A l’horitzó, entre la fina línia que separa al mar de Guelans del cel negre carregat d’estrelles el sol despuntà, banyant amb el seu badallar lluminós els teulats rogencs de la cinquantena de cases els habitants de les quals anomenaven orgullosament poble d’Olmé i foragitant les dues llunes del cel, marcant el canvi de torn astral amb la primera llum de l’alba.
La sortida d’Enèria resulta sempre espectacular però ho és sobretot enmig de l’època de la Gran Sequera, quan aquesta és més propera a l’illa de Guildònia i els seus raigs daurats incideixen directament sobre totes les coses fent-les brillar com si d’una aura de màgia pura es tractés. Aquell jorn la llum arrencava guspires multicolors dels cristalls de calç que pintaven de blanc les parets de les cases del poble i creava formes fantasmagòriques amb els pocs núvols que s’havien dignat a seguir el Sol en el seu pelegrinatge diari. Des d’algun corral ocult encara per la matinal tenebra un gall, amatent, donà el primer tribut del dia a aquell que li atorgava la forma i poc a poc, gairebé mandrosament, l’astre benhaurà el cel amb la seva lluminosa presència.
El gall matiner no era l’únic despert en aquelles hores primerenques; la llum no s’havia apagat de’n tota la nit al petit temple d’Enèria, situat a la plaça del poble, no gaire més gran que la més petita de les cases de la vil·la.
El pare Ronald Brem, nou administrador dels béns, tant físics com espirituals, de la Santa Ordre dels Devots d’Enèria al petit poblet d’Olmé, pensava que amb l’exemple podria guarir les, segons havia sentit rumors, relaxades costums de culte que manifestaven els habitants d’aquell poble, i per això el primer que havia fet en arribar a la seva nova destinació fou passar la nit en vetlla "donant com a tribut a Enèria les seves escasses i innecessàries hores de son"... no sabia que això ja li havia fet guanyar, fins i tot abans de conèixer-lo, una etiqueta pels habitants del poble que no diferia molt de la que tenia per a ells el "molt honorable" Alt Inquisidor Suprem.
El pare no coneixia un borrall de la manera de viure la religió al petit poble, però creia fermament que si ell es mantenia ferm al final la gent s’acabaria adonant del camí correcte a seguir, un camí de devoció, pietat i sacrifici personal; per aquest fi s’havia de predicar amb l’exemple, aquest era el seu lema.
No obstant, en les presents circumstàncies, aquest era un tema de segon ordre, va pensar; en aquell dia que s’acabava d’encetar el que més importava era mostrar-se dolgut i afectat, ferm en la resolució i un pou del consol pel seu nou ramat en quant a la desaparició del pare Giron, antic guia espiritual dels habitants d’Olmé.
El pare, feia cinc jornades, no havia tornat del seu passeig diari fins a la Fortalesa de l’Oest, situada a uns set quilòmetres en direcció als Turons del Foc. Encara que durant els últims tres dies s’havien organitzat nombroses batudes de recerca per tot el Bosc Silent, l’únic rastre que s’havia pogut trobar del desaparegut pare era el del seu gaiato tacat de sang i els indicis d’una aferrissada lluita al voltant, a part d’altres senyals que explicaven clarament als ulls dels rastrejadors més experimentats dues coses que alhora eren una sola: una era que tot semblava indicar que al pare l’hagués atacat una bandada famolenca de llops, l’altra... que més valia no fer massa preguntes al respecte.
Aquell era el dia en que oficialment el pare Ronald, per ordre expressa del Gran Inquisidor Gaeran Risk, seria nomenat Custodi de les ànimes dels habitants del tranquil poblet de miners i la resta de les possessions de la casa d’Enèria en aquells indrets. Els últims tres dies havien estat molt atrafegats per l’antic Suplicant de Felnamar, ja que la desaparició Giron i la petició tramesa per Gaeran perquè s’ocupés d’Olmé tant sols eren separades per unes poques hores de diferència . Durant la breu entrevista que havia tingut amb l’Inquisidor en Cap, aprofitant que casualment es trobava de visita prop de la ciutat durant els fets, aquest no havia parat de remarcar al pare Ronald que era una absoluta llàstima que el pare Giron hagués deixat tants i tants caps per lligar en quant al vessant espiritual dels vilatans, i que esperava que ell, com a digne successor que estava segur que era, portaria els hàbits religiosos del seu ramat a cotes més elevades de devoció; "la moral relaxada crida el llop que tots els homes porten dintre...", foren les paraules textuals de l’inquisidor... aquestes no havien significat res pel pare Brem fins que va arribar al poble i va saber de la sort del seu predecessor... I tampoc ell va fer preguntes.
