Capítol 5

Capítol cinc: El lleó i la pantera.

Com cada matí, el sergent Soren tocà a diana a les sis en punt despertant-lo a l’instant. Un recluta com ell no tenia excusa si arribava encara que fos un minut tard al menjador; si ho feia, la seva ració es reduiria a la meitat durant la resta de la setmana; el comandant Sírius els ho havia deixat molt clar des del primer moment en que ell i els altres sis nois que l’acompanyaven des de l’oficina de reclutament van entrar a formar part de la guarnició de la Fortalesa de l’Oest, el bastió més ponentí de la comarca de Felnamar, i en van tenir prou amb un dia de demostració per comprendre que la seva amenaça no era debades.

El comandant Sírius, el Vell Cor de Pedra, com era conegut pels cent vint-i-vuit homes de la guarda al seu servei, era un militar de carrera d’humils inicis, i, segons es deia entre aquells que feia més temps que eren a la guarnició, havia sobreviscut a una seixantena d’Èpoques de la Regeneració, incloent la de la Gran Purga del 1487 P.C.

Malgrat ser, segons la pràctica totalitat d’aquells que havien servit a les seves ordres, una persona de caràcter irascible, elitista i un tocacollons disciplinari de primera categoria, a favor del comandant es podia dir que era un d’aquells pocs homes que quedaven fidels als seus principis fins a les últimes conseqüències... Tot i ser un home malcarat, estricte i exigent, la gran majoria dels pretorians a les seves ordres reconeixien que el comandant es preocupava pel seu benestar, a la seva manera, això sí, però malgrat tot era fidel a aquells que li eren fidels amb tanta lleialtat com ell demanava a aquests. Havia dedicat tota la seva vida als Pretorians seguint fermament el seus fonaments constitutius: justícia, ordre i valor. Havia procurat durant tota la seva carrera com a militar, a diferència de com solia ser costum entre els alts càrrecs de la guàrdia guildonians, mantenir-se al marge d’allò contra la qual cosa tant l’advertia el seu infal·lible sisè sentit: les mitges veritats i les mentides senceres que eren el pilar de la política i la gran arma d’aquells que la practicaven.
Com sol ocórrer, però, allò que es vol i allò que hi ha no sempre són termes homòlegs, sinó que de vegades hem de tòrcer la nostra voluntat davant l’evidència dels fets; per culpa d’una d’aquestes voltes en les que el destí juga una mala passada, impulsat pels seus principis i sempre fidel a ells, el camí del Vell s’havia hagut de creuar amb el d’un jove i ambiciós inquisidor, astut i despietat, el nom del qual: Gaeran Risk.

Aquests principis, per altra banda tant escassos a les Grans Illes havien estat els que havien conduït al comandant Ruijar Sírius a enfrontar-se verbalment i gairebé físicament, per un motiu que tant sols Gaeran, Sírius i un grapat d’oficials que eren amb ells coneixien, a la voluntat de l’inquisidor.
D’aquesta manera es podia dir que aquests havien estat els causants indirectes de la seva situació actual: l’oficial més elogiat i condecorat durant la guerra de la Gran Purga ara es trobava en decadència, dirigint una guarnició inútil en una fortificació sense cap interès estratègic i en tant mal estat que cada dia que es llevava al matí es preguntava quant de temps continuaria aguantant els embats del vent.
Els seus propis companys amb moltes medalles al pit i moltes promeses al cap s’havien encarregat a la perfecció de complir les ordres de l’inquisidor referents a la nova destinació del comandant: un lloc on tant sols el silenci fos testimoni dels actes d’aquest, un lloc on les seves paraules tant sols poguessin se escoltades per pedres, arbres i escurçons.

