Capítol 6

Capítol 6: Una llum al final del túnel


Durant uns angoixants segons es va sentir completament perduda. Va restar immòbil, intentant controlar els batecs del seu accelerat cor i les ganes de córrer ben lluny d’allà. Volia cridar i plorar, plorar de ràbia per haver-se deixat agafar tant fàcilment i d’impotència perquè no tenia escapatòria possible enmig d’aquella fosca; va pensar en les històries que havia sentit i encara es va espantar més... Mica en mica, però, es va anar asserenant. Un cop aconseguí dominar aquests impulsos primaris propis de la por, es va tranquil·litzar i va començar a reflexionar fredament sobre la seva situació. Ben mirat, tenint-la com la tenia a la seva mercè, si l’atacant l’hagués volgut matar ho hauria fet directament, sense prendre’s la molèstia de primer immobilitzar-la. Per tant decidí quedar-se completament quieta i veure què volia, esperant que aquest cometés una equivocació que li permetés escapar. Va notar el seu alè càlid darrera l’orella, i va sentir una veu, que li resultava vagament familiar, com li xiuxiuejava: - No t’espantis que no et faré cap mal... Tranquil·litza’t, i sobretot, no cridis. Controla’t i et deixaré anar... Al sentir aquella veu, la noia va quedar sumida en la confusió. No podia ser! El seu atacant invisible era el jove monjo que s’havia burlat d’ella al entrebancar-se! L’havien enxampat. Ja podia dir adéu a la seva mà dreta i a la vida que havia dut fins aleshores... D’alguna manera inexplicable l’havia aconseguit agafar en aquella foscor... Que burra havia estat al deixar-se atrapar tant fàcilment... Llavors va passar una cosa que la va sorprendre sobremanera: lentament i amb precaució ell va començar a afluixar la seva presa del canell d’ella i a retirar la mà que li tapava la boca. - Ja està... tranquil·la... no et faré mal- va continuar xiuxiuejant-li a l’orella- no facis soroll, que ens podria sentir... No corris. No et vull fer mal... confia en mi, sisplau- I la va acabar de deixar anar. L’Helena va sentir com el jove, (Auri, li havien dit, no?) es separava una mica d’ella, just el suficient com per què se sentís tranquil·la; podia notar la seva presència a no més d’un metre o un metre i mig de distància, podia sentir l’energia que d’ell, i de les seves paraules, irradiava. Potser va ser aquesta energia misteriosa, potser va ser la patètica situació en la que es trobava, o potser l’alegria inexpressable de trobar-se a algú enmig d’aquella fosca, però l’Helena, vencent les seves ànsies d’escapar, va quedar-se immòbil mentre la llum s’anava fent més tènue a la llunyania i finalment, s’extingia, sumint-los altra vegada en la foscor més absoluta. Només llavors va sentir com l’Auri es movia i tant sols aleshores va dignar-se a demanar, amb el seu to més insolent, tocant la bosseta que duia entre la roba: - Què vols? Per què m’has seguit? - Saps de sobres per què sóc aquí...
- No, no ho sé – va replicar ella, malhumorada.