De mica en mica les cases, inanimades durant el cicle nocturn dels seus ocupants, van anar cobrant vida amb el tràfec dels vilatans al despertar. Els porticons de fusta van ser retirats de les finestres per permetre l’entrada al Sol, que ja es trobava en fase ascendent, fent brillar a l’horitzó el mar de Guelans com si d’una salera es tractés, pampalluguejant amb el pas ominós de les onades empeses per la brisa matinal.
Poc a poc la vida va tornar a fer-se notar entre les fresques parets blanques de les cases; aquell dia era el desè de la setmana, jornada de lleure, aprofitada, en la majoria de vil·les de Guildònia, pels oficis divins.
El pare Ronald mirà per la porta de l’edifici del temple i hagué de dissimular un somriure; podia veure com la gent, encuriosida per saber com seria el seu nou Custodi, es començava a aplegar davant del petit edifici solitari que senyalava el centre de la vil·la: dones amb la cara colrada pel sol embotides en els seus millors vestits o almenys els menys espellifats, marrecs desdentats que corrien els uns darrera els altres rient, jugant i barallant-se... Entremig de tots ells, es podia veure la voluminosa figura dels homes, la majoria dels quals miners de pit endurit i esquena ampla, recoberts d’una fina capa del sutge que permanentment havien de respirar degut als llums de la mina i que ja difícilment s’haurien pogut desenganxar, ultra havent-ho intentat. Caminaven mandrosament, amb el rostre plàcid d’aquell que sap que té un dia de descans abans d’haver de tornar entrar a l’infern, agafant les seves dones per la cintura delicadament amb un braç capaç de penetrar al ventre de les muntanyes més dures. El pare va observar amb una barreja de fàstic i de menyspreu com un d’aquests forts miners agafava la seva muller a pes de braços tot de sobte i li feia un escuet petó als llavis, somrient... Ara veia a què es referia el Gran Inquisidor respecte a la perversió dels hàbits espirituals dels vilatans... i va decidir que ell, el pare Ronald Brem, nascut per la gràcia d’Enèria a la ciutat de Felnamar, hi posaria remei... d’una manera o altra.
- Va, afanyeu-vos, que fareu tard a la proclama! – va cridar una veu greu de dona- Ai, no sé per què m’han hagut de tocar uns fills que els hi agradi tant el jaç... Vinga, va, dormilegues, que ja ha cantat el gall! Ja sabeu la dita: "Quan canta el gall, l’home al treball"!
Es va sentir com una veu ronca, greu i una mica gutural, remugava imprecacions inintel·ligibles referents al que li importava el nou Custodi i la seva imminent proclama... la mare va agrair que fossin això, inintel·ligibles. La dona va escoltar també una altra veu igualment greu, però molt més modulada i melosa, que sortia de l’habitació:
- Aneu tirant amb l’Èlia, mare, nosaltres de seguida venim...
- Ni parlar-ne! L’última vegada que em vau dir això us vaig haver de despertar al arribar de la Crida a l’Oració; no, no, aquesta vegada no hi cauré pas... –El to de la dona no admetia rèplica; coneixia prou bé als seus dos fills i no la tornarien a enredar.-
- Mare, siusplau, deixi’ns quedar una estona més... a nosaltres què ens importa el... – la veu més greu no va poder acabar la frase; va semblar que quelcom tapava la seva boca de cop i volta.- güetxam!- Va dir la veu ofegada... La poca capacitat negociadora del seu germà de vegades exasperava a en Valerio; aquest, amb un xiuxiueig:
- Mira que ets idiota! No veus que ara hi haurem d’anar?- Mentre retirava la mà de la boca del seu germà amb un gest brusc, va afegir en un to més alt.- Està bé, mare, ara sortim...- Dintre l’habitació es va sentir soroll de passes i uns porticons com s’obrien, a part de més imprecacions del germà bessó de Valerio, Marco.