No obstant, tot i que el comandant sabia per què era allà i que ja difícilment sortiria de la seva presó sense cadenes fes el que fes, no es tractava d’un home qualsevol, sinó de Ruijar Sírius, de voluntat de ferro i tremp inextingible. Des de l’ombra s’esforçava per deixar en evidència a aquells que l’havien condemnat a un exili encobert de l’única manera que el seu honor li permetia: mantenint la disciplina, el físic i l’esperit dels seus homes en un estat immillorable, comandant la tropa més destra, entrenada i efectiva de tota l’illa... Es consolava cada nit dient-se a si mateix que ja arribaria el dia en què haguessin de trucar la seva porta aquells qui l’havien repudiat, que llavors aprendrien el veritable significat de la paraula humiliació...

Molts dels pretorians a les seves ordres es preguntaven el per què de tanta preparació, tanta disciplina i tant de toc de corneta a les sis del matí, i en Tobies no n’era una excepció.
Per què llevar-se tant aviat si l’única cosa que feien dia rere dia era marxar i marxar per la plana en esquadrons de trenta dos homes, en formació perfecta, dur a terme guàrdies interminables i practicar hores i hores el maneig de les armes... tot per què? Si en aquella fortalesa no passava mai res! Redéu, en l’illa sencera feia vint-i-cinc anys que no passava mai res!
Però tot i les protestes, el cansament i la dura disciplina, cada un d’ells era conscient de la posició del Vell, doncs no era l’únic a qui les esglésies havien destrossat vida i carrera; així, ells mateixos es veien reflectits en part en la situació del vell capità, apartats del món per persones que tant sols volien regir-ne el destí, compartint la sort del comandant Sírius en el seu recíproc confinament.
El respectaven per això, i l’admiraven: no era freqüent trobar un home a la terra de Guildònia que prioritzés els ideals a la butxaca, i els pocs que hi havia solien acabar com el comandant: apartats, sols i sense possibilitat de fer-se sentir... o bé sobre feixos de fusta encesa a la plaça major d’algun poble de mala mort.

En aquells moments però, en Tobies, el recluta Héctor Tobies, no sentia gens de llàstima, ni tant sols simpatia, pel Vell comandant, al sonar la trompeta del sergent Soren quan el sol encara no havia eixit d’entre les muntanyes...
Mentre els seus músculs adormits es començaven a desentumir i es posava l’uniforme daurat i negre damunt dels calçons de dormir, va mirar com el cel roig de l’Època de la Gran sequera que precedia l’alba es dibuixava en l’horitzó de llevant, donant la benvinguda un dia més a l’astre rei, que sortiria sense cap núvol al cel que pogués evitar l’arribada dels seus raigs protectors a l’illa.
Per tractar-se d’un noi de quinze anys, ja mostrava una complexió fibrada d’algú que s’ha entrenat durament i alguna que altra cicatriu segurament provocada per un error de càlcul d’un altre recluta durant els entrenaments amb armes reals li recorria el seu tors nu; les seves faccions juvenils presentaven una duresa que difícilment es trobava en algú de la seva edat; els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall li arribaven fins més enllà de mitja esquena i els seus ulls marrons, encara que bonics, tenien quelcom de trist i melancòlic que sovint el feia estar sol, allunyat dels altres reclutes, com si una immensa pena formés una barrera entre ell i la resta de mortals.

Quan es va haver vestit va seguir en silenci als seus companys de dormitori i divisió cap al pou per poder-se tirar una mica d’aigua freda a la cara per treure’s les lleganyes que li ennuvolaven la vista: aquell dia el Vell en persona passaria revista i volia estar més que presentable, doncs encara recordava l’última vegada que l’aspecte que presentava un guarda no havia agradat del tot al comandant... el guarda en qüestió també ho recordava; segurament hi ajudaven els vint quilòmetres amb armadura completa que havia hagut de córrer per camins de muntanya amb el vell “animant-lo” al costat muntat en el seu cavall.
Aquesta experiència no entrava en els plans de futur d’en Tobies i per això es va allisar dues vegades l’uniforme i es va mirallar a l’aigua del pou, pentinant-se una mica amb els dits mullats i sense deixar cap rastre visible al seu rostre de la son que el rosegava.

