Viatge d'anada i tornada a la terra dels dromedaris

Bé, la història sovint ens demostra que els clàssics sempre retornen, i crec que, igual que a mi, a tots els que vam participar en aquell magnífic i inoblidable viatge ens ha quedat un regust a Tuníssia al cor; per tant, què millor per reviure el record que plasmar-lo en uns i zeros? Pels demés, els que van tenir la dissort de no compartir amb nosaltres el goig d'aquest magnífic viatge, només dir-los que si volen saber el que se sent una setmana al paradís, o com a mínim a la seva abantsala, llegeixin aquest text. Salut a tots!

Heus ací:


Crònica del viatge a Tunísia de segon de Batxillerat, una aventura èpica que... bé, tampoc cal passar-se:


Dia 1:
10:00 (bé, potser una mica més tard i tot...) Després que el xofer hagi aconseguit fer aguantar l’última maleta al portaequipatges de l’autobús, i amb la gent molt animada (massa...?) per l’aventura que acaba de començar, l’autocar surt de la ciutat d’Olot un matí amb el sol lluint-li damunt l’espinada metàl·lica (quina frase més maca, encara que mentida, perquè el dia, francament, fa pena de veure) per arribar a Barcelona encara ens esperen no menys de cinc parades pels pobles... a l’autocar, el comentari més estès és: "que bé, ja hi som... em pensava que no hi arribaria mai...".
Els pobles se succeeixen, l’un rera l’altre... ja només queda Besalú i... ja està! Ja som lliures (bé...), res, que ja estem en camí...
Barnacity, també anomenada Barcelona: Una tempesta tropical està tenint lloc a fora, la pluja martelleja incansablement els gruixuts vidres de l’edifici de l’aeroport... el dia continua fent pena... I l’espera encara més... (tecnologia, diuen... jo diria avaries amb camuflatge d’ordinador!) per fi podem fer el primer pas vers el nostre pegàs, el nostre cavall alat, el transport aeri, però per fer-ho, primer hem de passar el control... i enfrontar-nos allà amb el temut enemic: El policia de duanes "catxondo" ,una espècie en perill d’extinció... "Pitarà el mòbil si passo?..." bé, el de sempre...
Després d’haver-nos d’esperar una eternitat i mitja (més o menys) per fi tenim el permís per deixar la terra i anar a saludar els núvols... En el moment de desenganxar-nos del sòl, l’avió sencer es posa a cridar mig d’alegria mig d’alleujament al veure que no hi ha problema i que tot va com una seda... Després d’un menjar per oblidar i d’una hora i mitja passades sense pena ni glòria, el pilot ens informa amb accent tot curiós que començarem el descens a l’aeroport que ha de significar el primer contacte nostre amb el nostre destí: Tunísia. Encara estarem una horeta més desembarcant, agafant l’equipatge i canviant els diners.
Quan sortim, respirem per primera vegada l’ambient tunisià, el respirem i el patim en la primera cursa (també anomenada trajecte) que fan els nostres autocars (no sé perquè el govern utilitza els semàfors, però per fer frenar els autobusos no.)
Un cop a l’hotel, el sentiment general és que ens hem mort i hem anat directament als elisis, perquè la veritat sigui dita, l’hotel fa de molt bon veure, igual que les habitacions... Deu minuts més tard ja estem escampant la cultura catalana castellera a la piscina de l’hotel... un pilar de dos amb enxaneta, folre, manilles i el que vulgueu... no és una meravella, però...
Sopem... ni parlar del sopà; descobrim, sovint a desgrat, que la cultura tunisiana utilitza en excés (abusa) del picant, i, conseqüentment, del preu de l’aigua. Però el millor de tot, com tothom sap, és la nit... Ni què parlar del bany nocturn, de la cervesa tunisiana (Celtia, com no), o el pobre cantant frustrat de l’hotel, que va acabar escoltant Ska-P, sinó dir que el primer dia alguns de nosaltres rebem la càlida salutació de cert entrenador d’un equip de futbol... (perdó per si va perdre el partit d’endemà, no era la nostra intenció)
Bona nit...? Sí, bastant...


