapant-li la boca a l’instant per ofegar el crit de sorpresa de la noia.
Estava atrapada, sense esperances de poder avisar a ningú, debatent-se en la foscor amb un assaltant invisible.
Al cap i a la fi potser no havia estat tant bona idea aquell passeig subterrani...