Epifania

Bé, això representa una altra entrada al diari, encara que no ho sembli i encara que anomenar-lo diari és bastant incoherent amb la realitat...

Avui plou, no sé què té la pluja però de segur que és quelcom màgic, com si en caure es mesclés amb la pols dels estels i fes que tot relluís amb llum pròpia, revelant d'aquesta manera l'harmonia còsmica que regeix el nostre planeta. La pluja caient mentre una tramuntana fresca bat els carrers, una caminada acompanyat de la solitud del meu pensament, un cigarret que es consumeix mentre resto embadalit per la revelació beatífica d'un món que és meu i no ho és al mateix temps, un món del que formo part i que, només a vegades, tinc consciència que no sóc res més que una part d'ell que camina i té raonament propi... I llavors, enmig d'aquests pensaments, la felicitat; no una felicitat com l'obtinguda amb els mòrbids plaers del cos, sinó una espècie de felicitat platònica, celestial, una felicitat originada en la diferenciació d'allò que és etern i d'allò que és efímer, una consciència reveladora de que la vida, tot i no tenir significat i estar buida d'objectiu, és bella en sí mateixa i que precisament la bellesa d'aquesta rau en el fet de la seva insignificància. Ningú viurà el mateix que he viscut jo i ningú experimentarà les mateixes sensacions, però els homes continuaran naixent i morint, la terra continuarà girant, quan jo no hi sigui. Existeix un futur del qual només participaré en qualitat de pols, però els homes que em succeïran, que esdevindran pols al seu torn, continuaran el camí que jo mateix recorro i que ningú pot saber a on ens porta.

Està parant de ploure, i la meva ment es torna a sumir en la foscor. No hi ha més pensaments reveladors, però ja no calen.

Si existeix la felicitat, sóc feliç perquè sé quin és el meu lloc.


Cançó del dia: So cold, breakin benjamin