Un cop es va haver despertat suficientment tirant-se l’aigua congelada a la cara, va seguir als altres guàrdies cap a l’armeria, on cada matí el primarca Meleagre informava als pretorians de les guàrdies que el comandant havia assignat pel dia en qüestió. El comandant no assignava la mateixa guàrdia dos dies seguits: la costum és una mala companya de les guarnicions fixes; fa que es relaxi la vigilància i que es descuidi la disciplina, solia repetir el Vell.
Una diferència separava clarament els vigilants de la Fortalesa de l’Oest de la resta de guarnicions de les torres de Guildònia: mentre que els altres consideraven la guàrdia una molèstia necessària, dons els obligava a dur a terme una altra activitat que no fos veure, jugar a daus o jeure al costat de prostitutes borratxes, els integrants de la guàrdia del Vell Sírius estaven encantats de poder-ne fer: això els deslliurava de les obligacions dels exercicis de marxa i entrenament del dia a dia.

- Senyors... - va començar com cada matí el primarca Meleagre, que sempre que parlava feia l’efecte que tenia males notícies per comunicar; va mirar el pergamí que tenia a les mans- heus aquí les guàrdies: Geoffroy, Allye i Cygnar s’encarregaran de la muralla Oest; Pierre, sergent Godfred... vostès dos a la Est – Hi havia rumors entre els guardes més veterans que el sergent Godfred havia servit amb el comandant durant la Gran Purga i no precisament a la reraguarda; deien que després que el sergent defensés una posició amb tant sols un grapat d’homes durant mitja hora d’atacs constants s’havia guanyat l’admiració del Vell, que l’havia assignat a la seva escolta personal; ara, a l’edat de cinquanta-set anys, no era estrany que el comandant l’alliberés dia sí dia també de les feixugues tasques d’entrenament i maniobra. Ningú va protestar perquè, com passava assíduament, a ell li toqués guàrdia; tots creien que era un acte de respecte envers algú de la seva edat.- Soldat Jonàs, emporti’s als reclutes Noken i Skerral a la muralla Est. Pteliodas, Gurnak, a la Sud. I per últim... soldat Reingnald, recluta Tobies, vostès dos a la porta principal.
Respecte als altres, el comandant ens recorda que a la sortida del sol ens vol formant per unitats al pati del castell per passar la revista d’avui..-

Els prop de cent trenta homes de la guarnició es van afanyar a entrar a l’armeria per agafar el seu equip, doncs el temps era escàs i tots coneixien el caràcter del Vell. L’armament constava d’una cuirassa de bronze que recobria pit i esquena, amb proteccions de cuir que penjaven protegint malucs i cuixes, tota ella pintada amb els colors de la guàrdia: daurada amb llampecs negres que envoltaven el cos; seguint aquest esquema de colors, però, entre els pretorians es podien distingir obres d’art guerreres, ja que cada un era lliure de decorar com li resultés convenient aquella peça clau per la seva supervivència en batalla; així, a les armadures dels guàrdies, es podien veure marques familiars, distincions d’honor, noms d’algú que havia quedat enrera... però també dracs, fades, monstres de tot tipus i forma, senyals de devoció envers Enèria, Keldos i una infinitat de deïtats menors...

A part de la cuirassa anatòmica, que s’adaptava perfectament al cos del guarda pel qual s’havia fabricat i que, cenyida, emulava la musculatura del seu tors, l’equip bàsic també comptava de braçals i gamberes, tant els uns com els altres fets del mateix material que la protecció superior i pintades d’idèntica forma..
Al braç esquerre, un immens escut rodó i còncau, polit, resplendent i daurat, que en les denses formacions de combat semblava com si totes les estrelles haguessin baixat per ajudar l’exèrcit de la guarda, encegant l’enemic de tant brillant i pulcre la llum que reflectia; es portava fermat al coll i es recolzava a l’avantbraç esquerre per així deixar als guardes la mobilitat suficient a la mà per manejar la llarguíssima llança de fusta amb cap metàl·lic, la koniaka, que amb els seus quatre metres de llargada era utilitzada per dissuadir a l’enemic d’una càrrega frontal a l’eriçó recargolat que era una formació pretoriana amb les llances preparades.