En aquells moments, la porta de l’habitació del costat s’obrí de cop i volta; en sortí Èlia, germana petita de Marco i Valerio. Als seus tendres tretze anys, l’Èlia es trobava en aquella edat en que les noies ja no tenen tant de nenes com de donzelletes, l’edat en que la mirada ja comença a tornar-se esquiva als ulls dels nois i les galtes rosades quan aqueixos es troben.
L’única definició que a hom se li acut per descriure a Èlia és la de bonica; ulls verd profund immensos, cabellera castanya i arrissada caient-li fins a mitja esquena, cara rodona i galtes plenes, llavis molsuts i rojos com el foc, pell daurada per hores sota l’ardent sol... fins i tot amb la roba sargida i apedaçada amb la que anava vestida semblava una princesa sortida directament d’un conte de fades; és més, en comptes d’enlletgir-la, aquelles robes velles i malgirbades enaltien la seva bellesa pura i juvenil, contrastaven l’aspecte delicat i eteri de les seves estilitzades faccions de nina de porcellana amb un esperit d’extraordinària determinació, d’algú que ha hagut d’utilitzar les mans per dur-se l’aliment al plat, potenciant-li la seva bellesa natural amb el toc de compassió associat a la misèria allà on és vista.
Portava, a més, el Mirall d’Enèria, un fragment de vidre refractant amb muntura de fusta en forma de cua de cavall que li havia regalat el seu ja difunt pare el dia en que va complir cinc anys. L’Èlia el tenia ben present cada dia en les seves oracions matutines, pregant a Enèria, Keldos o a qualsevol altre déu que la pogués escoltar que tinguessin cura d’aquella bona ànima morta abans de temps en l’ensorrament sobtat de la galeria on treballava.
Besà a la mare desitjant-li bon dia i es va recolzar a la paret a esperar els seus germans amb expressió absent. Una ombra, li ennegria les seves boniques faccions; últimament se la veia molt trista i gairebé no havia menjat res des que el pare Giron desaparegué.
La noia se l’estimava molt, a l’antic Custodi, tenien una relació especial, d’aquelles que tant sols es poden comprendre vistes les circumstàncies: Giron, als seus seixanta anys, s’havia obligat incomprensiblement a sí mateix a ocupar-se de la noia quan el seu pare va morir en aquell estrany accident; ara ella enyorava els seus passeigs per la muntanya, el seu fabulós coneixement sobre la natura i les interaccions d’aquesta, les interminables discussions amb el Custodi i també a les curioses disputes sobre teologia amb les que la noia i aquest s’embrancaven assíduament... El pare Giron era d’aquella mena d’homes amb els quals un mai s’avorreix, doncs tenia un gran coneixement del món que el rodejava, i una paciència infinita per explicar-lo a una nena de sis anys... Ara havia desaparegut, igual com havia desaparegut el seu pare biològic l’any que l’Èlia complí cinc anys i d’igual forma, tampoc el seu cos havia estat trobat, deixant aquell terrible però ínfim marge per a l’esperança que sempre queda per una greu notícia sabuda però no confirmada.
La mare li respectà el silenci pensarós ja que era dona assenyada i coneixia prou bé a la seva filla com per importunar-la en aquells moments de dol personal... Potser no era bona idea que anés a la crema aquell dia, potser hauria de demanar a Marco i Valerio que se l’emportessin a buscar llenya al bosc per tenir-li la ment ocupada...
Però no... sabia que si ho feia la noia no protestaria, però també sabia que mai la podria perdonar si la privava d’aquell moment. Es va estimar més que els esdeveniments seguissin el seu curs.
Al cap d’uns moments la porta de l’habitació dels germans es va obrir i aquests en van sortir
Els bessons, de quinze anys, no podien ser més diferents l’un de l’altre: mentre en Marco era un noi alt, d’espatlla ampla i pit robust, amb uns braços musculosos de traginar llenya i una esquena poderosa d’aixecar-la, en Valerio era l’antítesi del seu germà: baixet, esprimatxat i afuat com una fura, àgil com un gat salvatge i lleuger com una gasela. Tal era la diferència que mai ningú que no ho sabés amb antelació hauria dit que els germans bessons així eren, tant diferents eren els dos.