- Sí, sí que ho saps... Em sembla que tens una cosa que pertany a la meva ordre... Va, torna’m la bossa, siusplau, i et prometo que no et passarà res de mal, paraula de cavaller. – El noi va esperar uns segons i, al obtenir un emmurriat silenci de l’Helena com a resposta, va continuar- Què hi dius? Dona, pensa que tampoc s’acaba el món, no? Mira, si vols... – en aquest moment, tota la ràbia, frustració, humiliació, tota la tensió i totes les pors que havia sentit estant sola enmig de la fosca van convergir en el pit de l’Helena i aquesta va explotar. Sense importar-li gens ni mica que l’ombra la pogués sentir ni la situació en la que es trobaven, només tenia ganes de treure el que portava dins, saltar sobre aquell insolent i donar-li una lliçó. Volia pegar-lo, mossegar-lo, fer-li mal, el que fos perquè se sentís tant desgraciat com ella en aquell moment de desesperació. - Que no s’acaba el món? Que no s’acaba el món!- va cridar-li amb ràbia- tu què carai has de saber del món! Vestit amb túniques netes de roba bona i passejant amb algú que té una bossa plena de calés lligada al cinturó! Què ha d’acabar-se el món per algú com tu?! No, no saps el que és que se’t pugui acabar el món. Ni tampoc pots entendre el que una persona que no té res ha d’arribar a fer per poder menjar! No ho pots entendre! No s’acaba el món, dius... Per tu no, tu, que com la resta de gent que són com tu tens tres àpats al dia, el futur assegurat i no t’has de preocupar perquè a la nit algun depravat de la sala comunal intenti posar-se al teu llit! És clar que no s’acaba el món per a tu, que l’única cosa que has de fer durant el dia és resar, meditar i llegir confortablement protegit del temps entre parets de pedra! Però no et pensis, no... no tothom ha tingut la teva sort, en aquesta vida! Per la gran majoria el menjar és tant difícil d’aconseguir com per a tu entendre aquesta dificultat!- dues llàgrimes li lliscaven galta avall; va parar uns instants només per tornar a dir, amb la veu trencada però ja més tranquil·la, doncs els nervis i la por que guardava dintre s’havien alliberat en part.- No ho pots entendre, no entendràs mai què és lluitar per sobreviure, ni la vergonya al robar ni la por a ser atrapat... No s’acaba el món, dius... Aquesta última frase la va dir amb la màxima repugnància que la desesperació li va deixar reunir al seu esporuguit ser -. El noi va quedar sensiblement ferit per aquestes paraules, durant uns minuts no va saber què contestar i es va mantenir en silenci, torturant-se amb elles sense poder apartar-les del pensament. Van mantenir-se així, en silenci, durant llarga estona, amb l’Helena encara sanglotant de’n tant en tant. - Ho sento, ho sento molt, de veritat, però...- l’Auri no va saber com continuar, no sabia i tampoc ningú l’havia instruït en com reaccionar davant d’aquella situació... És clar que al monestir li havien explicat sobre la injustícia de les diferències socials, de la pobresa i de la gent que passava fam i havia de fer el que fos per menjar, però sempre d’una manera freda, distant, a la manera d’aquell que observa a través d’un microscopi i descriu allò que hi veu però sense voler involucrar-s’hi ni poder-ho fer. Ara, no obstant, al trobar-se de cara amb l’evidència, no sabia com enfrontar-s’hi: tots els discursos sobre un món millor i més just dels que estaven plens els textos esgrogueïts dels que estudiava es tornaven inútils en una situació similar, doncs els discursos estaven molt bé quan un tenia la panxa plena, però, per la noia i amb raó, les paraules d’igualtat, d’ajuda als altres, d’esperança... totes elles només eren això, paraules; unes paraules molt boniques, però paraules, al fi i al cap, i només les paraules no serien suficients per omplir-li la panxa, ni a ella ni a la gran multitud de gent que es trobava en la seva situació... El va colpir la passió i l’odi que hi havia mesclats en la veu de la noia, el seu plor i la seva desesperació, però el que va colpir quelcom més profund del seu ser és que les paraules de la noia no estaven gaire desencaminades de la veritat... Per primera vegada notava en carn pròpia la horrible ferida derivada de la diferència entre les persones. - No, no ho sents, no ho pots sentir, perquè no saps el que és...- ara l’Helena ja no somicava, i la seva veu havia adquirit el to fred habitual. La situació també l’incomodava a ella, per tant, va decidir canviar de tema- Ara, si tant ho sents i em vols ajudar, diga’m com sortir d’aquí... siusplau.- No, no... Primer de tot, la bossa... Estic molt d’acord amb això de les diferències i si pogués t’ajudaria, però m’has d’entendre... no puc tornar amb el meu mestre sense la bossa perquè si no la hi porto hauré fallat en el meu deure. Com podria tornar-lo a mirar a la cara, després d’això? Siusplau, torna-me-la. Llavors et prometo que et guiaré a la sortida. - Saps que no te la donaré... - Molt bé... si ho vols així... espero que t’agradi la rata crua, perquè a part d’això no crec que puguis trobar gaire cosa més de menjar aquí dessota, i creu-me, sense ni llum ni algú que sàpiga com sortir d’aquí, t’hi passaràs una temporadeta ben llarga... això si no et trobes amb algú que no tingui les mateixes bones intencions que jo. Ja deus saber el que s’explica, no, de les clavegueres d’Ulzag... – va replicar el noi amb sorna.- - Tu bé que has de sortir, no? Doncs bé... no m’ensenyis la sortida, és igual. Ja et seguiré jo allà on sigui, si cal... Però la bossa ara és meva, meva! I et juro per tots els Déus que no la tindràs mentre jo... – la veu de l’Helena tenia un to amenaçador molt poc saludable, en aquells moments...- - D’acord, d’acord, no cal que et posis dramàtica ara...- l’Auri la va interrompre, adoptant una expressió reconciliadora ara que s’havia adonat que amb la intimidació no arribaria enlloc amb la noia- Total, només és una bossa plena de metall, no? Fem un tracte, si vols: jo et meno a la sortida, convenço al mestre Morkar per que puguis venir al monestir a fer un àpat com cal i et pots quedar amb una tercera part del que hi ha a la bossa, què hi dius? És millor això que vagar perduda per les clavegueres amb el contingut sencer d’aquesta, no creus?- Dues terceres parts.- Digué com a bona regatejadora que s’havia hagut de tornar al freqüentar cases de préstec.- La meitat... t’aconsello que l’acceptis si el que vols és sortir algun dia d’aquests túnels.- No veig per què et vas fer monjo... t’haguessis fet d’or com a prestamista- va dir l’Helena amb un to d’ofensa del qual s’hauria sentit orgullós el mercader més experimentat de la ciutat- deixem-ho en tres cinquenes parts, d’acord?