Dia 2:
Hora: Molt més aviat del que ens agradaria. Ens despertem; a la cara dels companys d’habitació es veu reflectida tota una nit de diversió, bé, s’entreveu, perquè primer t’has de fregar els ulls unes quantes vegades. Arriben els pilots que s’entrenen per córrer el París – Dakar, també anomenats taxistes, i si abans no havíem conegut la por, ara la coneixerem en el seu màxim esplendor; després d’una cursa extenuant, i amb el conductor rient per sota el nas en veure la nostra cara de pànic, arribem en grups de quatre al punt acordat... aquí tornem a descobrir perquè aquest és un poble de mercaders "el taxímetre marca cinc!", " no, diez, diez..." ja m’enteneu, oi?
Durant el matí anem a observar un cementiri.. bé, anem a entreveure un cementiri amb els nostres ulls encara plens de lleganyes. I heus aquí que descobrim, entre els tortuosos carrers de Sidu Bou Said, el paradís: Aquest paradís té escales per arribar-hi, fa una olor indescriptible, una olor dolça i un xic decadent alhora, té catifes on la gent està estirada conversant i té ALLÒ. Meravellats, descobrim la xixa tunisiana, i fumem xerrem i bevem te (molt bo per cert) enmig de la tranquil·litat que impera en aquell lloc de pau.
Voltem una estona pel zoco (mercat), el primer zoco amb el que ens haurem d’enfrontar, sí, enfrontar... durant set dies aquests ens posaran al límit de la nostra resistència, intentant esquivar als venedors mentre els intentem explicar que el lloc d’on venim no porta una E davant, sinó una C, i que no fa ni mitja gràcia que ningú, repeteixo ningú, pel carrer, et cridi "Eh, Espanyol... mucho bonita!! Que pasa, pantoja, bustamante!!"... perdoneu, però això és passar-se.
Per tornar a l’hotel, ens hem de tornar a enfrontar al repte de pujar un taxi en aquells país, al menys ara tenim tres avantatges: la primera, que la Concepció ha negociat el preu, la segona, que ja sabem què ens espera, i la tercera... els ulls tancats durant el trajecte.
Després d’un bany, un sopà francament opulent i una nova nit "d’insomni", en la qual estem com "pernil al mig d’un entrepà" (qui diu pernil diu cansalada) cadascú a la habitació que NO li pertoca, en la qual passen tantes anècdotes que seria difícil explicar-les totes, anem a dormir, amb el malestar per haver-nos d’aixecar l’endemà a les...


Dia 3:
6:30 DEL MATÍ!!!: Ens aixequem...bé, almenys ho intentem, per anar a esmorzar, encara que només sigui d’esma; si ahir estàvem adormits, avui més. Fem les maletes (tirem totes les coses a dintre i tanquem la cremallera), i pugem a l’autocar. Allà descobrim que, a més de la "peculiar" forma de conduir de Tunísia, ens haurem d’enfrontar a un enemic pitjor... el nostre guia. Després de fer un repàs de 48 minuts seguits (sí, 48 minuts sense pausa!) a la història universal, començant pel Big Bang, potser se n’adona que ningú no l’escolta i para, o potser se li acaba la salivera (jo em decantaria per la segona opció). Cal dir, a favor seu, que va carregat de bones intencions... però no sempre és la intenció el que compta.
Visitem diferents i segons el guia importants llocs religiosos, i en cada un sembla més evident les ganes que té aquest de convertir-nos a l’Islamisme.
Som testimonis del ritual de la circumcisió d’un nen petit i somrient, vestit com si fos un príncep (suposem que en la culminació del ritual, a la que no podem assistir, el petit príncep no estarà tant rialler) i ens tornen a assaltar els comerciants per a intentar encolomar-nos alguna cosa... De moment, la xifra més elevada de camells oferta per una noia del grup són 4 milions, que dit així no sembla res, però...
A la tarda, i després d’un trajecte llarguíssim en autocar, visitem unes ruïnes romanes; entre elles, el nostre guia ens mostra tota la col·lecció de banyeres, dutxes i lavabos que tenien en una ciutat, que no eren pocs. Sufetula, ciutat romana. Quan el dia ja es troba en la seva etapa fosca, arribem a un lloc encara més fosc enmig del desert que ja es perfila: el nostre segon hotel, les habitacions del qual seria bo per la nostra memòria oblidar. Després d’un sopà que fa conjunt amb les habitacions, és l’hora de... anar a dormir aviat, perquè la majoria estem rebentats i a les tres ja no es troba ningú pels passadissos, abans però, un interessant debat moderat per en Quim sobre la política al nostre país, debat que emprenem acompanyats per la nostra amiga que mai ens abandona, la Celtia, on no s’indica la graduació, però de tenir-ne en té, i no pas poca...