Ni en la fesomia s’assemblaven, doncs si bé en Valerio era morè i portava els cabells tallats curt gairebé arran, en Marco, per la contra, era ros, amb els cabells daurats llargs formant una trena que li queia fins ben bé a mitja esquena. Si aquest últim ja començava a presentar una barba abundant tot i la seva joventut, la barra quadrada i la barbeta arrodonida, el seu germà era completament mec, amb faccions anguloses i nas aquilí. Si la mirada d’un era despreocupada i anava curiosament d’un costat a l’altre, conjuntament amb un somriure del seus llavis molsuts, la de Valerio era calculadora, no freda però sí distant, la mirada d’un felí habituat a la caça, i la seva expressió, encara que en aquells moments descomposta per un gran badall, romania per norma general inalterada, cosa que desconcertava al seu alegre germà i a la gent que l’envoltava.
Tots dos sortiren amb els ulls mig clucs, enllaganyats per la son. En Marco va fer una espècie de bram inintel·ligible que l’Èlia va interpretar com una salutació per l’intent de somriure que féu i en Valerio se’l mirà amb expressió enfurrunyada, com recriminant-li encara les poques dots diplomàtiques d’abans.
- Va, no poseu aquesta cara de morts en vida! – L’Èlia forçà un somriure a la seva bonica cara- La mare té raó, mira si en sou de ganduls!
En Marco va tornar a intentar dir alguna cosa amb la veu rogallosa, encara somrient, i en Valerio tant sols la va mirar amb l’expressió freda de costum.
- No veieu que ja s’ha reunit mig poble a la plaça?- digué la mare als bessons- És tard i Enèria ja ens observa!
Després d’un comentari poc cavalleresc per part de’n Valerio sobre el que hauria d’observar Enèria, la mare va desistir d’intentar animar als seus fills.
- El pa és a taula, mengeu alguna cosa abans de sortir...- els va espetar- Èlia, filla, que em faries el favor d’anar un moment a la font a buscar aigua, siusplau?- La noia sortí de casa amb el pesat càntir a les mans- I a vosaltres dos no us fa vergonya portar-vos d’aquesta manera, quan no he sentit mai a la vostra germana de tretze anys queixar-se per haver de matinar?! Va, pillastres, mengeu de pressa que no vull arribar tard al comiat!
Tot i el seu to, quan els germans li van passar pel costat els va parar una galta a cada un i aquests li feren un petó. Seieren a la taula que el seu pare mateix s’havia encarregat de construir i van agafar el magre esmorzar, uns rosegons de pa i un tros de carn salada que havien sobrat del sopar anterior. Pels llavis de la mare es va escapar un sospir sord de pena al veure la poca cosa que tenien per menjar els seus dos fills... "Per què ens vas haver de deixar?"...
Ja quasi tot el poble, prop de dos centenars de persones, s’havia reunit a la plaça davant del temple d’Enèria a esperar que el nou Custodi fes acte de presència. Tots duien el Mirall d’Enèria, element bàsic del culte a aquesta deïtat a la Terra de les Grans Illes, que tornava, a tall de tribut, a Enèria allò que era d’Enèria, siguin, els seus raigs lluminosos.
El pare Ronald escoltava les veus encuriosides dels vilatans discutint sobre quin seria el seu aspecte, sobre si seria jove o vell, experimentat o novell, si seria gaire sever... Les veus es mesclaven les unes amb les altres creant una remor similar a la de les onades al trencar a la platja, amb els seus vaivens i els seus altibaixos.
Va donar una llambregada per la finestra. La porta de la casa que quedava davant per davant a la façana del temple s’estava obrint. Bé, va pensar, encara no hi és tothom... esperarem una estona més...
No havia dormit d’en tota la nit, i la seva cara se’n ressentia: els seus ulls, petits, ja normalment emmarcats per arrugues profundes que en solcaven el voltant, ara a més estaven enfonsats i ullerosos; la seva cara, bastant malmesa per les inclemències del temps als seus quaranta-tres anys, presentava un aspecte malaltís, descolorida i arrugada com la d’una aparició fantasmagòrica, sensació que agreujava la seva moderada calvície i els pèls grisos i llargs que li queien del cap, que més que cabells semblaven teranyines degut a l’aspecte filamentós i la seva consistència etèria.