- No te’n vulguis aprofitar de mi... amb la meitat ja tens molt més del que tenies aquest matí quan t’has llevat –va dir l’Auri amistosament- Mira, noia, tens dues opcions, o acceptes aquest tracte o et quedes tancada en aquest pou de foscor... Ho pots provar, no? Potser després d’uns dies de voltar trobes una de les sortides... Qui sap, fins i tot pot ser que tinguis sort i que ells no s’adonin de la teva presència... Però jo no hi confiaria.

L’Helena no sabia a qui o a què es referia, però tenia una cosa ben clara, i era que no tenia ni la més mínima intenció a descobrir-ho...

- Està bé, tu guanyes- l’Helena més que dir, va escopir aquestes paraules- la meitat, però fotem el camp d’aquí ja. I no t’atreveixis a jugar-me-la, perquè si ho fas...

- Tens la meva paraula de que compliré les condicions del tracte i que et trauré d’aquest forat immund. Confia en mi...

- Com em pots demanar que confiï en tu si ni tant sols et conec, m’has atacat per darrera enmig de la fosca i el més segur és que m’entreguis als pretorians tot just haguem sortit d’aquest antre?

- Perquè te n’he donat la meva paraula – l’Auri s’havia ofès amb aquest últim comentari- i la paraula continua essent cosa sagrada per mi i pels que són com jo, encara que estigui tant devaluada en el món en el que vivim... Però, com tu m’has dit abans, no espero que tu ho entenguis...

L’Auri va interpretar pel silenci de l’Helena que aquesta ja no tenia més objeccions, o si les tenia no estava disposada a confessar-les-hi, va treure l’esca i el pedrenyal de la bosseta del cinturó i va encendre la petita torxa que havia portat tota l’estona fermada sobre el seu maluc esquerre. De cop i volta, la foscor va cobrar vida al seu voltant, encegant momentàniament a l’Helena.
Quan els seus ulls es van haver acostumat a la claror groguenca de la torxa, es va girar cap al que havia estat parlant i efectivament, tenia al seu davant al jove cavaller, que, tot i tenir una expressió severa, li somreia amb la mirada. No va voler mirar l’estat de les seves robes, ni tampoc què era allò que, ja ressec, li recobria la pell gairebé uniformement, i va agrair als déus el fet de no tenir un mirall a mà.