Dia 4:
Hora: Quatre hores de son. Ens trobem al hall de l’hotel. Aquest matí farem una de les excursions que se’ns presenta més interessant: anirem en 4X4 entremig de la sorra i les roques del desert... durant més de sis hores viatjarem vora la frontera amb Algèria i entre altres coses (a part d’un conductor malhumorat, que si volem dormir una estona baixa les finestres i apuja la música... gràcies, de tot cor...) davant dels nostres ulls apareixeran dunes de sorra, roques penjants a banda i banda de la carretera, el lloc on es va filmar Tatooine, de la guerra de les galàxies, la sorra finíssima i cremant del desert, un oasi enmig d’aquell erm, on descobrirem una població aïllada de granotes verdes com l’herba (han triat un mal camuflatge, per viure al desert) i altres meravelles.
Tornem a l’hotel, fem les maletes amb una esgarrapada, dinem amb encara menys temps i tornem a pujar a l’autocar, que ja ens espera per portar-nos a través d’un llac salat direcció a Douz. Parem un moment enmig d’aquest llac per contemplar el paisatge; després d’uns quants comentaris sobre instal·lar una empresa prop d’aquest lloc, i de quedar tots amb les mans cobertes de pols blanca (de la sal, eh!) tornem a pujar a l’autocar. D’aquest llac, la cosa més curiosa és un camell de sal mig descompost, segurament un reclam per a turistes. També cal afegir que el nostre benvolgut guia aquesta vegada gairebé no ha obert boca, cosa que sembla indicar el cansament del tercer dia (bé, això i una afonia permanent...).
Arribem a l’hotel de Douz, amb ganes de descansar... bé, això és un dir, ja que un cop aposentats, el cansament ens abandona, baixem a sopar i preparem una nit de celebracions, ja que és la nit en què un de nosaltres, J.F, felicitats, fa la transformació de jove a adult, compleix els 18. A les 12 en punt, una aurèola platejada l’envolta, i davant dels nostres ulls canvia de forma i aspecte, i agafa una nova expressió seriosa i responsable que ens informa del seu canvi... no, en realitat no, realment l’únic canvi que li notem és una cara més vermella i uns moviments més maldestres, atribuïbles com tot en aquest viatge a la nostra inseparable Celtia... Bona nit i tapa’t, que demà és el gran dia!!!