Ningú podria acusar mai al nou Custodi de manca de devoció, ni tant sols de dubtar d’aquells preceptes que Enèria mostrava als homes per oferir-los la salvació del pecat, no, no es podria calumniar en aquest sentit al pare Ronald sense caure en la mentida i la falsedat.
Esperits, miracles, dimonis, àngels... aquest era un altre tema; històries que s’inventen els simples per poder copsar, des de la seva ignorància, el poder de la Mare Enèria, això és el que en pensava; potser sí que alguna vegada de l’Església estant s’havia donat certa credibilitat a aparicions i fantasmes, llegendes i profecies, però aquestes no havien estat sinó per inspirar al poble en moments que la fe pareixia entrar en crisi, en aquells moments en que les ovelles, pensant-se que és possible viure en llibertat, s’esgarrien per l’esplanada i el pastor ha de manar al gos per tornar-les a reunir; un element d’unió, un mecanisme de control, una baixesa necessària perquè el ramat pugui continuar anant a la una... Cap pastor que fos digne d’aquest nom no hauria menystingut aquesta norma, i les ovelles, en el fons, agraïen que algú els mostrés el camí a seguir.
Totes aquestes idees van deixar de tenir sentit pel pare Ronald en un tancar i obrir d’ulls; per primera vegada, ell, home íntegre, pur i piadós com el que més, hagué de reconèixer que les històries sobre àngels suposadament imaginaris, que assíduament li eren revelats sota secret de confessió i dels quals sovint feia burla reunit amb els altres membres de l’estament religiós felnamarenc, potser no anaven tant errades com ell solia creure.
Davant dels seus ulls, il·luminada per la brillant llum d’Enèria, una criatura que tant sols podia rebre l’apel·latiu de celestial sortí de la porta que havia vist mig entreoberta, amb els cabells llargs castanys onejant amb l’oreig matinal, càntir a la mà. La puresa, beatitud i la gentil beutat que de la figura es copsava, fins i tot en la distància, l’ullferí com una explosió de llum sobtada, obligant-lo a tancar-los durant uns segons.
Parpellejà uns instants intentant obrir els ulls, pensant que la nit de vigília li havia afectat als sentits; quan va tornar a enfocar la vista, la imatge ja s’havia esvanit, quedant només com a recordatori de la seva presència la porta mig oberta que s’anava tancant poc a poc.
Va buscar l’aparició amb la mirada entre la multitud reunida a la plaça compulsivament i desesperada. Al no trobar-la-hi, veié en el seu desvarieig les galtes rodones, els llavis molsuts i rojos com el foc que el consumia per dintre, les corbes de la seva figura esvelta, els llargs cabells onejant al vent... Recordà què havia sentit en aquell intens però efímer segon primer i es va sentir ferit, malalt, brut; per la seva ment tornaren a passar les cames primes i sedoses, aquella pell bruna... i immediatament tingué la certesa de que, la pròxima vegada que anés a buidar la seva ànima a un altre templer, hauria de confessar, irremissiblement, el pecat de la pròpia carn.
Finalment els nois van estar a punt per sortir de casa; l’Èlia ja havia tornat de buscar aigua i ells, després d’haver fet un mos, s’havien resignat a la idea que no podrien tornar a dormir. La mare, vestida del dol permanent al que estava obligada per la mort del marit, va sortir de casa seguida dels seus tres fills, trobant la petita plaça ja plena de gent expectant.
Comentà amb Júlia, l’anciana veïna de la casa del darrera la seva, vestida com ella de dol per l’espòs, finit una vintena d’Èpoques de la Regeneració ha d’una tos gens infreqüent entre la gent dedicada a la mineria que com solia ser habitual en les celebracions religioses a Olmé, Hiparkos, ferrer del poble, i la seva família brillaven per l’absència a la petita plaça; corrien rumors més que probablement certs, creia i defensava Júlia, que a la família d’Hiparkos hi havia quelcom estrany, ocult... tèrbol.
