L'home normal

Era home normal, completament i absoluta normal; no d’aquelles persones que, considerant-se especials, duen una existència tant normal com la resta, no. Ningú podria blasmar-lo mai, sense caure en la calúmnia, de ni tant sols arribar-se a plantejar seriosament la seva normalitat.
Imagineu si n'era, de normal, que, en aixecar-se cada matí i retirar, puntual com un despertador, la persiana a les sis quaranta-cinc, havia pres l’insà costum de no saludar a un dia, sinó solament a un altre dia.
Amb el nombre de passes òptimes, mesurades segons les estipulacions del seu dietista sobre què és i què no és un saludable exercici físic en base a les calories adequades per a la ingesta diària, recorria el seu habitual recorregut matutí i diligentment, després d’haver-se pres un cafè descafeïnat amb sacarina, pujava al seu respectable cotxe d’últim model que l’havia de conduir a la petita oficina de sempre.
Morigerat amb el menjar i caut en l’amor, la seva plàcida existència transcorria, com aquell qui no vol la cosa, com amb el pas ominós d’un riu d’aigües somes per la plana, seguint indolent el seu curs que acaba, invariablement, a l’ample mar sense deixar a l’aigua la més mínima possibilitat de tornar enrera; talment com el riu utilitza a petits meandres perquè alenteixin les ja de per sí parsimonioses aigües, a base de doctors, cirurgians, futuròlegs, entrenadors personals i dietistes ell intentava perllongar el curs de la seva vida per retardar l’inevitable retrobament final amb l’oceà.
No és que l’ineludible trobada amb el mar, tot i que no li acabava de resultar tant abellidora com determinats personatges li volien presentar, l’atemorís en gran mesura: prou se n’havia encarregat de reservar, amb els seus successius serveis a les sirenes i manatís terrestres, una parcel·la desitjable i acollidora prop d’allà on Neptú a voltes recolzava el trident; no. Però s’agradava considerant-se com una peça fonamental d’aquell microcosmos que s’havia anat teixint amb fils de monotonia i que, sense ell, pensava a voltes, deixaria de tenir sentit.
El temps, però, impertinent, no s’atura per molt que hom ho intenti, i allò que era al seu dia negre i exuberant es tornà gris i escadusser, i allò que era llis s’anà arrugant, i fins allò que tants esforços havia fet per mantenir pla s’anà contornant. Com he dit, per molts dics o meandres que el riu trobi, aquest sempre acaba arribant al mar.
Quan un dia, assegut en la seva confortable butaca, negre i vellutada, tot mirant amb manifesta indiferència la televisió de pantalla plana més nova del mercat, se li acudí mirar altra vegada per la finestra de la seva immensa i respectable, però buida, casa (feia temps que havia deixat de saludar ni tant sols el següent dia), s'adonà que la primavera rugia defora amb tota la seva silenciosa remor, que de dessota la teulada li arribava la febril piuladissa d'una niada de pollets nats no devia fer ni dues nits, que el sol s'ajaçava majestuós darrera els cims nevats de les muntanyes i que una agradable escalforeta tardana li acariciava la cara amb dits càlids, delerosos i amatents.
I sentí quelcom desconegut dins el seu vell i endormiscat cor, i volgué alçar-se, i saltar, i córrer, volgué descarregar sobre el món aquell sentiment elèctric que ara, després de tant de temps, el posseïa com una descàrrega sobtada d’energia i potencial, cridar que ell formava part de tot allò i que estava viu, i que res ni ningú no podria aturar la seva riuada abassegadora.
Però llavors es mirà les mans, tremoloses i insegures, i en el reflex del vidre de la finestra veié que l'espurna dels seus ulls havia estat apagada temps ha, i se sentí marejat per aquell abominable sentiment d'impotència que l'oprimia.
Es tornà a asseure tot apagant el televisor. En contemplar altre cop aquell món acabat de descobrir, li arribà l'última guspira del sol moribund fent que una salada llàgrima li llisqués galta avall. S'havia fet tard.