De biòlegs

Un biologo no degusta lo que come, pone en funcionamiento sus quimiorreceptores orales.

Un biólogo no huele, estimula sus quimiorreceptores pituitarios.

Un Biólogo no toca, estimula sus mecanorreceptores.

Un Biólogo no respira, rompe carbohidratos

Un Biólogo no se deprime, sufre disfunción del hipotálamo

Un Biólogo no admira la natureza, analiza el ecosistema

Un Biólogo no hace elogios, describe procesos.

Un Biólogo no tiene reflejos, tiene un mensaje de neurotransmisión involuntaria.

Un Biólogo no tiene una función en la sociedad, tiene un nicho ecológico.

Un biólogo no hace limpieza, hace mejoramiento del hábitat.

Un biólogo no va de compras, va a aprovechar el recurso.

Un biólogo no tiene conocidos, tiene conespecíficos.

Un biólogo no tiene socios, tiene conespecíficos simbiontes mutualistas.

Un biólogo no tiene enemigos, tiene conespecíficos competidores por el recurso.

Un biólogo no tiene pareja, tiene complemento génico.

Un Biólogo no coquetea, elabora un "display" reproductivo

Un Biólogo no tira los trastos, ritualiza un comportamiento de coordinación intraespecífica para llegar a la cópula.

Un Biólogo no habla, coordina vibraciones armónicas de las cuerdas vocales

Un Biólogo no piensa, realiza sinapsis.

Un Biólogo no se asusta, recibe una respuesta galvánica incoherente.

Un biólogo no se emociona, tiene picos en sus niveles de adrenalina.

Un biólogo macho no compite, reafirma sus niveles de testosterona.

Un biólogo hembra no es sensible, tiene ciclos hormonales.

Un Biólogo no llora, produce secreciones lacrimales.

Un Biólogo no espera retorno de llamadas, espera feed backs.

Un Biólogo no se enamora, sufre reacciones químicas y psicosomáticas.

Un Biólogo no pierde energía, gasta ATP.

Un Biólogo no divide, hace meiosis.

Un Biólogo no hace cambios, procesa evoluciones.

Un Biólogo no fallece, sufre muerte histológica.

Un Biólogo no se desprende del espíritu, transforma su energía.

Un Biólogo no deja hijos, alcanza éxito reproductivo y mejora su fitness.

Un Biólogo no deja herencia, deja pool génico.

Redempció

Hi ha vegades en que hom ha de fer balanç de la seva vida; a voltes perquè li resulta plaent, a voltes necessari, però tot sovint tot fent-lo hom descobreix sensacions i pensaments, situacions i accions que havien restat inadvertides en el seu moment però que, un cop recordades (la veritat és que no és fàcil, recordar, sobretot allò en que hom ha errat tot i saber-ho, i al voltant del qual ha teixit una teranyina de mitjes veritats o mentides senceres per tal d'ocultar-se a un mateix els propis errors) ens provoquen la reacció que haurien d'haver-nos provocat de bell antuvi, i reaccionem eclècticament i rauda, però, malgrat tot, ho fem tard, i en això rau el nostre dol.

Per què? Per què, quan hom fa balanç del temps viscut, sentim la insadollable necessitat de demanar disculpes a tothom a qui hem faltat i no només d'una manera flagrant, ans el nostre cor s'omple de quelcom similar a la tendresa i fins i tot les ferides més insignificants que haguem pogut cometre intentem de guarir, o com a mínim d'embatumar amb un bàlsam que, pel temps i la distància, resulta absolutament innecessari?

Crec que per la redempció. M'explicaré: Cada pecat, cada falta, cada ferida que inflingim se'ns ens afecta a nosaltres d'una forma mil cops magnificada que la falta original, crea un corrent d'aire que inflama les brases que tots duem parcialment enceses a l'ànima i al cor i fa que aquestes renovin llur abrasió, fet que ens desgasta tant com a individus com a éssers humans. I només hi ha una forma, que fins i tot resulta parcialment inútil si no és sincera, de tancar la finestra i deixar altre cop les brases latents, i aquesta forma és el perdó. Per això som tant proclius a demanar-ne, perquè és l'única forma que ens ha disposat la natura per tal de poder viure en una societat demencial sense que acabem tots per sucumbir a la pena i ens transformem en espectres autocompassius que vagaregen patèticament pels carrers udolant pels errors comesos. I l'única forma de redempció possible, és ésser perdonats, i ésser-ho sincerament, ja que només d'aquesta forma obtenim la redempció als nostres propis ulls i podem tornar, altra vegada, a somriure.



Cançó del dia: S'ha acabat, Els pets

El general en jefe del ejercito libertador del sur Emiliano Zapata Manifiesto Zapatista en Nagua:

Hermanos nosotros nacimos de la noche
en ella vivimos y moriremos en ella
pero la luz será mañana para los más,
para todos aquellos que hoy lloran la noche,
para quienes se niega el día.

Para todos la luz, para todos todo.
Para nosotros el dolor y la angustia,
para nosotros la alegria de la rebelión
para nosotros el futuro negado,
Para nosotros la dignidad insurrecta
Para nosotros nada

Nuestra lucha es por hacernos escuchar
y el mal gobierno grita soberbia
y tapa con cañones sus oídos,
nuestra lucha es por un trabajo justo y digno
y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenza,
nuestra lucha es por la vida
y el mal gobierno oferta muerte como futuro,
nuestra lucha es por la justicia
y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos,
nuestra lucha es por la paz
y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación,
independencia, democracia, libertad,
estas fueran nuestras demandas
en la larga noche de los 500 años,
estas son hoy nuestras exigencias.

Epifania

Bé, això representa una altra entrada al diari, encara que no ho sembli i encara que anomenar-lo diari és bastant incoherent amb la realitat...

Avui plou, no sé què té la pluja però de segur que és quelcom màgic, com si en caure es mesclés amb la pols dels estels i fes que tot relluís amb llum pròpia, revelant d'aquesta manera l'harmonia còsmica que regeix el nostre planeta. La pluja caient mentre una tramuntana fresca bat els carrers, una caminada acompanyat de la solitud del meu pensament, un cigarret que es consumeix mentre resto embadalit per la revelació beatífica d'un món que és meu i no ho és al mateix temps, un món del que formo part i que, només a vegades, tinc consciència que no sóc res més que una part d'ell que camina i té raonament propi... I llavors, enmig d'aquests pensaments, la felicitat; no una felicitat com l'obtinguda amb els mòrbids plaers del cos, sinó una espècie de felicitat platònica, celestial, una felicitat originada en la diferenciació d'allò que és etern i d'allò que és efímer, una consciència reveladora de que la vida, tot i no tenir significat i estar buida d'objectiu, és bella en sí mateixa i que precisament la bellesa d'aquesta rau en el fet de la seva insignificància. Ningú viurà el mateix que he viscut jo i ningú experimentarà les mateixes sensacions, però els homes continuaran naixent i morint, la terra continuarà girant, quan jo no hi sigui. Existeix un futur del qual només participaré en qualitat de pols, però els homes que em succeïran, que esdevindran pols al seu torn, continuaran el camí que jo mateix recorro i que ningú pot saber a on ens porta.

Està parant de ploure, i la meva ment es torna a sumir en la foscor. No hi ha més pensaments reveladors, però ja no calen.

Si existeix la felicitat, sóc feliç perquè sé quin és el meu lloc.


Cançó del dia: So cold, breakin benjamin