Al poble era cosa sabuda que el carismàtic ferrer no sentia massa simpatia envers la gent d’Enèria, però hi havia qui anava més enllà i afirmava, evidentment en veu baixa i orella dreta, que aquell home, amable, pacífic i bondadós per norma general havia tingut alguna cosa a veure juntament amb els, sortosament minoritaris eixelebrats del poble, en la desaparició llavors feia vint-i-cinc anys del predecessor del pare Giron, el pare Olaff, durant els tràgics fets de la Gran Purga. No obstant, la seva participació en aquell afer no havia pogut ser mai provada, i, mentre que als altres Enèria els havia castigat amb una mort súbita i inesperada (sempre s’ometia a aquesta explicació que les circumstàncies de les seves morts no havien estat mai del tot clares) el ferrer, als seus cinquanta-dos anys, presentava una salut més forta que el metall al que trempava i, si havia comès algun crim als homes sants de la seva casa, o Enèria no se’n recordava o li havia estat dispensada la gràcia del perdó.
El rumor impacient de la gent reunida a la plaça s’incrementava a cada minut d’espera creant un crescendo eixordador que feia vibrar fins les parets de pedra centenàries del temple d’Enèria.
Quan finalment semblava que en comptes d’una encuriosida gernació a fora el que hi hagués no fóra sinó un riu d’aigües embravides, el pare Brem, amb el rostre torbat per la visió, s’ajustà la túnica blanca de la Crida a l’Oració, es cordà la faixa vermella i prengué el seu Mirall d’Enèria, elaborat en fina plata rematada amb fils cargolats d’or, pareixent al sol en miniatura la seva forma, amb un dels raigs lluminosos allargat a tall de mànec.
S’encaminà, amb pas vacil·lant, cap a la porta, a l’altra cantó de la qual la multitud continuava amb la seva mareal cacofonia.
Allà on feia tant sols uns moments hi havia hagut rialles, crits, pronòstics, allà on, segons abans, el brogit de la tempesta de paraules no havia deixat sentir ni la piuladissa dels estornells que en aquella hora s’aixecaven dels xiprers del crematori annex al temple, allà fou on caigué un silenci sepulcral al mateix instant en què els vilatans van veure la petita porta marró obrir-se lentament.
Amb pas insegur i expressió absent el pare sortí, prenent per primera vegada contacte amb el que a partir d’aquell dia seria la seva parròquia. Homes, dones, joves i ancians, tots guardaven silenci fitant-lo en la distància des de la plaça. Ell els dirigí una mirada escrutadora i obsessiva, buscant desesperadament un rostre entre la multitud, que, sabia del cert, a partir d’ara tant sols podria veure en els seus somnis.
Es trobava davant de dos centenars de persones que l’observaven contenint l’alè, però en realitat, els ulls del pare Ronald no veien cap cara encuriosida, per la ment no l’hi circulaven les paraules ben apreses de la seva primera homilia; en aquell moment l’únic que passava pel cap del Custodi eren uns cabells daurats fosc com onejaven al vent... A cada una de les cares sense rostre que, intrigades, el fitaven, el pare hi podia veure els trets celestials del seu àngel personal; per tots els racons de la plaça li semblava distingir aquells bonics ulls verd maragda com el despullaven tant sols mirant-lo, deixant-li l’ànima, la seva bruta i torturada ànima, al descobert, a la vista del primer que s’hi volgués fixar.
Patí un reflex de por: se sentia nu davant aquelles mirades inquisidores; volia cobrir-se, volia dir a aquells ulls que el deixessin en pau, volia cridar a tots i cada una d’aquelles formes acusadores que ell no havia fet res, que no havia pensat el que havia pensat ni sentit el que havia sentit, però no podia... dintre seu una veueta aguda, punyent com el fil d’una navalla, li recordava una i altra vegada aquell desig, aquell foc abrasador i aquella passió que la visió havia inflamat dins el seu cor.
Una llàgrima fruit del dolor incommensurable que li oprimia el pit lliscà per la seva galta esquerre sense que pogués fer res per evitar-ho; la gent reunida a la plaça ho interpretà com a signe de dol pel desaparegut i ells també vessaren llàgrimes amargues, mentre el Custodi, silent, els mirava sense poder-los veure.