Penjant al costat dret de la cintura, la principal arma ofensiva de la guàrdia: el temible skooulos, el Segador, l’espasa curta i corba de doble tall, utilitzat quan la formació deixava caure les llargues koniakas i es preparava pel cos a cos, home contra home en la dansa de la mort que talla.
En relació als elms la morfologia era variable; la guàrdia fabricava, seguint el mateix patró de bronze revestit internament per un teixit esponjós per tal de suportar els cops, una gran quantitat de dissenys: Pels caps de fila l’elm de cap complert, en forma de drac amb la boca oberta allà on el guàrdia tenia la pròpia, pensat per inspirar temor als enemics. La forma de l’elm, que protegia completament tant el coll com gran part de la cara del soldat, era la d’un d’aquests rèptils gegantins, amb la boca entreoberta ensenyant unes horribles dents daurades i amb dos cristalls allà on la bèstia tenia els ulls, situats per damunt del front del guarda, que reflectien el sol i donaven una angoixant sensació de vida al monstre esculpit al metall. No era estrany que aquests cascos, utilitzats per sergents i primarques, soldats de primera fila, fessin guanyar ràpidament a aquells qui els portaven els qualificatius de Guardians de la Bèstia, pels aliats com a mot d’elogi, pels enemics com a senyal de temor.

Aquests eren els únics elms que guardaven una certa similitud l’un de l’altre. En la resta, les formes es confonien, doncs cada artesà treballava el bronze a la seva particular manera i amb la seva pròpia imaginació, o sigui que no era estrany trobar monstres, acabats en punta, arrodoniments i altres filigranes als cascos de la resta de guardians; no obstant, sempre conservaven l’estructura fonamental: protecció de tres quartes parts de cap fins les orelles i un reforç metàl·lic sobre el nas per protegir-se dels cops que hi poguessin rebre, a més d’un sortint a la part del darrera per cobrir el coll descobert.

A tot aquest arsenal s’hi afegien les armes d’aquells que tenien alguna funció en especial fora la formació: així, els arquers disposaven dels seus arcs elaborats amb banya de bou, petits i poderosos, tant difícils de tensar que només els podien utilitzar uns pocs escollits d’entre els pretorians, i les seves fletxes amb punta de ferro en forma de trèvol, dissenyades per ser utilitzades a curta distància i contra enemics amb armadura lleugera.

Els hikaii, equipats amb un escut de mida i pes més reduïts, deixaven la koniaka i s’equipaven amb javelines curtes i metàl·liques, tant afilades que eren capaces de perforar la cuirassa d’un home situat a mig centenar de passos i travessar-lo d’una banda a l’altra; tampoc duien casc, ja que aquests llançadors havien de poder apuntar amb la major exactitud possible als seus blancs.

Només els més destres en el combat home contra home entraven a formar part dels prínceps, doncs generalment quedaven fora de la protecció que oferia la peculiar formació de combat dels illencs, ja que s’encarregaven de guardar els flancs d’aquesta. Com els hikaii, aquests no anaven equipats amb la gran koniaka ni amb l’escut gros i rodó, sinó que acudien a la batalla empunyant destrals de doble fil, espases llargues, rectes i afilades, maces de guerra i altres instruments de la mort veloç.

Per últim, i com a cos d’èlit de la formació pretoriana, hi havia els cavallers, els Qui Cavalquen amb la Mort, amb les seves armadures completes d’acer, molt més resistents que les lleugeres armadures de bronze. No tant sols eren els membres més valents, disciplinats i destres en l’ús de les armes de la guarda, sinó que, com a prova del seu valor i lleialtat, corria el rumor per l’illa que mai en cap batalla ni un d’ells havia abandonat el seu lloc trencant la formació, i això, en els mil dos-cents i escaig anys que feia que la guarda havia estat fundada, era la màxima consideració d’honor envers aquest cos, els membres del qual prioritzaven la victòria sobre la supervivència, fos quin fos l’estat en el que es trobaven, doncs cap d’ells no estava disposat a ser “aquell que per primera vegada fugí”. El seu armament s’organitzava d’acord a aquest principi, doncs llança, espasa, maça, destral i daga, a més d’arc curt i fletxes metàl·liques, formaven per igual part d’aquestes llegendàries unitats, destres en totes les modalitats de l’art de la guerra i eficaces en totes les funcions que una batalla els podia requerir.