Dia 5:
Hora: Tant li fa (més o menys les nou).
Despertem... diferents. Pels passadissos no es veuen les cares de mal humor com els altres dies, avui és un dia especial, molt especial...
Pugem a l’autocar sense haver fet l’equipatge, aquest ens transporta la increïble distància de 300 metres que separen l’hotel de les dunes on ens espera... sí, el nostre dromedari! Després de disfressar-nos ben disfressats, amb túnica i turban, més per performance que per res més, ens enfilem en un d’aquells animals, que són... heu vist mai un porc? Bé, el nom els escau, no? Doncs als dromedaris els hagués anat de perles que els haguessin canviat el seu nom pel d’ultraporc, perquè si deixem a banda les flatulències i l’escuma que els surt per la boca, tenen unes pautes de conducta més aviat excèntriques; la seva llengua fa un soroll característic quan regurgiten l’aigua, una fressa tal que la primera vegada sembla que l’animal se t’hagi de morir (realment, la primera vegada que passa tothom es gira amb cara de dir jo no li he fet res). Una hora amb el seu típic moviment i un dia per nosaltres de caminar eixarrancats... però val la pena, val la pena (almenys això és el que ens anem repetint els uns als altres).
Tornem a l’hotel per dinar, i havent dinat, recorrem el mercat. Una hora més tard, i conscients que hem estat vilment enganyats pels mercaders de la zona, pugem a l’autocar, per arribar a Matmata, el poble bereber, on tornarem a visitar un dels llocs on va ser filmada la guerra de les galàxies (sembla un recorregut turístic per la vida de G. Lucas) i arribem a l’hotel, on, abans d’aposentar-nos a les habitacions, anem a visitar una casa troglodita, excavada en la roca, i ens fem una foto de grup mentre el sol es pon a l’horitzó (la imatge és quasibé bonica i tot).
Entrem a l’hotel, un hotel si més no, curiós. La sort de les habitacions ha estat diversa; hi ha habitacions bones, passables i dolentes (dissortadament, amb una aclaparant majoria d’aquestes últimes)... al sortir-ne, els de les dolentes ja saben que han de trobar alguna habitació de les bones on els facin un lloc per dormir.
Sopem, un sopar acceptable; per sorpresa nostra, hi ha una discoteca a l’hotel, corre la veu entre nosaltres... baixem a veure-la, i descobrim que bé podria ser la discoteca inaugurada el dia de la caiguda de l’Imperi romà, ja que ens sembla distingir la marca d’una sandàlia on posa Juli Cèsar en la capa de prop de cinquanta centímetres (més o menys) de pols acumulada ... marxem tristos pensant que no, no hi ha discoteca, però encara ens queda la Celtia...
Ens reunim al bar i comencem a jugar a l’assassí... bé, un intent estrany d’assassí que seria interessant sinó fos perquè algun impresentable boicoteja les partides (qui serà?), tenim un espant immens quan ens informen que S’HA ACABAT LA CELTIA! Sortosament alguns del grup pensen i apareixen amb una caixa de ni més ni menys que 24 Celtias, suficient per passar la nit... Cantem durant una estona, ens fem fotos amb un camell (bé, estem una estona fent el ridícul al voltant del camell mentre un individu amb una càmera va fent fotos amb un somriure del 15) i anem a dormir farts (i contents) de tanta Celtia. I encara que després té lloc una altra anècdota del viatge, no correspon a aquesta narració explicar-la.
Els dos últims dies a Tunísia s’han dividit en dues parts: Els dies i les nits.


Dies 6 i 7:
El dia passa tranquil i sense incidents, visitem (bé, ens porten) a tres zocos diferents, per si no havíem gastat tots els nostres dinars en Celtia poder comprar algun record pels de casa (i ens queda el cap com un timbal al estar escoltant ininterrompudament durant el dia els múltiples tambors que s’han comprat durant el viatge) mentrestant, el nostre guia se’ns acomiada, el nostre guia i una part considerable dels nostres diners, que deixem com a "propina". L’hotel al qual ens establim torna a ser paradisíac, i aquest sí que té una discoteca de veritat. També té una piscina d’aigua calenta i una sala on anar a fumar xixa, a més d’una piscina d’aigua freda exterior i de bar (que per primera vegada no visitem gaire, ja tenim la disco). El primer dia visitem l’amfiteatre romà d’El Djem, on es van filmar escenes de la pel·lícula Gladiator (el meu nom és gladiador!), i que és conservat en força bon estat.
Durant el segon dia agafarem el tren que va fins a Hammamet, i tornarem amb taxi, preocupats per la tornada, la nostra sorpresa és gran quan ens adonem que la nostra vida no ha perillat en tot el trajecte (com es nota que és una ciutat turística!) i que fins i tot s’han aturat als semàfors en vermell (cosa que ens sorprèn i molt).
A la tarda – vespre hi ha sessió de cine: Durant la tarda, els que s’han quedat a l’hotel han aprofitat per fer el gamarús mentre que d’altres ho han filmat, i passen la pel·lícula davant d’una multitud (havia començat essent un espectacle reservat) que riu pels descosits.
Per cert, cal dir a en Quim Albert que amb allò del Gynseng va anar del pal, no serveix de res! Quim, ja saps a què fa referència.
Un cop dit això, només queda per explicar les:


NITS 6 i 7:
En un hotel paradisíac, no hi pot faltar la festa, i la que es va muntar durant aquestes dues nits va ser memorable.
Després de provar TOTES les formes d’ingestió de Gynseng (beguda, rosegada, menjada a daus, xuclada... què us pensàveu?) la primera nit baixem a la discoteca; rere nostre, a la 402, no queda lloc per cap altra Celtia; hi ha gent que se sap proveir bé. Baixem a la discoteca, que en teoria ha de tancar a les 6 de la matinada, pensem esperançats... com ens equivoquem... Al mig de la pista, dos senyors de com a mínim 40 anys ostenten sengles tangas vermells... la imatge és dantesca. Tret aquest detall, la vetllada és simplement fabulosa, la gent balla al mig de la pista de ball i coneixem una colla de bascos molt enrollats que es troben com nosaltres: amb ganes de festa. Durant tres hores aconseguim l’increïble rècord de 51 queixes dels pobladors de l’hotel, motiu pel qual la discoteca és clausurada. No contents, resistim una estona més al so de " Oeoe, oeoe, oeoeoeoeoeoe..." però ni així no ens deixen... en aquest moment, la taxa de queixes ja es deu haver elevat prop de la vuitantena. Contents, anem a les habitacions, on encara haurà de passar una horeta ben bona perquè anem a dormir...
La segona nit podria ser la repetició de la primera, la Celtia torna a circular com qui no vol la cosa, la gent va a fumar xixa en massa (salutacions per en Manolo el "xixeru") i a les dotze, altre cop al ball. La gent està feliç a la disco, amb la Celtia a la mà i amb l’altre intenta seguir el ritme de les cançons antiquades que posa el DJ... i sí, els de l’hotel tornen a tancar la discoteca a les tres, enmig de les protestes tant de bascos com de catalans com de... sí, també d’una excursió provinent de la universitat de Madrid que havia arribat a la tarda. Amb aquests comencen a sortir les diferències al moment que se’ns ocorre cantar els segadors i l’estaca, els quals no ho poden suportar i se’n van després de dir-nos el nom del porc, com si ens importés... Els bascos ens fan costat durant tota l’estona, cosa que deixa en evidència les bones relacions d’aquests amb els catalans (això i el cas Carod...) i viceversa. Com sempre que passen aquestes coses, als passadissos hi ha mal rotllo entre els castellans i alguns de nosaltres, però no arriba a haver-hi res seriós. Després de repetir els càntics una i altra vegada, amb la veu rogallosa, però gens cansats, decidim anar a la habitació, no a les habitacions, a LA habitació, la 105 es veu envaïda per una multitud amb ganes de gresca. Un bany nocturn, un formatge perdut i un parell d’horetes més tard, la gent comença a desfilar.. malauradament això s’ha acabat...


ÚLTIM DIA:
En aquest article no parlarem de l’últim dia, ja que la ferida encara és massa recent i no cal aprofundir-la, només dir que un cop a l’aeroport de Barcelona, després que el trajecte hagués anat com una seda, ningú no se sentia com a casa, estàvem com una mica fora de lloc, com desplaçats, com si una part de cadascú s’hagués quedat per sempre a viure, riure, anar de farra i beure Celtia al país que acabàvem d’abandonar, a la terra dels dromedaris.