Amb la pàl·lida llum de la qual ara disposaven va poder veure com ràpides ombres passaven arran de terra gairebé fregant les seves cames; ombres peludes i petites, amb una cua pelada fastigosa i el cos cobert d’excrescències dels llocs on s’havien rebolcat en la seva constant búsqueda de quelcom per rosegar en aquell laberint. També amb aquesta llum, tant ella com el noi es van fixar amb l’embalum situat a uns tres passos d’ells i que bloquejava el túnel. No hi havia pensat des que l’Auri l’havia atrapat, però ara el cuc de la curiositat va tornar a rosegar l’Helena. Què devia ser? Per què l’havien deixat allà? Semblava que el noi es feia les mateixes preguntes, perquè es mirava l’obscura forma amb visible curiositat, al mirar-lo la noia va sentir un calfred a l’espinada; aquell objecte estrany no semblava presagiar res de bo...

Amb un moviment de cap, el jove va indicar que s’acostessin a allò que hi havia a terra.
Es tractava d’un sac de teixit, lligat per l’extrem i amb alguna cosa tancada a l’interior, una cosa que es va mostrar bastant feixuga quan l’Helena la va intentar moure. Van tallar la corda que lligava el seu extrem. Encara no podien veure el que hi havia a l’interior, i l’Auri va acostar la torxa per poder-hi mirar; un cop la llum va incidir en el contingut del sac, el jove es féu enrera murmurant una maledicció: allò que havia pogut veure a l’interior es tractava sens cap mena de dubte d’una mà humana, amb els dits similars a urpes garratibats per la contracció dels músculs posterior a la mort. Massa cops havia pogut comprovar l’Helena l’estat en què quedava un cadàver hores després de que una persona morís, i aquesta circumstància féu que aquesta mort en particular no l’afectés tant com al noi.
Amb penes i treballs, va acabar de retirar la saca i va deixar al descobert, sota l’atemorida mirada de l’Auri, el cos d’un individu adult, rondant la quarantena i d’una volum considerable, rígid tot ell pel rigor mortis. Anava vestit amb una túnica que l’Helena va jutjar de seda, de color vermell escarlata i estripada a la part del pit, on es podia veure la ferida que segurament havia mort l’home com li recorria el tors de dalt a baix. Estava descalç i duia tres anells d’or a la mà esquerra; del fermall de la seva túnica penjava una bosseta, que quan l’Helena la va obrir (en fer-ho, l’Auri va notar una esgarrifança al veure l’eficiència i la familiaritat amb què la noia registrava el cadàver) va trobar-hi fragments del que semblava carbó mineral. L’Auri va respirar alleujat quan la noia va deixar totes les pertinences del mort al seu costat un cop les va haver observat.

- Algú important, segurament. No és habitual de trobar ningú amb aquesta quantitat d’or al damunt, i menys aquí dessota... I per desgràcia no tothom pot menjar tant com per fer aquest embalum... – va dir l’Helena mirant al noi, el qual encara no havia acabat de superar la sorpresa – què passa, no has vist mai un mort? No és d’ells dels que hem de tenir por... No us ho ensenyen, això, al teu monestir?- Afegí en to burleta.

- Com pots estar tant familiaritzada amb la mort? M’espantes...- replicà el noi, al qual el comentari de l’Helena havia fet reaccionar- no t’afecta a tu?- al obtenir tant sols un ¡psé...! de resposta, aventurà- què hi has trobat, a la bossa? Alguna cosa que l’identifiqui?

- Res... bé, carbó, tant sols...

- Què vols dir, carbó? Carbó de cremar, res més? – l’Helena va fer un gest afirmatiu- carbó... I no li han pres res? Com és que si el volien atracar no li han pres els anells i demés que portava? La túnica també sembla feta de tela bona...