Quan en Tobies es va haver posat l’armadura, agafat l’skooulos i ajustat l’elm de forma cònica en el que hi havia representat a la part frontal el dibuix en relleu d’un gran felí amagat entre el fullatge aguaitant qui sap quina presa i en perfecte harmonia amb la natura que l’envoltava mentre es preparava pel fatal salt, va dirigir-se, sense intercanviar paraula amb els altres guàrdies, cap al lloc que li havia estat assignat.

Sabia que, quan els altres guardes es pensaven que ell no els sentia, corrien tota mena de rumors sobre el seu aïllament envers la resta, que més d’una vegada els altres es referien a ell com a “el Mut” i que qui més qui menys es preguntava quelcom sobre d’on carai havia sortit aquell jove esquerp i distant amb la resta, per què aquest es passava les hores de lleure practicant amb l’espasa o la llança i per què encara ningú havia vist el seu somriure en els quatre mesos que feia que havia entrat a la guarnició... Ningú s’havia atrevit a preguntar-li-ho personalment, però a ell no li importava aquest aïllament; escoltava i aprenia dels altres, sense deixar aprendre, al seu torn, pràcticament res sobre la seva persona; si corrien aquesta mena de rumors no semblava importar-li massa a ell, ans al contrari, que fos considerat una persona esquerpa i de difícil tractar li facilitava allò que més desitjava en aquells temps de pesar: que el deixessin sol i en pau.
La guàrdia en sí no tenia gaire secret: a peu dret s’havien de mantenir immòbils a l’entrada de la fortalesa, llança curta en mà; a mig matí els portarien l’esmorzar i podrien fer un descans de mitja hora i al migdia els durien el dinar i tornarien a tenir un petit descans; el relleu vindria quan el sol comencés a amagar-se rera l’oceà i llavors podrien anar a sopar amb la resta de pretorians.

La vista des del post de guaita hauria estat fantàstica si no hagués estat ja tant coneguda: la fortalesa amb muralles de roca grisa estava situada sobre un petit turó enmig d’una esplanada artificial, utilitzada com camp de maniobres per als exercicis de la guàrdia, que formava més o menys un cercle amb l’edifici del castell com a centre i un radi de prop de mig quilòmetre en qualsevol direcció sense cap mena de vegetació que superés l’alçada del turmell, delimitat a l’est i al sud pel Bosc Silent, pel gran blau, el profundíssim mar de Guelans que llepava amb la seva forma de llengua les tres comarques de Guildònia al nord i situats a l’est, els Turons del Foc, anomenats d’aquesta manera per les successives erupcions volcàniques que hi havien tingut lloc durant gran part de la història del continent, anaven a morir tant sols a un centenar de metres de la fortificació. Al paisatge circumdant doncs, el blau es mesclava amb el verd que al seu torn es barrejava amb els tons ocres, negres i marrons de la roca volcànica donant lloc a una composició de colors feridora pel no acostumat a una bellesa tal.

Les primeres hores van passar bastant ràpidament. Al pati del castell, el comandant va passar revista i seguidament els soldats van sortir formats per divisions als prats d’entrenament per començar les pràctiques matutines; arribats en aquest punt, el rogenc resplendir matinal havia deixat pas als brillants raigs de l’astre rei, que ara es reflectien a les cuirasses i escuts dels pretorians al avançar.

Els soldats de la guarnició estaven organitzats en quatre divisions de trenta-dos homes, unitat mínima de l’exèrcit pretorià en batalla; tres d’aquestes eren d’infanteria pesada i una de cavalleria.
Els homes van anar sortint en formació darrera del sergent primer i el porta estendard de la unitat per estricte ordre creixent de veterania i posició. Primer la unitat del sergent Nerwin, seguida per la de l’Héctor, amb el sergent Soren al capdavant i després la d’en Korrin; la cavalleria, el dirigent de la qual, el sergent Godfred, havia cedit el comandament feia algun temps al seu segon, l’Auguert, tancava la marxa.