A la fi, després d’uns eterns minuts d’espera, sobreposant-se al seu malestar interior i prenent consciència finalment de la seva situació, amb els ulls brillants i amb una mirada que traspuava follia, Ronald començà el seu discurs, primer dubitativament, però prenent força a mesura que les frases eixien d’entre els seus llavis...
- Vilatans del poble d’Olmé, germans i germanes, amics que haveu plorat amb llàgrimes d’impotència la pèrdua del nostre estimat pare Giron...
Veig moltes cares afligides entre vosaltres, però jo us dic: no desespereu, no el ploréssiu pas! Ans al contrari, feliciteu-vos per la seua sort!
No, Germans, no estigueu tristos pel fat del vostre pare estimat, doncs ara ell és lliure, lliure del seu cos impur i dels pecats que aquest, amb els seus desitjos infames, ens tempta. - al pronunciar aquesta frase el pare Giron notà com fins i tot la seva ànima tremolava, tant endins el feriren les seves pròpies paraules; aquestes li recordaven, cruels, que tant sols uns minuts abans la seva abominada temptació, la pitjor de totes les temptacions, l’havia pogut incitar a... No hi volia pensar: pensar-hi era caure, i no podia; almenys no davant de la seva nova parròquia. Després d’uns instants de silenci, un silenci intens i colpidor en el que ell es presentava als seus fidels amb els ulls closos, el cap tirat enrera i la barbeta apuntant al cel, com implorant al sol, continuà.-
I no és veritat que Enèria mateixa ens diu: "Benaventurats siguin aquells dels quals el cos pateix, doncs per sempre seran banyats per la meva llum", no és veritat que afirma que "si el cos sofreix, l’ànima s’exalta" i també que "el final de la vida no és sinó el principi d’aquesta" ? Germans, si coneixeu aquestes paraules d’esperança per què sofriu?
Congratuleu-vos per la sort del pare Giron, doncs abandona el dolor, el sofriment i la depravació d’aquest món en hores baixes, apaga la dèbil llum de la seva flama d’home per esdevenir part d’Enèria, que amb els seus raigs ens il·lumina a tots nosaltres.
Tal com ens recorda Enèria, el cos no és sinó una presó, un càstig diví pels nostres pecats en l’altra vida. – aixecà el mirall d’Enèria, fent que la llum de l’astre es reflectís als presents reunits a la plaça; la seva mirada folla, que continuava sobtant a la gernació, traïa els seus sentiments: tot el que hagués sentit pretèritament, tot el desig, tota passió... tots ells havien desaparegut ara enmig del seu discurs, abandonat com estava en un fanàtic zel religiós. Va cridar -
Vita punctum est!-
Aquesta frase, després d’uns instants de desconcert, fou repetida a cor per la gentada reunida amb un so monòton, apagat, impersonal, el so de les ovelles que retroben al gos del pastor després d’haver-se extraviat i es conformen amb la direcció que aquest els marca.
Mentre a la plaça ressonaven aquelles paraules, Marco i Valerio es van mirar amb cara de no acabar d’entendre ben bé el missatge exposat pel Custodi. Van veure com Èlia, que amb la seva baixa estatura no era capaç de divisar el que succeïa a la porta del temple, repetia les paraules de devoció juntament amb la seva mare i Júlia. La noia tenia els seus bonics ulls brillants per les llàgrimes que les paraules del pare Brem li havien arrencat.
Quan les veus dels vilatans s’hagueren perdut seguint al vent entre les muntanyes, i veient que davant seu havia tornat el mateix silenci expectant que feia uns minuts, Ronald esperà uns segons i es dirigí, ja amb el pas segur que el caracteritzava, cap al cementiri.
Aquest consistia en un petit solar sense gairebé ni un bri d’herba, el perímetre del qual era voltat per tretze alts xiprers; al mig presentava una construcció de terra cuita similar a un forn amb una alta i ampla xemeneia que sobrepassava la capçada dels arbres que l’envoltaven. Tant sols una obertura frontal, que amb prou feines permetia el pas d’un home ajupit, deixava entreveure la llenya apilada de forma regular formant una espècie de pira al seu interior, amb troncs gruixuts envoltats per branquillons i herba seca, entre les parets fetes amb una barreja d’argila i pedra volcànica ennegrides per les flames.