L’Helena va posar cara d’armar-se de paciència, i quan li va contestar ho va fer a la manera com es parla a un nen petit que no entén una obvietat:

- Això deu ser perquè no el devien voler atracar... Hi ha altres raons per voler matar a un home, no creus?

L’Auri es va quedar callat, mirant el cos sense vida que tenia als peus, mentre l’Helena l’observava, amb una barreja de compassió i odi als ulls. Es va estar llarga estona mirant l’home mort, els seus cabells negres i llargs que, molls, se li enganxaven a la cara, els seus ulls oberts, entelats pel trist final que havia patit i la boca contreta en una expressió de sofriment que va penetrar al cor del jove com l’aire gèlid de les muntanyes del Pensament perdut al xiular entremig dels penya-segats. Se li van omplir els ulls de llàgrimes i va haver de desviar la vista.

- Plores per un home que ni tant sols coneixes? Siusplau, no siguis ridícul... fixa’t- l’Helena va tancar els ulls de l’home, que van deixar de donar aquella inquietant sensació de demanda d’auxili, i va agafar-li el braç- veus, no es mou! No hi ha perill, no hi ha pena, no hi ha plors... ha deixat d’importar-li aquest món decadent i injust... No vessis les teves llàgrimes per ell, home, si segur que es troba a un lloc millor! No és això el que penseu vosaltres, els monjos?-

El noi es va eixugar els ulls amb la màniga de la túnica.

- La mort de qualsevol persona és sempre una gran desgràcia i més una mort evitable com aquesta, això i no una altra cosa és el que m’han ensenyat a la meva ordre; la vida, sigui la vida que sigui, és una escultura, un tresor magnífic del qual de vegades no sabem apreciar el vertader valor; cap mort és feliç, ni cap mort és necessària...- i dit això, l’Auri va tancar els ulls i va començar a xiuxiuejar unes paraules desconegudes per l’Helena, que aquesta va interpretar com una oració a l’ànima del mort.

Mentre l’Auri murmurava amb els ulls clucs, la noia va ajupir-se a examinar altra vegada al cadàver; havia vist suficients ferides d’arma com per saber que no s’acostumava a tallar el tors de cap a cap d’aquella manera. Els seus temors no foren infundats, ja que, al retirar la túnica del pit del mort, a la zona oculta a la vista hi va poder veure que alguna cosa marcava la pell d’aquest, i la ferida hi passava just pel mig; al fixar-s’hi més, va poder veure que es tractava sense cap mena de dubte d’un burd tatuatge fet a la pell de l’individu, i que algú s’havia assegurat en fer-lo inidentificable a qualsevol que n’intentés determinar la forma complerta; no obstant, a la part dreta del dibuix hi va poder distingir la paraula “drev cso” sense cap significat per ella en aquells moments, i a la part superior esquerra va poder llegir, al fixar-s’hi, “gazl”, també mig esborrada per talls menors. El que li va semblar una línia de punts sortia d’aquest últim nom, una línia molt desdibuixada pels talls que havia sofert el pit de l’home i finalment esborrada més o menys intencionadament entre els pectorals. Un últim grup de lletres es podia arribar a distingir: “ats” i “miuql”, que semblaven formar part de la mateixa paraula, però estaven separades per una altra incisió.

Just en el moment en què la noia descobria aquestes noves marques, se sentí un so que ressonà a les parets del passadís que els envoltava, fent callar de cop i volta l’Auri i posant immediatament en guàrdia a l’Helena, que es va alçar i amb un gest instintiu va treure la petita daga que s’havia guardat moments abans:

- Què ha estat això? – preguntà amb veu nerviosa -.

- No ho sé... – va respondre l’Auri, amb la vista fixa en la foscor que tenien al davant, intentant entreveure-hi alguna cosa- no ho sé... però sigui el que sigui, no m’ha agradat gens... se m’han posat tots els pèls de punta.

- Semblava... – la cara de l’Helena havia perdut tot el seu color. S’havia apropat tant al noi que fins i tot les seves esquenes estaven en contacte- semblava com un...