Hi havia una certa rivalitat entre les unitats, una rivalitat sana fomentada pel propi comandant; aquest creia que les divisions lluitaven amb més ímpetu si aquestes intentaven superar en mèrits a la unitat del costat; això sí, sempre que aquesta rivalitat no derivés en disputes entre els propis pretorians. Per unitats formaven i per unitats s’entrenaven, creant així un vincle guerrer, un companyerisme especial entre aquells homes que havien de saber i sabien que la seva esperança de sobreviure a una batalla anava moltes vegades en funció de l’habilitat d’aquell que tenien al costat a l’hora de manejar l’escut.

Els exercicis assenyalats pel comandant per aquell dia eren els que menys feixucs i, en certa manera, més entretinguts resultaven als pretorians, tant als simples soldats com als caps d’unitat: dues divisions d’infanteria s’enfrontarien entre elles en una situació de combat real utilitzant armes no letals creades per a tal fi. Totes les armes que s’utilitzarien aquell dia estaven elaborades en fusta, i, a part de ser més pesants que les seves anàlogues de metall i per tant més difícils d’utilitzar, portaven guix blanc allà on en realitat haurien hagut de tenir el tall o la punta, a més de cuir gruixut per amortir els cops i fer-les menys perilloses. Les normes per a tal enfrontament eren ben senzilles, tot aquell que portés marques de guix havia de retirar-se del combat com a baixa i no hi podia participar més; l’objectiu era arribar amb cinc o més homes allà on “l’exèrcit” enemic tenia el portaestandard, normalment situat a la reraguarda. La situació d’igualtat suposava un desafiament pels caps d’unitat, doncs eren ells els que, utilitzant el trompeta de la formació per transmetre les ordres i l’estratègia pertinent, havien de desequilibrar l’enfrontament a favor de la seva divisió i aconseguir traspassar les línies contràries per tal d’assolir el seu objectiu. A part d’aquestes normes, els comandants d’unitat tenien permís per utilitzar els seus homes i recursos de la manera que consideressin convenient, i no era estrany que les unitats s’empesquessin estratègies cada cop més astutes per tal de rompre la resistència del contrari.
De totes les divisions, la que liderava el sergent Sírius i de la qual en Tobies n’era un dels prínceps, era la única que havia obtingut més victòries que derrotes en aquests combats ficticis, i per tant aquesta unitat era la considerada com el rival a abatre per les altres dues.

Per la seva banda, els cavallers no participaven en aquestes batalles fictícies, sinó que dirigits pel sergent Auguert sortien a cavalcar i no tornaven fins ben entrada la nit, quan homes i bèsties tornaven a la fortalesa tant cansats que no tenien esma ni de sopar amb els demés; què feien i perquè era un dels motius de més controvèrsia entre els altres guàrdies, ja que el cavallers ho mantenien en estricte secret.


