Pensaments d'una nit insomne

No puc dormir. Aquest fet no tindria la menor transcendència ( una altra de moltes nits... Ja no em preocupen, ara que el costum ha aconseguit que accepti aquesta tortura que m’afligeix nit sí nit també...) si no fos perquè ahir al vespre aquest fet propicià que, cansat d’intentar debades conciliar el son, ahir a la nit m’alcés i decidís encendre el televisor per tranquil·litzar-me una mica i tornar-ho a provar més tard. Això, que diguem, tampoc seria un fet que m’hagués motivat a escriure un article, no seria tant megalòman com per avorrir a l’ocasional lector amb les meves tedioses i monòtones vivències... L’important del cas radica, no obstant, que el que hi vaig veure, el que va bombardejar la meva adormida i obnuvil·lada consciència no fou el típic programa tele-escombraries, ni tant sols una interminable i soporífera pel·lícula (sempre em meravellarà que la societat hagi acceptat tant dòcilment aquest predicador tant especial que a hores d’ara estic segur tots tenim encès per acompanyar la nostra solitud amb la seva patètica però reconfortant cacofonia. No puc evitar pensar cada cop que encenc la caixa tonta amb quina subtilesa, habilitat i elegància han aconseguit allò del que els antics revolucionaris ja ens alertaven temps ha: Ara controlen la informació d’una manera tal que sembla fins i tot que això sigui impossible)... en fi.

Doncs el que passaven ahir pel canal 33, un dels pocs canals que encara conserven certa dosis de decència, era un reportatge sobre com la música havia esdevingut un vehicle de lluita durant els anys de l’Aparhait a Sud- Àfrica, sobre com hom podia ésser condemnat a presó només per cantar una cançó, fer una pintada... O cremar una bandera... Suposo que més o menys s’intueix la direcció en la qual m’estic encaminant, no? Contenidors bolcats, joves africans amb mocadors al coll llençant pedres contra furgons blindats, homes i dones corrent, el sinistre brunzir de les bales, punys alçats i homes blancs amb americana i corbata observant-ho impassibles tot comentant els beneficis de l'explotació de diamants i de la venta d'armes... I de teló de fons, com evocant en una sola frase tot allò que tenien de dantesc aquelles imatges, una cançó que només feia que repetir: “què hem fet?”. No vaig poder evitar emocionar-me. Què hem fet. Només una frase millor per definir aquelles imatges, només una frase millor per definir els nostres temps: “ què NO estem fent”... Perquè, companys i companyes, aquí, en aquesta societat de la qual som partíceps, asseguts confortablement davant de la pantalla d’un ordinador d’última generació (o quasi), havent vist avui a les notícies com un nen moria per inanició i havent llençat part del menjar que no ens podíem acabar mentre ho miràvem, no ens cau la cara de vergonya a tots plegats en veure documentals com aquest; perquè no sentim com se’ns inflama el cor i el pols se’ns accelera en veure l’eterna lluita d’aquells que no han tingut i mai tindran contra nosaltres, el màxim exponent de llur dominació i esclavatge. Què no estem fent? El que han aconseguit amb la nostra generació és crear una espècie d’ovelles, les quals, mentre els vagin les coses bé (i nosaltres som estudiants universitaris, no podem ni hem de queixar-nos de la nostra qualitat de vida) deixaran que les seves companyes menys afortunades vagin tirant cap a l'escorxador per posar-se al seu lloc quan a l'amo no li quadrin els comptes, intentant solucionar els problemes originats principalment pel nostre ben viure prestant l’atenció del temps que es triga en fer una caritativa donació un cop a l’any a associacions com Intermón i d’altres, la feina de les quals és lloable però que, fins i tot sense voler-ho, amb la seva almoina no fan sinó crear més i més dependència d’aquells als qui la donen.

Bé, tot això ho he escrit en un moment i segurament no és el millor text que podria haver escrit, però necessitava dir-ho, necessitava compartir aquesta frustració. No m’he pogut estar de recordar un poema català, no recordo de quin autor, anomenat Les Quatre Banderes: “plors i laments de què ens serveixen, gent que lluiti és el que ens cal”. Crec que no podem esperar més, que ha arribat l’hora d’entendre d’una vegada per totes que si el que volem per als nostres fills és un món més just i equitatiu, si al que aspirem és a que aquest lloc anomenat planeta Terra sigui més habitable per a les generacions que ens succeïran, no podem deixar ni delegar aquesta tasca. Ni podem retardar-la més temps. Ens han educat, i ens estan educant, per a ser la nova fornada de pensament en un món que està a les acaballes i sembla que ningú se n’adoni, l’únic que hem de fer és obrir els ulls... I actuar en conseqüència amb allò que descobrim.