No va tenir temps a acabar la frase; del seu darrera, massa a prop perquè se sentissin tranquils, va ressonar una altra vegada el mateix so, convertint en inútil allò que volia dir l’Helena ja que aquesta vegada havien pogut reconèixer ben clarament el soroll; l’udol del llop famolenc no és una cosa que es pugui confondre fàcilment

- Això no m’agrada... això no m’agrada gens! – digué el noi, movent la torxa a banda i banda per intentar veure quelcom més amb la dèbil llum que n’irradiava.– Mantén-te al meu costat, sigui el que sigui el foc el mantindrà a ratlla.

L’Helena va fer un gest afirmatiu amb el cap i encara es va arrapar més a l’esquena del jove. Van passar uns segons de tensa espera, esquena contra esquena, sota la llum fluctuant de la flama que l’Auri havia alçat per sobre els seus caps per tal de veure més lluny.
De cop, van poder veure una figura fosca que s’atansava al cercle de llum, s’aturava a flairar l’aire i els enfocava amb el tètric blanc dels seus dos ulls durant uns instants. La noia va poder-li veure les dents groguenques i la mirada malaltissa de l’animal que té gana i una presa al seu abast; es trobava tant a prop que gairebé el podien tocar allargant la mà.
El llop va grunyir ensenyant les dents, va eriçar el llom i col·locà les orelles enrera en posició d’atac, provocant un lament sord de por a l’Helena.
Quan semblava que s’estava preparant per saltar-los al damunt, l’Auri va fer un moviment sobtat amb la torxa, encertant-lo al bell mig del morro allargat i provocant-li un esgarip de dolor. L’olor a pèl cremat es mesclà amb la resta de vapors que difonien en l’aire.
Després d’això, l’animal va girar cua i es va perdre en la foscor, udolant amb la cua entre les potes; per molta gana que tingués no s’arriscava a resultar ferit perquè sabia que si això passava es convertiria amb tota seguretat en tiberi pels seus companys.

- Vinga, anem! – va urgir l’Auri a la noia-

- Li has vist la cara? Aquelles dents...- va somicar la noia- I els ulls... els ulls...

- Corre, anem abans no en vinguin més! La sortida és a prop. – L’Auri ja l’estirava de la màniga cap a la direcció contrària de la que havia vingut l’afamat diable.

Van passar sobre el cadàver vigilant no entrebancar-se i van arrencar a córrer, l’Auri al davant aguantant la torxa ben amunt per evitar sorpreses desagradables i l’Helena tancant la marxa, encara mig paralitzada per la por, deixant-se estirar. Darrera seu sentien cada vegada més a prop el soroll de multitud de potes al xipollejar enmig d’una boja cursa de la mort i el festí, una cursa en la que ells dos eren, malauradament, protagonistes.

Cada cop tenien els seus perseguidors més a la vora, ja podien fins i tot sentir la seva respiració accelerada per la cursa i per les ànsies de sang, fins i tot, quan l’Helena es girava, podia veure en la foscor una multitud d’ulls malèvols i d’ullals esgrogueïts com gairebé estaven en situació de llençar-se’ls al damunt.

L’Auri va virar sobtadament a la dreta en una intersecció, encara agafant la noia pel braç; la inèrcia va fer que els peus d’aquesta deixessin de tocar el terra durant uns moments. Pogué sentir el soroll d’unes poderoses mandíbules tancant-se al punt on un segon abans havia tingut el coll.
Van continuar corrents com si fos el propi infern qui els empaités enmig la fosca, aprofitant els escassos segons que aquest giravolt inesperat els havia fet guanyar als seus perseguidors. Una franja de llum trencava la tenebra al que semblaven quilòmetres de distància; havien arribat a un dels accessos a les catacumbes de la ciutat. L’Helena al veure-ho va redoblar la velocitat. Encara es podrien salvar.
Aquest pensament la va abandonar al segon cop d’ull a l’espai teòricament buit que tenien al davant. Una, dues i fins a tres ombres van quedar a la vista al creuar la finíssima línia que s’escolava per les esquerdes entre porta i paret, revelant la forma espellifada i el cos demacrat d’un altre trio de bèsties que s’havien mantingut al marge de la persecució; els bloquejaven el pas ensenyant-los els seus ullals corcats i la llengua vermella color sang.
L’Helena va notar com el noi afluixava el pas i finalment s’aturava, amb la vista fixa a les formes famolenques que es perfilaven al seu davant. Va fer una passada amb la torxa per mantenir-los allunyats i es va girar cap a la noia:

- Quan t’ho digui, segueix-me corrents cap al costat dret i no t’aturis fins arribar a la porta- la seva veu, tot i ser estranyament tranquil·la, deixava clar que no admetia rèplica; va fer una altra passada amb la torxa per fer retrocedir al llop que s’havia acostat sense fer soroll a una distància massa curta com per resultar segura. Ara es trobaven completament envoltats de figures fosques que grunyien i es llepaven els morros; de moment la torxa que aguantava l’Auri evitava que se’ls llencessin al damunt, però es podia copsar en l’expressió dels seus ulls blancs que no faltava gaire perquè la fam vencés la por i l’ànsia de matar fos suficient com per ignorar allò brillant que cremava.- No tinguis por i no miris endarrera.-

Els llops cada vegada se sentien més valents i menys temerosos al acostar-se a la flama; més d’un va fugir xericant de dolor amb la cua entre les cames i amb una cremada al musell per haver-se atrevit a situar-se dintre l’abast de la teia. Poc a poc, el cercle s’anava tancant, fins i tot semblava que els llops volguessin extingir el foc que els cremava consumint tot l’aire al seu voltant, i va arribar un moment que l’Auri colpejà a un llop i aquest es va mantenir al seu lloc amb una mirada glaçada i desafiant als ulls, sense ni tant sols retrocedir. El cercle s’havia tancat i ara res no privaria als famolencs depredadors de la seva presa.
- Ara!- Va cridar l’Auri, i tant ell com la noia van arrencar a córrer en direcció a la porta.

L’Helena va sortir corrents com una esperitada darrera el noi, seguint la seva flama. Un moment de confusió al travessar la barrera de pèls i dents, un llampec blanc davant seu i un dolor lacerant a l’ombro esquerra. La torxa es va apagar, sumint la claveguera en les tenebres altra vegada. No veia al noi, de fet, no veia res, tant sols la llum que emanava de la sortida. Va ensopegar amb quelcom que hi havia al terra davant seu. Es van sentir els lladrucs de plaer d’aquell que ha provat sang. La noia va fer el que l’Auri li havia dit, i no va mirar enrera. Havia pogut sortir del cercle, creia, però sense llum ni punts de referència no podia saber a quina distància es trobava de la porta. El braç li feia molt mal, i es notava dèbil per la pèrdua de sang. Va córrer durant uns instants que li van semblar eterns; estava tant dèbil, li feia tant de mal el braç... Continuà corrent uns segons més, notant com les forces l’abandonaven, quin mal que feia, carai! El dolor amb prou feines la deixava pensar mentre tot eren ombres que passaven a càmara lenta pel seu voltant, ombres que udolaven, ombres que saltaven darrera seu, bavejant ansioses... Tallà la franja de llum amb el cos, les forces a punt d’abandonar-la. Es va sentir un crit darrera seu, entremig dels udols triomfants. Va allargar el braç per obrir la porta, però just en el moment que ho feia les forces l’abandonaren, el dolor es va fer tant punyent que la seva ment es començà a ennuvolar, impossibilitant-li pensar amb claredat. Un tel de foscor rogenca s’anà estenent davant de la seva cansada vista com una cascada de sang. “¿Per què no?” Va aconseguir pensar. “És més ¿a qui li importa?!”. De cop i volta, i com si fos a camera lenta, en la foscor que tenia davant dels ulls es perfilà un pic de llum, que es va anar fent gran, gran, gran, fins que la va envoltar completament, encegant-la.
Després... res... foscor...