Des del seu privilegiat punt d’observació, en Tobies va poder veure la bandera de les dues unitats que s’enfrontarien en batalla aquella tarda: Els membres de les dues unitats eren indistingibles en la distància, però les ensenyes de les divisions, de fons negre i daurat; una amb el contorn d’una àliga de color blanc en ple vol i l’altra amb la forma d’un ós dret sobre les potes posteriors, li indicaren quin seria l’enfrontament d’aquell dia: La unitat del sergent Soren s’enfrontaria a la del sergent Nerwin.
Els homes ja estaven prenent posicions sota l’atenta mirada del Vell; avui algú s’enduria una sorpresa, va pensar l’Héctor. Havien estat preparant una maniobra amb els integrants de la seva divisió, una maniobra tant inesperada que si funcionava aconseguiria trencar la resistència del rival... Fins i tot li dolia el no poder participar en aquella lluita fictícia...
Les unitats es van col·locar a uns tres-cents metres l’una de l’altra, la del sergent Soren situada a la dreta sobre un petit desnivell del terreny i la que dirigia el sergent Nerwin a l’esquerra, ben a prop del bosc, de manera que el seu flanc dret quedava a cobert d’un possible atac per aquell cantó; els portaestandards, situats a la reraguarda juntament amb els sis arquers de la unitat i protegits per tres files de sis llancers cada una que erigien una gairebé impenetrable paret d’escuts eriçada de llargues llances. Els flancs eren coberts per hikaii i prínceps, fora de la formació, la missió dels quals era envoltar la divisió contrària i evitar al seu torn que la infanteria irregular (la que no formava part de la línia) pogués rodejar el flanc propi; a cada costat, dos hikaii i dos prínceps duien a terme aquesta funció.
El desplegament de tant una com altra unitat fou un desplegament de manual, per la coordinació i la precisió de la maniobra obrada pels dos sergents; no obstant això, aquestes dues formacions defensives no serien suficient per aconseguir l’objectiu de l’exercici, que era, cal tenir-ho en ment, el de trencar les línies rivals per arribar amb cinc o més homes al portaestendard i capturar-lo, per la qual cosa, en aquest combat igualat, era el comandant de la unitat qui havia d’organitzar les maniobres, per tant, era en funció de la seva habilitat com a líder que l’enfrontament acabés amb victòria o derrota.

Els dos petits exèrcits es van posar en moviment, avançant a pas lent l’un contra l’altre, sense acabar de decidir-se a passar a la ofensiva fins que s’hagués vist la intenció del contrari.

Per tal que els arquers no poguessin decidir un enfrontament en el qual participaven tant pocs homes, doncs no hauria estat un bon exercici d’haver estat així, aquests tant sols disposaven de tres fletxes, i, seguint el mateix patró que la resta de les armes, aquestes estaven elaborades en fusta, i allà on haurien hagut de tenir la punta tant sols tenien un lleuger contrapès embolcallat amb un tros de cuir i amb guix a la punta perquè quan fossin disparades emulessin a les seves homònimes assassines en quant a precisió i trajectòria, però sense els seus efectes letals.

La unitat del sergent Nerwin va avançar un centenar de metres fins a una petita elevació del terreny, mentre que la unitat del sergent Soren feia el mateix per la seva banda i s’aturava a observar què feia el rival: Aquest formà en posició defensiva, o sigui, posant una muralla impenetrable d’escuts a la part frontal, mentre que s’avançaven els infants lleugers una desena de metres per evitar sorpreses pels flancs. Els arquers van carregar els seus arcs i a una ordre del sergent van disparar sobre els homes d’en Soren, els escuts dels quals van bloquejar totes les fletxes menys una, que colpejà la cuirassa d’un dels prínceps i aquest es va haver d’allunyar comptant com a baixa, amb el cor moix d’haver estat el primer en caure en la batalla.
Immediatament després, els arquers de’n Nerwin van llençar una altra andanada i dos més dels pretorians se’n van haver d’anar de la formació amb marques de guix a la cuirassa.

Des del seu punt d’observació en Tobies va somriure; aquest nombre de baixes (tres) era exactament el número de baixes que el sergent havia estimat en formular la seva tàctica. Un cop els arquers van haver disparat, i sabent com sabia que el seu rival no s’arriscaria a quedar sense projectils tant aviat, Soren va posar en marxa el pla preestablert. A pas redoblat va fer avançar la seva formació mentre aquesta es dividia en tres cossos secundaris, fet que anava totalment en contra de les directrius pretorianes, que afirmaven que un exèrcit dividit era un exèrcit vençut. Propers al bosc i amenaçant el costat dret de la formació contrària es situaren els quatre hikaii juntament amb la meitat d’arquers; encarant la formació contrària, dues files de cinc llancers estaven situades de manera que fossin un factor a tenir en compte, perquè encara que de nombre més reduït, continuaven oposant al rival un mur de llances i escuts igualment difícil de sobrepassar. Per últim, a la dreta de la formació i amenaçant el flanc esquerre, hi havia situats els sis llancers que faltaven, amb les llances encarades vers la formació enemiga, tres dels arquers i tres prínceps que quedaven amb les espases de fusta desenfundades a la mà.
Així, d’aquesta manera, ataqués la subdivisió que ataqués el contrari, les altres dues es podrien llençar sobre ell ja fos pels flancs, ja per la reraguarda.