Damunt la pira, al no haver-se trobat el cadàver, hom hi havia col·locat les possessions més preuades del pare Giron; degut a la seva vida abnegada i modesta, aquestes possessions eren més aviat minses: el seu gaiato de boix, la túnica blanca de la Crida a l’Oració, una figureta de fusta que l’Èlia li havia tallat, no sense esforç, l’any anterior durant l’època de les Grans Pluges... i para de comptar. Tots els testimonis del pas del pare Giron per la Terra de les Grans Illes es trobaven dintre aquella llar de foc preparats per seguir al seu legítim propietari fins al més enllà i restar, juntament amb el difunt Custodi, al costat de la radiant protectora del món fins a la fi dels dies d’aquest.
Sense pronunciar un sol mot, el pare Ronald contemplà la pira des de l’entrada del cementiri durant llarga estona, esperant el moment propici per dur a terme la crema: Enèria havia d’estar en la posició adequada.
Quan per fi la deessa formà un determinat angle amb la punta de la xemeneia, el Custodi pronuncià les paraules sagrades:
- Enèria atorga, Enèria retira. Que per sempre ens il·lumini amb la seva llum divina. Enèria és principi i és fi. Que per sempre foragiti les tenebres a l’home i de l’home. Enèria és càstig i és salvació. Que per sempre la seva tendra mà es posi sobre el cor del que és just i que la seva espasa sobre el que és injust. Enèria és un Un i és un Tot. Que per sempre allò que és d’Enèria retorni a Enèria al final del cicle.-
Seguidament el pare féu incidir un dels raigs lluminosos de la dea en el seu Mirall d’Enèria i aquest es reflectí al damunt la pira de llenya seca. Al cap d’uns moments, crepitant, de l’herba seca en sortí un filet de fum blanquinós, que s’anà fent més i més ample i més i més negre fins que el foc s’estengué per la pira, consumint les últimes possessions del pare Giron que hi havia al capdamunt, transfigurant-les de l’estat sòlid de la matèria al seu estat més efímer, l’estat gasós.
Per la punta de la xemeneia els vilatans van poder veure les possessions del seu antic custodi, com, canviades de forma i endutes pel vent, s’anaven a trobar amb el seu propietari al costat d’Enèria, pujant més i més amunt, tal com un ocell de rapinya quan busca fent cercles pel cel a la seva presa, fins que el fum, per un estrany efecte òptic, semblava desaparèixer al entrar en contacte amb el Sol, talment com si la fusió entre un i altre es dugués realment a terme davant dels seus propis i meravellats ulls.
Les llàgrimes corrien per les galtes de l’Èlia mentre veia com el seu últim vincle amb aquell que durant vuit anys li havia fet de pare es fonien amb la immensitat del cel.
Un corprès pare Ronald veié entre la multitud al seu àngel com, amb la vista fixa en Enèria, plorava. Es trobà altra vegada torbat i marejat per la sublim visió.
Amb una embarbussada i estúpida excusa, entrà al temple.
Les forces van fallar-li just en el moment de tancar la porta rera seu; s’hagué de repenjar a la paret de pedra durant uns segons.
No va gosar mirar per la finestra perquè sabia que si ho feia, estava perdut, si tornava a veure l’àngel la seva bellesa aconseguiria precipitar-lo definitivament al pou del qual, creia, no hi havia salvació possible.
Ningú el tornà a veure d’en tot el dia, ni tant sols assistí al banquet de benvinguda que els vilatans li havien preparat.
Enèria ja havia cedit a les seves filles Sel·lene i Noctene la presidència de l’hemisfera celestial feia algunes hores, però al pare Ronald li era impossible dormir aquella nit; una i altra vegada se li apareixia el seu àngel, amb els preciosos ulls verd plens de llàgrimes i expressió suplicant.
Feia molts anys que el pare no havia de resistir-se d’aquella manera al pecat de la carn i tant sols sabia, només li havien ensenyat, una manera de resistir-s’hi: va obrir la petita capseta de fusta de roure i en va treure mànec de bronze del que sortien tretze tires molt fines de cuir, tacades de sang.
Uns cops seguits per uns gemecs sords es perderen entre la negror vermellosa d’aquella nit, mentre al cel, Noctene la Roja tapava la blava llum de Sel·lene al creuar-se les dues com cada nit enmig de l’estrellat firmament.
