La cançó de les balances

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya.
Tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases.
I al matí des de la torre
cada dia les comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava;
perquè de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava:
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
Vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista, però clara. (bis)

"¿Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases;
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
¿Quan vindrà el dia que l'home
no se'l pesi amb les balances?

"El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades;
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes
rient i plorant la canten. (bis)



Gran cançó, aquesta.

Aquest estiu...

Cavalcant corsers de solitud

per atzarosos viaranys de reflexió i silenci,

per companys fidels el teu dolç record,

un cigarret amarg, un ocell en vol,

la cremor del sol i l'amor que em servis.

La veu adormida

La veu, aquesta eina genuïnament humana que tantes voltes determinades persones han intentat acallar infructuosament... Darrerament hem estat tots testimons, alguns inconscientment altres d'una manera més perspicaç, com una campanya de obagós silenci a nivell mundial empresa pels de sempre ha provat de monopolitzar i oficialitzar les opinions i idees d'un món en decadència, condemnant a l'ostracisme tot allò que podia posar en dubte les directives i sentiments que tant zelosament la societat ens ha intentat inculcar des del precís instant del nostre naixement, necessaris per mantenir i fomentar aquesta espècie d'estabilitat i il·lusió d'aparent benaurança, aquesta sort de "pax romana" en la que creiem estar sumits els afortunats que hem nascut dintre del que se sol anomenar estats civilitzats.
Així, per la comoditat, el confort i l'oblit que proporcionen un cotxe de penúltim model i una caseta d'uns miserables 30 metres quadrats hem anat sacrificant, mediàticament i ideològica, els lliurepensadors, els anarquistes, els insatisfets, els escriptor, els poetes, els romàntics... en resum, tot aquell individu que aboga per una vida digna, justa i lliure per a totes les ànimes humanes que habiten aquest bell món. Com sempre, els més damnificats d'aquest sistema estanc han estat aquells qui malauradament menys posseeixen, i, igual com ha succeït secularment, els únics que n'han tret benefici han estat aquells pertanyents a una minoria de classe dominant, que cada cop es presenta sense complexes tal com és: opulent, despreocupada, egoïsta, fanfarrona i malaltissament rica.
No pretenc ésser ni capdill ni visionari, amb aquestes paraules el que humilment intento és buidar un pap cada volta més ple, donar una veu a aquelles opinios que moltes vegades no en poden haver cap per falta de mètodes i/o de recursos, escampar-ho clarament i alta sense por a represàlies.

Facin el que facin, que no acallin la veu, la veu del poble. Facin el que facin, intentin el que intentin, que entenguin que no poden obviar una idea, i molt menys un ideal mentre hi hagi qui la defensi i orelles disposades a escoltar-lo; i com deia el poeta: "Quan els mots en siguin pedres, vinga fónes i al combat".

Cada mandró compta.

Salut.