Quan van haver arribat a prop de trenta metres de la formació contrària, els hikaii i els arquers de la unitat van descarregar la seva andanada sense parar d’avançar. Al no poder cobrir tots els punts amb la muralla d’escuts ja que l’atac pels flancs ho impossibilitava i degut a la sorpresa d’enfrontar-se a una formació tant poc habitual, molts dels projectils van fer blanc en cuirasses i elms dels contrincants, i en Tobies en va comptar fins a sis que deixaven la formació i s’apartaven de la batalla amb marques de guix, imperceptibles des de la posició en que es trobava.

Tot i la sorpresa, el sergent Nerwin no es va donar per vençut; va ordenar als seus prínceps i hikaii que carreguessin contra els arquers de la seva dreta, per tal que no poguessin tornar a disparar i va manar als seus arquers que disparessin als que avançaven per l’esquerra per tal d’aturar la seva marxa. Així ho van fer, travant-se en combat hikaii i prínceps contra els arquers i els hikaii d’en Soren, i al flanc esquerre havent-se de retirar com a baixa dos arquers degut als projectils que els van impactar, ara, però, el rival ja havia gastat totes les fletxes i javelines i quedava sense protecció en front als projectils. El sergent Soren, per la seva banda, va ordenar a la seva ala dreta que envoltés la formació i anés a capturar l’estendard del contrari, mentre que feia que el centre avancés per travar-se en combat i impedir que la formació enemiga pogués organitzar-se contra l’atac per la seva esquerra. Així, va pensar en Tobies, seguint el pla preestablert, el sergent sacrificava un flanc però obtenia una victòria al no deixar moure’s en llibertat a la divisió rival.
Arribats en aquest moment de la batalla, una cosa va distreure l’atenció d’en Tobies i va fer que s’hagués de concentrar en un altre punt de l’esplanada: entremig de la vegetació situada al seu davant, al costat del camí que connectava el castell amb la ciutat de Felnamar, li va semblar veure quelcom que es movia. Quan va fixar més la vista, va poder veure com dos individus, tant sols dues taques inidentificables a la distància que es trobaven, mig amagats entre els arbres, miraven les maniobres dels soldats amb manifest interès. Qui sap el temps que havien estat allà quiets i observant, però durant la resta de la batalla van estar observant les maniobres dels soldats i comentant entre ells el que en Tobies creia ser el moviment de les tropes.
Quan aquesta es va acabar, amb una aclaparadora victòria dels soldats del sergent Soren, sobretot gràcies a la tàctica duta a terme i a la perfecta sincronització que van presentar els diferents elements, van desaparèixer entre el fullatge com si no hi haguessin estat mai.
Segurament es tractava de dos camperols que havien fet un alto en les seves obligacions quotidianes per tal d’observar l’espectacular posada en escena d’aquella batalla fictícia, va pensar l’Héctor... Devia ser això.

Quan es va haver acabat la batalla ja era més de mig matí i, lluny de la finalització de les maniobres d’aquell dia, el comandant va ordenar als soldats, exhausts pel pes d’armes i proteccions, que formessin en unitats i els va fer marxar durant dues hores més per la plana practicant les maniobres estàndard del reglament de la guàrdia. El comandant i els sergents Soren i Nerwin, abans d’unir-se a les maniobres es van estar llarga estona a part, com solia passar sempre que hi havia exercicis com el d’aquell dia, conversant sobre la batalla i sobre què hi havia passat. En Tobies, content de la victòria de la seva unitat, va sentir llàstima pels seus companys que, sufocats, feien voltes i més voltes per l’esplanada sota la seva atenta vigilància.